11/3/13

Un vals dolç i reconfortant per a dies combulsos i tristos




El jugar a fer cabanes per primer cop, com si fos l'experiència més al·lucinant mai feta; la maneta de dos marrecs de tres anys que no es senten segurs de pujar la muntanya ells sols; la conversa entre ells convidant-se a anar a casa per pintar les pinyes que han recollit quan fa cinc minuts que es coneixen; la brisa del vent fent el cafè després de dinar; l'escalfor del sol; l'alè de paraules de confort: la vida que retorna rere el llarg i dur hivern. 

La vitalitat dels més joves, els riures, el creixement personal que notes en alguns d'ells. Una delirant conversa en cotxe i cançons de regeton. Una abraçada buscada, demanada, sense ni una paraula, només l'escalfor de qui la necessita. I enmig del brogit, de l'anar i venir, les tecles del piano, en una de les més dolces melodies que conec. Un instant de tot; de pau i d'una llàgrima que per fi cau. Els núvols blancs i bonics enmig d'un cel blau. 

Un altre cap de setmana de no descans. I en canvi, he descansat molt més del que podria pensar. Desconnexió.

I en arribar, obro el correu i una fiblada em deixa estranyada. Com pot ser? Com pot ser que m'hagi sentit molt més propera amb gent que és llunyana que no pas amb gent de la meva pròpia família? Com pot ser que no tingui res a veure amb qui vaig créixer? Com pot ser que no els entengui? Com pot ser que no sentin el dolor que sento? Si, ja ho sé, la família no la tries i en canvi els amics i companys de viatge en això que diem viure si i per tant son de manera de fer molt més propera a la teva, son amb qui realment creixes com a persona. Però hi ha dies que encara et sorprenen.

ps. La setmana passada ens van dir que la iaia aquesta vegada no se'n sortirà. Venen dies una mica difícils, més quan ella té unes ganes de posar-se bona i viure impressionants. I bé, suposo que no tothom ho viu igual, suposo que cadascú és lliure de fer el que els plagui, però tot i que les nostres vides segueixen, hi ha moments per tot i muntar activitats familiars com si res, quan normalment no les fem, no em ve massa de gust. Per sort, ma germana i jo ho hem vist de la mateixa manera. I amb tot, no deixo de preguntar-me si l'equivocada sóc jo i en faig un grà massa.
Tinc problemes amb l'ordinador altre cop i no sé perquè no puc penjar cançons del grooversark.

11 comentaris:

joan gasull ha dit...

Les pàgines del llibre van passant, n'hi han de mes dolentes que altres, però també n'hi ha de bones. Tot continua i hem de fer-ho el millor possible.
Una abraçada.

XeXu ha dit...

Potser és precisament una manera de passar per sobre aquest moment tan dolorós, pot semblar que és descortès i que no és el moment, però efectivament la vida ha de continuar, i si esteu afligits és millor passar l'estona plegats que quedar-se cadascú plorant en un racó. Potser els ànims no seran per tirar coets, però millor en companyia i bona voluntat. Almenys jo ho veig així.

Carme ha dit...

Sempre hi ha diferents maneres de veure les mateixes coses. I segur que tothom ho farà a la seva manera amb la millor de les intencions. Que complicades són sempre els coses!!!

pons007 ha dit...

La familia, no pots conviure amb ells però tampoc pots esquarterar-los i guardar-los en el congelador del garatge...

El porquet ha dit...

Avui em sento molt propera a tu. Per diversos temes. Ja saps que els meus avis fa molt poquet que ens van deixar. Han estat uns mesos complicats. El que no m'esperava és que arrel d'això, dins de la meva pròpia família, gent que m'estimava molt i amb la que havia crescut, m'han començat a fallar i a decebre de forma descomunal. No m'ho esperava, no m'ho podia esperar mai de la vida. Porto unes setmanes pendolant entre el cabreig monumental i la decepció més profunda. Crec que mai, unes persones, m'havien fallat tant. Mai.

Molts i molts ànims, bonica. No cal que t'ho digui perquè ja sé que ho faràs. Acompanyar la teva àvia en el camí que li quedi, de la millor manera possible, amb la tendresa que estic segur que tu li saps donar.

Un potxó.

Gemma Sara ha dit...

Un cap de setmana ben maco, pel que expliques i per aquest cel espectacular de la foto...

Tampoc cal fer aquestes activitats familiars, si no us vénen de gust, efectivament la família no l'esculls, però pots escollir tenir-la més o menys a prop.

Una abraçada, amb música d'Amélie, i un petó per a la iaia (també es diu Rita?).

Assumpta ha dit...

No sé si he entès bé el contingut el post... Igual és justament al contrari, però m'ha semblat com si, arran de la malaltia de la iaia, algú de la família ha volgut fer un apropament quan, normalment, no és així...

Si fos això, estic segura que, com diu la CARME, tots hi teniu la millor de les intencions...

En tot cas, molts ànims, molts!!!

Deric ha dit...

Pot ser, pot ser, encara que ens sorprengui.

rits ha dit...

Sóc conscient que era un post una mica amb trampa. Buscava, necessitava, respostes. I gràcies als vostres comentaris, n'he trobat. Moltíssimes gràcies!
Un petó a tots i totes!!!

JOAN GASULL, pàgines molt viscudes. D'altres no tant. Certament s'ha de fer el millor possible. Tinc la certesa que estic fent el que a mi em sembla bé o si més no, el que necessito fer.

XEXU, suposo que sí, passar una estona junts en companyia. El que passa és que hi ha una part dels cosins, que son els qui han organitzat la calçotada, que ells si que es veuen normalment, i per tant suposo que a ells si que els servirà. Jo no comparteixo gaire vida amb ells i x això ara em sobta i em costa participar-hi. En tot cas, per continuar, el que necessito és la meva gent, i malauradament (o no) no son ells sinó bona part dels que surten al primer paràgraf del post.
Xò si, potser està bé que ho facin.

Molt complicades, CARME. Segur que hi ha bones intencions. Primer no ho havia vist així. Amb el temps veig que si, que segurament és la manera que tenen x sentir-se més recomfortats. I per tant, que facin, a més son completament lliures de fer-ho i no els he de jutjar. El que passa és que, com li explico al XeXu, jo no comparteixo vida amb ells i participar ara, just ara, d'una activitat lúdica quan em sento trista, em costa molt.

PON007, no, no puc. Tampoc voldria ni podria, que el garatge és molt petit!

PORQUET, vaig pensar en tu, aquests dies penso en els blogaires que estem perdent els avis, el FERRAN tb. Em sap greu que t'hagis portat decepció amb gent a qui estimes. I si intentes pensar xq han fet el que han fet? A mi, en aquest cas m'ha ajudat. No estic d'acord de la seva decisió i no participaré de la calçotada que han organitzat mentre la iaia està a l'hospital, xò he entès que és la seva manera tb de trobar-se.
Tb és cert que a dif del teu cas, jo de relació amb ells, poca. Tenim molt poca cosa en comú i suposo que per això, encara que hi ha decepció, o més que decepció, estranyesa, tampoc sento la buidar que descrius.
Molts ànims, aviam si millora.
Moltes gràcies. Està sent molt dur, i alhora una lliçó de vida. Té unes ganes de viure!! només fa plans per quan surti de l'hospital i està super lúcida, tant que quan la vaig a visitar, després surto feta pols.

GEMMA SARA, molt maco. De no parar xò ben bonic.
No, certament no cal, xò tb em sabia greu i alhora fins i tot poc oportú. Ja veurem, ja vaig dir que no anava. No sé si s'enfadaran, xò que s'hi posin fulles. Espero que m'entenguin.
No, la iaia es diu Esther. Rita era la seva mare, la meva besàvia.

ASSUMPTA, no és ben bé així, i alhora si. A la família som uns quants néts. Uns quants tenen bona relació i l'any passat es van proposar que féssim una calçotada tots junts, passant dels mals rotllos dels nostres pares. L'any passat em feia il·lusió i tot xò no la vam acabar de celebrar, xò ara, tal i com estan les coses, no em sembla oportú que la facin.
O potser si que hauria. Segur que hi ha bona intenció, xò a mi em costa. No hi tinc ni relació ni lligams, i x tant, ara que la tristor és tan present, em costa.

DERIC, i ens sorprendran, oi?

Elfreelang ha dit...

arribo tard rits ....però he arribat....família , amics relacions, tot és complicat i potser alhora senzill. la vida fa molts tombs...ànims i coratge...sento això de la teva iaia....abraçades!

rits ha dit...

No és tard, ELFREELANG, mai és tard. Moltes gràcies!

Un petó!