31/8/12

Conflicte d’identitat futbolística per culpa del twitter?


Abans de tot, cal dir que quan quedem per veure futbol amb els amics ens ajuntem unes quantes noies (bé, la majoria). A algunes ens agrada el futbol, a d’altres no, però és un bon moment per trobar-se i petar la xerrada. El millor de tot és l’estona compartida, però a més de tècniques, estratègies, gols fallats o encertats, que el Barça guanyi o no, en les nostres converses no tot és futbol pròpiament parlant.
 
Si el futbol ha de ser l’opi que ens faci oblidar de tots els malsons (només per una estona, eh! que tampoc cal perdre el cap per una piloteta), també està bé trobar-hi totes aquelles coses que acompanyen al futbol. Per exemple el ridícul que fa de vegades la Shakira (com ens agradaves i l’enveja sana que ens provocaves, però noia, què pàmfila que sembles a les grades!), cridar desmesuradament que al Mourihno li han sortit tetes, trobar semblances raonables al Tito, riures còmplices quan enfoquen el Xavi, debatre les raons perquè el Piqué sempre va amb màniga llarga, trobar que l’equipament del Valdés fa que no es reconegui amb la gespa, l’encertat tallat de cabell del Messi... I és clar, entre tanta conversa dispersa, sovint no veiem els gols. Però bé, entre aquestes converses sempre surt si un jugador és atractiu o no. Superficial, si, què hi farem! Però crec que el futbol també ens l’hem d’agafar així, com un tema superficial. I ara mateix, per a mi i sense quòrum, el més atractiu és el jefecito, què voleu que us digui.

Però vet aquí que el post no va de tot això. Si no, què hi té a veure el títol? Doncs, no. Perquè si bé és cert que la confrontació amb el Reial Madrid és de proporcions estratosfèriques, de tants partits viscuts també hem arribat a parlar dels jugadors del Madrid. I he de confessar que malgrat tots els malgrats, malgrat que sigui un barroer, el més atractiu, per a mi, és en Xabi Alonso. Si, que voleu, qualsevol pot tenir una taca negra, no? O us pensàveu que diria l’Özil? Doncs si, el trobo un personatge ben atractiu, potser per la meva debilitat cap als bascos, potser per la seva elegància fora del camp....
 
Però el pitjor està per arribar. Encara us indignareu més amb mi (fins i tot pot ser que decidiu no venir més per aquí, ho assumeixo). Resulta que ahir dijous, Xabi Alonso va ser trending topic al twitter perquè hi ha gent que li escriu malament el nom (lamentable!) i hi vaig ficar el nas. I vaig descobrir el seu twitter oficial.
 
Els twitters dels jugadors, al meu parer i sense seguir-ne gaires, son força lamentables. Es fan la pilota els uns als altres, s’alegren pels partits, parlen d’esport i de tant en tant fan alguna brometa, però tot amb poca substància (com poca substància pot tenir el meu twitter, però bé, no sóc pas personatge públic i de fet tampoc demano a un futbolista que parli de grans coses, tampoc seria just). Però va i descobreixo tot un personatge. On parla poc de futbol i si de series de televisió, de pelis i de música, molta música (i on coincideixo força amb gustos). On penja fotos personals com podríem penjar qualsevol altre mortal i parla de la feina i dels companys, també com un altre mortal (però és clar treballa pel Madrid!).
 
I què faig jo ara? No puc seguir el Xabi Alonso!!!!
 
O si? Perquè ostres, si no fos jugador del Madrid el trobaria un personatge interessant per seguir.
 
Però és que és del Madrid!!!
 
I així una bona estona.
 
Asserenada i havent donat més voltes de les necessàries en una tonteria tan gran, he pres una decisió.
 
I val a dir que no us penso dir què he fet, però espero que llegint el post, encerteu si m’he deixat endur pel cor blaugrana o si la raó de poder aprendre i donar al futbol la seva justa importància.
Still Take You Home by Arctic Monkeys on Grooveshark

Ps. Si, si, post completament poca substància, d'acord . I novament, llarg!
La foto, de una de les cases on anem.
Ah, i per cert, si hi ha alguna frikada que hauria de saber, doncs serà benvinguda, que d'aquest noi en connec més aviat poc. Ah, si el desastre que va fer a la celebració de l'Eurocopa, xò no vam ser tan benèvols com amb en Messi amb la celebració d'un dels títols del Barça..

29/8/12

Bocins de dimecres


El concert de cada any de les festes de Sants, com sempre genial i aquesta vegada molt concorregut.
Riure com feia molts dies que no reia.
Veure els fills d’uns amics després de temps. Com creixen a l’estiu!
Rebre notícies dels emigrats als USA.
Dues paraules. Dures, no, duríssimes i que fan mal, molt de mal, i més de la manera que es diuen i qui les diu. Però si, un bocí, perquè m’han fet reaccionar i sortir d’un bucle on m’havia ficat soleta.
Les platges de la Costa Brava.
Estar tan sola a l’oficina que puc posar l’Icat per escoltar cançons que només m’agraden a mi.
La veu d’Eddie Vedder, quin troç d’home,… ais, volia dir quin troç de veu!
Anar recuperant les fotos del portàtil. Poc a poc. Una feinada, però un gustàs retrobar-se amb certs moments i anar recuperant les que feia més por perdre.
Trobar el meu perfum preferit amb un bon descompte (feia mesos que se m’havia acabat i a tot lloc era ben car i per tant, res de res).
Els mimitos del Puck. Té un radar per copsar quan el necessites o què?
L’alegria d’una amiga per ser tieta d’una nena molt desitjada.
La pau, tendresa i fragilitat de les fotos dels recents nascuts dormint.
Un dinar al Viena i posar coses al dia.
Pintar mandales i samarretes.

Wish List by Pearl Jam on Grooveshark

ps. I vosaltres, quins bocins heu tingut aquesta setmana?

25/8/12

L'habitació d'amelié



“riteta, riteta, ves amb compte. No t’acostumis massa a viure sola que després no podràs conviure”

Recordo perfectament aquestes paraules, dites per l’única persona (a part de mon cosí Juli) a qui deixo que em digui riteta. Una nit de festa per celebrar l’arribada de l’estiu i la meva independència. I també recordo perfectament la meva resposta. Amb un somriure gegant i mig embriagat pel seu dient que no, que no tindria cap problema.

Vaig trigar en independitzar-me. Primer, em va costar trobar una feina prou remunerada; després l’opció de compartir pis amb unes amigues que ja feia temps que vivien juntes no em va acabar de convéncer, volia fer casa meva, el meu niuet. Vaig mirar pisos de compra però va ser quan el preu dels pisos es va disparar per l’especulació i t’oferien caus de rata per una milionada i vaig acabar decidint-me pel lloguer. Finalment, vaig “emigrar”, deixant Sants per anar a Sagrada Família, al piset que anomenaríem Hobbiton perquè tenia el sostre molt baixet (tant, que mon pare i ma germana topaven!). I després, ja vindria el vuit8ena, però aquesta és una altra història.

No seria franca si no digués que em va costar independitzar-me i viure sola. Els primers temps van ser difícils, no estava al meu barri i a més tenia un veí una miqueta xunguet. Però també recordo els anys de Hobbiton amb un somriure. Van ser temps molt bonics, dels millors que he viscut. Vivia en un barri preciós, ben a prop de gent que em va aportar moltíssim i amb molts bons moments.

I ara? Ara m’he acostumat tant, m’agrada tant viure sola. Tenir caseta com vull (encara que li faltin moltíssimes coses o molts projectes de decoració a mitges), sortir i entrar quan vull, deixar els plats per rentar demà, una pila de roba per planxar els diumenges a la tarda veient una peli, encendre una espelma de vainilla mentre llegeixo o miro blogs, posar la música alta, saltar i ballar com si fos una adolescent, el puck, pintar al menjador, sopar torradetes al sofà amb una copa de vi, cuidar les plantes i fer l’hortet urbà….

Cert que no porto massa bé el fet de viure lluny de Sants (i darrerament més, però això potser també és un altre post) però el problema principal de les angoixes ha estat la crisi. Viure sola, amb una hipoteca i un sou minso no és gaire fàcil. Quan em van abaixar el sou per primer cop, els meus amics em van comentar que llogués una de les habitacions, que era una opció fàcil. Però m’hi vaig resistir. Si no podia seguir el seu ritme de vida, era el meu problema, però renunciar a la meva independència per sortir més, no m’ho compensava. Havia de ser conseqüent amb la meva realitat.

Però aquest any la cosa s’ha agreujat. Pujada d’impostos, de l’hipoteca, de despeses de la comunitat de veïns, de  preu de subministraments,… i més baixades de sou (i amb tot sé que he d’estar contenta perquè tinc feina). Em vaig proposar buscar una segona feina, però la veritat és que tampoc he buscat massa. Una proposta que mai ha arribat a quallar amb el meu ex cap o una proposta que no m’atreveixo a tirar endavant. Així que, finalment i abans que m’estiri les orelles el llop, he donat l’anunci per llogar l’habitació del vestidor a un amic perquè el pengi al CRG.

Se m’ha fet tot tan feixuc. Tenia tanta raó el noiet que em va dir la frase de l’encapçalament. Sembla mentida com em pot aclaparar tant. On molts veuen una oportunitat, jo només veig inconvenients i neguits. M’agrada tan poc això de ser cagadubtes però com que afecta a la intimitat d’un mateix, doncs m’aclapara. I a més significa admetre que no me'n surto sola, recordar que entre somnis no em plantejava la vida així i que hi ha projectes que sola sé que no podré ni plantejar-me.

El que sé és que no vull compartir el pis, de manera que la idea és llogar l’habitació a gent jove que està de pas. Estudiants de doctorat estrangers que busquen un ambient tranquil (si ja ho sé, molts busquen un pis d’estudiant per fer-hi festa, però això a mi ja em queda lluny). Es va interessar un noi de Bangladesh, però la seva visita em va incomodar moltíssim. Em va fer sentir malament a casa meva. No sé si va ser el fet de ser noi, que era d’una altra cultura o simple feeling, però encara em va complicar més les meves atrotinades neurones. Però també es va interessar una noia de Croàcia. Aquesta setmana una amiga seva va venir a veure l’habitació i sembla que a partir d’octubre compartiré pis.

Ara que sembla que ja està fet (perquè mai se sap) és com si m’hagués alliberat. Em fa mandra, moltíssima mandra, però ha deixat de ser un neguit perquè ja no em puc tirar enrere. He de penjar el llum, les cortines, buidar l’armari, arreglar l’armariet de la iaia Teresina, netejar a fons i acostumar al Puck que no pot entrar en aquella habitació.

A tots dos ens arriben temps de canvis. Intentarem adequar-nos i començar a veure les coses positives: els calerons, practicar el meu anglès atrotinar (buf!!), rejovenir (perquè carai, que joves que son i com es nota la diferència d’edat!!), tenir la casa més endreçada,….

Perquè el cert és que un gir no anirà malament i diuen que la paraula crisi porta ímplict el trencament i el canvi. Espero que aquest sigui un de bó.

Temps De Canvis by Beth on Grooveshark


Ps. Les festes de Gràcia i les paraules de l’encapçalment tb em recorden que fa molt de temps que no sé res d’ell. Com li anirà la vida? Sé que millor no sàpiga. És passat que ja queda enrere.
Lamento la llargària del post. He intentat escurçar-lo, però ha sortit així.

22/8/12

Bocins d'Astúries


★  El verd esperança d'aquestes terres.
La fresqueta a les nits.
Els falcons milans. Son preciosos. De fet, tots els animals que hem vist, que no han estat pocs!
Els Picos d’Europa.
Remullar-se després de les caminades per a les que estic poc en forma.
“El grupo”.
Quan tot el difícil és fàcil.
La cala de San Antolín, Llanes.
Les peripècies amb les canoes.
Converses a mitja veu.
Vetusta (morla?)
El congost de les xanes.
Les aventures del “palo de serpiente”.
Els formatges, carns i peix.
Les gents ben agradables.
Aparcar, ben aparcats, tots els maldecaps.

Gotye - Somebody That I Used to Know (feat Kimbra) by Gotye on Grooveshark


ps. I quins son els vostres bocins de dimecres? 
els meus, els records de les vacances, no estan gens malament! La cançoneta, tot i que trista, és part de la BSO d'aquests dies, i mira que em va costar, però ara no me la trec del cap.De fotografies, en podria triar molts racons, però al final he agafat aquest, un bosquet, com el dels déus d'en Ned Stark, entremig del Llac Ercina i Enol, als Picos d'Europa..

20/8/12

Caòtica v(r)ita



Si ets un desastre, ets un desastre. No hi ha volta de full possible. És com demanar-li a un cranc que camini endavant.


Si se suposa que a l’estiu la vida s’atura com si anés a càmera lenta per poder gaudir de totes les coses bones que tenen les vacances com son  els vespres entre copes, les festes majors, els banys fresquets, una bona orxata, una bona lectura ... i així poder-se desfer d’aquesta sensació d’ofec per la calor insuportable, doncs resulta que no. No és veritat del tot. Sobretot (o potser només) per als desastres.


Dos setmanes de vacances! Això és el que he tingut. Crec que feia anys i panys que no tenia dues setmanes de vacances durant el mes d’agost. I com han passat? Com un sospir, com si anessin a la velocitat de la llum. I tot el que volia fer, ha quedat a mitges i mig girat. O ni començat.


Cert. 10 dies a Astúries sí que han estat vacances. Una desconnexió més que necessària (o si més no, més del que creia) on no és que la vida s’hagi enlentit sinó que ha estat viscuda plenament a cada segon.


Però entremig: el caos. Un mes de juliol de pega per oblidar i un agost on és mentida que la ciutat quedi buida però que m’és un mes estrany anímicament. L’ordinador a mig refer, la tele a puntet de caramel, la neteja i les visites de la casa per llogar l’habitació, rentadores pendents, maletes trencades, sancions per tramitar, subvenció per renovar, paperots que no es troben per enlloc, proves mèdiques, visites per anul•lar i trobar nova hora, el reader que no baixa, comentaris per respondre i mil posts al cap, regals que es passen, oblits que fa mal tenir-los. El timó de la nau completament desbocat. I la fresca de la pluja que no arriba. 


Les piles estan carregades a base de caminades, remullades, aire fresc, carns, peixos, formatges, riures, confidències ... d’aquests dies per terres asturianes i que haurien de servir per posar ordre a les idees i a tot aquest caos. Que si fer llistes, que si posar prioritats, projectes, que si no perdre el temps. Però desenganyar-nos(me). En 48h ja m’he tornat a embarbussar en mil i una coses jo soleta. Potser la perspectiva no és de caminar enrere sinó endavant, però tot es torna a acumular.


Algun dia aprendré dels organitzats dels meus amics? Crec que no. Però per si algun dia passés, continuo sobrevivint en el petit caos, on de fet, tampoc s’hi està tan malament.

que te voy a decir by Fito y Los Fitipaldis on Grooveshark


Ps. Potser tocaria parlar del viatge, xò això ja arribarà. 
El que si que vull és agrair-vos la nominació al c@ts. Ja fa dies i dies que varen sortir i aterro ara. La veritat és que m’ha fet molta il•lusió, doncs sóc ben conscient (i ja ho he dit en algun post) que he baixat molt la meva vida a la catosfera. I el fet que tot i així encara us continuï agradant aquest petit racó com per proposar-lo entre d’altres blogs ben bons, m’afalaga, alhora que em sorprén. I tb m’esperona a continuar entre vosaltres, entre aquesta petita gran xarxa d’amics. Moltes gràcies! Un petó per a tots.





6/8/12

On és Gotham?



No sóc lectora de cómics. Mai ho he estat i per tant els superherois m’agrden per la gran pantalla.

El meu primer Batman va ser de petita, a la sala del barri i el vaig veure tres vegades. Era una pel·lícula d’aventures, amb els bons i els dolents, la noia i el joker que feia més gràcia que por. Michael Keaton, Kim Basinger i Jack Nicholson en una ciutat imaginària i ben estrambòtica on passaven les coses més inversemblants possibles. Després vindrien totes les demés. Fantàstiques, gòtiques, obscures, cutres o patètiques.

I llavors apareixeria ell. En Christoper Nolan. Autor de culte, diuen, però de fet director de pel·lícules boníssimes com Memento o Inception.

I sí, també ell. Christian Bale fent de Bruce Wayne. Multimilionari orfe que viu amb el record permanent de la mort dels seus pares, atemoritzat, sense rumb a la vida i perseguit pels seus propis malsons.

Batman ja no només és Batman, és humà, te’l fas molt proper i l’entens. I si, tot es situa a Gotham. Ciutat que pot ser qualsevol, amb els barris sòrdids on es confabulen totes les trafulques i trames, amb tot de villans que només busquen sobreviure entre foscor. Ciutat buida de llum, freda i gris.

Un superheroi de pel·lícula d’acció i alhora plena d’emoció. No només superheroi que vola en malles i combat. Molt més, amb ànima. Amb uns dolents, molt dolents. Sobretot, el jocker de Heath Leager crec que mai ningú el superarà.

Batman begins i The Dark knight van ser dues grandíssimes pel·lícules, però  The Dark knight rises, per mi, ha estat una (petita) decepció.

Si, d’acord, està genialment feta, s’enten perfectament, Bale continua sent el millor Batman possible i el final és rodò. No podia ser d’altra manera sent una pel·lícula que va més enllà de l’aparença dels efectes especials.

Però,….

Però no. Ni hi ha sorpresa i tot és previsible.

A més, on és Gotham? Si alguna cosa em va fallar de la segona part és que s’endivinava massa la ciutat de Nova York. I en aquesta ni es dissimula.

I l’esperit i patriotisme ianqui és tan present en les banderes, himne, president, la policia heroica i l’exèrcit, el futbol americà… tot això fa que m’allunyi de Gotham. Era la ciutat de la perdició, imaginària, indescriptible on Batman creixia per fer justícia i així fer un lloc on poder viure. Per fer una pel·lícula d’acció a Nova York no cal recòrrer a Batman. En fas una de nova i ja està.

I si, gràcies a Batman, Gotham va reneixent, fent-se més visible, encara que segueix oprimida pel mal. Cal recordar l’entrada del Caballero Oscuro? Amb aquella música asfixiant que et marcava tota la pel·lícula.
Batman parlava de persones, de temors, de vèncer i perdre, de com ens encadenen i perseguexien els nostres actes, de la condició humana i de la societat on vivim. I si, tot això està, però queda diluït i sols s’aprecia en moments, com l’entrada a la biblioteca o l’esperit de superació en les situacions més desesperades, en l’apocalipsis.

Batman no vol ser un heroi, es veu forçat. Ni vol reconeixament.


I els dolents…. Ais, els dolents. En Bane fa por? La seva veu amplificada ni per un segon aconsegueix encongir-te, i la seva persona no impressiona per molt que en un moment ens vulguin recordar al carnívor Anníbal Lecter. Hi ha personatges com el de l'espantaocells que si no el recordes, ni te n'adones i podria donar molt més. I encara que l’Anne Hataway faci molt bé de catwoman, Selina Kyle és gata, una gata maula.

Però bé, escrivint aquest post me n’adono que faig les paus amb la pel·lícula. Segurament no està tan malament, malgrat es repeteixi una escena de Matrix revolution o la Marion Cotillard sembli de porcelana. 


Perquè sí que hi ha coses que m'han agradat, com que es facin lluites cara a cara sense armes , la neu del fred hivern que arriba, la necessitat de fer equip i de confiar en els joves. I sobretot l'esperit de superació, aquell que quan pitjor estàs, no pots fer altra cosa que tornar-ho a intentar. I tots els actors, del primer al últim.  

Ps. Sovint em passa que quan surto de veure una peli, la destroço i necessito temps per païr-la. I en aquesta, escrivint el post, hi veig moltíssimes coses que ahir no vaig veure al cinema. Per això, e escriure'l deia una gran decepció i ara ja ha passat a ser petita. Crec que tenia que haver fet el que volia fer de veure les altres dues abans d'anar-hi, xò les ganes em van poder.
És dificílissim escriure un post sense explicar res de la pel·lícula per fer spoilers. Potser hi ha coses que no s'entenen però dir res més potser seria espifiar-la.

4/8/12

Penediments


Posant-me al dia de posts, m'he trobat amb un de la Kika que m'ha fet pensar força. Enumera cinc penediments. Penedir-se és una cosa ben nostra, sobretot d’aquells més emocionals o pensatius. És allò de sentir-se malament pel que no hem fet, pel que ens arrosega, el que no sabem deixar enrere, el que ens tortura que hem fet malament.... Encara que també és una manera de demanar (i demanar-se?) perdó. I aquest darrer significat no està gens malamet (per molt que es porti poc).

Penedir-se d'allò que hem fet malament, o d'alló que no hem fet, no està malament. Però com li deia al comentari del post, s'ha de poder transformar en un acte d'esperança, en un mirar endavant, una reconversió per esmenar i alhora alleugir la càrrega, que doni alé i força. Perquè quedar-se en el penediment i no fer res, tampoc ajuda i només retroalimenta el sentir-se malament.

De la seva llista de penediments, n'agafo dos i n'afegeixo tres més:

Tan debó hagués tingut el coratge de viure la vida que jo volia, i no la que els altres esperaven de mi.
Tan debó m'hagués cuidat més, i no m'hagués deixat tan física i mentalment.
Tan debó hagués tingut el coratge d'expressar els meus sentiments.
Tan debó pogués actuar i fer el que el que vull, sense posposar ni donar voltes.
Tan debó poguès deixar enrere més fácilmente el que ja no hi és.  

Doncs bé, arribat el punt de reconversió, me n'adono que no és tan fàcil. Però que és el que hi ha, si vull mirar endavant.

No vull fer un llistat de propòsits, de coses que podria fer i que tenen molts números que es vagin quedant en una llista sense tatxar. Perquè tampoc es tracta d'aixó i em seria molt fàcil i més ara que acabo de començar vacances i vull refer-me de tot.

Així doncs, ara penso que:

Tinc tota una aventura per davant i que la vull viure a la meva manera,  com pugui i sense que m’importi el que vulguin per a mi.
Que he d’agafar l’hàbit de beure més aigua, refer-me del constipat-bronquitis que arrossego per posar-me en marxa, menjar més verdura i fruita i posar-me l’hidratant cada dia.
I que, què déu passar si xerro més que no penso? Potser ho hauria d’esbrinar.
No crec que passi res perquè em costi deixar enrere, senyal que he viscut, i potser la clau està en saber somriure pel viscut. 

Guspira, Estel O Carícia by Mishima on Grooveshark

ps. He dit que estic de vacances? hehehe, quines ganes. Descans, no sé si merescut, però que penso aprofitar. La fot, ja té uns anys, de fa moooltes coses que han passat.

2/8/12

Inflar les veles



"Dóna'm força per cridar,
que si l'aigua és amor, 
jo de pedra no sóc.
Mulla'm un altre cop"

Per un instant, per un cap de setmana, tot s’atura.

La brisa del mar en una estona serà un vent fort que no ens deixarà dormir plàcidament del tot, però ara s’emporta els neguits. Totes les llàgrimes vessades pels maldecaps que ens envolten, els cruiximents de patiments i els somnis que no arribaran.

La lluna es reflexa en mirallets de plata damunt la mar salada. S’enlaira tímidament després que el sol hagi lluït esplendorosament i hagi cremat esquenes durant el dia per pondre’s entre colors suaus.

I els peixets van picant l’esquer, tot i que és ben bonic veure’ls nedar per sota el mar.

L’aigua freda de la costa brava refresca els peus atrotinats i adolorits però també refresca les idees.

Música suau, un gotet de vi blanc i la millor companyia. Aire, ulls tancats i sentir-se completament en llibertat. Lliure!

Es pot demanar més? Si, es podria. Es podria esfumar la tos seca que fa un mes que ronda, podria no neguitejar pels diners que val el cap de setmana, podria tenir uns braços envoltant o el conveciment que demà serà millor. Però no es pot tenir tot. Però no cal. Algun dia tot arribarà.

La Meva Terra es el Mar by Lax'n'busto on Grooveshark


ps. Cap de setmana en un veler. Només faltava un dels indispensables, xò de fet es mareja, no li podiem demanar més. I no us penseu que és car. Fem veler de pobres, amb tot el menjar de casa, compartit, no surt molt més car que d'altres activitats. I en canvi, ho sembla. Això si, ara potser dos anys més sense pujar-hi.
Per cert, una de les meves cançons preferides de Lax'n'busto.