28/12/12

Un concert qualsevol, el concert de Sant Esteve

Els pastorets by Nadales on Grooveshark

L’església és plena a vessar i com en les grans ocasions, esdevé l’espai acollidor per tothom, creients, ateus, agnòstics,… tots aquells qui ens estimem els uns als altres. El passadís central i la primera fila son plenes de nens asseguts a terra. Al costat, el nebot d’una amiga meva de quatre anys ens pregunta el nom en anglès. Està content i xerraire un cop ha decidit que no vol cantar. La seva tieta m’explica que a assajar si que va, però que no vol cantar davant la gent. Davant meu, a terra, el fill pre-adolescent acollit per la germana d’un antic company de l’escola, un jovenet que no ho ha tingut (ni té) gens fàcil i que sosté damunt la falda el seu germanet, un nanet d’un any i mig, com a molt dos, que els pares van tenir i que és un belluguet.

És impossible que hi hagi silenci sepulcral, que hi hagi solemnitat. I és que, de fet, no cal, no estem al Palau de la Música, però és el millor concert de Sant Esteve possible. Els cantaires de totes les edats esguarden als laterals, amb les samarretes de colors o les camises ben planxades. Nervis? Potser. Ganes de passar-ho bé? Segur.  

Puja a l’altar la canalla. Samarretes taronges, vermelles, negres i morades. I comença la música i les veus. Suaus i alhora alegres. Sona el baix, la bateria i el teclat i tothom va agafant posicions. El nanet salta de la falda i seu a terra al costat de la seva cosineta, també de la mateixa edat.

I comença la festa; totes les nadales tindran un toc diferent, des de swing, mambo, salsa, flamenc,...... Els més petits canten, alegres i desvergonyits amb una diadema divertidíssima de rens al cap. I ho fan tan bé que et fan somriure. I el nanet que tinc davant, el d'un any i mig o dos, comença a moure el cap. Bocabadat per la música, embadalit per la cançó que coneix, satisfet de veure la seva cosina gran cantant, és deixa portar per la música que el fa viure. I quan acaba la cançó i es fa el silenci de cop, crida ben fort “molt bé” i aplaudeix. I llavors, de cop, tota l’església es posa a aplaudir. I la gent ja no deixa d’aplaudir a cada nadala.

Qui diu que un infant no ho pot canviar tot? Qui diu que no son un avui pel que cal esforçar-se? El seu somriure, com el de la nena que m’ensenyava l’àlbum de p-4 de la classe dels pingüins mentre la mare recollia el lot del banc d’aliments dissabte passat, ens demana no decaure. Poder viure les petites coses que ens podem donar els uns als altres, ajudar-nos amb el que tenim i creure en l’esperança que junts, fem el món millor. Un lloc per a nosaltres. On no cal tenir grans coses ni grans dons. Només el poder saber que al costat hi ha algú que t’estima i per qui val donar-ho tot.

El concert és tot un èxit, ja s’està acabant i tothom està embriagat d’emoció. El director de la coral, l’home del moment i el més buscat, que ha aconseguit unir més de cent cantaires i que cantin junts satisfets, que fa que músics de rock s’emocionin amb nadales cantades per marrecs, que sembla que mai perdi la il•lusió i pugui trobar bellesa i esperança en tots els racons, enlloc d’admirar l’èxit, rebre les lloances dels grans, s’ajeu al costat del pre-adolescent grenyut i comenten la jugada entre riures. En aquell moment és quan més el reconec i orgullosa em sento de coneixe’l i, encara que compartim poc temps i poques coses, sentir-lo amic. En aquell moment recordo tot el que hem viscut i pel què val la pena llevar-se, poder estar al costat dels qui més ho necessiten, donar-te pel què creus i esforçar-te. I pels projectes que tenim endavant.

I ja a la festa, marxo tímidament i sense fer soroll. Pensant que m’hagués agradat també estar en un altre concert, en un altre part de la ciutat i amb un altre amic. Qui sap si h hauran més concerts. 

ps. No tinc ni fotos ni enregistraments, però aquesta és una de les nadales que es van cantar.
Ah, i per cert, el belluguet va tenir un altre moment sublim. Durant el moment més emocionant de les joves que canten de fàbula, es va posar tot atabalat amb el dit enlaire cridant "un moc, un moc". Creic que el baixista encara està en estat de xoc. La feina va ser trobar ràpidament un mocador. 






24/12/12

Bon Nadal

Si ens donem la ,…


tot és millor ;


… el difícil, el fem més fàcil;
els mals moments, ens els acompanyen;
… les alegries, les celebrem;
… les errades, s’esborren
… la vida, la compartim.


Si ens donem la
cada dia pot ser Nadal.

Bon Nadal i millor 2013




ps. Les mans dels amics, de la petita Júlia, dels nens del mijac, de la mare. Totes les vostres mans.

17/12/12

Estar-se a casa




Una de les coses que més gràcia li va fer a la meva compi eslovaca de pis és que decoréssim la ciutat de Nadal, com si fóssim un país d’hivern, amb llumetes, papàs-noel o d’altres ornaments com si a la ciutat nevés. És clar, ella no tenia gens sensació de fred, però en fa! El dia que vam sortir a sopar per celebrar la seva estada, m’explicava que el seu poblet ja era tot nevat. Que tenia moltes ganes de veure’l, com també tenia ganes de veure la seva família, el seu nòvio i els amics.

També em va explicar que la ciutat és preciosa i el que més l’havia sorprès i agradat és l’amabilitat, proximitat i tendresa de la gent. M’explicava que tot i que la gent no parli anglès o francès, tothom sempre intentava ajudar-la. Que en tot moment es va sentir molt acollida i cuidada. Sobretot per mi. I la veritat és que el dia que ens vam acomiadar em vaig inflar com una gallina lloca pels seus compliments. Que em digués que havia estat fantàsticament a casa, que l’havia ajudat molt i que s’havia sentit molt bé, que tinc una casa molt bonica i acollidora, omple molt.

Llavors, recordo que sovint ens amaguem tot el que fem bé i ens quedem amb allò que no ens agrada. Si més no, una servidora, ho fa molt sovint. Però si. Els catalans, tenim (o ens han dit) que som esquerps, que anem a la nostra, que no som simpàtics. Potser no tenim la gràcia andalusa o les ganes de gresca constant d’altres, però això de tancats i enfurismats, tampoc és per tant. Al contrari, som gent d’acollida, que ajudem a que els que arriben, que treballem fort i que volem el millor per a tots. Terra d’acollida que ens volen fer creure que no som.

I sovint penso que sóc callada, poc amigable, que puc aportar poc, que casa és freda perquè té parets de color gris, no hi ha parquet o que li falten moltes coses per ser una llar. Però és casa meva i resulta que no està tan malament. Que d'una aparença freda, pot amargar-s'hi calidesa.

Fa una setmana que ha marxat, i no diré pas que la trobi a faltar, m’encanta poder gaudir de casa meva completament, estar escarxofada al sofà amb el portàtil i la tele encesa o poder tenir la roba sense planxar, o simplement llegint o escoltant música sense pensar si molesto o no. Fins i tot reconeixeré que algun dia havia marxat de casa pel simple fet d'estar fora i no estar en silencis incòmodes. Però compartir pis també té coses bones, com dir hola en arribar i la resposta sigui més enllà d'un miau o tenir converses e englès macarrónic i aprendre de l'altre. Suposo que és part de l'encant de compartir.

ps. si algun altre dia cau, explicaré l'anècdota més divertida, del dia que vam anar a un concert eslovac. Això si, hi ha coses que encara no han tornat a la normalitat, com l'olor del pis, encara fa una mica d'olor d'una de les espècies que feia servir per cuinar (i d'all) i el puck encara no torna a posar-se al sofà.

12/12/12

12.12.12


Els estius eren del Carlitos i la Sara. Ell tenia un any menys i ella li treia ben bé un pam. Tots dos portaven els cabells curts i negres i amb els genolls pelats. Eren els millors amics. Se’n van fer perquè a ell no li agradava jugar a futbol i sempre estava l’ametller del solar buit. Ella no tenia gaires amics, només anava a casa els avis de molt tant en tant i no era de la colla. Es van trobar una tarda de juliol. Ell va ensenyar-li a pujar l’ametller on farien la cabana i també a perdre la por a anar en bicicleta. Ella a nedar a la bassa i després l’ajudava amb les matemàtiques. Buscaven cargols quan plovia per fer-ne curses i empaitaven els gats entre les vinyes. Menjaven les ametlles que trencaven amb pedres i les nits d’estiu feien competicions d’estels fugaços. En Carlitos era un gran dibuixant i creava llocs imaginaris on viatjarien en una nau espacial que tots dos van pintar amb colors ben llampants. Van créixer junts, sempre es trobaven a l’ametller. Un dia, el Carlitos, a qui ja no agradava que li digués Carlitos perquè era de nen petit, li va dir que marxava. No li va dir on, només que marxava, i que li deixava la nau perquè es poguessin trobar el dia 12.12.12 a les 12.12h.
 
20 anys son masses, però la Sara encara té la nau. Fins i tot l’ha pintat a la paret de l’habitació per al seu nen. No se n’ha oblidat i això que no n'ha sabut res més. Amb el full a la mà, l’únic lloc on sap anar és a l’ametller, que ja no hi és. Un edifici a mig construir l’ha esvaït. Està de vuit mesos, plou a bots i barrals, fa un fred que pela on sempre era estiu. I no espera res. Ha vist moltes pel•lícules però té la certesa que en Carlitos no apareixerà. Que els homes de tot se n’obliden i que la vida pot haver donat mil tombs. Però tot i així, ella recull el cargol que troba al terra i mira endavant.


ps. Un petit relat. No sé perquè però aquest dia em fa certa gràcia, és el darrer any que es donarà una data amb tots els números iguals.
El final, el que cadascú vulgui. Fins i tot si el voleu continuar....

6/12/12

Deixar empremta



Hi ha persones que deixen empremta. Per com son, per com pensen, per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, pel seu magnetisme,.... Persones que d'una manera o d'altra et captiven, que desprenen una àurea ben especial. Tenir-ne alguna aprop és una gran sort.

Ahir ens va deixar una d'aquestes persones a la família. D'acord, potser era ja força gran, havia fet la seva vida, dues filles precioses, quatre netes i una vida plena d'alegries i també de penes. I el seu adèu ha estat ràpid i patint poc. Massa ràpid. Sabia com voldria explicar-ho, fins i tot com havia pensat en escriure un relat de les germanes Pérez.  Però tot ha anat tan ràpid que no tinc ni capacitat de reaccionar.

I encara que no és propera del tot, la tristesa m'invaeix. Els seus ulls verds, preciosos, i aquell riure encomenadís i sincer, aquella veu tan peculiar seva. Energia pura, afrontant els problemes amb una força increïble. Així és com vull recordar-la.

Ahir ens va deixar la mà dreta de la mare. La seva força. Tenien una relació entre de mare i filla o germanes. Una relació que ha deixat la mare molt malferida. Ahir em vaig haver de deixar de tonteries com les del post passat. Reaccionar davant la realitat i deixar de ser nena per ser adulta. 

ps. I com sempre, les coses es compliquen i s'ajunten. Ahir també trucaven que portaven a la meva iaia (mare de la meva mare i germana) al Clínic, en una de les ja habituals rutines del que sabem que un dia passarà, una tarda d'anar amunt i avall. 

4/12/12

A preguntes tontes, respostes sense resposta


Per què escolto Ismael Serrano?
No pot portar res de bo. Millor me'n torno a alguna cosa ben canyera. Ahir em va donar per cantar cançons dels noranta, veure videos de Blur que no havia vist mai i pensar quina és la cançó de Suede que tan m'agradava. Podria posar-los. Records de joventut, de quan tot semblava anar bé. De nits i de dies, de cants i camins, de revolucions joves i de somnis per complir. De dies que passaven a velocitat fulminant com cotxes de carreres, a tot gas, intentant viure cada instant. 
Si fins i tot recordo que podria suplir aquesta manca d'inspiració blogaire amb un post que un dia vaig pensar que faria de la Shirley Manson, de Garbage, la meva musa dels noranta.

Per què escolto Ismael Serrano, llavors?
Potser perquè un mateix és el seu pitjor enemic. Que es boicoteja ell mateix, que s'enfada com ningú per les mancances, pors, decepcions, incoherències. Silencis. Perquè en el fons les aparences de un tot va bé sempre hi ha petits racons, amagadets si es vol (i es pot), dedicats a pensar.

I per què escric sobre Ismael Serrano?
Si fa dies que penso en possibles posts, que si el pinterest, que si la desobediència civil, l'advent,.... però és que fa dies que necessito tornar-me a mirar endins. I el que passa és que si miro endins, no sé què hi trobo. Rutina? esperança? força? alegria? cansament? tristesa? Masses coses, masses res.
Definitivament, sembla que no sàpiga on sóc. I alhora no em sento perduda.

I per què no poso la cançó al principi del post, com havia pensat en tornar-ho a fer, com fa mooooolt temps enrere?
Perquè no, per sorpresa no penso posar Ismael Serrano. No penso admetre que l'he escoltat. I sobretot perquè avui, avui cal escoltar música en català. 


ps. un post ben estrany. Coses que passen. Demà serà un altre dia. Però atenció, podria ser pitjor, podria ser Pedro Guerra. Llavors si que estaria fotudeta.