30/10/13

Bocins d'octubre


Ja no ploro by Els Pets on Grooveshark


★ Dibuixar. Feia molt que no ho feia i tinc la mà una mica atrofiada.

★ La mirada quan em poso rímel a les pestanyes.

★ Mantenir el pis net i recollit.

★ El naixement del Max i del Lluc.

★ Encongir-te a la butaca del cinema.

★ Començar a barrinar manualitats noves.

★ Fer marxa ràpida per Montjuïc i capbussades a la piscina.

★ Les moixaines del Puck.

★ Sentir un amic feliç. Saber que pot passar, que és possible.

★ Els continus chists de ma germana. Una crack amb les seves ocurrències bodorrils.

★ Groc llimona i verd poma.

★ Les fulles caduques de mil i un colors als raig de sol.

★ Un cistell ple de camagrocs.

★ L'olor de mar quan surto del metro o del bus camí cap a casa.

★ Reunir-me al cor de Catalunya.

★ L'arribada del fred, finalment.

ps. I quins son els vostres bocins.

Un nou mes que passa espectacularment ràpid. Un mes d'esgotament, de dies tristos però que ara, vist així, no sembla tan malament.
Un mes de massa despesa, de treballar moltíssim i estornudar encara més.


27/10/13

Encara ara




Però, encara hi creus? Encara en tens ganes?


Si.
No de la mateixa manera. Em fa mandra jugar, tenir presents masses coses, anar amunt i avall. Em fa molta mandra, sovint.
Em sento gran, em canso molt més. M'atabalo en qüestions que abans no m'atabalava.
Pateixo una mica més. Però, també és cert, que em sento més segura que abans.
Crec en el projecte. En el que faig.
I de fet, continuo assumint tasques. No és creure-hi, encara?


Ara, després de poder descansar com toca un diumenge. De fer exercici, de deixar-me acariciar pel sol d'aquesta tardor que no sembla tardor en un vermut i dinar improvitzat, ara afegiria....


M'estimo el que faig, el que m'ha donat i vull que d'altres també en rebin, d'aquest amor.
Sento que faig alguna cosa. No és gaire, però faig alguna cosa per canviar el que tenim.
Però sóc conscient que, sovint, m'ajuda en la meva "lloable" tasca de no cuidar-me de mi. Em deixa que no pensi en què hauria de fer per cuidar-me de mi mateixa. És l'excusa perfecta.

ps. La foto, del Roure centenari de la Creu de l'Arç, Vidrà. De l'excursió d'ahir.

23/10/13

Anar al cine


Dos tuits llegits amb una setmana de diferència:

RT: Em resulta incomprensible que Gravity no ompli les sales dels cinemes.

RT: Cues de gairebé una hora per entrar al cinema!

Aquests dos tuits els hauria de llegir algú important. Algú del Govern, per suposat, però també algú de les distribuidores, algú de les empreses de cinemes. I s'haurien d'adonar.

Tenim ganes de cinema. 

La necessitat de sentir-te que algú més t'enten, la màgia de la pantalla gran, la bellesa dels espais, dels paisatges, ... Les ganes d'embolcallar-se en les històries, en espantar-se pel so dolby no sé què que et resona per darrera, els moviments perquè no t'atrapi el mostre 3D, fins i tot les crispetes saltant de les emocions.

Riure i que algú a l'altra banda de la sala també rigui amb l'acudit que ningú més ha entès com tu, que la desconeguda del costat et doni un mocador de paper de les llàgrimes que no pots contenir. Xiuxiuejar els arguments amb l'amic. Fer manetes. Petons robats.

Contagiar-te del riure de la Julia, flipar-te amb les mirades del George. Trobar l'home més sexy del món: l'Ewan, per suposat amb permís d'en Brad. Voler copiar els vestits de la Jennifer tot i que saps que mai te'ls podries posar......

A molts ens agrada el cinema. Molts no podem anar al cinema tant com voldriem.

Si no s'abaixa el preu de la cultura, aquí no hi anirà ni l'apuntador. 

I no crec que sigui només un tema d'IVA. És clar que, com tot, sembla que ni es vulgui que la gent tingui cultura ni sembla que es vulgui mantenir cap tipus d'indústria. I sense indústria no hi ha capacitat de generar treball i sense treball, no tenim res.

ps. Els tuits no eren exactament així, però la idea era aquesta. Per això no poso la font.
Per qui encara no ho sàpiga des de dilluns a avui es celebra la festa del cinema. Pelis a 2,90€ la sessió, prèvia acreditació via web. Dimarts, El País publicava que dilluns més de 350.000 persones havien anat al cinema. Bestial. Ahir feia goig tornar a fer cua per entrar al cinema i veure una sala plena, veure la peli des del lateral.

19/10/13

Avui


Avui no penjo un llaç rosa. Ni al wassap, ni al facebook, ni al twitter ni aquí. Perquè el voldria o hauria de portar cada dia.

Però avui, només avui, deixo escrit tot allò que cada dia penso, o crec, que pensem tots els que t'estimem. 
Avui, només avui, em venen les paraules que no sé dir, en aquest art maldestre de no saber trobar la paraula adequada, quan el somriure que vols veure no em surt espontani perquè la preocupació m'invaeix.

Avui, com cada dia, t'admiro més; per la teva força i coratge. Possiblement, l'únic que tenim i que surt quan ha de sortir, però que tantes i tantes vegades has demostrat.

Avui, m'agradaria saber com ajudar-te, com estar al teu costat, sobretot cada cop que penso que no ho estic fent gens bé.

Avui, m'agradaria que et deixessis ajudar, que mostréssis una mica de feblesa. Segurament la demostres, quan no fas el que sempre has sabut fer, la simplesa d'una vida pràctica. Però davant nostre no plores, no t'encongeixes, fas com si res. I en canvi, en parles obertament, m'ensenyes tant.

Avui, m'avergonyeixo de tots els moments dels darrers mesos on he estat egoista, on no he entés res i només he pensat en mi.

Però avui somric una mica. Ahir em vas donar una oportunitat de caminar al teu costat. Literalment. I em vas fer molt feliç. I fins i tot, en aquest instant, estic convençuda que m'estaràs ajudant molt més tu a mi que no pas jo a tu. Espero poder seguir el teu pas, sempre has estat molt més àgil.  

ps. Avui és el dia internacional de lluita contra el càncer de pit.

17/10/13

Trobades casuals



Darrerament, és com si molts del meu ahir em vinguessin a dir hola. De vegades, sense reconéixe'ns; tant que fins i tot el pedaleig veloç de la bicicleta no ens deixa ni temps per adonar-nos que ens coneixem, que tinc ganes de saber de tu, de com estàs, de si continues tan despistat i com n'és de gran la teva nena.

D'altres vegades, en el moment menys oportú, quan tots els elements giren en contra. O potser quan el record llunyà i trist no deixa que flueixin ni les paraules més sinceres ni les paraules de cortesia. 

Algunes vegades encara que ens reconeguem tard, s'abaixen les mirades. Timidesa? No saber què dir? No tenir ganes d'encarar-nos? Quan passa, no m'agrada. És com si tot el que va passar tornés, quan estaria bé que el que quedés fos tot el bo que ens va aportar. 

Per sort, hi ha retrobaments espectacularment riallers. Al lloc menys pensat, en el moment més oportú, d'aquella manera que algú et salva i el salves de l'avorriment. Que a més, t'ajuden a explicar-te, a saber com has canviat, com has evolucionat.

Fins i tot, retrobaments amb qui has crescut, amb qui t'has fet. Persones que en un moment et van marcar d'alguna manera i potser no en vaig ser conscient. Mirades de color d'aiguamarina, tendres i delicades.

I encara molt millor aquells retrobaments plens d'alegria, quan el veure't, que t'acostin fins a algú et fa fer un xiscle i et fons en una abraçada plena de convicció, sentiment i emoció. Dir tantíssimes coses enmig d'una plaça plena de gent sense dir-nos res.

Hi ha vegades que un retrobament potser és un inici d'alguna nova etapa plegats, d'altres potser simplement el posar-te al dia i seguir fent el seu camí, i d'altres també son un alliberament. Son aquelles trobades que et fan dir-te "que lluny tot alló, com va poder ser", que et fan sentir diferent i que et donen un somriure a la cara. Canviem, no sé si gaire, segurament, evolucionem, la vida ens porta per molts camins, la gràcia però és saber que tota aquestes persones han format part de mi, de la meva vida.

Altra cosa curiosa és que molt sovint em voldria trobar algú. I solament el fet de voler-te trobar, sembla que faci fer que no t'hagis de trobar. Senyals? Potser és que encara no és el moment que ens trobem.

Per cert, també m'he retrobat amb ells. Mai he estat gran seguidora, però justament una de les persones que em vaig trobar ahir, n'és una gran admiradora. I per ella, en dono una altra oportunitat i escolto les lletres, que m'arriben molt, i molt endins.


10/10/13

Petita frustració


I què voleu que us digui? Que no? Que tan és? Que no és per tant? Doncs no. Em feia moltíssima il·lusió. Molta més de la que jo mateixa era conscient i de la que havia explicitat. Segurament, per un altre seria una tonteria, però per mi, era molt.

En tenia moltes ganes, del dia de demà. Ara, i més avui, després de tot el que ha passat aquesta tarda. Ara, i més que mai, tot i els meus raonaments indignats, tot i la meva poca confiança en el Govern. Doncs ara, que sembla que hi ha certa esperança, doncs ara em feia moltíssima il·lusió anar-hi. 

A més, anar a formar-me en temes en els quals hi crec. En una llei que considero insuficient però que és un avenç, en afectacions a la meva feina directa, en el que intento defensar fins i tot quan és indefensable i pel qual molts dies em costa llevar-me. Fins i tot per qüestionar-la i poder-la millorar des de l'exercici de la feina.

Em venia tant de gust. Passar un dia fora del cau de rates on treballo, veure el sol (o el núvol, tan se val), deixar de sentir crits, deixar les tonteries que no ens porten enlloc i que son el pa de cada dia. Sentia que era una petita recompensa pel treball dels darrers mesos, la tensió acumulada que no em deixa dormir, les responsabilitats per sobre de la meva categoria laboral, la cagada d'aquesta setmana que tant m'he matxacat i que una alt càrrec d'un altre departament em va responsabilitzar quan en canvi simplement havia estat donar opcions; i és que encara que la meva companya i el meu cap li treguin ferro, jo em vaig disculpant per tot arreu.

Fins i tot em feia ganes de vestir-me bé, de posar-me vestit, pintar-me les ungles, posar-me rímel a les pestanyes. Simplement pel fet d'anar bé. Una tonteria presumida però que fa temps que no faig.

I en canvi m'he endut una desil·lusió enorme. Avui, després d'una reunió de gairebé tres hores; cansada i havent de processar tot el que havia de fer i no volent-la cagar, doncs darrerament, la meva companya i jo estem tan sota pressió que se'ns fa coll amunt. Doncs va i em diuen que demà no hi vaig. I m'he de creure la versió oficial que es donarà perquè la oficiosa comporta fer allò que menys m'agrada: culpar un company que l'ha cagat.

I m'he frustrat. I a sobre, no em puc queixar per principis, tot i que encara espero que es vingui a disculpar. El companyarisme ha de portar això? Tot és igual? Per què a la gent li costa tan admetre les cagades? Per què hi ha gent tan prepotent? 

En fi, demà serà divendres, un divendres normal. I jo continuaré sent una persona normal. Però què voleu que us digui, per molt que demà no vegi cap fada, m'agrada ser una persona ben normal.


ps. que n'és de bona aquesta cançó! com m'agrada. Anima i recomforta. Segurament, aquest post no hauria estat si hagués escoltat aquesta cançó abans. 
I el company aquest, doncs un que es creu que no és de la gent normal. Ai.....
Potser algun dia podré anar al Parlament, qui ho sap. Molts dels meus companys hi han anat i s'han cregut molt importants. Jo no és pas importància el que m'il·lusiona, simplement és .... no sé, sentiment de país? de treball? orgull d'un lloc que ha de ser molt important, per molts titelles que hi estan que no es mereixen ser-hi.
I amb tot, els actes d'aquesta tarda al Parlament em semblen entre ridículs i esperpèntics, que només deixen en evidència la manca de discurs i educació d'alguns.

7/10/13

Cróniques gatunes II.



Dia 1872. 

Estimats camarades, el que he viscut aquests dies m'ha facilitat grans revelacions, de les més importants des de que vam iniciar la nostra tasca. Han estat dies de gran sofriment, nits d'insomni i grans dosis de renúncia dels drets adquirits, però tinc entre les meves mans una de les grans característiques i febleses dels humans. Descobrir-ho ha estat una mica traumàtic però ha valgut la pena per als nostres propòsits conqueridors.

Fa ja un mes va tornar a instal·lar-se al pis la pèlroja menjadora compulsiva d'all. Això ja no és nou i després de rebre aquell subjecte de peus grans i hàbits quadrats, ja m'he acostumat als canvis constants d'habitants. El fet, però, és que fa dues setmanes, de cop i volta, un artefacte de soroll infernal va omplir mig menjador per convertir-se en un llit, l'espai on dormen els humans. I a mitjanit, quan tot descansava en una calma tensa, va arribar un tercer subjecte. La dona més estranya del món. Des del primer moment, l'instint em va dir que no era gaire receptiva. I em vaig allunyar. Vaig utilitzar el protocol de seguretat. Res de sortir de l'espai de territori propi, l'habitació de la subjecte 1; res d'aproximació visual ni molt menys marques als peus. El fet, però, és que tot va complicar-se. La subjecte número 1 va desaparèixer i la pèlroja va instal·lar-se a l'espai de seguretat. Tots els meus radars estaven al descobert! l'emergència es va disparar i em vaig amagar sota el llit sense sortir-ne. Ni per menjar ni beure i amb alguns vòmits inclosos.

Com podia el subjecte número 1 marxar? Allò em va descol·locar moltíssim. Al cap d'uns dies va tornar. I com si res. S'havia fumat a casa sense permís i moltes altres coses, però ella com si res.

Tot semblava tornar a lloc quan va desaparèixer aquesta noieta però el cert és que en una nova nit de canvis, van tornar a aparèixer dues noves subjectes!!! Això sembla allò de la multiplicació dels pans i els peixos, em vaig dir. No obstant, en aquest punt he de dir que el canvi va ser substancial. El radar no va mostrar perill i vaig establir contacte, em vaig deixar fer carantonyes i fins i tot fotos.

Ara ja han marxat. Tornen a ser dues, i jo, torno al meu regnat.

I quina és la conclusió, us preguntareu. Doncs està clar, els humans confien. Tenen confiança en qui tenen al costat. Han perdut el seu instint, o fins i tot es veuen amb necessitat d'ignorar-lo. En qui creuen que coneixen els ho donen i ho deixen tot. Potser pot semblar que els costa, però ho fan. I sovint no veuen els perills. Sovint el seu radar d'instint els falla, deu tenir les piles caducades. Ens podem preguntar mil i una vegades perquè ho fan, però ho fan. I per molt que el perill de perdre seguretat els envolti, sovint, es deixen. Per confiança en els altres subjectes. Nosaltres no confiem mai, un gat sempre ens pot ensenyar les urpes.

Esperant que els episodis no es tornin a repetir, es despedeix el camarada que us miola cada nit de lluna plena,

Puck.

ps. segona entrega de les cróniques gatunes.
Fa uns dies vaig llegir un reportatge on deia que un estudi havia dit que els humans distingim sis classes d'olor, incloent àmbits com la por. Segur que els animals en distingeixen molts més. L'instint d'aquests dies del puck ha estat fulminant, per un gat tan sociable com ell, havia de veure alguna cosa molt important en aquella noieta que no li va agradar per comportar-se com ho va fer. Encara em fa pensar. Per sort me n'alegro que ja se li hagi passat l'estrés i torni a estar normal, vaig tenir molts remordiments d'haver marxat i veure'l tan agobiat en tornar. 

2/10/13

Bocins de setembre






★ L'inici de la tardor

★ Converses, amistat entorn de pinchos.

★ Una abraçada

★ Una fotografia, un calendari, un fulard.

★ retrobar-me amb la meva companya de feina. 

★ La Via Catalana i tots els que ens vam trobar al tram 380.

★ Descobrir la nouvelle vague via biblioteca.

★ Fer rosquilles.

★ Emocionar-me en veure tan bonica i feliç a ma germana vestida de núvia.

★ Tancar etapes i obrir-ne de noves.

★ Tenir l'agenda plena.

★ Tenir el Julio Manrique a menys de deu metres.

★ Una darrera capbussada a les cales de Roses.


ps. I quins son els vostres bocins?