21/3/17

Com vaig arribar aquí

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

ps. I així, explico com vaig arribar al blog. I així, celebro el 10è aniversari blogaire d'en XeXu. Felicitats!!
Aquesta tarda, a més, he estat parlant amb aquella vella amiga amb qui vaig començar al blog. I hi he pensat. I com era de fàcil xerrar, viure aquella vida que vivíem. També ha estat un regal de conversa.

4/2/17

Bocins de 9 anys

Whatever, Oasis

Avui el vuit8ena fa nou anys. Com passa el temps! I per celebrar-ho, he pensar recordar aquells bocins que feia de mes a mes. Un per any. I és que aquests nou anys, m’han fet descobrir molt, moltíssim.

Explicar el que visc, sense recança, sense autocensura.
 Entendre que hi ha qui pot sentir el mateix.
 Fer bons amics.
 Trobar un club de lectura i gaudir del teatre.
 Tenir alguna decepció.
 Participar de projectes comunitaris.
 Poder tornar a casa quan fa falta.
 Riure i passar bones estones.
 Sentir companyía, fer equip.

ps. I quins han estat els vostres bocins de blog?

1/2/17

RC: Soir blue



- De veritat???? No m'ho puc creure. Estic més que enfurismada, furiosa, trec foc pels queixals!
- "Carinyo", va, que n'ets.... i jo que et volia donar una sorpresa!
- Què? T'has begut l'enteniment? Una sorpresa? Gairebé em provoques un atac!
- Apa, apa. Quan l'he vist he pensat que era perfecte! Has de perdre aquesta por irracional als pallassos. Ni diabòlics ni res, son simples pallassos. A més, Hopper és el teu pintor preferit. A sobre que em deixo mig sou en una litografia i intento fer-te una sorpresa.... va, dona! no siguis tiquis-miquis.
- Tiquis què???? Has triat la pintura més horrible que té!!!! De debò???? Per què no em preguntàves? Sorpresa? Apa, apa, amb totes les reproduccions que podien haver de Hopper tries aquesta! De debó penses que queda bé al mig del menjador damunt del sofà?
- Jo,... jo només volia fer-te contenta. 
- Tranquil, ja me'n faig el càrrec. On has posat la litografia original de Chagall que teníem penjada.
- Ori.. què? aaah, jo pensava que era també una còpia.....

(diguem que la conversa no va acabar gaire bé. I algú es va colar al contenidor blau, aquell del reciclatge de paper. El desenllaç, millor preguntar-ho als interessats).

ps. Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts. Estranya? Sí, com el quadre.

28/1/17

Boira al camp


Aquests dies de pluja, neu i fred he recordat un dia entre setmana a mitjans de desembre, abans de la voràgine de les festes, quan vaig acompanyar el Sr. E a treballar al Priorat. M’encanta acompanyar-lo, entendre la seva feina, conèixer la gent de qui em parla, escoltar les històries del vi i aprendre’n (encara que sigui una miqueta), trepitjar terra mullada o nodrir-me de l’olor del vi al celler. I és una sort per mi que em convidi a fer-ho.

Recordo que era un dia de finals de tardor preciós. El sol, al Penedès, lluïa ufanós, escalfava i reconfortava el cotxe petitó que ens duia ben carregats de caixes. En deixar Reus per endinsar-nos cap a la muntanya, vam veure la boira que a la ràdio s’anunciava destacadament. Queia com una lona damunt les muntanyes i ens vam topar de ple amb ella. Boira increïblement espessa, que a mi em va espantar una mica però que el Sr. E coneix bé i té dominada. En un dit i fet, el dia clar era un dia gris i emboirat, ple de nostàlgia, fred que es posa als ossos, aquell romanticisme clàssic que et porta a la necessitat imantada d’abraçar-se.

Després de descarregar a Falset vam decidir anar a dinar al sol, a Reus, però primer vam fer un tomb per les terres, em va ensenyar una part que encara no havia vist del Priorat. Gratallops i les grans finques. El celler de l’Alvaro Palacios, el galliner del René Barbier on van començar,... però el que em va impressionar més de tot va ser la finca de L’Ermita. Havia sentit a parlar del vi, el més car d’Espanya, però no en sabia gaire cosa. I solament veure la finca, saps que estàs davant de quelcom especial. Té una aurèola de màgia que desborda qualsevol expectativa. I amb el dia emboirat, fred, les vinyes nodrint-se dels hidrats de la boira, la calma serena de l’indret tranquil, els cuidats tan acurats de la terra, entens que tingui tant de prestigi. Va ser d’aquells instants on penses que la vida és preciosa per si sola, pel sol fet de poder contemplar la natura en tot el seu esplendor i com la nostra responsabilitat és precisament cuidar-la, la vida.

Fa unes setmanes van fer el documental Priorat i van explicar moltes de les coses que el Sr. E també m’ha explicat i al final del documental, quan fan gran la terra, vaig reviure aquell dia de desembre. Si teniu oportunitat, mireu-vos-el i contempleu la bellesa de la nostra terra.

Aquests dies de pluja, neu i fred, i que, afortunadament, fins ara està sent de poques gelades, sentim per la televisió, per companys pagesos, els beneficis de tota aquesta aigua, de la sequera de la terra de l'estiu passat, i sembla que fins i tot, l'ànima s'hidrata.

ps. El post el tenia escrit el dia després de del reportatge. Espero que encara el pogueu trobar a TV3 a la carta, si el voleu veure.
Això sí, si bé el fred i l'aigua beneficien la terra, em fa pensar en el fred que passen qui no tenen casa o fugen. Contradiccions d'un mateix esdeveniment.
La foto, del Sr. E. No del dia que explico, un altre dia de boira espessa.

7/1/17

Resum 2016: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

Com ja vaig fer l'any passat, incentivada per els molts blogaires que feu la vostra llista de llibres llegits o pel·lícules vistes, us deixo el meu llistat. El 2016 va minvar l'assistència al teatre que havia crescut l'any anterior, i encara ha devallat més el nombre de pel·lícules vistes en butaques. Qui m'ho hagués dit! Però els preus, i les obligacions m'han deixat en molts moments sense ni esma per anar al cine. Aviam si aquest 2017 ho recupero una miqueta!

Com ja vaig fer l'any passat, de pel·lícules sols compto les que he vist per primer cop. Les que he vist ja per segona o tercera vegada, no les compto. I crec que alguna obra o pel·lícula se m'ha escapat. Hauré de ser més curosa amb les llistes.

pelis:
Star wars: El despertar de la força (c)
La gran bellesa (dvd)
El nostre últim estiu a Escòcia (dvd)
Maps to the stars (dvd)
The imitation game (dvd)
Amanece en Edimburgo (dvd)
Lejos del mundanal ruido (DVD)
Alma salvaje (dvd)
La caza (dvd)
Requisitos para ser una persona normal (dvd)
Rastres de sandal (dvd)

Sopar d'amics (t)
El desafío: Frost contra Nixon (dvd)
Matar un ruiseñor (dvd)
Ave, Cesar (dvd)
Interstellar (dvd)
Carol (dvd)

llibres:
Gegants de gel
Lila
Mirall trencat
Una terra solitàriaLa venedora d'ous
Persèpolis (relectura)
Un abril prodigiós
Ramona, adéu
A la caza del amor
Herba d'enamorar
Olive Kitterdige

teatre:
Sunday morning
Dansa d'agost
El curiós incident del gos a mitjanit


Series

Mad men T3
Juego de tronos T5
Downton Abbey T5
Borgen T1
Borgen T2
Borgen T3
Olive Kitterdige
The affair T1

Ps. El repte d'aquest any és llegir més llibres, més enllà dels del Club de lectura. I tornar al cinema, encara que sigui per veure Rouge One, que encara no he vist!

29/12/16

Balanç 2016

The hunter, RHCP

El 2016 realment ha estat un any trasbalsador. Entre la guerra que ens afusella el cor, la crisi que sembla que s’acabi però que té una llarga ombra,  les morts que s’esdevenen i que ens colpegen, ja sigui a prop o lluny, un procés que sembla que li hagin posat ciment als peus, la mediocritat i deficiència en la gestió municipal que tan eficient i justa havia de ser,  polítics que amb un somriure malèfic ens pronostiquen temps encara més difícils, ... és ben difícil trobar el sol, l’esperança que tot pot millorar. A mi em costa. Però sé que ho he de fer. Sols des del cor podem i la nostra acció dia a dia podem fer-hi alguna cosa, per petita que sigui.

El 2016 ha tingut tres esdeveniments transcendentals, per a mi: el naixement d'en P., deixar el mijac i fer 40 anys. Tots tres han suposat un terrabastall d’emocions dins meu, del qual encara m’estic acostumant, recomponent,  posant a lloc. A hores d’ara, encara necessito temps per saber com és la nova rits, amb aquestes tres variables.

Tinc necessitat d’esborrar, o més aviat, poder deixar de capficar-me en tot allò difícil que ha anat passant aquest any (i que podria explicar però, no tinc ganes). He d’assumir les dificultats que m’envolten, però no quedar-me dins l’espiral de dolor, ressentiment, sobreprotecció o neguit pel què pugui passar (i que sé que tinc tendència a fer-ho, però m'he d'esforçar a no caure-hi). Aquest any m’ha demostrat que el dolor i les coses dolentes ja passen per si soles, que no cal ni estar-les esperant ni buscant. Al contrari, s'ha de buscar les positives.

I si intento treure la part bona, el 2016 té, clarament definit, un gest: el Somriure. El del petit P. , cada instant que et somriu o riu, que et regala, és alè. El somriure immens d’una núvia radiant. I els milions de somriures tímids, íntims, tan de dos.

Al 2017 li demano calma. Tranquil·litat. Pau. En tots els sentits de la paraula i en tots els racons, des de dins del meu cor fins l’altra punta del planeta.

I també vull continuar amb dos aspectes molt íntims meus. El cuidar-me per fora i per dins. I posar colzes per canviar de feina (o millorar la que tinc).


Ps. No he dit res del blog. La veritat és que, no sé ben bé què dir. Hi és. Però no el tinc present. Espero continuar-hi, i continuar-vos veient, llegint, de tant en tant.

7/12/16

El meu temps d'advent

Per algun motiu, aquest any el temps de Nadal se'm resistia. Encara no el volia. Fa un parell de setmanes que tot indica que ja s’acosta, sobretot per les llumetes a tort i dret. I dins meu sols pensava “encara no, no toca. Quan arribi el pont, llavors començaré a pensar en el Nadal”. No em venia de gust i, ara, que ja ha arribat el pont, m'hi ha costat endinsar-m'hi. Fa uns dies no tenia ganes ni pensar com decorar la casa, ni imaginar-me els tiberis de les festes i com ens organitzarem, ni participar en el blog del Calendari d’advent, ni fer la carta als Reis, ni pensar els regals, ni tot allò que es relacionés amb el Nadal. Crec que tinc saturació de pensar. D’anticipar. De les presses per ser el més llest i tenir tots apunt, una competició més de les moltes que vivim dia rere dia. Plena d’immediatesa i superficialitat.
 
El blak Friday, el cyber Monday, la companya de feina que ja té tots els regals, les propostes de sopars amb gent que cada cop tens menys afinitat simplement perquè toca, els anuncis de loteria, anar a concerts de Nadal, el tràfec d’arribar a mil accions col·laboratives com si no existissin durant tot un any o sols haguéssim de ser solidaris per Nadal…. Tot em sembla fred, calculat, a fer de manera instantània, en el moment, no fos cas que deixéssim de fer alguna cosa important del què toca fer o no fóssim prou espavilats per aprofitar ofertes. Ah, no? I tant que ens deixem de fer les coses més importants.

Sempre he dit que a mi m’agrada l’advent, fins i tot més que el Nadal en si mateix. Pensar i fer la postal de Nadal, decorar la casa, comprar-li les boletes de la sort a la mare a la fira de Santa Llúcia, fer les rosquilles de la iaia Esther, pensar detallets que després corre-cuita havia d’acabar, …..

Crec que, darrerament, el ritme de feina frenètic i el munt d’obligacions familiars, els trasllats amunt i avall que es multipliquen fent del cercador d’horaris de Renfe la pàgina que més visito, o les amistats que es distancien per vides cada cop més allunyades (i no especialment, que també, per distàncies físiques), son els motius que m’han fet perdre la noció del que m’agrada del Nadal. També és cert que els dies que vivim fan difícil que puguem sentir-nos contents i alegres quan tot son conflictes, guerres o discussions polítiques.

De vegades, penso que m’agradaria aturar el temps, que tot no passi tan ràpid (els mals moments tampoc? Seria injust que aquests passin ràpid?). Poder ser més conscients del què vivim dia a dia. Potser aquest hauria de ser el sentit de l’advent i del Nadal. 

Què necessito recordar d’aquest any tan dur? Vull intentar recordar els instants de pau i amor, que els he tingut, fins i tot enmig de les tempestes. Un cada dia, un per cada dia del que queda de l’advent, just abans d'anar a dormir. Pot ser pot ser una bona manera d’acostar-me al Nadal? Per mi ho ha estat i el cert és que fa un parell de dies que penso en la postal o en una manera de fer l'arbre. El cert és que els mercats de Nadal o una conversa de sobretaula explicant que els dinars de Nadal ho recomforten tot, també té el seu efecte positiu.
 
Així doncs, preparem-nos, que el Nadal ja s'acosta. 

ps. Benvolgudes amigues del Calendari d'avent. Espero no us sàpiga greu que aquest any no participi, no m'hi veia en cor. I així mateix, que aquest post tampoc. Ha sortit així, sense pensar-hi gaire. Petonets!

15/11/16

Cròniques gatunes V



Dia 2959

Camarades,

Ja ha passat. Espero que tots estigueu bé. Aquestes 48 darreres hores han estat traumàtiques. Ho reconec. Estic esgotat. Necessitaré dies per recuperar-me, aquest cop. I a sobre, a les notícies que mirem parlen amb grans ets i uts de la superlluna, com si fos el millor que ha passat. Que si la il·luminació, la grandaria collonades!! amb el que ens afecta als felins! Que no, que no només és cosa d'homes llop. A nosaltres, la lluna plena ens fa estar més receptius, més inquiets.

Aquest astre que el guia el dimoni m'ha portat de corcoll. Des de diumenge que el neguit s'havia apoderat de mi, els nervis a flor de pell, res em calmava i per molt que miolava, la meva subjecta d'estudi, no m'entenia. I a les nits, ai les nits.

Això sí, he batut el meu propi rècord de salt de llit. Crec que més de dos metres. Supereu això, camarades!

Danys? Dos vòmits, una ungla trencada, una trepitjada a la cua quan no parava de donar voltes al costat de la jefa i un bon cop a la cara quan va tancar el llum per anar a dormir i no vaig veure el marc de la porta.

Però estic recuperat. Algun dia, quan controlem el món, també controlarem la lluna. Mentre tant, esperarem la pròxima lluna plena.

Tot vostre, 

Puck

ps. La foto, del recull de l'Ara

6/11/16

Somiant en records patètics de joventut

Fa uns dies vaig tenir un somni que necessito compartir. Bé, suposo que cada nit somio (això diuen els entesos, que cada nit somiem) però poques vegades me'n recordo i d'aquest, doncs me'n recordo. De fet, durant la primavera passada sí que recordo alguns somnis, i recordo que mirava els sentits que tenen el fet de somiar amb aigua o altres coses, i tot quadrava en els moments que vivia a nivell familiar.

El cas és que en el somni que ens ocupa somiava que estava en un poliesportiu. A dalt de les grades. I un home (com un professor, però que no reconec com al meu profe de gimnàs) em deia que havia de baixar a baix, a la pista, que havia de saltar el poltre. Jo, cagadeta, deia que no. Que no volia. Però no sé perquè, al final, quan ningú esperava, quan tothom ja m’havia donat per impossible, quan em sentia ben avergonyida, baixava.

No recordo si el vaig saltar (durant el somni). Sols que he baixat i que em treia la jaqueta del xandall.

I no identifico gaire gent en el somni, ni companys, ni amics. Sols la presència del Sr. E, tot i que tampoc hi era part en el somni. També el dibuix difuminat d’una amiga però tampoc present en els fets. Suposo que és perquè me'n vaig anar a dormir enfadada amb ell o perquè ens hem distanciat amb ella i em sento culpable.

El cas, però, és que em recorda moments de la meva adolescència, quan se’m donava fatal el gimnàs i en especial saltar al poltre  (de fet, mai el vaig aconseguir saltar). I com intentava no haver-lo de saltar.

La setmana passada vaig estar ben emboirada, com el temps, d’aquells dies que no encertes ni una i en els quals entro en espiral negativa i em costa molt sortir-ne.Alguns dies ja em llevava cansada i amb mal de cap. I vaig, i tinc aquest somni.

Em puc quedar en el malson que significa aquells dies de gimnàs i el fet que no sabia saltar el poltre. O puc agafar-me al senyal que em diu el fet de treure’m, encara que sigui a desgana, el xandall de tàctel i baixar. No sé si estaré en el camí adequat, però per alguna raó, el meu subconscient em diu que he de fer alguna cosa, encara que se’m doni fatal, simplement perquè l’he de fer, com quan havia de saltar el porto. I que és alguna cosa que no m’agrada fer, que se’m dóna molt malament. Però que l’he de fer. Un dels meus malsons.

I interpreto que no sé el resultat. Que pot ser que aquest cop aconsegueixi o no saltar. Doncs no recordo, per res, si he saltat o no. Però si mai vaig aconseguir salar-ho, tindré la confiança per intentar ara el que sigui?


Ps. Per cert, ni idea de com es diu potro en català correcte. Modificat gràcies als comentaris!
I el més surrealista,... xandall de tàctel? Si afortunadament mai en vaig portar!

20/10/16

Les tribus de la ciutat (I): els autobuseros



Cada vegada m’agrada menys agafar el metro. Per moltes raons, però intento evitar-lo tan com puc, fins i tot encara que em resulti un quart d’hora més de temps de trajecte. El fet, doncs, és que cada cop agafo més l’autobús.

I els darrers dies de pluja de la setmana passada he constatat una teoria que fa temps que em ronda pel cap.

Diuen que hi ha tants tipus de persones com persones. Però jo, d’autobuseros, n’identifico dos: els servicials i els malcarats.

Els servicials s’identifiquen ràpidament. Entenen la seva feina com el servei a la ciutadania que és. S’esperen a que la gent pugi sense pressa, es prenen tot el temps perquè la rampa quedi ben posada, et pregunten si fa fred per l’aire acondicionat o si cal obrir la finestra perquè fa massa olor corporal, t’avisen perquè perds uns papers pel carrer quan intentes arribar  la parada, si hi ha bassals a la vorera enlenteixen el pas per no esquitxar els vianants i sobretot, el que més els agraeixo és que t’esperen a la parada si et veuen que arribes corrent a la parada, a vegades fent-te llums perquè no cal que corris que el semàfor està vermell.

I després, hi ha els malcarats. Aquells que ni saluden un bon dia, aquells que agafen els revolts com si fessin un rally, que els importa poc si la rampa pot obrir-se tota o no, i si no, doncs no l’obren i que qui la necessiti esperi el següent bus. I sobretot, son aquells qui quan et veuen córrer per arribar a la parada a agafar el bus, tanquen portes i se’n van, girant la cara cap a l’altra banda per no mirar-te.

No sé dir quin dels dos tipus n’hi ha més. Però jo diria que, afortunadament, els primers. I aquests veus com tenen la seva recompensa: la gent els diu bon dia, bona tarda, bona nit. Els nens els dediquen somriure (i alguns, fins i tot els fan dibuixos) i tot l’autobús es respira un ambient d’amabilitat que s’encomana.

ps. La foto, de fa gairebé un any. La pluja, el trànsit a l'autobús.