27/7/14

D'acompanyament, amanida



A casa els pares, en tot àpat de dinar o sopar, sempre, sempre, hi ha una safata d'amanida d'acompanyament al mig de la taula, tant per al primer com per al segon i que tots anem picant. Amb una base d'enciam i tomàquet, i després amb mil i una variacions clàssiques: escarola, ceba, pastanaga, pepinu (d'acord, cogombre) api, rabes, pebrot vermell, espàrrecs blancs, escarxofes en conserva, mil i un tipus d'olives, cogombrets, tonyina en escabeix... Amanida amb sal, oli d'oliva i vinagre de vi del pagès; en fi, una delícia. I si bé de petita sovint sentia allò de "nena, has de menjar una mica d'amanida", ara la devoro encantada.

Això si, amb les sortides a restaurants i sopars d'amics, la tendència ha canviat. Ara, de l'amanida es comparteix com a primer plat, servint-se cadascú una miqueta al seu plat. I els ingredients, poc tenen a veure amb els clàssics, tant que la mare, quan anem a restaurants, sovint arrufa el nas. Rúcula, canonges, mil i un enciams, espinacs, formatges, fruits secs, fruites, margallons, blat de moro, varetes de cranc, salmó, pernil dolç, salat o d'ànec..... I amanides amb oli amb romaní, vinagre de mòdena o la vinagreta més especial. Tant complexes i calòriques, que substitueixen en molts casos l'acompanyament per un primer plat.

Totes dues maneres de fer amanida m'agraden. Totes les dues maneres les faig servir i potser el meu ingredient preferit continuen essent els espàrrecs. Em xiflen i mira que són poc apreciats. 

I és que potser l'amanida és dels menjars que més identifica la famosa dieta mediterrània. Més enllà de les pastes, carns, peixos, verdures i l'oli d'oliva com a eix central, una bona amanida és fonamental.

ps. I a vosaltres, com us agrada l'amanida?

23/7/14

Deures d'aquest estiu


En un petit racó del meu caparró, darrerament, he estat una mica trista (tampoc molt, eh!) doncs no tenia plans per aquest estiu. Cada vegada és més normal que cadascí faci la seva i els plans als que em podia apuntar o son massa cars per la meva economia o no m'acabaven de convèncer. I si, vaig estar mirant llocs recomenats per viatjar sola, doncs l'any passat ja no vaig fer cap viatge, en tenia ganes, un raconet per fer-ne i molta necessitat de desconnectar. Però, sincerament, no em convenç tampoc. No em ve de gust això d'anar sola i cre que, de moment, tampoc em cal experimentar-ho ( potser tampoc em sento amb energia per afrontar-ho).

I em veia un altre estiu apàtic, calurós, feixuc, sense esma per gaire.

Però per les espanyes vaig trobar un parell de blogs que havíen fet un post amb el mateix títol que aquest. I parlen de petites coses, de petits propòsits per l'estiu. I em van revitalitzar molt. Segurament son a l'estil dels bocins mensuals, una llista. Però com que m'agraden les llistes, jo també em vull posar 10 deures per aquest estiu.

No son superacions ni objectius a assolir, ni temes pendents que ja estan presents. Aquest any ha estat molt dur a nivell mental, o això percebo. Estic esgotada, de tot el que m'envolta i de mi mateixa. I crec que mereixo un descans, com avui em deia un amic, em mereixo cuidar-me una mica. Per estimar-me una mica.

I per tot això, aquí tinc els 10 plans:

1. Escapadeta a Bilbao. Hi he estat molt reticent, no entrava en els llocs que volia anar, no em venia de gust i això que Euskadi m'encanta. Però poc a poc em vaig engrescant i ja començo a planificar.
2. Caminar una mica. Ni grans cims ni res d'això, petits passejos per fora la ciutat.
3. Tornar a les platges de Begur.
4. Un sopar romàntic en una terrasseta.
5. Arreglar l'estudi. Tinc ganes de canviar-li l'aspecte, de guardar velles relíquies i deixar espai per a noves.
6. Fer el mic i el puff de ganxet.
7. Rentar-li la cara al blog. Redecorar-lo. Fa molt de temps, crec que des del cinquè aniversari que penso en canviar coses, però mai m'hi acabo posant.
8. Fer la migdiada.
9. Cuinar una paella.
10. Anar al cinema a la fresca de Montjuïc. Mai hi he anat, per estrany que sembli, i em ve molt de gust.

ps. I després de portar tres dies de vacances, mmmm, encara no n'he fet cap, però ja n'he fet d'altres. Bocins que van omplint el cistellet i que fan que els veïns em diguin que faig molt bona cara de vacances. La foto, d'avui a Sant Pol de Mar.

19/7/14

Massa lluny? No, hi ara!



Dimarts, cansada i atabalada, anava a veure Cels, a la Biblioteca de Catalunya, de la Companyia La Perla 29, sobre un text de Wadji Mouawad, autor també d'Incendis, part d'una tretalogia que es diu "La sang de les promeses". Impactant, colpidora, que et deixa tan trasbalsat que és impossible prendre el son com si res. Et remou les entranyes.

Tot i una primera part massa llarga, et prepara per la intensitat, perquè puguis entendre tot el que mou l'autor a dir-nos, a cridar-nos, a fer-nos veure, a reaccionar. Els fills de la ràbia i els fills de l'abundància.

Fills nascuts dels fets del darrer segle. De les guerres, de les tiranies, de la pobresa i del dolor. Fills que avui son els adults, que avui ja no son un demà. Fills que han crescut perdent-t'ho tot i que no tenen por a res. Fills dels conflictes israelinas-palestins, de les guerres d'Iran, d'Irak, del genocidi de Ruanda que esclatava quan jo ja tenia ús de raó, fa quatre dies, i alhora tan lluny. Fills de Txexènia, Kosovo,  dels Shàhara oriental, de Síria. Infants que han crescut perdent-ho tot, els somnis, els riures, l'amor dels que s'estimen. Infants que s'han alimentat d'odi i ira.

Fills nascuts dels fets del darrer segle. De l'imperalisme, del capitalisme caníval, de la lluita de poder, de l'egoisme, de les noves tecnologies, de la sobreexplotació. Fills que avui son adults, que avui ja no són un demà. Titelles que hem crescut tenint-ho tot, en bombolles on la diferència no és benvinguda, on tot son paràsits que expulsar del cos. Fills de l'Amèrica del Roland McDonald, de l'Europa rica i històrica, fills que ho hem tingut tot i no hem donat valor a res. Fills dèspotes que ara no saben on anar, que no aprecien res ni donen valor a res ni defensarien a ningú. Només a ells mateixos. Infants que s'han alimentat d'egoisme i solitud.

I enmig de tot aquestes apreciacions, els fets d'aquesta setmana. El genocidi a Palestina. L'atemptat contra un avió de passatgers. La votació al Parlament de Catalunya en contra d'una moció que doni suport a l'autodeterminació d'altres pobles. I enmig de tot, nosaltres que anem demanant la nostra llibertat.

Tot tan lluny. Tot tan aprop. En un món tan globalitzat, els conflictes dels uns son els conflictes dels altres.  El tiet d'un company de feina d'un amic fa una setmana que el van segrestar a Síria. I no en saben res. Però per alguns no és la nostra lluita. Potser hem d'estar més aprop dels uns o els altres. Però no, es veu que no és la nostra lluita, que no s'ha de tenir en compte.

Segur?Per què creure que els conflictes dels altres no son els nostres? Per què abandonar a la seva sort, sense importar-nos el que passi. Així volem construir un país nou? Així respectem als altres? Així ens respectem?

Doncs per mi si ho és. Què ens hem perdut? Per què això no importa? Doncs a mi m'importa. M'importa molt poder viure en un món on tothom sigui lliure i pugui viure en plenitud. On poguem dir que som com som o qui som sense donar explicacions. On es pugui jugar pel carrer sense que et caiguin bombes, sense que t'insultin perquè estàs gras, ... on puguis jugar i no anar a treballar. Un món on no hi hagi odi. I aixó només ho podem fer nosaltres mateixos. Respectant-nos, allargant la mà, estimant-nos.

Per això m'entristeix profundament la negació de la moció al Parlament de l'autodeterminació dels pobles palestins, kurd i saharaui, i m'entristeix reafirmar-me que el que alguns ens volen fer creure, en el fons és paper mullat doncs no creuen en la nostra autodeterminació. I m'entristeix veure que per alguns, com no és la nostra causa, no importa.

Però bé, haurem de continuar buscant l'última estrella, buscant qui lluita per ser lliure.



ps. Una setmana molt difícil. El món sembla que se'ns desmunta. I restem quiets, com si no anés amb nosaltres. M'entristeix profundament.
Sempre ens quedarà la música, que ens reconcilia i ens diu que si que és possible.

10/7/14

Altre cop, no et veuré



Te m'escapes. Altre cop.
T'esmunys: Però alhora continues allà, amagat, misteriós, interessant.
No sé com fer-ho. No sé com arribar a tu.
Sóc una bleda que no sap ni per on començar.
M'ets tan proper. I tant distant alhora.
Quan m'apropo, t'allunyes.
Quan t'oblido, reapareixes; en una cantonada, en una plaça o en un autobús, fins i tot.
Sento com si et conegués de tota la vida, com si compartís part del recorregut, alhora tan diferent.
Obligacions, oblits, entrades esgotades, interferències no volgudes.
Sembla com si estiguem predestinats a no estar al mateix espai al mateix moment.

Algun dia et podré veure els ulls?
En tinc tantes ganes.

I penso que si; vull creure que sí, que algun dia ho aconseguiré. Que algún dia escoltaré la teva veu. Cantant, parlant, com sigui.

ps. Sols deixar enrere la por.
Dissabte, Eels toca al Teatre Grec. Una altra oportunitat perduda.
La foto, d'avui mateix, del pirulo de Sants. Un mite mundial.

2/7/14

Bocins de juny


★ Les postes de sol.
★ Escoltar cantar els ocells de 8 a 9 al despatx.
★ Una festa de còmic.
★ Ballar, feia massa que no ho feia.
★ Les polaroids. Sempre queden bé.
★ Les trenes, estan de moda i m’encanta fer-me'n.
★ Les cireres ben dolces.
★ Un parell d’ulls blaus.
★ Assecar flors.
★ Trobar un vi que buscava, i molt més a prop del que podia pensar.
★ Acaronar una panxa d’embarassada.
★ El cansament descansat d’una setmana intensa.
ps. I quins son els vostes bocins?