18/2/16

RC: La curació del cec



-Però què fas!!!! Per què el crides i l'ajudes? És un cec, un captaire, o un immigrant, o un refugiat, o un dropo. No té feina, ni casa, ves a saber què ha fet per trobar-se així. Per què l'has d'ajudar a ell? No és com nosaltres. Vine, segueix el camí de la nostra ciutat, deixa'l estar.
- Quina barra que tens! Li dius que s'aixequi i s'apropi a tu. No veus que no pot ni posar-se dempeus! Deixa'l estar, no podrà fer res, aquest home!!!! I ara l'abraces???? Que t'embrutes!!!!!!!
- No ho havia vist mai! L'ajudes!!!! Si tothom sempre m'ha dit que no m'hi apropi. Si l'ajudes i se'n surt, et creuré. I jo també n'ajudaré a d'altres.

ps. La meva aportació als Relats conjunts d'aquest mes. Espero que us agradi.
Per cert, MC 10, 46-52.

4/2/16

Vuit


Tot va començar per l'empenta d'una ma amiga. I la necessitat d'expressar-me, de dir, moltes de les emocions que amb prou feina em xiuxiuejava a mi mateixa.  I així va ser com un quatre de febrer de fa vuit anys naixia aquest petit espai.

Qui m'ho hagués dit. Han passat tantes coses. La meva ànima ha crescut tant gràcies a aquest petit espai, en tants sentits. Segurament pot semblar un tòpic, unes paraules sense fons. I no és així. La complicitat i la companyonia amb cadascuna de les personetes que heu anat passant per aquí és ben gran. Perquè negar-ho, amb algunes més que amb d'altres, però és el més normal, no?

I si, el blog m'ha ajudat a obrir-me, a ser més jo i a créixer i canviar. Moltíssimes gràcies! En molts moments la il·lusió en arribar a casa i obrir el mail o repassar els posts, o participar de les propostes, era un gran alicient. En d'altres, la llum dins dels dies foscos. 

I avui fa vuit anys. Potser ara hi sóc menys. Ja no tinc el blog tant al cap. Però sempre serà un espai ben especial, xino-xano, fent camí plegats en això que en diem viure. I que així continuï!

Una abraçada i un petó ben gran!

ps. Fa un any, la Carme em va proposar que per avui fes el post 888. Al principi m'hi vaig escarressar, però no ho he aconseguit. Per això, tot i que faci molt, volia que el post d'aniversari fos d'una altra de les seves propostes. Potser no li he pogut dedicar el temps que volia, he tingut la mare a l'hospital i he anat de bòlid. Però no volia deixar de celebrar el vuitè aniversari del blog.

1/2/16

Busca-raons

IEC. Busca-raons: persona inclinada a cercar motius de discussió, de disputa.

Segur que més d'un cop heu dit la frase "aquest és un busca-raons", de manera despectiva cap a gent conflictiva amb qui sols es discuteix, estan enfadats constantment i tot els sembla malament. Aquelles persones que porten mala maror a l'ambient. I de les que cal defugir.

Avui he estat busca-raons. A primera hora del matí. En un tema que ni em venia ni m'anava però que per diferents motius, em feia bullir la sang. I com sempre em passa, quan m'enfado i deixo anar tota la ràbia, perdo les raons. La tenia, la raó, però tampoc tocava, no era ni el moment, ni la persona, per molt que cregui que ni els procediments són poc àgils i que sempre hi ha una part d'aquelles que entorpeixen més del necessari quan les coses podrien ser més fàcils. I per suposat, les històries polítiques per no deixar dormir. Fins i tot ara.

Però no tocava. I he estat una busca-raons. Per sort, no he anat a més, i després de la discussió he pensat que no calia seguir donant-li voltes ni fer-ne safareig amb qui pot fer mal. I llavors, han començat els remordiments.

Abans de fer el sopar, hi he tornat. D'una gracieta sense gràcia per whatsapp, l'he tornat. Semblava que buscava brega. Per sort, les dues parts hem fet l'ós. Ens hem amagat al cau i hem deixat la conversa. Millor perquè no tenia gens d'importància. 

I ara em pregunto si ho faig sovint. Si sóc una busca-raons. Crec que no. No m'agraden les discussions, no sóc de violència verbal, ni de barallar-me. A la feina, vaig sovint a la meva. Però sé que espero massa dels altres. Sóc exigent, massa amb mi mateixa i molt amb els altres. I darrerament, ho expresso. I com que em costa, no ho faig de la millor manera.

Per això crec que, malgrat darrerament discuteixi, no sóc una busca-raons. Llavors he pensat perquè m'ha passat. I si, hi havia raons. Cansament, estrès laboral, el munt de feina i les poques hores quan en canvi hi ha qui es rasca la panxa, les preocupacions familiars, els agobios de l'entitat.... en fi, res de nou, però molt que s'acumula i ha de sortir.

Això em fa pensar en els busca-raons per sistema. Aquells que sempre busquen tenir la raó, que s'enfaden amb tothom, gent fosca i de qui fuges. Segurament també tenen les seves raons per actuar així. I defugint-los, crec que no s'arregla res, al contrari, encara estaran més enfadats. Tot i que no és fàcil, eh!

ps. He pensat molt si m'he de disculpar o no. Però crec que la disculpa per sistema tampoc serveix en aquest cas. Més aviat tenir-ho apuntat per quan em torni a bullir la sang, pensar bé si cal o no.