Decisions

The masterplan. Oasis.

Cada estiu em marcava un llistat de fites. Allò que volia fer durant les vacances o durant l'estiu. I cada any, em frustrava perquè d'una llista de 10, sempre n'aconseguia realitzar dos, tres o quatre. No és que fos frustrant, però si una mica un llast per allò que no aconsegueixes, negativitat que s'acumula en una autoestima amb tendència baixa.

Aquest any no vaig fer llista. Ni hi vaig pensar. I potser ha estat el millor. Ha estat un estiu ben estrany: ni viatges, ni expectatives, ni frustracions. Potser alguns crits, desajustos, enfados, però també riures, carícies, bons moments i bons menjars. He estat allà on just sentia que havia d'estar. He estat més que mai en família, i no sempre és fàcil, però tinc la certesa que és el que necessitava fer.

I no pensar en fites, ni reptes ni res, ha tingut unes conseqüències sorprenents: he ordenat tot allò que dins del meu cap estava una mica embolicat. Em sento contenta i satisfeta amb el que tinc; potser no avanço en tot allò que voldria, potser em frustro perquè la vida és refotudament complicada i tothom pensa que ha d'anar d'una determinada manera. Però tinc tot allò que necessito (que no és tot allò que voldria, no vull semblar un llibre d'autoajuda) i això ja és alguna cosa.

I l'ordre m'ha portat a prendre decisions. Allò tan complicat de prendre decisions, que en trobar-me tot en ordre, han sorgit així, com qui no vol la cosa, i per tant, tinc la seguretat que són decisions acertades.

La primera ha estat comprar-me un rentaplats. Si, ja ho sé, pot semblar ridícul, però el cert és que fa un temps que no inverteixo en el pis, pensant en un canvi que té entrebancs. Doncs res d'esperar més i en canvi sí cuidar-nos en el dia a dia, sobretot si torna a haver-hi confinament. I des del minut 1 de la seva instal·lació, ha estat un èxit.

El segon és més difícil d'explicar. De fet, porto dos setmanes sense escriure'l. 

El vuit8ena necessita pintura, actualitzar imatges, desfer-se de tot allò amuntegat sense mirar, redecorar-se. Però no ho faig. Els dies passen, però tot continua fent-se més boles de pols dels westerns que rodolen.

No escric tot allò que voldria, no comento tot allò que m'agradaria visitar, no se m'acudeixen cançons que cantar. I això que a la vida me'n passen moltes de coses i aquesta petita finestra al món em deixa ser tan genuïna com sóc.

Potser és que ara sóc més genuïna en altres espais, he aconseguit obrir-me i permetre'm més ser jo mateixa. Potser és que hi ha moltes altres xarxes que van més ràpid i et faciliten ser més superficial. Potser és que la vida de se m'ha complicat.

Però no vull continuar sentint-me malament per escriure de molt tant en tant. M'és un llast.

Al blog he estat molt feliç. I he fet molts bons amics. Algunes ara les veig com a mínim un cop al mes i són puntal i sororitat; d'altres ens trobem per altres xarxes, riem i reconec de manera especial (com si en el fons, els conegués molt més del que ara es mostren); alguns han estat històries d'un currículum vital; altres s'han convertit en amics a qui explicar filosofades per watsapp que després no s'escolten perquè he tapat el micròfon del mòbil; hi ha amb qui comparteixo vinets i aventuretes, fins i tot me n'he anat de viatge (qui ho hauria dit, quan no em vaig atrevir a anar a Berlin); hi ha qui té la seva saviesa i sé que si la necessito, la trobo; d'altres, ens comentem i és com si estiguéssim al blog;  i podria seguir, en sou tants, de bona gent.

Per això, sé que del blog me'n porto tota la colla de bons amics que he fet. I que em podeu continuar trobant, per les xarxes, per poblenou, per sants, per Vilafranca.

I sé que mantenia el blog perquè me l'estimo, perquè hi voldria escriure moltes coses, però que no ho faig, no acabo trobant el moment. 

I perquè volia imprimir el blog, però a finals d'agost vaig trobar un lloc on em vaig inspirar, i puc fer un pdf amb tots els articles que m'agraden, dels que em sento orgullosa. I potser això és el que necessito tenir.

Per tant, tot aquest rotllo és per justificar-me que l'altra decisió que he près aquest estiu és tancar el blog. 

Us continuaré visitant i comentant. I tots sabeu on trobar-me. Aquí estic, per a tot allò que necessiteu. Ens veiem per les xarxes, ens veiem pels camins que ens puguin portar.

Aquest ha estat un bon lloc. S'hi estava bé. Ara, he de trobar altres llocs, on també s'hi està bé. Per riure, plorar, avocar, compartir.

Fins aviat! Un petó!

pd. El blog estarà obert. I confio anar passant per casa vostra.

Vacances en temps de pandèmia

Can't stop. Red Hot Chili Peppers

Es va acabar el confinament. El desconfinament va portar tornar al ritme frenètic d'abans, just el que no volia fer. Amunt, avall, feinada, retrobaments, pors, obligacions socials, reunions....

Sembla mentida però ja estem a finals de juliol. Tot sembla un malson. I no ha acabat, ni molt menys.

Avui, tornant en bus de casa els pares a casa meva, he recordat allò que en algun moment vaig pensar, "perquè realment ens canviï, el confinament hauria de durar més temps". Però estava equivocada, el què ens canviarà no és el confinament, és la pandèmia.

A mi, m'està trasbalsant. Els projectes, les il·lusions pengen d'un fil, els canvis que no arriben, que es posposen novament per incerteses. Pors que magnifico i boicotegen realitats consolidades. I en canvi, sentint-me privilegiada, íntimament segura.

I el neguit de la salut, dels meus, el patiment, la mort. Tot allò pel qual no ens volem preparar. Tot allò que volem obviar.

Així, els dies van passant, i arriba l'estiu, l'ofec de la calor i les vacances. I aquest any, les hem de fer necessàriament, en període estival.

El cert és que he arribat a vacances completament sobrepassada laboralment. Cansada com mai, extenuada mental i emocionalment. I com em sol passar, just agafar vacances, el cos ha dit prou. De fet, va dir prou el segon dia extra de feina que se suposava que ja havia d'estar de vacances en forma d'urticària. Però ha continuat en una petita otitis i sobretot en una lumbàlgia. Quin mal!

Així doncs, els dies de fresca i caminades al Pirineu, van arribar sense temps de descompressió laboral, sense poder haver descansat i no han estat tan reeixits com altres cops. Algun que altre malentès i sobretot perquè es van veure trasbalsats per una clavada a la muntanya (per sort a l'inici de la ruta), visita al CAP que no et pot atendre i acabar a hospital perquè et punxin un antiinflamatori com sigui, sola, per les mesures de seguretat.

Ara, encara estic encarcarada, vaig amb una faixa calenta, i veig les estrelles per aixecar-me del llit o de la cadira, però almenys ja me'n ric de mi mateixa. Algun dia aprendré que quan agafo vacances primer ha d'haver-hi uns dies de descans?

Tinc ganes. De descansar, dormir, prendre el sol i anar a la platja (encara no hi he anat!), ganes de posar en ordre tots els sentiments, les emocions, d'estar amb els que estimo. De res més. De tot allò que és important.

I posar a lloc els reptes que sempre posposo, o com diu el Sr. E sempre, que els hi trobo excusa. Sentir que la pandèmia no em fa recular aquest cop, que no és l'excusa per no avançar, per molt que ens canviï tot allò que entenem.

pd. La foto, l'estret del Forn, una excursioneta petita a Queralbs. 

No sé si aquesta sortida estaria en el top 3 desl pitjors viatges. Narbona sempre serà el top. Viena, el segueix, tot i que queda tan lluny, que s'esviaxa. M'ho he de pensar, doncs també ha tingut coses bones. Que et cuidin, et facin fregues o que et desvesteixin perquè no et pots treure els mitjons és d'una intimitat fins ara no viscuda.

30 de maig de 2020. Dia 78

Siempre esperándote. Carlos Sadness ft Iván Ferreiro.

Hi ha qui compta els dies de les fases de desescalada de manera diferenciada del confinament. Jo em sento igual. Continuem confinats. Hem d'anar en compte.

El dia 22 en vaig fer 44. Hi ha qui diu que fer anys confinats és un desastre; hi ha qui diu que es celebra dos cops. Per mi va ser una sorpresa. Feia anys que no treballava el dia del meu sant i aniversari. Tenia unes rutines que m'agraden molt. Dedicar el matí als pares, anar a l'església de Sant Agustí, a comprar i beneir les roses de Santa Rita, esmorzar amb els pares, passejar per la Boqueria. Dinar en família i passar la tarda amb el Sr. E. Vull que l'any vinent sigui exactament així.

Però aquest any va ser fantàstic. Una sorpresa. No tenia expectatives, no n'esperava res. I no era una pose, era ben cert. Amb tot el què ha passat, amb tot el què realment importa, l'aniversari o estar tancada a casa, no poder celebrar-ho amb els amics, m'importava ben poc. I, en canvi, va ser fabulós: cada instant, va ser preciós. Em vaig sentir estimada i contenta com molt pocs anys. Regals inesperats (quan setmanes abans havia criticat que s'enviés un regal per missatgeria), converses per videoconferència o trucades estimades. Un àurea d'amor em va embolcallar.

Al vespre, ho parlava amb una amiga de la universitat amb qui comparteixo data d'aniversari. Ella se sentia igualment plena i satisfeta, contenta. I això que la COVID-19 ha afectat la seva família.

Però sens dubte el millor va ser que em portessin el dinar, i dinar amb una persona al costat. El Sr. E  que va poder treballar prop de casa i ens vam veure. Quan passes dos mesos dinant i sopant sola, o amb videconferència, fer un àpat amb algú al costat, amb un somriure, una veu en directe, és meravellós. No es necessita res més. Si a sobre és qui t'acompanya els dies, encara que sigui a la distància, amb qui comparteixes camí i suporta càrregues, encara és més únic.

Aquesta setmana hem passat a fase 1. Dimecres vaig anar a veure els pares, a dinar amb ells. Vaig anar-hi amb taxi, no em vaig atrevir a agafar bus o metro. Tornar a caminar pel barri, el meu barri, era com si hi hagués anat el dia abans, i en canvi feia dos mesos. Dinar amb els pares era com si hagués dinat el dia abans, i en feia dos mesos. Amb ells no em va costar mantenir guants o mascareta. Vam dinar a puntes de la taula diferents, com si fóssim a Downton Abbey en una taula immensa amb distància anglesa, però va ser com si no hagués passat el temps. O si. El pare estava eufòric. La mare, la mare és a qui el confinament ha afectat més. Està més encarcarada. Li costarà remuntar. 

Potser si que vaig notar la distància en veure una amiga i no saber ben bé què fer, què dir. Poder jugar amb el petit P. Estava tan content.

El curiós és que després d'aquests tastets de tornada a la "normalitat", m'he sentit fatal. Una mala setmana laboral suposo que ha ajudat. Però tornar a estar tancada entre quatre parets, se m'ha fet molt feixuc. Tot serà més feixuc a partir d'ara. Per sort, un anunci genial i un was oportú m'omple d'esperança. Ens habituem al què cal, a les circumstàncies, però quan tastes la felicitat, quan tastes l'amor de compartir vida amb els altres, tornar a la solitud és difícil. I tanmateix, ens tornem a acostumar, perquè viure també té aquesta part, estar en solitud. I estar-hi bé. Que no em puc queixar. 

Em sento que almenys, els fonaments, estan estables. Estan bé. I sols desitjo que així continui. Almenys durant els 44.

pd. I això que, al confinament, fins ara, li he d'agrair cosetes, però això, un altre post.

Per cert, ja ha sortit el vi amb el nom que vaig suggerir de posar. Quina il·lusió!

8 de maig de 2020. Dia 56

”Heard Somebody Whistle" -Jay-Jay Johanson.

Aquesta quarantena molt sovint em ve el cap una frase que deia sovint la mare "em passo el dia a la cuina", com en un gest de desesperació. Des de que estic a casa, tinc la sensació que o bé treballo davant ordinador o bé em passo el dia a la cuina.

Cuinar, rentar plats, rentar cuina, desinfectar menjar. Quin pal! 

Jo que em pensava que m'agradava cuinar he descobert que tampoc m'agrada tant. No se'm dóna malament, fins i tot diria que al contrari, que amuntegava un munt de receptes per alguna raó, però que no és el meu hobby desitjat.

No m'he passat els dies fent pastissos (he fet dues coques), ni alguna de les receptes de mil i un blogs que tinc apuntades, impreses, no he aprofitat per fer esferificacions .... 

Però si que intento menjar bé. I això el meu cos ho ha notat. Menjar a l'hora, sense picar ni ansietat (i això que tot plegat hauria de semblar el contrari), menjar pausat i gairebé res processat. M'he aprimat 2kilos. La veritat és que vaig al revés del món: amb el confinament tothom s'engreixa i jo vaig, i m'aprimo (molt poquet, però almenys és alguna cosa).

I no és que me n'estigui de res. Els caps de setmana prenc vi i birres, faig vermut i cuino plats elaborats, però de qualitat. I comprar bé. Fins i tot, m'he atrevit a comprar peix en una parada que la mare no m'havia aconsellat (com que no m'agrada gaire el peix i el menjo per voluntat, sempre me'l compra la mare o vaig a una parada de la Boqueria que ella em va recomanar. Comprar peix em sembla el més complicat que hi ha).

El que si que he aprofitat és per aprendre a cuinar les receptes de cas; les de la mare, les receptes de casa de tota la vida. Poder-les apuntar bé a la llibreta de receptes, aquella llibreta on tinc la recepta de les rosquilles de la iaia, o el lluç a la basca de la mare. A més, així truco la mare i es passa estona i estona explicant-me la recepta, gaudeix moltíssim.

A la llibreta hi he apuntat: les croquetes de la mare, el rostit al forn, els macarrons en les dues versions, de la mare i de la sogra, un plat de pasta boníssim de la sogra amb espirals, carxofa, alls tendres i pernil, fideus a la cassola, les nombroses receptes del amic italià, les mítiques mandonguilles de casa... i el més important de tot: he après a cuinar arròs. A  la cubana, en amanida, amb verdures,  Ja el tinc dominat, tant, que diumenge faré la meva primera paella. Pot semblar absurd, però mai he cuinat una paella perquè no li tenia el punt a la cocció de l'arròs i em sabia greu fer malbé el peix.

Això si, no us penseu que em tornaré una cuinetes, com ja he dit, he descobert que tampoc m'apassiona, per tant, quan tot torni a girar, de ben segur que les receptes quedaran a la lleixa esperant alguna ocasió especial. De fet, dimarts, primer dia que van obrir el restaurant japonès del barri que tinc de referència, em va faltar temps per anar a buscar una comanda de sushi, quin plaer tan gran, els pares encara riuen (no els he convençut perquè el provin mai).

I és que potser, el hobby seria menjar? gurmet sense pretensions, sense ambicions. I uns quilos de més que rebaixar.  Quan tot s'acabi poder fer un entrepà al Sagàs, i un margarita amb copa de martini al Balius, menjar pizza a Vilafranca perquè estan molt millor que les de la city, un bikini dels del 3 quarts, un shawarma ràpid, un japonès amb birra. Tornar a Santa Coloma de Queralt o a l'arròs negre de .... misteri a no compartir! El menú de sidreria per damunt de les calçotades, encertar amb el vi, entaular-se fins tard. Tants i tants llocs. Esperem que tots hi siguin.

pd. Es nota que he vist Foddie love.

La foto, arròs de muntanya.

8 d'abril de 2020. Dia 26

Com de ràpid han passat els dies. De debò ho dic. Fa una estona parlava amb el bon amic Ferran de com de ràpid ens estaven passant els dies, com al principi de tot semblava que 26 dies hauria estat una muntanya.

El cert és que teletreballar, i en el meu cas, en segona (o tercera o quarta) línia de front, ajuda. Hi ha tanta feina, que per poc que puc, tinc la sensació de fer alguna cosa (i això que també és cert que faig poc, no m'he atrevit a anar a repartir epis, cosa que em fa una mica de vergonya admetre).

El cas és que tot i estar a casa, teletreballar, cuinar, rentar plats, roba, neteja, algo de pilates i moltes trucades i trobades en línia, tampoc em queda molt de temps per tot allò que tenim a l'abast: que si teatre, cinema, series, llibres, trencaclosques,.... ni per l'objectiu que m'havia plantejat, preparar-me la teòrica del cotxe! (si, ja sé, ara que hem de canviar el planeta, vaig i em vull treure el carnet de conduir, però és que la distància dels pares la porto molt malament i si els pogués anar a comprar, o si més endavant marxo fora, el cotxe és el que tinc per poder-hi arribar ràpid).

També és cert que he tingut un contratemps: l'ordinador de 12 anys ha dit prou. I tot, per una errada meva. I ara escric aquest post a contracor des de l'ordinador que m'han deixat de la feina. 

I jo que volia fer molts posts, han passat quasi 20 dies sense escriure. Aviam si recupero embranzida, que anava bé.

I és que abans del contratemps, tenia un post a mig escriure. I després, va arribar la proposta del Xexu, i quan ja les tenia pensades, patampam, fora línia, només connexió mòbil. Així que, encara que sigui tard, aquí van les meves cinc afirmacions, on sols una no és certa:

1. He treballat amb dos dels membres de la taula de negociació PSOE-ERC.

2. M'han fet fora de 2 discoteques emblemàtiques de la ciutat.

3. A Londres, vam pujar a un taxi (d'aquells típics d'allà) al crit de "siga ese autobús!".

4. He sopat al Celler de Can Roca en molt bona companyia.

5. Li he posat el nom a un vi.

Apali, quina és la falsa?

21 de març de 2020. Dia 8

Rolling in the Deep- Adele

El Sergi, al seu comentari al meu post anterior, parlava de les reflexions d'aquests dies i una de les que anomenava és que la crisis sanitària li ha anat bé al Medi Ambient.

És curiós. Avui, escombrava el balcó (feia dies que no ho feia) i hi havia un munt de pol·len. Tinc el nas tapadot, però ni rastre de la rinitis que m'ha acompanyat els darrers anys i que, si bé pensava que s'aguditzava per primavera, el cert és que em dura tot l'any. Fa molts dies que no tinc rinitis. I un compte de twitter que valora la contaminació de la ciutat fa dies que els comptadors no estan en vermell.

També, fa uns dies van sortir imatges dels canals de Venècia, nets, amb animals que fins feia poc havien perdut el seu privilegi de passejar-s'hi quan és casa seva, i no nostra. I aquella aigua neta, cristal·lina de blau clar, em va transportat al setembre de 2010. A Folegandros, Grècia, a una petita platja, Katergo, i com vam trobar una morena nedant per la platja. La meva amiga veterinària al·lucinava, deia que ja era molt difícil veure morenes, i molt més sense roques, a mitja platja. Estàvem en un indret privilegiat, on les masses turístiques encara no hi havien arribat. Encara era casa seva.

Aquests dies, baixen senglars fins Diagonal/Balmes, s'escolten tants ocells que mai pensàvem que hi fossin. És un contrasentit que el nostre patiment, la nostra por, la nostra desgràcia, sigui oportunitat per a d'altres que tenen el mateix dret a viure que nosaltres (i això que, de la plaga dels senglars també en som responsables els humans).

Quan es passi l'epidèmia, tothom coincideix en què tot canviarà. Jo encara dubto de si realment la gent canviarà, si deixarà d'agafar avions per passar el cap de setmana fora, si deixarà de comprar menjar preparat  de criançes sobreexplotades, si deixarà de tenir mil trajos per llençar-los la següent temporada. Potser ho hauran de deixar de fer perquè no es tindran diners.

Fa anys que he relentit molt el meu consumisme, i alhora en sóc una gran consumidora. Però fa un temps que en sóc conscient. Potser és la dramàtica manera que hem de patir per aprendre.

ps. Ja no tinc tanta tos. Si mal de coll. I ni rastre de rinitis, això em va inquietar molts dies.

I continuo patint; molt.

Però d'una manera o d'altre, ens en sortirem.

17 de març de 2020. Dia 4

Toxic, Dr. Calypso

Avui és St. Patrick day. No sé perquè, no hi ha motiu aparent, però és una data que sempre celebrem amb el Sr. E. És un dels nostres dies sense haver de ser un dia d'aquells que s'han de celebrar (bé, els irlandesos, si). Alguns anys ha estat més reixit, d'altres no tant. Fins i tot, recordo un de concert i tot.

Aquest any el celebrem virtualment. Ja tinc ganes que arribi l'estoneta. Una birreta (que no serà irlandesa, perquè tampoc cal sortir per comprar una cervesa perquè sigui irlandesa com tocaria). I no ens podrem tocar. Però tan se val, amb una pantalla, com si fóssim joves i tinguéssim una relació a distància per estudis o primeres feines. 42km que es fan molt llargs, però que són les circumstàncies que tenim.

La tos ha baixat, crec que el confinament m'està fent estar més "tranquil·la". Les dues setmanes abans a què explotés tot van ser molt difícils, era com veure venir la onada del tsunami i que ningú et fes cas. I intentar mantenir la normalitat, prenent mesures perquè et notes símptomes (reals o no) i cap metge et fa cas, va ser complicat. Ara, l'angoixa no desapareix, va a estones, però un sentiment estrany de "quina putada no estar equivocada" encara em condiciona els dies. Però que els pares continuïn, per ara, bé, em fa estar millor.

Estar a casa no em costa. Em recorda quan em vaig trencar el peu. La llàstima és que el motiu és ben diferent, els de casa són més grans i moltes coses han canviat des de llavors. El què hagi de passar, passarà.

I el que està més content que un ginjol és el Puck. Ell, ja vellet, que rondinava perquè no em veia i les poquetes estones junts es passava al meu costat, ara fins i tot no sé per on para.

Espero que n'aprenguem moltes coses d'aquests dies que vivim. 

Vaig a buscar la birreta.

pd. Aquest matí he pensat que això de quedar-nos a casa era un bon moment per treure la pols al blog. No he estat la única ni primera, hi ha qui  les té totes pensades.

Intentaré no ser pessimista o negativa. Per això, millor no escriure. I no prometo escriure cada dia.

Certa Glòria

Quant portem? 72h?
I encara no ha acabat.
Diumenge, quan tornava a casa del club, i començava a bufar vent, arribava a casa pensant en ser una Mary Poppins sense barret ni paraigua amb mànec de lloro, però arribant a casa pel balcó.
Dilluns, amb les primeres pluges, comentàvem a la feina si n'estàvem fent un gra massa. El vent començava a tocar-nos la pera.
Però des de dilluns que tot ha estat un desastre. Per tot arreu.
Tot (o quasi tot) el nostre petit país col·lapsat.
Mai havia tingut por a les tempestes, però aquest cop, n'he passat. El vent se m'enduia i ahir, en sortir de l'ascensor estava marejada i tot del vent.
Paraigua, per a què? Millor tancat.
Gosaria dir que el que em fa més por és el vent, perquè mai saps què t'hi pots trobar: arbres, torretes que cauen perquè algun inconscient no les treu del balcó,o mobiliari urbà divers.
Però ara, mentre veig el TN, els rius desbordats, el Delta annegat, les vies de tren enfonsades, la gent confinada, carreteres tallades, potser és l'aigua el què més ens ha de preocupar.
O tot.
I jo només penso en diners. Els diners que necessitem, per refer-nos, però també per prepara-nos i per intentar guarir-nos. Inversió: en infraestructures, però també en cossos d'emergències, en mitjans per protegir-nos. En inversió en la pagesia i en la cura dels boscos. En recursos socials per aquells que no tenen on amagar-se sota un nòrdic.
Les riuades del mes d'octubre van ser un avís. Aquesta Glòria no és incerta, és ben certa i real. I qui sap si no només és un avís.
Que aquesta nit sigui lleu.

ps. Espero que tots els que esteu en les zones més sensibles aquests dies, estigueu bé.
I amb tot, orgull de com s'està gestionant. Em recorda dies d'estiu ben tristos però dels que ens van fer sentir país.
El vent continua picant contra les finestres, de moment, no tenim pluja a la ciutat.

Per començar, comprar al mercat

Aquesta setmana, l'Ajuntament de Barcelona va declarar la ciutat en emergència climàtica. Feia temps que se li reclamava, i jo que sóc tan crítica amb aquest consistori, no entenia perquè no ho feia. Suposo que volien saber ben bé en què consistirien les mesures per combatre l'emergència climàtica. Si? No n'estic del tot segura, però en tot cas ja és hora, ja que el núvol negre que cobreix la ciutat el veig sovint des de l'arrabassada, des de Trinitat Nova, des de la carretera de les aigües,... i cada cop en som més amb rinitis, ja no només primaveral.

També és cert que l'any 2020 ha començat amb la polèmica de la zona de baixes emissions, de la qual també en sóc crítica, ja que no ha anat acompanyada de polítiques d'increment d'inversió i mitjans en el transport públic, batalla que mentre no entomin amb l'estat, penso que no es disminuirà l'ús del cotxe. Apart, la nova política de bitllets, que tampoc ajuda gaire. 

Des de fa un temps, tinc la sensació (pot semblar molt ingenu) que només se'ns demana a la població que fem mesures mediambientals, que tota la pressió està en nosaltres i l'ús del cotxe privat, l'ús del plàstic i lo dolenta que és la ciutadania. I no tinc sensació que se sàpiga com combatre la contaminació de la nostra ciutat en àmbits estructurals: avió, creuers, turisme excessiu,.... 

En tot cas, puc continuar exigint i demanant polítiques mediambientals, queixant-me, manifestant-me, però l'únic que està a les meves mans és intentar posar fre a tot allò que ens està destruint.

L'any passat em vaig proposar cada mes fer introduir un canvi a les meves rutines. Un mes va ser comprar bosses de roba per a la fruita i verdura (me les deixo sovint a casa), vaig provar els raspalls de dents de fusta (però no m'han fet peça, se m'enganxa la geniva a la fusta), compro a doll productes de neteja ecològics (però no sempre), xampú ecològic i reciclo tan com sé (segurament hauria de ser més, i l'orgànic no el reciclo).

Però...., si darrerament, quan surto un vespre a sopar, ens fa molta mandra anar en metro i agafem el cotxe, si enlloc del tren per venir de Vila, vinc en autobús. I si puc fer una escapada, l'avió encara és qui ho fa possible (si quasi no viatjo!).

Per tant, aquest any, com si fos anar al gimnàs i fer dieta, també entra en joc, novament, la cura del meu medi ambient. I per començar, m'he proposat una novetat: comprar al mercat. Si, deixar de comprar bàsicament al supermercat, per comprar el producte fresc al mercat del barri dels pares (perquè, siguem sincers, és el que em queda a prop pel ritme de vida que porto). I així, eliminar les safates de plàstic. I amés, contribueixo als petits comerciants i, de pas i en part ben important, milloro la qualitat del menjar que consumeixo. 

ps. I vosaltres, què us proposeu per tenir cura del vostre medi ambient?

Balanç 2019

One Step Beyond, Madness

Ahir, la petita M. –que ja no és tant petita, i sí una doneta amb molta personalitat- em deia que li havia passat l’any molt ràpid. No em sabia explicar perquè, només, que li havia passat molt ràpid. A mi, m’ha passat volant, com si anés a bord del falcó mil·lenari a la velocitat de la llum.

Personalment, no he tingut canvis i, en canvi, sí moltes més rutines. Per això, encara em sorprèn més aquesta velocitat de la llum. Ha estat un any d’assentar la realitat familiar i personal. D’encaixar la dècada dels 40.

Continuo vivint al meu petit pis de ciutat amb en  Puck fent-se  gran, més rondinaire de nit i  ja no es deixa tallar les ungles o jugar sense mossegar. I per tant, continuo anant amunt i avall com una baldufa, creuant la ciutat per atendre tothom, família i amics, i també fent kilòmetres en transport públic per atendre el meu cor. Aquestes voltes i voltes m’han passat factura en el que més em costa, cuidar-me.

He estat massa pendent dels altres, i m’he descuidat molt. I també m’he obsessionat amb moltes malalties. Un parell de virus a principis d’any em van tombar fins ben bé a finals de primavera. M’he engreixat massa i el gimnàs continua sent el meu pitjor enemic. I al setembre, vaig tenir un ensurt gran, potser un ensurt que em diu que ja no sóc jove i que el cos necessita cures. També és cert que els neguits no em deixen dormir, sobrepreocupar-me per qualsevol cosa em treu el son. I això ho desencaixa tot.  Les ulleres, les arrugues, els cabells i la vista em diuen que els anys passen, i fins i tot les hormones comencen a fer tocs d’alerta.

A la feina, he hagut de batallar molt, i molt, una requalificació personal. M’he sentit menystinguda i humiliada, i al final he hagut de presentar una reclamació prèvia amb molt de dolor, però sembla que no hauré d’anar a jutjat.  Han convocat la meva plaça i ara m’hi he de presentar i guanyar.

Ja no em ve de gust sortir els vespres, les batalles del dia (siguin quines siguin) em deixen sense energia i el sofà, la manta i la tele són la millor opció. Però, intento mantenir la vida social, fer més dinars i activitats de dia i, menys les lectures (què poc he llegit!), les altres activitats les mantinc. He anat a un parell de concerts que no hauria pensat mai en anar, expos d’aquelles que et fan pensar, poc cinema de pantalla gran però si de pantalla petita (encara de tub) i molt de teatre, fins i tot aficionant el Sr. E.

Aquest any no tinc sensació d’haver perdut cap amistat, i en canvi n’he fet de noves. Alguna, fins i tot ha estat una sorpresa, ja que inicialment no les tenia totes. Algunes amistats no ens veiem, però tinc la sensació que són allà, que en qualsevol moment podem tornar a coincidir. D’altres, tinc la sensació que he de trobar un nou encaix. Ens hem vist totes les amigues de la universitat, després de molt de temps de no aconseguir estar totes juntes i la colla del barri continuen al seu lloc, sent el pal de paller de tot, malgrat ens veiem poc i les vides ens portin per camins diferents.

Vaig començar l’any fent un nou voluntariat, però ha quedat en no res a final d’any. I no sé si tinc esma per tornar-m’hi a implicar. Em dóna la sensació que busco excuses per ocupar-me temps i així no ocupar-me de mi.

Vaig anar a la fi del món. La fi del món quan no s’havia descobert Amèrica i els espanyols es creien el centre del món. Vaig estar a Finesterre i malgrat hi havia moltíssima gent, va ser un instant màgic, com d’aconseguir una fita. Vaig veure la immensitat de l’Atlàntic i el so d’una gaita, el vent a la cara, em va fer emocionar. La vida té sorpreses.

I amb el Sr. E anem caminant. A pas lent, doncs els sotracs que troba cadascun són profunds, però ens entenem i estimem, i així els anem saltant, donant-nos la mà. Anem caminant al nostre pas, que no és una cursa i ningú ens ha de dir com hem de viure i, el més important, no defallim quan tenim desencontres. Quan estem junts, tot és molt millor.

Rellegeixo tot el què he escrit i el que no he escrit i me n’adono que m’agrada la meva vida. Malgrat tot el que em fa mal, tot el que em preocupa, m’agrada la meva vida. La meva vida amb el Sr. E amb voltes entre vinyes i ciment, amb els pares que es fan grans però que encara em fan riure, em suporten  esbroncades i les carícies de nena que encara em donen. M’agrada ser germana gran i ser-hi, cuidar el petit P, o els nebots del Sr. E. M’agrado fins i tot una mica com sóc.

Pel 2020 em proposo començar el camí que he començat al desembre. Posar el gimnàs en un hàbit més, mantenir l’objectiu de sopar bé: aviat i res de menjar preparat. Dormir, i per dormir millor no mirar dispositius al llit i tornar a llegir paper. Mantenir una de les coses que més m’ha trasbalsat aquest desembre: tenir una persona que em neteja el pis (encara no ho porto bé, ja que penso que hauria de ser capaç de fer-ho jo). I guanyar la plaça, esclar.

I penso que després, ja seré capaç de posar-me nous reptes, i anar un pas més enllà.

Ps. La foto, la postal de Nadal, el Pedraforca. Símbol de Catalunya i símbol d’un cap de setmana amb els amics de Sants.

Espero que hagueu tingut unes bones festes i encareu el 2020 amb alegria.

No he escrit gaire aquest any. Ja veurem què passa el 2020.