Cercles que es repeteixen

No sé què m’ha passat. He intentat dissimular-ho, fer veure que no passava res, que podia dur-ho bé, ser forta. Però no era veritat.

He intentat mirar endavant, remuntar perquè se suposa que no és tan greu.

M’he fet la forta pensant que era l’esgotament de la tardor passada i que era normal que ara estigués abatuda i sense esma.

He pensat nous projectes, m’he esforçat encarant assumptes pendents i fins i tot diria que he intentat trobar il·lusió, això tan intangible que sembla que hagi de ser la cura de tots els mals. I he somrigut tant com he pogut.

Però tot m’és feixuc. Sobretot la feina, mai m'havia costat tant un canvi de cap, i sé que hem viscut moments pitjors però ara costa molt més.

Em miro i no m’agrado, fins i tot no em reconec la mirada, els ulls s’empetiteixen i les arrugues es marquen sota els ulls i contornen les ulleres de no dormir.

I no només és un tema estètic.

Miro els dies i no m’agrada el mal humor que gasto, el silenci incòmode que em recorre el que ja no sé verbalitzar o l’amargor de les paraules que deixo anar i que després me’n penedeixo. La poca coherència dels meus pensaments i les repetitives converses que no porten enlloc.

No sé què escriure ni què dir. Totes les paraules em sonen lletges, barrudes.

M’empasso la tristor i torno a recomençar, però sense fer net.

Les setmanes passen en un sospir i el cansament es nota.

Si fer-se gran em significa això, estic caient en tot allò on deia que no volia caure. En tot allò que m’esforçava en evitar.

No sé què m’ha passat, només sé que ja no sóc jo. I alhora tot sona tan igual. Posts que es repeteixen, cercles que retornen, realitats que no avancen. Desastres sobre desastres i sempre intentant semblar que no passi res. M'avorreixo i no sé com sortir d'aquest cercle que fa massa temps que es repeteix.

I encara no ha arribat la primavera.

ps. Crec que em desconnecto uns dies. Tampoc sé què escriure i res em sembla bo o interessant. Sento aquest post, el tinc a mitges des d'ahir i no sé si publicar-lo, xò tampoc se m'acut res més millor.

Bocins de calçotada

La frase que en Garbí24 té a la capçalera del seu blog ho diu tot: “Dediqueu temps als vostres, doncs és en la única feina que sou imprescindibles”. I jo em pregunto, per què tant sovint ens oblidem? N'he parlat un munt de vegades aquí, al blog, però sovint me n'oblido.

Em perdo -o ens perdem- tant en el dia a dia, en les obligacions, en els problemes, els maldecaps, en el que no tenim i en el que se suposa que hem de fer. I ens oblidem del realment important. Per sort, de tant en tant, et retorna i te n'adones de l'important que és dedicar-se als que estimes.

Un cap de setmana a l'Empordà. La calçotada més ben organitzada de la història, entaulats a les 3 de la tarda, amb un solet que escalfa i un munt de menjar per endrapar. Sense necessitat que ningú dirigeixi, ningú digui què s'ha de fer ni com; Sense necessitat que l'amfitriona vagi de corcoll (encara que segur que un xic nervioseta perquè tot sortís bé, si que ho estava), tots fent amunt i avall, amb vinet, cervesa o coca-cola; sorprenent-nos, rient i vivint; Sorprenent-te i alegrant-te pels mals presagis no complerts. Quan algú et sorprén positivament, és una alegria ben gran que recomforta l'esperit.

L'ambient tranquil, descansat, alegre malgrat tots tinguem les nostres cabòries, i amb ganes de passar-ho bé. D'estar junts i prou. Potser no va ser la més genial o divertida, però no ens va caler, sols calia passar una bona estona a la punta nord del nostre petit país.

Una estona de cel; una estona davant del mar, en silenci, reconstruint-nos, perdonant el meu mal humor injustificat, sense necessitat d'explicar perquè. Collir llimones -com punxen les molt...-, recollint i descansant de les partides a la canasta de la nit abans.

I un viatge de tornada massa generós. Fins a la porta del teatre, perquè dins la caòtica agenda, no podia apuntar-ho bé i era el cap de setmana per anar a veure Incendis; la cirereta d'un cap de setmana que ja en fa dos. Caps de setmana que queden a la memòria i que fan que no et sentis tan sola i et reconciliïs una mica amb tu mateix.



ps. aquest post és el primer dels que va amb retard. Què hi farem. I la cançó, de les que va sonar. Per suposat, el darrer disc no! Les espècies estan vetades per llarg temps.
Uns bocins una mica diferents. Però això no treu que m'expliqueu quins son els vostres bocins!!!
ps2. si teniu ocasió, aneu a veure Incendis, fabulosa! espero poder-li dedicar un post, l'altre que porto enderrarit.

Tweet, tweet,.. tweet, tweet...

Deixem les preocupacions, les tristeses, que no són poques, almenys per un dia.
Deixem les obligacions, els neguits i les pors, almenys per un dia.
Perquè miro per la finestra i encara que el dia s'hagi llevat lleganyós, sé que rera els edificis alts hi ha el mar, fins i tot intueixo la suau línia de l'horitzó.
Deixar tot el que neguiteja, i el que hagi de venir, ja vindrà.
Me'n vaig a veure el mar. És un dia massa bonic per estar-se a casa.
Què? veniu?

ps. Aquesta cançó ja té un temps, però no em deia res. Ahir la nit, la vaig escoltar i va ser una injecció de bon rotllo. Així que, seguint en Ferran, avui diumenge musical (encara que no tingui res de disco, la cançó).

tweet, tweet...(que res de twitter té el post!)
No, des de casa no es veu el mar, potser un pis més amunt i si que es veuria.....

Avui és Sant Medir!

Explica la història que el bisbe Sever (que no tenia res a veure amb els bisbes d’avui en dia, ni portava grans robes ni estava lluny de les persones) fugia de Barcino perseguit per soldats romans manats a capturar els cristians de l’Imperi. A Collserola, a la Vall de Gausac es va trobar un pagès anomenat Medir, qui estava sembrant faves. Sever, que ja no podia amb la seva ànima cansat i afamat va demanar que l’ajudés en la seva fugida. Medir el va atendre i donar menjar i li va preguntar a Sever com el podia ajudar. Sever va dir-li que digués la veritat als soldats, que sols aquest és el camí i marxà depresa.

Quan van arribar els soldats romans al cap de poca estona, li van preguntar si havia vist el Bisbe Sever i Medir els va dir que sí, que mentre sembrava les faves havia arribat el Bisbe i va indicar el camí de la fugida.

Els soldats miraren la plantació de faveres grans i ufanoses, plenes de flors i de fruits. Van entendre que Sever devia estar tan lluny d’allà i que perseguir-lo era ben impossible, i varen girar cua novament cap a Barcino.

Fa més de 10 anys va ser la tancada d’immigrants a diferents parròquies de Barcelona. Amb els nens del centre els varem ajudar aportant el què teníem. I per Sant Medir vam actualitzar la història. El bisbe era un dels nanos de centre, fill d’immigrants dominicans. Els soldats romans, policies, Medir, una de les nenes del centre i la resta, la resta érem faves, que vam ajudar com vam poder aquell immigrant fugitiu.

I avui? Segurament es podrien mantenir les mateixes situacions. I moltes més. En el context actual tinc molt clar qui representa l’Imperi i els soldats: polítics, banquers, especuladors,… També penso qui podria ser Medir i les faves: tots aquells qui amb esforç diari treballen per combatre les injustícies, qui s’esforcen.

Però i qui seria el Bisbe Sever? Aquells qui no tenen feina ni manera de trobar-ne, aquells a qui desnonen de les seves cases (d’acord, potser pagant els excessos de supèrbia de voler tenir el que no es té), aquells qui cada dia ens sentim més escanyats a final de mes, …. I és que no pot ser que ens trobem tots una mica perseguits? I no és cert que si no ens ajudem els uns als altres, segur que no escaparem d’aquesta situació?

Avui és Sant Medir, celebrem-ho ben fort. Avui a Gràcia I diumenge 11 a La Bordeta, perquè l’esforç de mirar endavant, ens generi un somriure ben dolçet.

Bon Sant Medir!

Ps. La segona part de la història ja no és tan bonica. Els soldats varen tornar perquè no es varen creure Medir i el varen capturar i martiritzar. Ah, i també apressaren el bisbe. Però el cert és que més tard o més d’hora, l’Imperi va caure, podrit per ell mateix i el seu afany de poder i glòria.

Vull veure't la cara

Per què no et puc veure els ulls? Ni el rostre ni el somriure? Per què t’amagues?

Tan poruc ets? Amagat sota una caputxa i amb un mocador al rostre no tens cap credibilitat.

No em vinguis amb tonteries de protegir la teva imatge. Tots estem més que controlats. Si et volen descobrir, et descobriran.

Sigues valent i dóna la cara.

Amagant-te sols els dones la raó. Potser vols amagar un auricular? Però és absurd, només cal assistir a dues o tres manis per olorar els secretes una hora lluny. Si cap dels manifestants anés amb caputxa, els secretes tampoc podrien anar-hi. Si cap dels manifestants perdés els nervis o aprofités per fer vandalisme, els secretes tampoc podrien fer-ho.

I no et vulguis escórrer per ser violent. No en treus res. No en traiem res. Només ens perjudiques a tots. Caus en el seu parany. Per desprestigiar-nos a tots, per tirar per terra totes les esperances dels qui creiem en la necessitat de donar la volta a tot plegat, per absurd o ridícul que sembli a molts. No veus que ells et faran servir per a la seva política del terror? Que cada vegada que passa alguna d'aquestes ens amenacen en cullar-nos una mica més i ens volen fer passar pel seu sedàs de control.

No veus que quan cremes un cotxe, la imatge que sortirà no serà pas la riuada de manifestants que fan camí plegats, que criden i s’esforcen per dir prou? No veus que uns vidres trencats son molt més cridaners que seixanta mil veus alhora?

I en part ho entenc. Cada dia tinc algun motiu pel qual voldria pegar, cremar-ho tot (ahir la venda de patrimoni de la Generalitat mentre es continuen pagant lloguers astronòmics als amiguets), però no és el camí. No ho ha de ser.

Deixa caure la caputxa a l’esquena i mostra el teu millor somriure. Potser fins i tot se t’aproparan alguns dels trajats homes-mòbil i et preguntaran què reindiviquem. Qui sap si algun obrirà els ulls. Estigues orgullós i ves amb la cara ben alta i plena d’orgull i descobriràs els balcons de la Gran Via plens de veïns que surten als balcons i fan cassolada al passar de la marxa.

Per tots aquells que els van pegar a Pl. Catalunya, perquè algun dia s’haurà de fer justícia. Molts deuen riure, però molts encara els fa mal els cops de porra.

Ps. Aquest post neix del debat del matí entre els companys, sobre tot el viscut ahir. Cada dia anem a pitjor, cada dia, com ahir, la desesperança em pot i sento que de fet, encara no hem tocat fons, però no podem pensar-ho. l’esperança no ha de morir mai, fins i tot, davant de Mordor, cap dels de la comunitat la va perdre ni es van abandonar.
La notícia del migdia sobre l'arxivament de la causa de les agressions del 27M,.... una més de com va la justícia.
La foto, una veritat d'ahir. Milers d'universitaris defensant la Universitat pública. Via Ara.
No he pogut penjar el video de youtube sobre els infiltrats ahir. Novament, la policia intenta i aconsegueix rebentar l'esforç de molts.
ps2. Sento estar molt absent. No dono a l'abast.

Brotar

Estàs brotant! No m'hi havia fixat.
Pensava que ja no tornaries a sortir i florir, i em acontentava penjant la foto de les flors de l'any passat.
Vas amb retard, lentament, però és que t'he desatès molt. Massa. Pensava que estava tot perdut.
T'he descuidat tant, com tantes altres coses, tantes altres persones.
Sobretot, tal i com m'he deixat a mi mateixa, endinsada en una immensa letargia.
Però m'he equivocat. I la teva força ha empés i trencat la terra ressecada pel fred i la tristor. I tornes a créixer.
Et cuidaré, et regaré sovint, posaré vitamines i et tornaré a la part amb més llum.
Tot necessita el seu temps. I si ni em podia cuidar a mi, com podia dedicar-me als altres. Poc a poc. Tot necessita el seu temps per tornar a florir.




ps. Els lliris d'aigua s'han de deixar assecar a l'estiu i a la tardor/hivern tornar a posar molta aigua. La tardor va ser un desastre i la vaig regar poc. Pensava que ja no hi havia res a fer.

Quan veig les imatges, els veig a ells

Cada dijous a la tarda em trobo amb sis nanos com elles. I xerrem, i riem, berenem i parlem de tot plegat, pensem si canviarem el món i ens adonem que sols podem cuidar-nos els uns als altres. Em fa una mandra immensa passar la tarda amb ells, però sempre torno a casa ben tard pensant que ha valgut la pena.

Cada imatge que veig del que està passant aquests dies a València em fa pensar en ells. Del què està passant ara mateix, se'm salten les llàgrimes. Em sento impotent i sento com si els cops me'ls donéssin a mi també.

Perquè aquesta puta crisi ens està destruïnt a tots. Perquè com déien ahir en un programa ara en alça, ens fan creure que les mesures és l'únic que hi ha, que les desigualtats son necessàries, però cada dia que passo em pregunto més i més on estan anant els diners que paguem.

Perquè apugen IRPF, IBI i abaixen sous. Perquè cada dia, calculem indemnitzacions a 20 dies per any treballat perquè tot està negre o pels qui cada dia es lleven esforçant-se per anar a buscar una feina sota les pedres.

I sobretot quan penso en els qui ara estudien, perquè encara ho tenen més difícil.

Perquè ja no entenc res. I cada dia que penso que tot això ha tocat fons, em sorprenen dient-me que sóc massa innocent.

No hi veig esperança ja en res. I el pitjor és que cada dia que passa crec que la gent cada cop té menys por. I si bé, això hauria de ser bo, encara m'espanta més.

ps. No deixa de ser curiós el que està passant sigui a València. Els joves s'han posat la cresta al damunt i han plantat cara en aquell indret on la gent vota i exculpa polítics corruptes.
A nivell personal, aquest post avui em sembla un acudit de mal gust. El govern dels millors diuen. I jo hi veia una petita esperança que avui m'han demostrat que és ben bé mentida. Tornen els dies foscos a la terra mitja.
I em sento malament per no haver anat diumenge a la mani perquè necessitava descansar.
Avui m'he recordat que tot plegat és un joc de trons. Per un moment, me n'havia oblidat. I nosaltres tan sols som camperols a qui estrényer el cinturó i deixar morir. Perquè avui he començat a calcular la meva indemnització a 20 dies, no sigui cas que m'agafi desprevinguda.

RC. Composition X

Vull ballar amb tu tots els dies. No deixar de dansar, donar-te la mà perquè em portis al teu ritme, m'abracis i fins i tot perquè ens perdem al so de melodies que desconeixem.

Ballar amb tu és festa, alegria i omples de color les nits fosques i fredes, negres d'aquests temps que ens envolten.

Vull ballar amb tu, només has de dir-ho i deixo tots els papers del què diran perquè volin ben lluny.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Bocins de dimecres

★ Petites joies com aquest curt d'animació. Deliciós. The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

★ Meryl Streep. Divina i una estrella ben gran.

★ Un viatge en tren vora el mar, un diumenge el matí que feia molta mandra però que va resultar ser recomfortant.

★ Per primera vegada, malgrat els problemes, sentir que faig la tasca que em toca fer.

★ El somriure dels companys de feina perquè m'apunto a la calçotada.

★ El partit del Barça d'ahir. Gaudir d'una estona sense pensar.

★ Els iaioflautes. Energia pura de qui no se'n parla i un exemple per a tots.

★ El sol d'hivern. Energia que m'és necessària per entomar el dia a dia.

ps. I quins son els vostres bocins?

Paraules escrites

“Tot això es meravellós, paradisíac.
Ojalà ho puguis veure. Va, no en dubtis, vine!”

Ja fa dies, primer en Ferran va parlar de recuperar la tradició d’escriure a mà. I després en Garbí, va recuperar alguna de les seves postals preferides. Alguns blogaires us heu animat i n’heu ensenyat algunes de vostres.

Ahir vaig obrir la capsa on les guardo totes. N’hi ha moltes més de les que recordava i m’és molt difícil triar-ne alguna. N’hi ha dels cinc continents, de ciutats, pobles i indrets catalans, de les espanyes, d’un munt de racons de la vella Europa i d’indrets meravellosos dels més agosarats. La més propera, de Castellar del Vallès i la més llunyana, de Nova Zelanda.

Moltes son de persones que fa un munt d’anys que caminem plegats. És ben bonic descobrir com hem anat canviant i tot allò que hem fet. N’hi ha de persones que ja no estan a prop, de qui ens hem distanciat per històries que no funcionen, malentesos, desenganys. Tristeses o el fer de la vida. I confesso que ara en trobo a faltar alguna que vaig arribar a estripar.

N’hi ha de paisatges preciosos, de composicions fantàstiques, d’animalons, dibuixos o quadres, de grups de música o fins i tot alguna escrita des d’un bar musical en plena festa. Amb poques paraules o tantes que semblen no cabre dins dels espais. Amb dibuixos, lletres de cançons o tonterietes que fan riure. Amb emocions descrites que fan caure alguna llàgrima.

Des de fa un temps, des de que em vaig independitzar, des de cada lloc que visito, me n’envio una. És una raresa meva i sempre que viatjo amb algú que no ho sap, em mira com amb cara estranyada. Però el curiós és que després més d’un també se n’envia. En elles no hi descric el que faig, sinó el que sento. Instants de vida que suposen cada viatge, cada experiència i que no vull deixar escapar a l’oblid.

Totes les que vaig rebent les deixo a la nevera, i a final d’any la buido. La darrera que m’han enviat, des de Nova York, el novembre passat. Ara, la nevera encara és buida. Qui sap què passarà aquest any.




Ps. La cita, d’una d’elles, des de Mèxic, ja fa uns anys.
I entre postals també hi he trobat cartes, de quan encara no hi havia correu electrònic. Tenen quelcom especial. Tot l’escrit des del cor és especial.