30/7/12

Els premis c@ts




Avui s’acaba el termini per proposar blogs als premis C@ts! Ja heu fet les vostres propostes?

No us penseu que als premis c@ts es guanya calerons, ni un apartament a la Costa Brava, ni tan sols la fama mundial (o potser si? Això ho hauria de dir algun dels guanyadors!), però és una de les iniciatives de la catosfera que més gràcia em fa. És un petit reconeixement al que tant ens aporta en aquest món dels blogs, un dir-nos que ens agrada el que llegim, ens apropa i fa somriure. I a més, al voltant dels c@ts sempre hi ha riures. Tenen alguna cosa que no sé descriure, la màgia de la catosfera. A més estan preparats, gestionats per uns quants blogaires, fent-los encara més propers i amb una feinada que déu n’hi do.

Hi hagut dos mesos de termini per fer les propostes i ara, si no vaig errada (ho explicaran en breu, segur) començarà la fase de votació. I si, dos mesos és molt de temps, però tot i això fins avui no he acabat de fer les meves propostes, tot i que el cert és que el paperet on hi vaig apuntant les propostes, ha donat més voltes que el 27!

Això si, durant aquests dos mesos amb llista amunt i llista avall m’he adonat de cosetes de la meva blogosfera particular i que em fan pensar.

Trobo a faltar blogaires. Alguns dels que eren imprescindibles a les meves propostes, d’aquells que no em perdo ni un post. Alguns s’han acomiadat, han mutat, alguns retornen de tant en tant i d’altres no en sé res i els trobo a faltar.

Molts ens hem diversificat per les xarxes, ens trobem, ens allunyem, però de tant en tant t’apareix algú, i és com si tot tornés a estar en ordre.

El darrer any veig que he conegut pocs blogs nous. Primer pensava que potser és que hi ha pocs blogs nous i fins i tot creia que els blogs ja no es portaven. De fet, ni he pogut fer aportacions a la categoria de blog revelació. Però veient els comentaris veig que si, que n’hi ha un munt de blogs que ni conec i que ni havia vist a casa d’altres blogaires. Potser és que és hora de tornar a eixamplar mirades.

Perquè, finalment, me n’adono que estic una mica més lluny del blog. No sé perquè. Si per temps, per cansament,... no sé què coi passa.  Ara mateix tinc acumulats més de 250 posts al reader per llegir i no sé ni per on començar. Però el cert és que també veig que passa a força gent, que necessita desconnectar-se. No sé si és aquests dies que vivim o què, però també sé que seria una llàstima no participar a la propera edició dels c@ts! Així doncs, toca recuperar aquesta afició, passió, entreteniment, ... el que signifiqui per cadascú de nosaltres que son els blogs, perquè aquesta petita catosfera és un bon indret per gaudir-lo.

Ps. Un agraïment ben gran als gestionadors dels premis! Segur que és una feinada

26/7/12

Què feies l'estiu del '92?





Hi ha moments de la nostra vida que recordes perfectament. Suposo que son aquells que t’han impactat més. Alguns de dolents no els pots oblidar ni que t’esforcis, però per sort també podem recordar grans moments d’alegria i festa.

I malgrat m’estiguin explicant cosetes no tan naïf ni boniques d’aquells dies, obrir els ulls per temes que ni m’havia plantejat, per mi, el 25 de juliol de 1992 i els dies següents son record de festa, d’orgull i de moments únics.

Tenia 16 anys acabats de fer, el Barça havia guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley, estava de vacances al Penedès, com cada estiu, les baralles eren a l’ordre del dia per poder sortir més, per baixar al poble més estones i fer més la meva. Historietes d’estiu i uns ulls blaus que no s’esborren. I tot i que havia suspès les mates per al setembre, ningú s’havia enfadat ja que la tutora m’havia suspès perquè estava fluixeta i així agafaria amb força les mates de tercer de BUP (bajanades, em costarien igual). Es portaven les ombreres agafades sota el sostenidor i ja m’allisava els cabells, quines pintes, si us plau!

I per damunt de tot, l’estiu d’una ciutat. Recordo perfectament tota la cerimònia d’inauguració i els dies que vaig anar a veure competició amb tota la família, la de gimnàstica masculina i unes sèries de natació. L’ambient dels carrers, la sensació de festa constant.

Dies de remoure mil i una emocions. Aquells jocs ens van portar a tenir una ciutat preciosa i admirada per la seva bellesa i la seva gent. I no hauríem de deixar que tot això es perdi ni que es converteixi en el record de temps millors.
Han passat 20 anys, com de ràpid passa el temps i sembla que fos ahir.

Barcelona by Queen on Grooveshark

Ps. El vídeo, del moment que m’agrada més de la cerimònia. I la cançó, inesborrable. Vaig descobrir Fredie Mercury gràcies a aquesta cançó, què hi farem, era una nena quan la van composar!

Ps2. I vosaltres? Què fèieu l’estiu del ’92?

24/7/12

Tot va bé si acaba bé



Dilluns passat ja ho parlàvem, la terra està tan seca. Tan seca que crec que mai havia curat tantes esgarrinxades; genolls, colzes, barbetes, qui més qui menys porta alguna marca dels dies passats. Dies que semblaven ben plàcids.

I potser dir-ho, pensar que feia anys i panys que no vivia colònies tan fàcils, on els infants estaven tan tranquils i s’ho estaven passant tan bé, doncs qui sap perquè es va començar a complicar.

Una caiguda i un ensurt molt i molt gran. Però per sort, això, un ensurt. Petit al costat del que viuríem.

Diumenge, des de Vilafranca, on passava el dia en família, pensava que els infants ja estarien apunt d’agafar l’autocar quan ma germana em fa arribar el seu mòbil amb connexió a internet. Incrèdula del què veia començava una marató de trucades, de neguits. D’evacuació i confinament.

24h d’angoixa.

Una aventura per molts i el patir dels que estàvem lluny, impotents. Veient les imatges de la televisió i patint perquè sabies perfectament on i com estaven, els voltants i els avenços del foc. I patint perquè saps que qui pateix allà dalt ho farà en silenci, mostrant un gran somriure, cantant i abraçant, amb gran seguretat davant els més fràgils.

Però si comptes amb l’ajuda de tot un poble, Agullana, que amb cotxes ens va ajudar a evacuar, un alcalde a peu de carrer, la fleca oberta a destemps per fent sopar, la gent de l’Ajuntament atenent les trucades dels pares, la Generalitat que t’ajuda i empara donant-te suport quan ja no pots pensar gaire del cansament i un gran equip, tot tira endavant.

Quan ahir, per fi van arribar, tot va començar a quedar en una aventura que s’ha d’anar aposentant, paint perquè passi a ser un record. I quan sents que  el problema més gran per a un nen era que si s’havien de quedar una altra nit no volia tornar a dormir per grups i que volia que els deixem dormir amb els amics que vulgui, és que els grans ho van fer bé. Molt bé.

Aventures per explicar, per escriure i mirar. I un futur que cal repoblar. Una terra ben bella que cal guarir, que ens costarà molt més que el que hagués costat tenir en compte i prevenir. Perquè tanco els ulls i veig cada un dels racons d’aquell indret, tan nostre i tan bonic.

Dels pitjors malsons surt el millor de les persones. I aquests dies portem uns quants herois. Herois que caldrà que siguem cadascú de nosaltres en els dies incerts i incendiaris que ens venen a tots.

Ps. Vaig baixar de colònies dissabte. Les darreres 48h només he fet que pensar el que hauria donat per estar allà dalt. Però bé, em va tocar parlar amb pares, tranquil·litzar-los, era l’únic que podia fer.
Una curiosa manera de recordar que fa 18 anys vaig començar a anar de colònies, justament com aquestes, amb un foc i una evacuació, aquella vegada el de Collbató i Montserrat del 1994.
Les darreres notícies deien que aquest matí esperaven poder-lo controlar, tan debò sigui així!
La fotografia, doncs presa per un dels meus herois ja al poble d'Agullana. La que van fer des de la casa de colònies, m'impressiona tant que sóc incapaç de penjar-la, esgarrifós.

11/7/12

Bocins de dimecres



Acabar la samarreta que m'ha demanat un amic i que, modestament, sigui la millor que he fet fins ara.

Els riures còmplices de l'esmorzar, i els silencis i el suport.

La carícia de la mare, dient que ens en sortirem.

La il·lusió de ma germana i els mil i un regals que m'agradaria fer-li pel seu piset.

Una tarda de diumenge entre amics, un llibre i mooooltes signatures.

Tenir gairebé enllestides les colònies, les úniques vacances de molts infants.

Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante) by Love of Lesbian on Grooveshark
ps. Avui no hi ha motius per fer els bocins. Avui ens han demostrat els dies que ens venen. Durs, molt durs. No els anava a fer, ara me'n vaig al carrer, al únic lloc on puc fer valer la meva veu, per molt que no serveixi de res. Però no pot ser, malgrat tot, no podem enfonsar-nos. Cal mirar endavant.
No sé cap a on. Avui estic molt i molt confusa. Ja només sé que no sé res, que no sé què ens convé i em sento molt i molt trista i enfadada. Però alhora orgullosa de qui sóc. No podria agafar i somriure, agafar i aplaudir les retallades, em cauria la cara de vergonya. No podria quedar-me a casa que uns altres ja ens salvaran, només ens salvarem si tothom surt i es mulla.
" el amante guisante, nuestro heroe total"

10/7/12

Polseres amunt!



Sempre he dit que la meva vida quan era petita era en català. No era doblada, simplement era en català. I per molt que TV3 comencés just quan començava a tenir una mica de seny o que part de la meva família fos castellana, la meva vida era en català.

I així vaig créixer. Fins que vaig arribar a la Universitat. I vaig aterrar. Tot un món en castellà als meus ulls. Classes, llibres, companys, amics,... sentia que queia d'un ideal que creia immutable.

Fa poc he tingut una altra caiguda. En aquests temps que corren, on ens diuen que si el sentiment independentista creix, vaig tenir un daltabaix.

Estem preparant les colònies de la setmana vinent. Cada dia de colònies el prepara un grup de nens i gira entorn un centre d'interès (tema) que aquest any son els oficis. El grup on estic preparem el dijous, el dia dels veterinaris.

M'agrada preparar colònies. No estic normalment amb els infants però preparar colònies és dels moments més macos de l'any, on es pot deixar volar la imaginació per prepara activitats. I perquè els infants puguin proposar activitats els has de donar eines, allò conegut que tenen a l'abast i que els pugui servir per fer volar la seva imaginació.

Fa un parell de dissabtes els vaig recordar que hi havia el programa Veterinaris, que podia servir-nos d'inspiració.

I tots em van mirar estranyats. El meu company de grup es reia de mi. Els nens i nenes del centre, d'un barri de la ciutat no veuen TV3, no la coneixen!

I de fet, el cert, mai parlen català. El català és de l'àmbit de l'escola. Els parlo en català i ells em parlen en català, però de vegades em pregunto si em veuen com una profe. No ho tinc clar i menys perquè cada vegada em costa més jugar amb ells a futbol o fet i amagar. Però bé, sempre he tingut clar que el meu paper dins del centre on estic ara no pot modificar maneres d'actuar.

Darrerament tot és molt difícil i les posicions es radicalitzen. I jo ja no sé res.

No sóc independentista. He tingut etapes més propera i etapes més allunyada. Ara com ara sento que si es fes consulta, si algú realment lluités per la independència, li donaria suport. Però no és la meva lluita. No és el fons que crec que ha de moure'ns a sortir de tot plegat. Va més enllà.

Però sóc i em sento catalana. Estimo la meva terra, la meva gent, les meves tradicions, la meva llengua. I quan sento que es menysté, em fa mal.

Per això avui és un gran vespre. S'està estrenant Polseres vermelles a Antena 3. No és una sèrie que em mogués massa quan la van fer per TV3, em recordava massa a Planta 4, però em va anar captivant, sobretot per com movia als joves que també porto, com era capaç de transmetre uns valors, una amistat que fa molta falta entre els joves.

El doblatge al castellà horrorós però m'ha enamorat que es mantinguin els noms i les cançons en català!!!! Us imagineu? En els temps que corren? Tota Espanya sencera escoltant els Teràpia de xoc (d'acord, no és el meu grup preferit).

Fa una estona que segueixo els tuits del treding topic de Pulseras rojas. Hi ha de tot, des de joves que diuen que prefereixen veure la serie subtitulada al doblatge, qui es queixa per tot, qui està enamorat per la serie,... i la música. Música en català. Repeteixo, música catalana i en català per tot arreu.

Aquestes petites coses, molt grans si tenim en compte que el Spilgerg ha comprat la serie per fer-la als USA son les que ens poden dignificar als catalans. Perquè malgrat tot, la serie, els personatges, tot és molt bo i arriba als més joves. I els joves, l'avui i el demà, son molt més importants que el que ens pensem.

I qui sap si d'aquí ben poc el català deixarà de ser el bitxo raro, el llunyà i ens començaran a entendre. Perquè amb el bonic que és acceptar la diferència i l'enriquidor que et pot portar.

#Polseresamunt!

Sense tu by Terapia de shock on Grooveshark
 

ps. Ara ja està clar que el Sense tu podrà estar al cançoner, oi? Vaaaaa....
I amb tot, un record ben gran per tots aquells infants que passen per una situació semblant a la que es planteja a la sèrie. Un gran esperit de lluita i superació. I amistat.

4/7/12

Bocins de dimecres

El Puck ja està bo del tot!!! Ja torna a destroçar el sofà.

Prendre una decisió mirant el meu benestar, el que jo vull i alhora saber que faig el correcte, el que penso que he de fer i segons la meva manera de ser, sense deixar-me portar per d’altres (tot i així, quantes voltes li he donat!).

Una conversa. I sí, saber que era possible i que tot torna a ser com abans.

Veure pelis que s’havien quedat arxivades sense trobar el moment.

El vestit nou de floretes i una polsera estival.

Les reunions de feina on vas amb por i surts ben contenta per la feina feta.

★ Riure’m dels desastres domèstics: en una setmana m’he quedat sense tele, se m’ha trencat la taula de l’estudi, cremar una paella….

Comprar la guia per les vacances. Així sembla que quedi menys.

Blur, disc nou? Les noves cançons em tenen confosa. Puritana em transporta a la meva joventut, em posaria a ballar i brincar i alhora em fa sentir gran. Ander the westway, simplement m’encanta.
L’orquídea, que ha florit de nou.

Girls & Boys by Blur on Grooveshark



ps. I els vostres bocins?

2/7/12

La responsabilitat de tots


Avui és d’aquells posts que he de vigilar molt bé el que dic, on les paraules poden ser molt mal interpretades. Però bé, espero que qui el llegeixi entengui el rere fons que vull deixar palès i ningú es senti ofès. I també és d’aquells posts on començo parlant d’un tema perquè em porti a un altre, sense voler menystenir el primer.

El fet és que avui es publicava a La Vanguardia una carta del Màrius Serra on explicava com la Generalitat de Catalunya li reclama un import indegut per uns diners que ha cobrat pel seu fill mort ja fa tres anys. Recordo que fa un temps enrere ja va denunciar el poc tacte de les Administracions, la poca operatibilitat que tenen en comunicar dades de defuncions i en fer les tramitacions àgils i poc doloroses per les famílies que pateixen una pèrdua.

I és cert. I lamentable.

Però davant d'un fet tan lamentable, crec que s’ha d'anar més enllà, i per exemple s'ha de tenir en compte que les Administracions Públiques disposen de grans mitjans d’interoperatibilitat i agilitat, grans recursos informàtics i grans recursos humans (nota: és en to irònic). I és clar, després la imatge que es veu és la dels funcionaris ineptes, sense ganes de treballar ni interès per res (que certament n’hi ha). Però no tots son tontets ni treballen malament. També pot passar que el sistema sigui complexe, les pugnes i la poca col·laboració entre administracions (entre polítics i quotes de poder) faci que qui rebi les conseqüències sigui, com sempre, la ciutadania.

Però bé, el cert és que quan passen successos d’aquests, et sents molt malament perquè vol dir que hi ha alguna cosa que grinyola dins de l’Administració i el servei que se suposa que dóna.

El que passa és que també crec que tots tenim la nostra part de responsabilitat. En aquest cas, de comunicar la defunció, fet que recordo que sí que s’havia fet i així ho havia explicat l’escriptor l’altra vegada que es va fer públic tot això. Però hi ha una altra part. En l’article enlloc esmenta que no sigui cert que hagi cobrat aquests 400 i escaig euros. Si no es van cobrar crec que la indignació de l’escriptor també seria en aquest sentit i s’hauria reflectit a l’article. Per tant, em porta a suposar que sí que es van cobrar (suposició que, evidentment, queda en dubte).

Potser la quantitat que parla és una quantitat petita (que per mi no ho és, el que faria jo amb 400 euros!), però de tots és conegut que quan els errors ens son favorables doncs tothom calla.

I aquí és on vaig. En aquest Estat de pandereta, de màfia i corrupció, tothom intenta sucar-hi pa. Aprofitar-se del sistema. I qui rep una subvenció, ajuda, beca, errades al seu favor, qui pot beneficiar-se del propi Estat, doncs se n’aprofita.

Si un mes cobro de més (cosa que no m’ha passat mai, més aviat al contrari, mes que passa, mes que la nòmina decreix) tinc la obligació de comunicar l’errada i retornar els diners. Doncs, per què en cas de subvencions no es fa? I ei, que sóc la primera que si en un passat no vaig gastar tota una subvenció en el projecte per la qual la vaig demanar, ho vaig justificar en altres despeses de l’entitat, que prou coixa anava l’entitat. I com jo, altres entitats petites, entitats que es lucren i fins i tot ajuntaments que han viscut de renta i de subvencions.

Durant molts i molts anys hi ha qui s’ha aprofitat del sistema i només ens hem queixat quan no ens ha estat favorable.

És clar que després, hi ha l’altra cara de la moneda. Tan important és que algú no retorni 400 euros? Tan important és un desfalc de 200 euros mensuals d’algú que cobra el PIRMI quan ja no estaria en el supòsit de poder-lo cobrar (que no vol dir que hagi passat a ser ric, ni molt menys que tingui la seva vida encarrilada)? La resposta hauria de ser que sí, però quan veus que les grans fortunes, les grans empreses, les Administracions, els polítics, els bancs, els jugadors de futbol milionaris que cobren 300.000 euros estan les coses com estan per guanyar un titulet més.... tots aquells que mouen tants diners amb tants zeros que em maregen fan el mateix, l’únic que se m’acut preguntar és si a ells els demanaran que els retornin? Si fos així, doncs estaria d’acord que es reclamin els PIRMIS que ja no toca cobrar o les pensions pagades a familiars de difunts que no haurien de cobrar o les beques menjador es deneguessin segons ingressos,.... i tantes d'altres prestacions.

Però és clar, és més fàcil collar a la gent, apujar impostos, carregar-se el sistema públic de salut o l’educació pública, rebaixar el pressupost per a la prevenció d’incendis, no pagar a les ONG’s que treballen en els països en vies de desenvolupament, .... a dotar de major control de les finances, administratius i judicials que puguin desmuntar els xiringuitus muntats per una colla de trepes en qui tots hem confiat. Però és clar, mentre no diguem prou des de la base, ells continuaran.