19/6/13

Des de petites


Ahir, fent un cafè amb una amiga vam acabar, com moltes altres vegades, parlant d’homes i de dones. Dels típics i tòpics de sempre, però que a cada conversa no es pot evitar reflexionar. En les nostres filosofades, em va explicar l’anècdota d’una companya seva de feina. El fet és que la filla d’aquesta noia, de cinc anys d’edat, li havia explicat a sa mare que creia que li agradava a un amiguet de la classe seva perquè s’havia preocupat per ella després d’una caiguda al pati de l’escola.
Astorades, ens posàvem les mans al cap sobre com pot ser que, ja des de tan petites, donem voltes i pensem més del compte en les paraules que un nen li va dir i si volien dir res més o no.
Continuant amb l’anècdota, un altre company de feina li va demanar a la mare de la nena que, si us plau, li digués que simplement s’havia interessat per la seva salut, que és bon nen i es preocupa per una caiguda. I punt.
I tots van riure; nosaltres ahir també. Però no vam poder evitar pensar perquè som així.
Per què ho fem? Per què per més que sabem que les coses son simples, que és cert aquell tòpic que els homes son simples, per què ens compliquem l’existència dins del caparró?
I és que encara que una vulgui ser freda, portar els sentiments cap a la racionalitat, no esperar res, fer les relacions més fàcils, el cert és que quan t’afecta, quan sents alguna cosa, per minsa que sigui, és impossible no perdre la perspectiva. Sobretot quan alguna cosa falla, sobretot quan la racionalitat et diu que t’estan rebutjant però donant-li voltes i voltes, sembli que no faci tan mal.
I si això ja no ho fem amb cinc anys potser és perquè la nostra naturalesa és així. Per tant, per més experiència passada, tampoc és d’estranyar que amb trenta i algun any més, continuï passant. Per més que et plantegis les coses d’una manera completament superficial, sense esperar ni demanar res, que sàpigues la realitat, la vegis,... malgrat tot, es continuï donant voltes i voltes.
No sé si totes les dones sóm iguals, com tampoc sé si tots els homes son iguals. Però les que ens apropem, perquè tenim alguna cosa en comú, si. I som sensibles i emocionals. I per molt racional que es vulgui ser, és impossible.

ps. Si, ja ho sé, a la peli ella ho té més clar que ell.... xò això avui no toca :)

11/6/13

Sense música que escoltar

Porto un parell de dies que cada vegada que poso l'ipod començo a passar cançons, cançons, cançons.... cap m'agrada. Totes les trobo lletges, sense melodia, sense alegria ni ganes de res. Ni les del grup que més repeteixo darrerament. El fet és que, en aquest cas, les seves lletres em fan massa mal. No hi ha cançó que recomforti.

Ni l'onada de grups catalans, ni les tendències, ni els anuncis, ni les darreres sortides. Res. Ni una inspiració.

Ni mirant enrere. Aquest matí trobava en un instagram d'algú modernet, gipigi, gafa-pasta o hiptser, com sembla que se'ls diu ara, una caràtula d'un dels grups de la meva joventut, del brit-pop dels 90. En arribar a casa he pensat imitar-lo, però la fotografia no ha quedat gens bé, i el CD m'ha semblat a anys lluny.

Per cert, l'intagram no fa que totes les fotografies siguin maques. 

Potser és que no toca mirar enrere i deixar-se descobrir noves maneres de fer música, però fa dos dissabtes vam tenir una curiosa experiència. Després de cinc anys negant-me a anar-hi, vam celebrar el meu aniversari tornant al meu local preferit de quan tenia vint-i-pocs. Vam anar a Razzmatazz, i amb totes les pors i prevencions, temint veure jovenalla, guiris,... no va estar malament, però ja no és el meu local. I és que  no ho ha de ser. En un moment de la nit, s'obre la tela que esguarda l'escenari dels concerts i apareixen dos músics, amb sintetizador i una bateria i comença una música estrident i de tal potència que les tres fèmines del grup vam haver de sortir corrents tapant-nos les orelles de mal. El porter es va riure de nosaltres i ens va explicar que eren un grup molt seguit, tot un luxe de sessió. El cert és que tots els joves baixaven corrents de les altres sales i vam acabar tornant a entrar on els nostres companys masculins estaven extasiats explicant com t'havies de posar a saltar per seguir el ritme i que el cor s'accelerés i anés en concordança amb la música. Tot una experiència, es veu. Però per la que crec que ja estic massa gran.

Aquest cap de setmana, per contrarestar, les tres fèmines vam anar a un altre local, força conegut, i també ben car, per trobar gent de la nostra edat. Però, tampoc hi encaixem. Sincerament, podriem comptar amb els dits de les mans els nois que anaven amb samarreta i no camisa. I les noies, en fi, que diguem que desentonàvem una mica per poc arreglades.

Total, que no hi ha música que em salvi de res. Potser és que no hi ha inspiració per res. Però com aquesta va i torna, caldrà estar atenta per quan torni. Hi posaré orelles.

Per cert, fa calor.

ps. Així doncs, acceptaré de bon grat qualsevol recomenació!!

No se m'escapa que també fa ja unes quantes setmanes que em costa moltíssim trobar una cançó per als posts. I per cert, m'encanta mirar fotos d'instagram, que consti, xò tot i tenir-hi un compte, mai l'he fet servir. 
De debò, no totes les fotos cal penjar-les.... i no m'agrada la calor. Ja no me'n recordava. Però aquesta, encara que semblava que no, torna.

6/6/13

Lluny, ben lluny


Com una astronauta, enfundada en un uniforme ben protegit i gruixut, que no deixa fer bons moviments però que és tovet i acollidor.
Donar voltes i voltes a la terra, mirar com surt el sol i com es pon en un dia que no acaba mai. Sense poder aturar, sense atrapar la lluna mai. 
Impossible caure en la gravetat de la vida.
Mirar en la distància, tot sembla més bonic, més idíl·lic, perfectament harmònic als meus ulls.
A vegades m’hi apropo, està a tocar, d’altres m’allunyo; viure entre somnis i estrelles és més fàcil, no hi ha aterratges d’emergència, ni esgarrinxades;  la llum és càlida encara que el tacte sigui fred i distant. I tot pren el color que vulgui, la manera que vulgui, encara es pot tornar a somiar. Somnis sense forma ni contingut, el·lipses que van i venen, d’un no saber pensat i saturat.
Impossible palpar res.