Blog en guaret

ps. Sí, les mini-vacances blogaires s'estan allargant molt. En sóc conscient. Però el blog necessita descans. Renéixer en força. Ja he tingut un parell d'idees, però si no m'hi he posat, segurament és que encara no és el moment de tornar.

Desitjo que estigueu bé i que la calor no us faci molt la guitza! Jo, només desitjo que arribi la tardor!

Mentre, una cançó que he descobert recentment, de la Miley Cyrus!!! si, si.... una versió de Dolly Parton. Però pura força.

Mini-vacances

Enfonsada en les meves pròpies misèries, no ho havia sabut apreciar com cal: estic de vacances!

Sols una setmana, però quina setmana! La darrera setmana de la dècada de la trentena. Això si que és acomiadar la dècada com cal. I ho faré! ja m'he cansat d'estar enfadada i trista.

Per tant, posem-nos a ballar!

ps. El més curiós és que ahir, en descobrir aquesta cançó i ballar sense ni adonar-me, em vaig fer una distensió muscular que em fa coixejar!!! jajajjaja, una iaia, ja ho veig!!!! Em faig gran!!!!

Maig

Passar un cap de setmana amb amigues que fa temps que no veus.

El neguit de com anirà un cap de setmana amb gent amb qui has conviscut poc. Totes amb la parella i nens petits. Adonar-te que, per molt que pensis, hi ha tòpics que es compleixen: només parlen de criatures.

Desconnectar-te.

No desconnectar. Dels problemes de la família, l’agenda de la setmana següent, el munt d’esdeveniments desbordants en tots els sentits.

Tristesa per qui no ha vingut. Solitud a l’única habitació sense dutxa.

Matxacar-se per prendre malament les decisions, en rampells, quan sé que així, mostro la meva pitjor versió de mi mateixa. Malament. Fent mal, fent-me mal.

Espiral de malentesos amb diversa gent, retrets que em fan, dolor que se’m clava a l’estómac. Pensava, em deia, que jo retreia als altres. I en canvi, he d’entomar els retrets sense més?

Estar massa capficada en mi, en mi, en mi.

Sentir el xiuxiueig de la pluja que cau suau, el fresca que t’acaricia els pòmuls i l’escalfor del coll tapat pel fulard.

Escoltar el cant dels ocells en la primavera.

Arrencar farigola florida. L’aroma del camp que tant estimo.

Acabar el llibre de lectura del club amb un batibull d’emocions a la panxa que no sé digerir.

Sopar truita de patates deliciosa.

Escollir bé els vins.

Descobrir per molt que passin els anys, vint, hi ha amistats que ho sobreviuen tot.

Hi ha caps de setmana que simplement són. El reflex dels dies que visc. Que visc.

ps. Potser podria semblar una versió reduïda dels bocins. Ja gairebé no els recordo.

Dies

No tinc paraules. Ni belles, ni boniques. Tampoc en tinc de tristes, amargues o doloroses.

La vida és una tragicomèdia, ja ho diuen els savis, els que saben escriure, els que saben posar una paraula a cada emoció.

I a mi, darrerament, les emocions em desborden.

I també em reboten. Tinc com una pantalla que ja no pot assumir res, no deixa passar més enllà del que visc a prop.

Tant, que ni puc llegir, ni puc endinsar-me dins d’una obra de teatre, ni escriure una paraula, ni fer una fotografia, ni escoltar alguna cançó. Tot ho veig lluny, ho sento lluny. Em podria fer mal.

La dolçor d’una maneta tendra i petita. El salat d’una llàgrima vessada.

Tot junt.

I jo enmig.

Fent-me responsable. Cagant-la amb seguretat insegura una i una altra vegada, quan el que vols és ajudar. Sense saber, sense entendre.

Fent un crit en el moment menys adequat.

Són tantes coses les que em passen pel cap. I cap sé com explicar. Fa dies que intento escriure-les. Però ho acabo esborrant tot.

Ser tieta és fabulós. Meravellós. El regal de la vida. La tendresa i delicadesa feta realitat. Un amor bonic i sincer.

Veure, sentir, la teva germana trista, simplement és una merda. Una merda molt gran.

Hi ha famílies que sempre tenen entrebancs. M’agradava pensar que naltres ja no. Però darrerament, no tenim un dia de pau.

Tot s’amuntega com una pila de roba quan la rentadora s’espatlla. Aviam si recuperem la maquinària i va rodant. Netejar pors, tristors, dubtes, problemes.

Per sort, una abraçada, una carícia, fins i tot una esbroncada en el moment adequat, em posa a lloc.

Una mica de pau, de distància, un somriure que en el fons no em reconforta si no més aviat em fa sentir culpable.

No puc no fer la meva vida. Però que n’és de dur tot plegat. 

La meva vida també són ells dos i voldria estar les vint-i-quatre hores del dia  segura que estan bé.

Però no pot ser.

Potser, al final, si que m’han sortit algunes paraules.

Potser ja surt el sol i tot es va posant a lloc. Tan debò.

De moment, el dia és més llarg.

Ps. I mentre tant, enmig de tot, fantasmes que fan el fantasma, que reapareixen on menys t’ho esperes i estàs preparada, cuines que no funcionen, atemptats que sacsegen l’entorn, ferides obertes que no acaben de cicatritzar, hores de feina que s’acumulen i la pols primaveral que et fa esternudar.

Tinc tantes ganes de poder escriure, amb un somriure, l’aventura del dia del part! Espero que sigui d’aquí ben poc. Voldrà dir que tot es va arreglant.

RC: La curació del cec

-Però què fas!!!! Per què el crides i l'ajudes? És un cec, un captaire, o un immigrant, o un refugiat, o un dropo. No té feina, ni casa, ves a saber què ha fet per trobar-se així. Per què l'has d'ajudar a ell? No és com nosaltres. Vine, segueix el camí de la nostra ciutat, deixa'l estar.

- Quina barra que tens! Li dius que s'aixequi i s'apropi a tu. No veus que no pot ni posar-se dempeus! Deixa'l estar, no podrà fer res, aquest home!!!! I ara l'abraces???? Que t'embrutes!!!!!!!

- No ho havia vist mai! L'ajudes!!!! Si tothom sempre m'ha dit que no m'hi apropi. Si l'ajudes i se'n surt, et creuré. I jo també n'ajudaré a d'altres.

ps. La meva aportació als Relats conjunts d'aquest mes. Espero que us agradi.

Per cert, MC 10, 46-52.

Vuit

Somewhere only we know, Keane.

Tot va començar per l'empenta d'una ma amiga. I la necessitat d'expressar-me, de dir, moltes de les emocions que amb prou feina em xiuxiuejava a mi mateixa.  I així va ser com un quatre de febrer de fa vuit anys naixia aquest petit espai.

Qui m'ho hagués dit. Han passat tantes coses. La meva ànima ha crescut tant gràcies a aquest petit espai, en tants sentits. Segurament pot semblar un tòpic, unes paraules sense fons. I no és així. La complicitat i la companyonia amb cadascuna de les personetes que heu anat passant per aquí és ben gran. Perquè negar-ho, amb algunes més que amb d'altres, però és el més normal, no?

I si, el blog m'ha ajudat a obrir-me, a ser més jo i a créixer i canviar. Moltíssimes gràcies! En molts moments la il·lusió en arribar a casa i obrir el mail o repassar els posts, o participar de les propostes, era un gran alicient. En d'altres, la llum dins dels dies foscos. 

I avui fa vuit anys. Potser ara hi sóc menys. Ja no tinc el blog tant al cap. Però sempre serà un espai ben especial, xino-xano, fent camí plegats en això que en diem viure. I que així continuï!

Una abraçada i un petó ben gran!

ps. Fa un any, la Carme em va proposar que per avui fes el post 888. Al principi m'hi vaig escarressar, però no ho he aconseguit. Per això, tot i que faci molt, volia que el post d'aniversari fos d'una altra de les seves propostes. Potser no li he pogut dedicar el temps que volia, he tingut la mare a l'hospital i he anat de bòlid. Però no volia deixar de celebrar el vuitè aniversari del blog.

Busca-raons

IEC. Busca-raons: persona inclinada a cercar motius de discussió, de disputa.

Segur que més d'un cop heu dit la frase "aquest és un busca-raons", de manera despectiva cap a gent conflictiva amb qui sols es discuteix, estan enfadats constantment i tot els sembla malament. Aquelles persones que porten mala maror a l'ambient. I de les que cal defugir.

Avui he estat busca-raons. A primera hora del matí. En un tema que ni em venia ni m'anava però que per diferents motius, em feia bullir la sang. I com sempre em passa, quan m'enfado i deixo anar tota la ràbia, perdo les raons. La tenia, la raó, però tampoc tocava, no era ni el moment, ni la persona, per molt que cregui que ni els procediments són poc àgils i que sempre hi ha una part d'aquelles que entorpeixen més del necessari quan les coses podrien ser més fàcils. I per suposat, les històries polítiques per no deixar dormir. Fins i tot ara.

Però no tocava. I he estat una busca-raons. Per sort, no he anat a més, i després de la discussió he pensat que no calia seguir donant-li voltes ni fer-ne safareig amb qui pot fer mal. I llavors, han començat els remordiments.

Abans de fer el sopar, hi he tornat. D'una gracieta sense gràcia per whatsapp, l'he tornat. Semblava que buscava brega. Per sort, les dues parts hem fet l'ós. Ens hem amagat al cau i hem deixat la conversa. Millor perquè no tenia gens d'importància. 

I ara em pregunto si ho faig sovint. Si sóc una busca-raons. Crec que no. No m'agraden les discussions, no sóc de violència verbal, ni de barallar-me. A la feina, vaig sovint a la meva. Però sé que espero massa dels altres. Sóc exigent, massa amb mi mateixa i molt amb els altres. I darrerament, ho expresso. I com que em costa, no ho faig de la millor manera.

Per això crec que, malgrat darrerament discuteixi, no sóc una busca-raons. Llavors he pensat perquè m'ha passat. I si, hi havia raons. Cansament, estrès laboral, el munt de feina i les poques hores quan en canvi hi ha qui es rasca la panxa, les preocupacions familiars, els agobios de l'entitat.... en fi, res de nou, però molt que s'acumula i ha de sortir.

Això em fa pensar en els busca-raons per sistema. Aquells que sempre busquen tenir la raó, que s'enfaden amb tothom, gent fosca i de qui fuges. Segurament també tenen les seves raons per actuar així. I defugint-los, crec que no s'arregla res, al contrari, encara estaran més enfadats. Tot i que no és fàcil, eh!

ps. He pensat molt si m'he de disculpar o no. Però crec que la disculpa per sistema tampoc serveix en aquest cas. Més aviat tenir-ho apuntat per quan em torni a bullir la sang, pensar bé si cal o no.

Aiguabarreig

Use somebody, Kings og leon

Aquest inici de 2016 està essent trepidant. Hi ha tants esdeveniments, tantes activitats, tantes ganes de tant, tant de tot, que costa aturar-se.

Fa dies tenia pensat un post en relació amb la voràgine d'esdeveniments que van tenir a principis d'any. Les nits de festa que es repetien una darrera de l'altre, els dinars, les presentacions, ... i com em sentia que ja no tenia 20 anys, si no més aviat el doblava. Però que aguantava "el tirón". Però va passar.

Fa menys dies, tenia pensat un post en relació amb tots els esdeveniments polítics. Fins i tot, ho vinculava tot a una visió femenina. Però son tantes les notícies, tantes les posicions a comentar,els articles molt més professionals, tantes les inconguències, els replantejaments personals, els matxaques a posicions polítiques i pensaments propis, que m'esgota. Estic esgotada.

Ara, hauria d'explicar que a principis d'any vaig decidir només posar-me dos reptes: cuidar-me a nivell físic i reprendre temes posar-me les piles a nivell formatiu. Però també que la placa del peu em fa la guitza i que és un bon moment per treure-me-la. Que ma germana encara no ha parit, la mare estabilitzada i que tot estava en ordre. Com? un acudit? aquesta darrera setmana tot s'ha precipitat! I tot se m'amuntega fent de l'agenda un trencaclosques. Els pares es volen fer la cuina la mateixa setmana que a mi m'operen, a la mare li han de fer una petita intervenció, però intervenció...... i massa dies de festa a la feina.

Els dies passen. L'hivern que no sembla hivern, també. Els dies es fan llargs, però a mi em falten hores. Disfruto i maleeixo la feina per parts iguals. Prenc decisions que no sé si explico bé, però que més enllà d'ideals hi ha raonaments, que potser no agraden a tots, però que son els meus.

El Sr. E és lluny. No tan lluny, però el dia a dia, el sento lluny. El necessito més a prop. I les necessitats pròpies no han de ser el vinculant en una relació. Ho sé. I anem fent. A petits passos a la nostra mida. I m'encanta. Però el trobo a faltar en dies com avui.

I per què?

Perquè avui, per fi, he tingut una tarda per mi. Per arribar a casa, fer feina de casa, posar-me una peli i planxar. I m'he trencat. No us ha passat mai, que quan t'atures, et desfàs? Potser per això la gent no s'atura mai i sols fa, fa, fa. Ha estat una intimitat compartida per la mare després de dinar. Primer l'he entomat i tractat com res. Però a casa, m'ha trencat. Perquè m'ha desfet fantasmes del passat, perquè m'ha demostrat debilitats dels pares, perquè em demana ser forta i adulta. I perquè tot el que sóc i com sóc hi té a veure.

I alhora, em sento molt millor. Per fi he plorat. Portava massa dies sense poder-me deixar anar. Feu-ho, sincerament, reconforta. Segur que avui dormo del tirón.

ps. Per aquest any vull fer títols amb una sola paraula. Paraules diferents que descriguin la voluntat del post. Difícil, eh! però a post per mes, bé s'ho val!

No se m'escapa que aquesta setmana va ser el blue monday. potser per a mi, blue thursday, sempre m'agrada anar contracorrent.

Mai he estat massa de David Bowie, no no negaré, però la cançó del lateral és especial per força motius, tants que aquest any, quan em plantejava si anar al concert de Coldplay deia que no, que hi ha d'altres especials, i un d'ells era molt difícil, ara ja impossible.

2016

Kiss me, Sixpence none the richer.

"El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressó dura molt més" Oliver Wendell Holmes. 

Cita al fotomosaic "El món neix a cada besada", de Joan Fontcuberta. Barcelona amb el Tricentenari.

Per molts petons al 2016! Molt bon any nou!!!!

Balanç 2015

Cheerleader, OMI

Per fer el balanç, m'agrada revisar el post de l'anterior, el què aconseguit, el que no,.... i així ho havia fet. Però, com sempre, el to tristot o negatiu s'apoderava de les paraules. I sabeu què? Que no és pas així, ha estat un any genial!!!!!!!! Així que, què carai, les penes al sac i ben lligat, les frustracions a la foguera i les decepcions, a l'oblit.

La mare està estabilitzant la seva malaltia, per molt que s'ha envellit de cop. I el pare ha fet 70 anys. Ma germana espera un fill i a mi, m'omple de felicitat i ganes d'aprofitar aquest bon moment familiar. Pensar en cosetes pel petit Pol fa que totes les desavinences desapareguin com la boira en un dia assolellat. A més, crec que he fet les paus amb el meu passat, amb les àncores que m'impedien ser jo mateixa per la sobreprotecció (involuntària) rebuda de petita que m'ha omplert de pors i barreres. Poc a poc les vaig superant.

He incorporat un munt de persones o activitats a la meva vida. I no he volgut renunciar a res del que ja tenia, que era molt, i es clar, no sempre és fàcil de gestionar. El club de lectura és una realitat, que s'eixampla en sortides a teatre o alguna presentació. Les vuit dones (havíem de ser vuit) m'aporten un munt d'energia, de pensament crític i d'amistat molt gran. He recuperat alguna amistat que s'havia refredat, i tot i que és cert que cada cop em sento més lluny del nucli dur dels darrers anys i que he hagut de dir prou a adaptar-me sempre a anar amunt i avall per veure'ls, hi ha moments especials, com les visites a Leuven, que són l'alè que em recorden que els estimo moltíssim.

Per altra banda, tinc propostes per a noves activitats, com un grup de tasts de vins, participar en una coral o aquell voluntariat que fa temps que em ronda pel cap, però no hi veig temps per implicar-m'hi i em sap molt de greu dir que no, doncs sé que m'encantaria fer aquestes activitats. Tard o d'hora trobaré l'espai i oportunitat.

A la feina, he recuperat la paga que ens havien tret, i com que la tinc prorratejada, ha estat un alleugeriment considerable. Tant, que no he llogat l'habitació durant tot l'any. A més, vaig tenir l'incident de la fuita d'aigua, un maldecap, que després va ser ben recompensat i que també m'ha ajudat a posar la llar una mica al dia (ai, no, que al final no vaig pintar!).

Tinc moltíssima feina, treballo moltíssim, però també és cert que feia molt de temps que no gaudia com gaudeixo ara, d'anar a treballar. La meva companya i jo fem molt bon equip, anem a una i malgrat encara no tenir cap, se'ns reconeix la feina i l'esforç, i encara que només siguin paraules, són meravelloses. Tant és així, que tinc ganes de tornar a estudiar, de formar-me una mica més per poder millorar. I això si que és un gran repte pel 2016. Un repte que m'encoratja i que no vull desaprofitar.

Potser, el punt i apart o el més fost és el de la meva militància. Continuo en el tercer curs de responsabilitat catalano-balear de l'entitat que estic. I continuo al centre on vaig començar. Ha estat un curs duríssim. Potser és el que m'ha marcat durant l'any. Tornar a obrir el centre, saber que hi ha infants del barri que, malgrat 10 entitats de lleure, no participen, era un repte. I no ens acabem d'ensortir. I tampoc acabem de formar el futur que volíem deixar amb gent més jove. És molt frustrant, ja no tinc forces, i de fet, ni ganes. Ahir mateix, un company que em coneix bé em deia, davant que em posava un munt de reunions “aviam Rita, tens el compromís, però no la voluntat. No et posis tantes obligacions”. I és cert. I m'entristeix, però la voluntat tira per altres bandes. Viure aquesta contradicció, aquesta ambivalència, em fa sentir molt malament, de manera que sóc conscient que comença a arribar el moment de replantejar-me el que faig.

I si, per últim, hi ha el Sr. E. Qui m'ho hagués dit, oi? Miro enrere i em sento completament aclaparada, dels sentiments que es desprenen, de les vivències, de les pors, neguits, discussions. No és fàcil, qui va dir que ho havia de ser? I sí, sé que sempre explico el dolent, però reconec que fer camí plegats, de moment, és fabulós. Que m'enfado perquè no és l'home perfecte que havia somiat? però que potser jo sóc una dona perfecta? No! per sort. I potser no és la relació convencional que s'espera, potser hi ha qui no ho entengui, potser no sigui ni detallista i molt diferent en manera de fer, però ens entenem, riem i ens ho passem bé junts. Quan estem junts, tot és possible. I de fet, potser no he fet un gran viatge, però tots els petits camins fets, els racons de Catalunya descoberts i les vacances al Pirineu han estat font de vida.

Així doncs, què puc esperar del 2016? Que continuï així. Reprendre el repte de cuidar-me, aconseguir fer dieta i aprimar-me, ja seria un repte prou considerable. A més li afegeixo el que deia d'estudiar. I qui sap, potser fer un pas més en la relació? Qui sap. De fet, la màgia està en que cada moment, la vida et sorprèn.

Així ho aniré explicant (espero!)

ps. I bé, no parlo de política. No cal, oi? que quin panorama tenim muntat!

I si, he descuidat el blog i les activitats blogaires. No sé si dir que espero esmenar-ho. Però si, us dono les gràcies, per continuar passant per aquí, encara que estigui a mig gas.

La foto, el pantà de Siurana, des de Siurana, El Priorat.