8/4/20

8 d'abril de 2020. Dia 26

Com de ràpid han passat els dies. De debò ho dic. Fa una estona parlava amb el bon amic Ferran de com de ràpid ens estaven passant els dies, com al principi de tot semblava que 26 dies hauria estat una muntanya.

El cert és que teletreballar, i en el meu cas, en segona (o tercera o quarta) línia de front, ajuda. Hi ha tanta feina, que per poc que puc, tinc la sensació de fer alguna cosa (i això que també és cert que faig poc, no m'he atrevit a anar a repartir epis, cosa que em fa una mica de vergonya admetre).

El cas és que tot i estar a casa, teletreballar, cuinar, rentar plats, roba, neteja, algo de pilates i moltes trucades i trobades en línia, tampoc em queda molt de temps per tot allò que tenim a l'abast: que si teatre, cinema, series, llibres, trencaclosques,.... ni per l'objectiu que m'havia plantejat, preparar-me la teòrica del cotxe! (si, ja sé, ara que hem de canviar el planeta, vaig i em vull treure el carnet de conduir, però és que la distància dels pares la porto molt malament i si els pogués anar a comprar, o si més endavant marxo fora, el cotxe és el que tinc per poder-hi arribar ràpid).

També és cert que he tingut un contratemps: l'ordinador de 12 anys ha dit prou. I tot, per una errada meva. I ara escric aquest post a contracor des de l'ordinador que m'han deixat de la feina. 

I jo que volia fer molts posts, han passat quasi 20 dies sense escriure. Aviam si recupero embranzida, que anava bé.

I és que abans del contratemps, tenia un post a mig escriure. I després, va arribar la proposta del Xexu, i quan ja les tenia pensades, patampam, fora línia, només connexió mòbil. Així que, encara que sigui tard, aquí van les meves cinc afirmacions, on sols una no és certa:

1. He treballat amb dos dels membres de la taula de negociació PSOE-ERC.

2. M'han fet fora de 2 discoteques emblemàtiques de la ciutat.

3. A Londres, vam pujar a un taxi (d'aquells típics d'allà) al crit de "siga ese autobús!".

4. He sopat al Celler de Can Roca en molt bona companyia.

5. Li he posat el nom a un vi.

Apali, quina és la falsa?


21/3/20

21 de març de 2020. Dia 8


El Sergi, al seu comentari al meu post anterior, parlava de les reflexions d'aquests dies i una de les que anomenava és que la crisis sanitària li ha anat bé al Medi Ambient.

És curiós. Avui, escombrava el balcó (feia dies que no ho feia) i hi havia un munt de pol·len. Tinc el nas tapadot, però ni rastre de la rinitis que m'ha acompanyat els darrers anys i que, si bé pensava que s'aguditzava per primavera, el cert és que em dura tot l'any. Fa molts dies que no tinc rinitis. I un compte de twitter que valora la contaminació de la ciutat fa dies que els comptadors no estan en vermell.

També, fa uns dies van sortir imatges dels canals de Venècia, nets, amb animals que fins feia poc havien perdut el seu privilegi de passejar-s'hi quan és casa seva, i no nostra. I aquella aigua neta, cristal·lina de blau clar, em va transportat al setembre de 2010. A Folegandros, Grècia, a una petita platja, Katergo, i com vam trobar una morena nedant per la platja. La meva amiga veterinària al·lucinava, deia que ja era molt difícil veure morenes, i molt més sense roques, a mitja platja. Estàvem en un indret privilegiat, on les masses turístiques encara no hi havien arribat. Encara era casa seva.

Aquests dies, baixen senglars fins Diagonal/Balmes, s'escolten tants ocells que mai pensàvem que hi fossin. És un contrasentit que el nostre patiment, la nostra por, la nostra desgràcia, sigui oportunitat per a d'altres que tenen el mateix dret a viure que nosaltres (i això que, de la plaga dels senglars també en som responsables els humans).

Quan es passi l'epidèmia, tothom coincideix en què tot canviarà. Jo encara dubto de si realment la gent canviarà, si deixarà d'agafar avions per passar el cap de setmana fora, si deixarà de comprar menjar preparat  de criançes sobreexplotades, si deixarà de tenir mil trajos per llençar-los la següent temporada. Potser ho hauran de deixar de fer perquè no es tindran diners.

Fa anys que he relentit molt el meu consumisme, i alhora en sóc una gran consumidora. Però fa un temps que en sóc conscient. Potser és la dramàtica manera que hem de patir per aprendre.

ps. Ja no tinc tanta tos. Si mal de coll. I ni rastre de rinitis, això em va inquietar molts dies.
I continuo patint; molt.
Però d'una manera o d'altre, ens en sortirem.

17/3/20

17 de març de 2020. Dia 4

Toxic, Dr. Calypso

Avui és St. Patrick day. No sé perquè, no hi ha motiu aparent, però és una data que sempre celebrem amb el Sr. E. És un dels nostres dies sense haver de ser un dia d'aquells que s'han de celebrar (bé, els irlandesos, si). Alguns anys ha estat més reixit, d'altres no tant. Fins i tot, recordo un de concert i tot.

Aquest any el celebrem virtualment. Ja tinc ganes que arribi l'estoneta. Una birreta (que no serà irlandesa, perquè tampoc cal sortir per comprar una cervesa perquè sigui irlandesa com tocaria). I no ens podrem tocar. Però tan se val, amb una pantalla, com si fóssim joves i tinguéssim una relació a distància per estudis o primeres feines. 42km que es fan molt llargs, però que són les circumstàncies que tenim.

La tos ha baixat, crec que el confinament m'està fent estar més "tranquil·la". Les dues setmanes abans a què explotés tot van ser molt difícils, era com veure venir la onada del tsunami i que ningú et fes cas. I intentar mantenir la normalitat, prenent mesures perquè et notes símptomes (reals o no) i cap metge et fa cas, va ser complicat. Ara, l'angoixa no desapareix, va a estones, però un sentiment estrany de "quina putada no estar equivocada" encara em condiciona els dies. Però que els pares continuïn, per ara, bé, em fa estar millor.

Estar a casa no em costa. Em recorda quan em vaig trencar el peu. La llàstima és que el motiu és ben diferent, els de casa són més grans i moltes coses han canviat des de llavors. El què hagi de passar, passarà.

I el que està més content que un ginjol és el Puck. Ell, ja vellet, que rondinava perquè no em veia i les poquetes estones junts es passava al meu costat, ara fins i tot no sé per on para.

Espero que n'aprenguem moltes coses d'aquests dies que vivim. 

Vaig a buscar la birreta.

pd. Aquest matí he pensat que això de quedar-nos a casa era un bon moment per treure la pols al blog. No he estat la única ni primera, hi ha qui  les té totes pensades.
Intentaré no ser pessimista o negativa. Per això, millor no escriure. I no prometo escriure cada dia.

22/1/20

Certa Glòria

Quant portem? 72h?
I encara no ha acabat.
Diumenge, quan tornava a casa del club, i començava a bufar vent, arribava a casa pensant en ser una Mary Poppins sense barret ni paraigua amb mànec de lloro, però arribant a casa pel balcó.
Dilluns, amb les primeres pluges, comentàvem a la feina si n'estàvem fent un gra massa. El vent començava a tocar-nos la pera.
Però des de dilluns que tot ha estat un desastre. Per tot arreu.
Tot (o quasi tot) el nostre petit país col·lapsat.
Mai havia tingut por a les tempestes, però aquest cop, n'he passat. El vent se m'enduia i ahir, en sortir de l'ascensor estava marejada i tot del vent.
Paraigua, per a què? Millor tancat.
Gosaria dir que el que em fa més por és el vent, perquè mai saps què t'hi pots trobar: arbres, torretes que cauen perquè algun inconscient no les treu del balcó,o mobiliari urbà divers.
Però ara, mentre veig el TN, els rius desbordats, el Delta annegat, les vies de tren enfonsades, la gent confinada, carreteres tallades, potser és l'aigua el què més ens ha de preocupar.
O tot.
I jo només penso en diners. Els diners que necessitem, per refer-nos, però també per prepara-nos i per intentar guarir-nos. Inversió: en infraestructures, però també en cossos d'emergències, en mitjans per protegir-nos. En inversió en la pagesia i en la cura dels boscos. En recursos socials per aquells que no tenen on amagar-se sota un nòrdic.
Les riuades del mes d'octubre van ser un avís. Aquesta Glòria no és incerta, és ben certa i real. I qui sap si no només és un avís.
Que aquesta nit sigui lleu.

ps. Espero que tots els que esteu en les zones més sensibles aquests dies, estigueu bé.
I amb tot, orgull de com s'està gestionant. Em recorda dies d'estiu ben tristos però dels que ens van fer sentir país.
El vent continua picant contra les finestres, de moment, no tenim pluja a la ciutat.

18/1/20

Per començar, comprar al mercat

Aquesta setmana, l'Ajuntament de Barcelona va declarar la ciutat en emergència climàtica. Feia temps que se li reclamava, i jo que sóc tan crítica amb aquest consistori, no entenia perquè no ho feia. Suposo que volien saber ben bé en què consistirien les mesures per combatre l'emergència climàtica. Si? No n'estic del tot segura, però en tot cas ja és hora, ja que el núvol negre que cobreix la ciutat el veig sovint des de l'arrabassada, des de Trinitat Nova, des de la carretera de les aigües,... i cada cop en som més amb rinitis, ja no només primaveral.

També és cert que l'any 2020 ha començat amb la polèmica de la zona de baixes emissions, de la qual també en sóc crítica, ja que no ha anat acompanyada de polítiques d'increment d'inversió i mitjans en el transport públic, batalla que mentre no entomin amb l'estat, penso que no es disminuirà l'ús del cotxe. Apart, la nova política de bitllets, que tampoc ajuda gaire. 

Des de fa un temps, tinc la sensació (pot semblar molt ingenu) que només se'ns demana a la població que fem mesures mediambientals, que tota la pressió està en nosaltres i l'ús del cotxe privat, l'ús del plàstic i lo dolenta que és la ciutadania. I no tinc sensació que se sàpiga com combatre la contaminació de la nostra ciutat en àmbits estructurals: avió, creuers, turisme excessiu,.... 

En tot cas, puc continuar exigint i demanant polítiques mediambientals, queixant-me, manifestant-me, però l'únic que està a les meves mans és intentar posar fre a tot allò que ens està destruint.

L'any passat em vaig proposar cada mes fer introduir un canvi a les meves rutines. Un mes va ser comprar bosses de roba per a la fruita i verdura (me les deixo sovint a casa), vaig provar els raspalls de dents de fusta (però no m'han fet peça, se m'enganxa la geniva a la fusta), compro a doll productes de neteja ecològics (però no sempre), xampú ecològic i reciclo tan com sé (segurament hauria de ser més, i l'orgànic no el reciclo).

Però...., si darrerament, quan surto un vespre a sopar, ens fa molta mandra anar en metro i agafem el cotxe, si enlloc del tren per venir de Vila, vinc en autobús. I si puc fer una escapada, l'avió encara és qui ho fa possible (si quasi no viatjo!).

Per tant, aquest any, com si fos anar al gimnàs i fer dieta, també entra en joc, novament, la cura del meu medi ambient. I per començar, m'he proposat una novetat: comprar al mercat. Si, deixar de comprar bàsicament al supermercat, per comprar el producte fresc al mercat del barri dels pares (perquè, siguem sincers, és el que em queda a prop pel ritme de vida que porto). I així, eliminar les safates de plàstic. I amés, contribueixo als petits comerciants i, de pas i en part ben important, milloro la qualitat del menjar que consumeixo. 

ps. I vosaltres, què us proposeu per tenir cura del vostre medi ambient?

28/12/19

Balanç 2019

One Step Beyond, Madness

Ahir, la petita M. –que ja no és tant petita, i sí una doneta amb molta personalitat- em deia que li havia passat l’any molt ràpid. No em sabia explicar perquè, només, que li havia passat molt ràpid. A mi, m’ha passat volant, com si anés a bord del falcó mil·lenari a la velocitat de la llum.

Personalment, no he tingut canvis i, en canvi, sí moltes més rutines. Per això, encara em sorprèn més aquesta velocitat de la llum. Ha estat un any d’assentar la realitat familiar i personal. D’encaixar la dècada dels 40.

Continuo vivint al meu petit pis de ciutat amb en  Puck fent-se  gran, més rondinaire de nit i  ja no es deixa tallar les ungles o jugar sense mossegar. I per tant, continuo anant amunt i avall com una baldufa, creuant la ciutat per atendre tothom, família i amics, i també fent kilòmetres en transport públic per atendre el meu cor. Aquestes voltes i voltes m’han passat factura en el que més em costa, cuidar-me.

He estat massa pendent dels altres, i m’he descuidat molt. I també m’he obsessionat amb moltes malalties. Un parell de virus a principis d’any em van tombar fins ben bé a finals de primavera. M’he engreixat massa i el gimnàs continua sent el meu pitjor enemic. I al setembre, vaig tenir un ensurt gran, potser un ensurt que em diu que ja no sóc jove i que el cos necessita cures. També és cert que els neguits no em deixen dormir, sobrepreocupar-me per qualsevol cosa em treu el son. I això ho desencaixa tot.  Les ulleres, les arrugues, els cabells i la vista em diuen que els anys passen, i fins i tot les hormones comencen a fer tocs d’alerta.

A la feina, he hagut de batallar molt, i molt, una requalificació personal. M’he sentit menystinguda i humiliada, i al final he hagut de presentar una reclamació prèvia amb molt de dolor, però sembla que no hauré d’anar a jutjat.  Han convocat la meva plaça i ara m’hi he de presentar i guanyar.

Ja no em ve de gust sortir els vespres, les batalles del dia (siguin quines siguin) em deixen sense energia i el sofà, la manta i la tele són la millor opció. Però, intento mantenir la vida social, fer més dinars i activitats de dia i, menys les lectures (què poc he llegit!), les altres activitats les mantinc. He anat a un parell de concerts que no hauria pensat mai en anar, expos d’aquelles que et fan pensar, poc cinema de pantalla gran però si de pantalla petita (encara de tub) i molt de teatre, fins i tot aficionant el Sr. E.

Aquest any no tinc sensació d’haver perdut cap amistat, i en canvi n’he fet de noves. Alguna, fins i tot ha estat una sorpresa, ja que inicialment no les tenia totes. Algunes amistats no ens veiem, però tinc la sensació que són allà, que en qualsevol moment podem tornar a coincidir. D’altres, tinc la sensació que he de trobar un nou encaix. Ens hem vist totes les amigues de la universitat, després de molt de temps de no aconseguir estar totes juntes i la colla del barri continuen al seu lloc, sent el pal de paller de tot, malgrat ens veiem poc i les vides ens portin per camins diferents.

Vaig començar l’any fent un nou voluntariat, però ha quedat en no res a final d’any. I no sé si tinc esma per tornar-m’hi a implicar. Em dóna la sensació que busco excuses per ocupar-me temps i així no ocupar-me de mi.

Vaig anar a la fi del món. La fi del món quan no s’havia descobert Amèrica i els espanyols es creien el centre del món. Vaig estar a Finesterre i malgrat hi havia moltíssima gent, va ser un instant màgic, com d’aconseguir una fita. Vaig veure la immensitat de l’Atlàntic i el so d’una gaita, el vent a la cara, em va fer emocionar. La vida té sorpreses.

I amb el Sr. E anem caminant. A pas lent, doncs els sotracs que troba cadascun són profunds, però ens entenem i estimem, i així els anem saltant, donant-nos la mà. Anem caminant al nostre pas, que no és una cursa i ningú ens ha de dir com hem de viure i, el més important, no defallim quan tenim desencontres. Quan estem junts, tot és molt millor.

Rellegeixo tot el què he escrit i el que no he escrit i me n’adono que m’agrada la meva vida. Malgrat tot el que em fa mal, tot el que em preocupa, m’agrada la meva vida. La meva vida amb el Sr. E amb voltes entre vinyes i ciment, amb els pares que es fan grans però que encara em fan riure, em suporten  esbroncades i les carícies de nena que encara em donen. M’agrada ser germana gran i ser-hi, cuidar el petit P, o els nebots del Sr. E. M’agrado fins i tot una mica com sóc.

Pel 2020 em proposo començar el camí que he començat al desembre. Posar el gimnàs en un hàbit més, mantenir l’objectiu de sopar bé: aviat i res de menjar preparat. Dormir, i per dormir millor no mirar dispositius al llit i tornar a llegir paper. Mantenir una de les coses que més m’ha trasbalsat aquest desembre: tenir una persona que em neteja el pis (encara no ho porto bé, ja que penso que hauria de ser capaç de fer-ho jo). I guanyar la plaça, esclar.

I penso que després, ja seré capaç de posar-me nous reptes, i anar un pas més enllà.

Ps. La foto, la postal de Nadal, el Pedraforca. Símbol de Catalunya i símbol d’un cap de setmana amb els amics de Sants.
Espero que hagueu tingut unes bones festes i encareu el 2020 amb alegria.

No he escrit gaire aquest any. Ja veurem què passa el 2020.

8/11/19

25

Florence & the machine. Hunger

Novembre és un dels meus mesos preferits de l’any. Enguany ha arribat amb el fred i també amb una gran melangia (més aviat tristesa, però no ho vull dir). Una successió de fets, l’encadenament de notícies que capgiren vides, les absències injustificades i algunes paraules poc afortunades, m’han fet estar una mica abatuda. I dic una mica perquè no vull donar-li transcendència, però potser li hauria de trobar un adjectiu més adient que no sé escriure.

El cas és que he de fer un pas endavant en un tema íntim, personal i intransferible. Per salut i per el meu benestar emocional, per la meva autoestima. He de baixar de pes. Això ho sé de fa molt de temps; he jugat amb la bàscula un munt de temps i el fet que de salut estigués bé (ni un gram de més de colesterol mai) doncs no ajudava; tenir sobrepès, fins i tot, ho vaig fer servir com a escut en aspectes vitals que em feien por.

Ara, veig a l’horitzó la menopausa (si, ja sé que em queda temps), dolorets al genoll que comencen a fer la guitza perquè carreguen massa, o observo amb neguit aquest metabolisme similar al de la mare que m’angoixa pel fetge.

He fet moltes dietes al llarg de la meva vida, però tinc clar que m’he aprimat quan he estat contenta i amb l’ànim alt. Ara, el desànim en aquest aspecte vital se m’ha apoderat de manera molt profunda. Tinc tot d’obligacions familiars que m’excusen del què em costa i fa vergonya: anar al gimnàs o menjar bé i sa als vespres. Vivim un moment polític i social que m’excusa de dedicar-me a mi. Tinc una vida social que em porta per camins de disbauxa i perdició culinària i vinícola.

Però m’hi he de posar. Per mi. Només per mi.

He pensat molts propòsits, llistes, metodologies, premiar-me. En totes he fracassat. Potser em proposo moltes alhora. Potser sóc massa indulgent. Posposar a demà és el recurs freqüent.
Però m’hi he de tornar a esforçar.

Hi ha instagrams amb perfils de gent que ha perdut gran quantitat de kilos (més del doble del que he de perdre jo), que han canviat estils de vida, hàbits, res de dietes miraculoses amb productes més que dubtosos. Les veig amb admiració. Però ho sento com una fita impossible per a mi. Que no en sóc capaç. O que ja ho faré demà. Les escolto i em dic “vinga, va”. Però és una fita inabastable.

Jo ja no hi confio, però és que ningú del meu voltant hi confia. Ja ni m’atreveixo a dir-ho en veu alta. Han tirat la tovallola per mi. Han estat masses vegades de proposar-ho i no aconseguir-ho.
Potser ho faig públic aquí perquè així m’obligo una mica. Però no hi confio gens. Però ho he de tornar a intentar. Sols intentant-ho, algun dia, ho aconseguiré. 

Un any. 25 kg. Aquest és el repte. Seguiré informant.

ps. És un post, potser negatiu, però són els neguits, que es deixen anar. És curiós perquè les xarxes com fb o instagram  són aparadors de les vides fantàstiques de la gent. Ningú penja misèries. En canvi, el blog, continua sent un lloc més autèntic. Potser també s'ha de penjar les coses fantàstiques de la vida. Però és més íntim. Més personal. Continua tenint màgia

25/10/19

Caminar

Divendres passat, al vespre, vaig col•lapsar mental i emocionalment.
Vaig arribar a casa, esgotada. Des de dilluns caminant sense comptar kilòmetres, amb nervis, amb ràbia, amb tristesa. Caminant per no estar aturada, per sentir que faig, que participo, que em moc, que em faig sentir. Sentint-me part.
Divendres, després de manifestar-me, em vaig trobar en una corredissa; vaig ser molt ingènua o potser és que ho volia veure amb els meus ulls. I vaig tornar a casa caminant, novament. Sola, abatuda, enfadada, atemorida.
A casa, en silenci, amb la finestra oberta sentia el maleït helicòpter. I trets. Em vaig angoixar. Vaig esclatar a plorar. Em vaig arraulir al llit. No podia suportar la idea que fessin mal. Vaig pensar en els per qui treballo; als qui defenso sempre de les crítiques del què fan o no fan amb la seva vida, admiro i em preocupen. I que aquells dies mostraven la impotència, la defensa, la lluita que tots sentim. Amb la força, valentia i energia que ja no tenim. Amb la rauxa desmesurada de qui li bull la sang.
Em dol que qui té la força continuï fent mal, empresonant, apallissant, menystenint.
Sóc el del jersei taronja, la del nas trencat, l’arrossegada pels cabells, l’atropellat. Sóc tots els detinguts, sóc qui pateix perquè no pot veure la parella aïllat des de fa un mes. I no en sóc cap i sé que defujo de les situacions on m’hi podria trobar. El seu dolor m’arriba al pit.
Sóc la que camina malgrat la metatarsalgia al dit del peu. La que demana en silenci que es desconvoqui les manis perquè no hi hagi aldarulls. Sóc la que creu fermament en la noviolència i la pau, com a únic camí de fer, per molt que el camí el veig fosc.
Sóc la que té por de portar el llaç al tren, la que té por dels feixistes. Sóc la que té por de publicar aquest escrit.
Dissabte em van rescatar. Vaig haver de marxar. Sentir l’aire fresc, la pluja –llavors suau, però quin mal just allà faria hores després- a les vinyes. La pau de les carícies d’una gata abandonada. Recomposar-me. Sentir l’alè. Fa una setmana que no camino i em sap greu. Però no m’he aturat.

Ps. Havia escrit “sóc la que camina en la foscor”. No em sento prou digne d’escriure aquesta frase final. I amb tot, sento que potser, agafada de la mà, i amb una torxa que il•lumina, camino en la foscor.

23/9/19

Tardor 2019



Avui, exactament a les 9.50h, ha arribat la tardor! Per fi!!

Si, ja ho sé que és el canvi climàtic, però el cert és que aquest estiu he patit com mai la calor, amb nits d’insomni, bafarades de suor al clatell que l’enceta, discussions per l’aire condicionat a la feina…, potser clàssics de molts estius, però massa intensos. I la calor fa que no m’agradi gens aquesta estació de dies llargs i disbauxa.

Així doncs, arriba la tardor, amb els dies més frescos, nits de llençol i flassada, colors càlids i reconfortants i, malauradament, tempestes que fan patir de valent, rierades de fang que se'n porten massa residus.

També amb una mica de necessitat de tardor interior.

Arriba amb ulleres de dormir poc, pell seca i una contractura bestial a les cervicals, ja una mica crònica per estrès (rèmora, pandèmia dels nostres dies) i agreujada per l’aire condicionat que m’hi va directe. He tingut un bon ensurt (la hipocondria va a més a mesura que els anys avancen) i els relaxants musculars m’estan deixant KO, vaig molt relentida. Potser és un bon moment per posar ordre.

Dels propòsits d’estiu (que no vaig fer públics però estan en un post-it a la nevera) n’he complert menys del 50%, i tenint en compte que un d’ells era fer les vacances ja programades, doncs no sé jo si hauria de dir que n’han estat menys. 

I com cada estació, ha passat volant. A partir de quin moment de la vida els dies deixen de tenir 24h i passen a ser mesos enlloc de dies?

Com deia, tinc necessitat de tardor interior, de calma interior. Sense aturar-me, doncs no puc aturar-me. Vull gaudir del sol que comença a minvar i preparar-me per l’hivern. De llegir i escriure en ordre les idees (tant les velles com les noves), i no anar saltant de dia en dia, de compromís en compromís. Ja sóc conscient del què estimo, del què em mou, de les meves obligacions laborals i familiars. I de tots els meus maldecaps i malsons. Potser que gaudeixi de tot el que em dóna alè entre mig de tempestes.

La tardor em porta inevitablement a gaudir de les vinyes del Priorat, de fer verema i veure com els ceps després de collir el fruit, descansen i es marceixen. És un contrasentit molt bonic, romàntic fins i tot: després de posar tota l'energia en fer un fruit, la planta es relaxa, es deixa per recuperar-se. És un espectacle preciós que us recomano (com anar a Siurana). També sé que, amb sort, trobaré algun rovelló, passejaré entre vinyes al Penedès i gaudiré de l’olor de mar de Sitges quan ja no hi ha tanta gent. Rutines; si, si, rutines de cap de setmana que són tot un privilegi. Aquest any, també acompanyaré en el mundial de rugby (si, si, ja podeu riure, però tinc moltes ganes de veure els All Black en acció) i si tot quadra, faré una escapada amb els amics del barri (fa massa temps que no en fem cap junts) i una escapada a Berlín amb les amigues de la universitat. També, he de fixar el nou horari, dinant de carmanyola a una hora decent per anar a gimnàs a primera hora de la tarda i veure la família. I per arrodonir-ho, gaudir d’una afició que he agafat recentment i que m’agrada moltíssim: a la biblioteca del meu barri, tenen un trencaclosques que fem entre tots els usuaris. Cada dia que hi vaig, m’agrada dedicar-m’hi uns deu minuts. Em relaxa tant, ha estat, inesperadament, un regal per als meus neguits. 

Així doncs, no em queda espai per a propòsits en llista de post-its, perquè si a tot això li sumo el poder solucionar els maldecaps laborals, tenir les bambes a punt per als dies convulsos, cangurs per al meu petit príncep, acompanyar a metges i contenir els dies tristos, i un nou voluntariat que m’engresca. Si he de llegir el llibre del club de lectura i els tastos del club de vi,.... la veritat és que no crec que m’hi càpiga gaire res. Potser és que ja tinc tot, i més, el que necessito.


Ps. Dimarts passat quedava amb un blogaire estimat, i quan ens acomiadava em preguntava si encara escrivia al blog, i li vaig dir que no gaire. Que em resistia a tancar-lo però que em feia mandra escriure sobre sempre el mateix, o fer el mateix. I aquí estic, escrivint per al blog, com sempre, des del de sempre, des de ben endins. Havia pensat posar-hi fotos i poques paraules, o dedicar-me a alguna de les meves aficions, que en són moltes i poc aprofundides, però encara no trobo el què em mogui a rependre la constància virtual. Potser algun dia ho trobo; mentre tant aniré passant, de tant en tant i fent el que sempre he fet, ser jo mateixa.
Per cert, sembla que lo de tenir les bambes apunt, és més aviat del què em pensava, que avui vaig amb sandàlies de mig taló per la capsulitis al dit llarg!

12/6/19

Relats conjunts: "L'ermità de la gruta"



- No està tan malament! No cal fer-hi gaires reformes – diu mentre s’escarxofa a la butaca de vellut verd amb milions de partícules de pols en suspensió sota el quadre barroc ombrívol que encara fa més tèrbola l’estança.

La Maria, se’l mira sorpresa, incrèdula d’escoltar aquelles paraules i continua projectant totes les idees que brollen en el seu cap.

- No ens calen set habitacions. Podem treure les tres de damunt aquesta sala, treure el sostre i que quedi una sala d’estar gegantina on entri la llum de les finestres d’aquest pis i el segon. Podem treure el guix d’aquesta paret i que quedi la totxana i posar-hi una reproducció de Rotho o d’algun cartell modernista de la Volta ciclista Catalunya de la República. El terra el polim, d’acord, no cal canviar-lo, ja saps que no m’agrada el parquet.

El Jaume, sospira i deixa anar, com qui no vol la cosa, una mica de realitat.

- Ets tan urbanita. En aquesta part del país, les parets no tenen totxo vist de les naus industrials de la ciutat ni és tan antiga com perquè hi surti pedra. Seria un nyap, i res de treure sostres, que no estem en un loft de fàbrica tèxtil com els del teu barri. A més, tot això que hi vols fer valdria una morterada que no tenim. I res de tocar el quadre, m’agrada molt, trobo que se li escau a una casa de camp.

La Maria, cansada que totes les seves idees siguin rebatudes, arrufa el nas i s’asseu a les escales sense esma.

- Marxem? Si tampoc la podem comprar – li diu en Jaume allargant-li la mà – Ja sé que t’hi veus, plantant rosers i el lilàs que em vas dir un cop que posaries a l’entrada quan tinguéssim casa nostra. També sé que l’hort no el cuidaries entre setmana anant amunt i avall de la ciutat cap aquí, però estaries tot el cap de setmana cuidant-lo i fins i tot voldries gallines a qui jo hauria de donar de menjar i recollir els ous. Tot arribarà, però de moment potser millor que deixem de fer volar coloms.

En Jaume, es gira i com qui no vol la cosa, mira l'agent immobiliari, el somriu i diu: - gràcies per ensenyar-nos la casa. És molt maca, ja li direm alguna cosa. Una pregunta: el quadre, el volen? M’agrada tant, me’l podria quedar?

La Maria, es posa les mans al cap i surt d'allà, ella no en vol saber res del quadre.

- Els propietaris van dir que no volien res, ja els he dit que en cas de quedar-se la casa haurien de treure tots els mobles, estan plens de corcó i pols. Tot seu.

- Gràcies! – En Jaume, content amb el seu quadre i mira la Maria que treu foc pels queixals – un regal magnífic. He de marxar uns dies fora, però a la tornada, el truco, no en tingui cap dubte! – es gira amb el quadre sota el braç i somrient maliciosament, es repenja en la Maria que abatuda no pot dir res i surten per la porta principal del jardí.

 – Penso que en aquest raconet del jardí hi quedarà molt bé el lilàs, no et sembla?

ps. Tornar al blog amb una proposta de Relats conjunts sempre és un plaer.