21/3/20

21 de març de 2020. Dia 8


El Sergi, al seu comentari al meu post anterior, parlava de les reflexions d'aquests dies i una de les que anomenava és que la crisis sanitària li ha anat bé al Medi Ambient.

És curiós. Avui, escombrava el balcó (feia dies que no ho feia) i hi havia un munt de pol·len. Tinc el nas tapadot, però ni rastre de la rinitis que m'ha acompanyat els darrers anys i que, si bé pensava que s'aguditzava per primavera, el cert és que em dura tot l'any. Fa molts dies que no tinc rinitis. I un compte de twitter que valora la contaminació de la ciutat fa dies que els comptadors no estan en vermell.

També, fa uns dies van sortir imatges dels canals de Venècia, nets, amb animals que fins feia poc havien perdut el seu privilegi de passejar-s'hi quan és casa seva, i no nostra. I aquella aigua neta, cristal·lina de blau clar, em va transportat al setembre de 2010. A Folegandros, Grècia, a una petita platja, Katergo, i com vam trobar una morena nedant per la platja. La meva amiga veterinària al·lucinava, deia que ja era molt difícil veure morenes, i molt més sense roques, a mitja platja. Estàvem en un indret privilegiat, on les masses turístiques encara no hi havien arribat. Encara era casa seva.

Aquests dies, baixen senglars fins Diagonal/Balmes, s'escolten tants ocells que mai pensàvem que hi fossin. És un contrasentit que el nostre patiment, la nostra por, la nostra desgràcia, sigui oportunitat per a d'altres que tenen el mateix dret a viure que nosaltres (i això que, de la plaga dels senglars també en som responsables els humans).

Quan es passi l'epidèmia, tothom coincideix en què tot canviarà. Jo encara dubto de si realment la gent canviarà, si deixarà d'agafar avions per passar el cap de setmana fora, si deixarà de comprar menjar preparat  de criançes sobreexplotades, si deixarà de tenir mil trajos per llençar-los la següent temporada. Potser ho hauran de deixar de fer perquè no es tindran diners.

Fa anys que he relentit molt el meu consumisme, i alhora en sóc una gran consumidora. Però fa un temps que en sóc conscient. Potser és la dramàtica manera que hem de patir per aprendre.

ps. Ja no tinc tanta tos. Si mal de coll. I ni rastre de rinitis, això em va inquietar molts dies.
I continuo patint; molt.
Però d'una manera o d'altre, ens en sortirem.

17/3/20

17 de març de 2020. Dia 4

Toxic, Dr. Calypso

Avui és St. Patrick day. No sé perquè, no hi ha motiu aparent, però és una data que sempre celebrem amb el Sr. E. És un dels nostres dies sense haver de ser un dia d'aquells que s'han de celebrar (bé, els irlandesos, si). Alguns anys ha estat més reixit, d'altres no tant. Fins i tot, recordo un de concert i tot.

Aquest any el celebrem virtualment. Ja tinc ganes que arribi l'estoneta. Una birreta (que no serà irlandesa, perquè tampoc cal sortir per comprar una cervesa perquè sigui irlandesa com tocaria). I no ens podrem tocar. Però tan se val, amb una pantalla, com si fóssim joves i tinguéssim una relació a distància per estudis o primeres feines. 42km que es fan molt llargs, però que són les circumstàncies que tenim.

La tos ha baixat, crec que el confinament m'està fent estar més "tranquil·la". Les dues setmanes abans a què explotés tot van ser molt difícils, era com veure venir la onada del tsunami i que ningú et fes cas. I intentar mantenir la normalitat, prenent mesures perquè et notes símptomes (reals o no) i cap metge et fa cas, va ser complicat. Ara, l'angoixa no desapareix, va a estones, però un sentiment estrany de "quina putada no estar equivocada" encara em condiciona els dies. Però que els pares continuïn, per ara, bé, em fa estar millor.

Estar a casa no em costa. Em recorda quan em vaig trencar el peu. La llàstima és que el motiu és ben diferent, els de casa són més grans i moltes coses han canviat des de llavors. El què hagi de passar, passarà.

I el que està més content que un ginjol és el Puck. Ell, ja vellet, que rondinava perquè no em veia i les poquetes estones junts es passava al meu costat, ara fins i tot no sé per on para.

Espero que n'aprenguem moltes coses d'aquests dies que vivim. 

Vaig a buscar la birreta.

pd. Aquest matí he pensat que això de quedar-nos a casa era un bon moment per treure la pols al blog. No he estat la única ni primera, hi ha qui  les té totes pensades.
Intentaré no ser pessimista o negativa. Per això, millor no escriure. I no prometo escriure cada dia.

22/1/20

Certa Glòria

Quant portem? 72h?
I encara no ha acabat.
Diumenge, quan tornava a casa del club, i començava a bufar vent, arribava a casa pensant en ser una Mary Poppins sense barret ni paraigua amb mànec de lloro, però arribant a casa pel balcó.
Dilluns, amb les primeres pluges, comentàvem a la feina si n'estàvem fent un gra massa. El vent començava a tocar-nos la pera.
Però des de dilluns que tot ha estat un desastre. Per tot arreu.
Tot (o quasi tot) el nostre petit país col·lapsat.
Mai havia tingut por a les tempestes, però aquest cop, n'he passat. El vent se m'enduia i ahir, en sortir de l'ascensor estava marejada i tot del vent.
Paraigua, per a què? Millor tancat.
Gosaria dir que el que em fa més por és el vent, perquè mai saps què t'hi pots trobar: arbres, torretes que cauen perquè algun inconscient no les treu del balcó,o mobiliari urbà divers.
Però ara, mentre veig el TN, els rius desbordats, el Delta annegat, les vies de tren enfonsades, la gent confinada, carreteres tallades, potser és l'aigua el què més ens ha de preocupar.
O tot.
I jo només penso en diners. Els diners que necessitem, per refer-nos, però també per prepara-nos i per intentar guarir-nos. Inversió: en infraestructures, però també en cossos d'emergències, en mitjans per protegir-nos. En inversió en la pagesia i en la cura dels boscos. En recursos socials per aquells que no tenen on amagar-se sota un nòrdic.
Les riuades del mes d'octubre van ser un avís. Aquesta Glòria no és incerta, és ben certa i real. I qui sap si no només és un avís.
Que aquesta nit sigui lleu.

ps. Espero que tots els que esteu en les zones més sensibles aquests dies, estigueu bé.
I amb tot, orgull de com s'està gestionant. Em recorda dies d'estiu ben tristos però dels que ens van fer sentir país.
El vent continua picant contra les finestres, de moment, no tenim pluja a la ciutat.

18/1/20

Per començar, comprar al mercat

Aquesta setmana, l'Ajuntament de Barcelona va declarar la ciutat en emergència climàtica. Feia temps que se li reclamava, i jo que sóc tan crítica amb aquest consistori, no entenia perquè no ho feia. Suposo que volien saber ben bé en què consistirien les mesures per combatre l'emergència climàtica. Si? No n'estic del tot segura, però en tot cas ja és hora, ja que el núvol negre que cobreix la ciutat el veig sovint des de l'arrabassada, des de Trinitat Nova, des de la carretera de les aigües,... i cada cop en som més amb rinitis, ja no només primaveral.

També és cert que l'any 2020 ha començat amb la polèmica de la zona de baixes emissions, de la qual també en sóc crítica, ja que no ha anat acompanyada de polítiques d'increment d'inversió i mitjans en el transport públic, batalla que mentre no entomin amb l'estat, penso que no es disminuirà l'ús del cotxe. Apart, la nova política de bitllets, que tampoc ajuda gaire. 

Des de fa un temps, tinc la sensació (pot semblar molt ingenu) que només se'ns demana a la població que fem mesures mediambientals, que tota la pressió està en nosaltres i l'ús del cotxe privat, l'ús del plàstic i lo dolenta que és la ciutadania. I no tinc sensació que se sàpiga com combatre la contaminació de la nostra ciutat en àmbits estructurals: avió, creuers, turisme excessiu,.... 

En tot cas, puc continuar exigint i demanant polítiques mediambientals, queixant-me, manifestant-me, però l'únic que està a les meves mans és intentar posar fre a tot allò que ens està destruint.

L'any passat em vaig proposar cada mes fer introduir un canvi a les meves rutines. Un mes va ser comprar bosses de roba per a la fruita i verdura (me les deixo sovint a casa), vaig provar els raspalls de dents de fusta (però no m'han fet peça, se m'enganxa la geniva a la fusta), compro a doll productes de neteja ecològics (però no sempre), xampú ecològic i reciclo tan com sé (segurament hauria de ser més, i l'orgànic no el reciclo).

Però...., si darrerament, quan surto un vespre a sopar, ens fa molta mandra anar en metro i agafem el cotxe, si enlloc del tren per venir de Vila, vinc en autobús. I si puc fer una escapada, l'avió encara és qui ho fa possible (si quasi no viatjo!).

Per tant, aquest any, com si fos anar al gimnàs i fer dieta, també entra en joc, novament, la cura del meu medi ambient. I per començar, m'he proposat una novetat: comprar al mercat. Si, deixar de comprar bàsicament al supermercat, per comprar el producte fresc al mercat del barri dels pares (perquè, siguem sincers, és el que em queda a prop pel ritme de vida que porto). I així, eliminar les safates de plàstic. I amés, contribueixo als petits comerciants i, de pas i en part ben important, milloro la qualitat del menjar que consumeixo. 

ps. I vosaltres, què us proposeu per tenir cura del vostre medi ambient?