9/10/18

Tardor 2018

Florence + the machine, you've got the love

Ja fa dies que és tardor. La fresqueta ens deixa dormir amb la finestra tancada, amb llençol i cobrellit; quin gust!

És la meva estació preferida. Ho he dit tants cops. La lluna plena d'octubre, els capvespres curts però preciosos, els colors dels boscos, prats i conreus, les platges buides,....

Aquesta tardor l'encaro amb optimisme. Em convenço que ara ens ve una etapa positiva a la família; encara queden ferides obertes per guarir, decisions a prendre, canvis a afrontar. Però no els puc viure amb angoixa sinó amb un convenciment que ens faci avançar.

Necessito descans i centrar-me en mi mateixa. I això m'està fent trontollar per dins i fora, doncs l'estar tan pendent dels que estimo m'ha fet sortir durícies als peus, xiulets a les orelles, mal de cap, dolor muscular ... I toca encarar els reptes que tenia per aquest any que per diversos motius s'han anat posposant.

Reviso els propòsits d'estiu, n'he complert ben poquets. Així, que els de tardor intentaré que siguin just en la mesura dels grans reptes a complir:

- Escriure la llibreta. Tinc esborranys i apunts per damunt la taula del menjador.
- Construir el blog-llibre dels 10 anys de blog. Tinc la idea al cap, però renoi, no m'hi poso!
- Aprendre a cosir a màquina. Ja m'he apuntat a un curset a Sant Cugat que em fa molta il·lusió!
- Llegir Ma. Aurèlia Campany. Tornar a reservar el llibre a la biblioteca.
- Fer una escapada, on sigui però escapada. Tinc tantes propostes!! que arribi novembre i les vacances pendents!
- Fer neteja a casa i caixes. Almenys, ja tinc caixes.

ps. I quins són els vostres propòsits actuals? 
Sempre en poso 10, però crec que prefereixo escurçar i aviam si els compleixo.
La foto, cabernet del Priorat que a hores d'ara ja està collit.

20/9/18

La llibreta de la llibertat



El 14 de juliol de 2018, a la gran manifestació per la llibertat, vaig comprar aquesta llibreta a la parada de l'Associació Catalana pels drets civils.

Fa uns deu anys vaig viure un conflicte laboral molt bèstia. Van passar coses molt bèsties (en aquell moment; avui, amb tot el què està passant, semblen tonterietes de nens d’institut). Un dia, un company va explicar-me que estava fent un diari amb tot el que anava passant, perquè el què estàvem vivint seria part de la nostra història.

Des de fa uns dies, sento el remor de les dates que s’acosten. Ahir, recordava el què avui, mentre estic escrivint aquest post,  just fa un any, m’eriçava la pell. Potser cadascú de nosaltres té un punt, una data, un fet, que el fa posar en peu. Per mi, va ser tot el que avui fa un any va passar. Entrar a conselleries, detenir companys, intentar entrar a una seu d'un partit polític. I després ens diuen golpistes a nosaltres. Però sobretot la dignitat, fermesa que vam demostrar.

He trobat sentit a aquesta llibreta. Omplir-la de totes les vivències, de tots els records, les fotos del mòbil, els papers de records i records, sentiments de tot aquest any. Per homenatjar-nos, sentir-nos que no hem fet res de dolent.

I sols desitjo que tingui lloc per poder-la donar per tancada: el dia de la llibertat. Dels presos, dels exiliats. De tots.

ps. Quina feinada! abans d'escriure-hi, intento fer llistat de tot. I cada moment em surten esdeveniments nous (la mani davant el diari de Valls!).
De fet, la feinada la tenim tots en què tot allò doni fruit.

23/8/18

Relats d'estiu de la Carme



Aquí estic, esperant-te. Com sempre, arribes tard. Fa deu anys que no ens veiem, des d’aquell desastrós estiu del 2007, i veig que res ha canviat, tan impuntual com sempre! Seure aquí, a la nostra taula, el nostre raconet, on havíem passat tantes estones, em remou per dins. Com t’admirava, com m’agradava tot el que m’explicaves, com em seduïes amb les teves conviccions, amb totes aquelles lliçons d’història que m’ajudaven a obrir la ment, i com t’agradava que et fes preguntes i et poguessis esplaiar. També recordo quan jo et parlava i baixaves el cap amb un somriure mig amagat per la barba de dos dies, assenties contínuament i et feies aquelles cigarretes que ara fa tothom però que quan érem joves eren tota una actitud subversiva.

No has canviat gens. Arribes tot atabalat, carregat amb patracols a les mans i la motxilla mig esparracada. I jo, només puc fer que somriure. Per molt que no entengui la trucada, per molt que em pregunti perquè  després de tants anys, perquè em remous ara que estic tan bé. Ets conegut, escrius en els mitjans i dones xerrades i mai hagués pensat que tornaríem a veure’ns, sóc tan lluny de tot allò que vam viure: les reunions, manifestacions quan érem quatre gats, de les diades diferents quan els anhels de llibertat semblaven utòpics. No entenc a què treu cap aquesta trobada.

T’asseus com feies de costum, arrepenjat a la paret sense importar-te si trenques el vidre i jo em veig embadalida, escoltant-te les mil excuses de pa sucat amb oli que dones per arribar tard i regalant-me la floreta del gerro com a disculpa, com sempre feies. I de cop, riem des de les entranyes i me n’adono que tot allò ja ha passat, que iguals i diferents, i que ja no t’estimo i t’estimo d’altra manera però que ja no et vull ni desitjo. Faig les paus amb el meu –el nostre- passat i tot el dolor que vaig sentir quan vas marxar, s’ha esvaït no sé com, però s’ha esvaït. 

Dius que estic molt guapa, que els rínxols m’escauen bé i sones sorneguer preguntant-me si encara vaig amb les marteens, que ara aniria a la moda. Em preguntes com estic, fins i tot em demanes que et recordi el nom del meu metge particular –mai t’he dit que el meu company fos metge ni el nom- i que t’ensenyi fotografies dels nens. No em parles de tú, no em deixes saber si estàs bé, si ets feliç. Em preguntes si m’agrada treballar de 8 a 3, i sembles interessart-te pel què crec. Xerrem i xerrem de l’estat de la qüestió, divaguem sobre el què volem, somiem amb la possibilitat de votar i el primer cafè passa a aigua amb gas i acaba amb un parell de quintos. S’està tan bé en aquest racó nostre el mes d’agost. La fresqueta de l’aire corrent i la poqueta gent fa que sigui ben agradable però sé que ja ens uneix ben poc i m’agrada que sigui així.

I, de cop:
- Necessito ajuda. N’estàs disposada? No em facis preguntes, jo no en sé gaire, però jo hi sóc i si tu hi estàs i n’estàs, agafa aquest paper. És feina de tots. Per molt que costi, cal anar endavant aquesta tardor.

ps. I aquesta és la meva aportació als relats d'estiu de la Carme. Espero que us agradi.

7/8/18

Just on vols estar

A message to you Rudy, The specials.

Fa dos dies que he tornat a la feina, quin pal! I enmig de l’onada de calor, la tornada encara es fa més feixuga. El què donaria per tornar als dies passats.

Han estat dos setmanes, només dues, però han estat un bàlsam. Realment, aquest any he fet vacances.
Desconnectar de la feina, aquest any sí que ho he fet. Suposo que molt millor que altres anys, doncs en saber que hi ha dues persones, no marxava amb tanta responsabilitat, pes al damunt. Realment, ho necessitava. Fatiga mental professional. Ara miro les carpetes i el vermell em sembla diferent, més amable i tot. Sembla mentida però fer vacances realment és necessari.

Han estat vacances perquè, també, he canviat el meu entorn, he marxat. No lluny, ni viatges, ni he descobert indrets, fa temps que no m’ho puc permetre. Però he estat justament allà on volia estar i amb qui volia estar.


Dies de muntanya al Pirineu amb el Sr. E. Fresqueta, pluja, bons àpats, excursions a la nostra mesura, converses, silencis, riures i descans. I fins i tot, podent compartir els neguits que el primer dia m’aclaparaven.


Dies de platja amb la família. Potser amb els desajustos de fer en unitats familiars diferents que han de conviure, però gaudint del somriure de la mare nedant a l’aigua, del riure de l’avi Mon i les rialles del nét davant qualsevol gracieta de l’avi.

La calma d’estar just on vols estar. La pau del fer el que estimes i amb qui estimes. Plenitud.

ps. Ara només desitjo que aquestes vacances ens transformin i ens portin la pau i tranquil·litat que tant necessitem. Per continuar fent camí.

11/7/18

Concerts de quan era jove

https://www.youtube.com/watch?v=hs8y3kneqrs

Dilluns van tocar a Barcelona Love of lesbian al Liceu i, ahir, Pearl Jam, al Sant Jordi. Talment, tan diferents. Talment, tant importants en diferents moments de la meva vida. Si hagués pogut triar, no en tenia dubtes, em quedava amb Pearl Jam. Mai n’he pogut gaudir de la seva música en directe (en canvi, els de Sant Vicenç si que els he gaudit en diverses ocasions fa  temps enrere). I trobar entrades va ser un impossible. Perquè es van esgotar en hores l’any passat quan es van posar a la venda, i perquè són caríssimes.

Però bé, vaig arribar tard a casa, i ni me’n vaig recordar. Ara sols puc llegir les cròniques, mirar les xarxes i pensar que potser algun dia, altre cop hi haurà més sort.

La música ha canviat tant els darrers anys. Una de les millors coses que ha passat és que la tecnologia ha fet que per guanyar-se les garrofes, els músics sols tenen els concerts, i la veritat no hi ha color entre música escoltada i música viscuda. Però carai, aquestes grans bandes, ens ho posen tan difícil als que anem pel món estalviant i mirant cada centimet.

Però ara penso en un altre fet. Segurament és cosa de l’edat, i és que també és cert que em costa trobar música, que em costa emocionar-me amb una cançó, ballar. Hauré de recarregar piles. Deu ser cosa de la generació de joventut, la meva, la X, que ens costa desprendre’ns dels anys 90. De tot allò que els finals d’aquella dècada i els principis de segle sempre els recordaré musicalment. I en canvi, quan pensi en altres àmbits culturals com pot ser el teatre, tota la meva referència és el teatre que es fa ara.

Per tant, benvinguda la música d’aquells dies. Sempre és un plaer escoltar-la. 

Pd. Quin tros d’home l’Eddie! 

22/6/18

Per l'estiu que comença

La gran eufòria, Joan Dausà

Ahir, el meu cap va voler celebrar l’arribada de l’estiu. Just a mig matí, ja havia arribat l’estiu. A mi, em va fer gràcia, però sols vaig pensar en la calor. Després, una foto d’instagram d’una persona que admiro molt i m’agraden molt les seves fotos i les seves reflexions, explicava que una amiga també l’havia felicitat per l’estiu que arriba, i que just havia esdevingut l’equinocci, el moment en què estem més amunt. I reflexionava amb el què estava fent en aquell moment.

Ahir, me’n vaig anar a dormir pensant en els colors de l’estiu, aquests grocs, torrats, taronges del sol que crema. Els blaus de les aigües de la piscina, del mar barrejats amb turqueses. El verd dels boscos, de la llum entre les fulles.

I vaig tenir ganes d’escriure. 

Vitalitat de fer, de somriure i d’esperançar-me en que tot torni a fluir. Ganes de tornar a connectar-me. Sí, connectar-me amb mi mateixa. De ser, de permetre’m ser, amb tot el que hi ha i no puc canviar.  I de dir, de comunicar-me. De fer-me entendre. D'estimar. Però no perdre més, que he estat apunt de perdre-ho tot.

Ganes d’estiu, ganes de fer. Aquí els meus propòsits:

- Esmorzar al balcó sovint.
- Nedar per la Costa Brava i la Costa Daurada.
- Conèixer la Catalunya Nord.
- Trencar-me la closca amb el petó de Klimt.
- Llegir Maria Aurèlia Campmany.
- Construir el blog-llibre dels 10 anys.
- Aconseguir les arrecades aro.
- Aprendre a cosir a màquina.
- Caminar per boscos i cims.
- Cuinar una paella.

Per l’estiu que comença! 

Bona revetlla i bon estiu, que tota cuca viu.

ps. Desitjo que també tingueu molts propòsits d'estiu. 
D'escriure ja ho faig, però en silenci. en un tortuós silenci. Fer-ho públicament potser li dóna color enlloc de negror.

21/3/18

2001. Istambul


Encara recordo el seu so. El primer cop que vaig escoltar la crida a la pregària: l’altaveu dels minarets. Després, es repetiria al llarg dels dies, com una música de fons. I aquest fet t’anunciava que estaves en un lloc ben diferent.
Un creuament de camins. Indret de mestissatge, de cultures ben diferents i que llavors, havien après a conviure en pau.
Quan penso en Istambul, ja no la recordo per l’equip de bàsquet que jugava contra el Barça quan el basquet era un esport reconegut. Recordo els colors càlids vermells, taronges, torrats, ocres, tots ben posats. La majestuositat de les grans mesquites. La història diferent i propera, alhora. Els basars (on vaig descobrir que no m’agrada regatejar), el te de menta, els banys turcs, i els kebabs, que aquí encara no es coneixien. Trepitjar Àsia, camins, aventures i molts riures.
Va ser dels meus primers viatges, i el meu primer tastet de la cultura àrab. 
Va ser abans de tot, abans del 11S. Abans que ens canviés el món.

Ps. Felicitats Xexu, per 11 anys a la blogosfera. Ejem, 126 paraules.
La foto, Sant Salvador de Chora, una petita esglèsia cristiana. On també va nèixer el cristianisme, i que em va encantar per la seva senzillesa.

13/3/18

Hibernació



Universos infinitos. Love of lesbian.


El neguit que sento avança. S’agreuja.
La conversa, ara, amb la mare. El virus.

Rita! Pensa en positiu.

Ara, són les tres. I estic més tranquil•la. No m’he d’encaparrar. Víric, però fora. Dijous metge.
Un altre maldecap d’aquests absurds que mortifiquen els hipocondríacs.

L’altre dolor.

Sembla que no sàpiga viure sense dolor.
Miro fotografies d’altres. Somriures. Segur que també tenen els seus malsons. I tanmateix, viuen.

Una bruíxola sense imantar. Voltes i voltes ràpides, nervioses, en un nord sense magnetisme.

Malvisc en aquests dies freds. Quin hivern.

Diumenge vaig veure ametllers florits. Amb el sol d’hivern que escalfa, encara desprenien més bellesa. La bellesa efímera d’un instant de pau.

La neu també era bella. Dolça com un gelat de llimona.
El fred glaça els dits dels peus.
Detesto el fred de peus. I en tinc.

Enyoro dormir amb estufa orgànica.
Cada segon que passa veig el rellotge més gran. Les hores, els dies.

Un missatge esborrat, qui sap si ha arribat.
Una súplica feta malbé. Un parany de dolor.
Una paret que no cau amb el mall dels meus desitjos.
Potser, amb amor no n’hi ha prou. Però, potser, ho és tot.

Fluir.
Fluor.
Flurescent.

Deixar anar, millor. I tan sols dir-ho cap endins, mentre el dolor baixa per l’esòfag i la tràquea, les espatlles es destensen.
I les llàgrimes llisquen pòmuls avall. I el nas envermelleix, els ulls s'inflamen, la cara es desfigura.
Aigua fresca, tovallola suau. I endavant les atxes. El somriure, i la revolta.

Els quaranta son això. Agres, de moment.
Una altra nit dormint malament.

Tan debò pogués hibernar. De fet, ja ho faig. Em tanco a tothom.
Diria que no m’ajuda a resistir el medi desfavorable.

Haurà d'arribar la primavera. Sempre arriba.

ps. Un post que he anat escrivint a estones. Feia temps que no escrivia des dels budells. Potser no s'entén res. Però cal?
I que consti que sempre he estat de tardor i hivern. Per què coi vull la primavera i la seva al·lèrgia????

23/1/18

Brunzit

Que els temps estan canviant és una certesa que pocs dubten. Que el temps està canviant, sols un beneit ho pot negar. Que és inevitable en el pas de temps, també.

Que aquest hivern és poc hivern, com ja fa hiverns, és tan real com llevar-se tota suada i que a la ràdio informin que a la ciutat de Barcelona estem a 15 graus.

Que de ventades excepcionals en portem 4 durant el primer mes de l’any és tan habitual que ja ens sabem els consells de precaució de memòria.

Però que al mes de gener el brunzit d’un mosquit no et deixi dormir és tan inversemblant que encara no sé és realitat o somni. Per si de cas, toca arraulir-se dins el nòrdic. Però la picada al canell de la mà m’indica que no, que no era un somni. Que tenim mosquits a ple hivern.

ps. Dos nits seguides fins que l'he aconseguit aixefar!

10/1/18

Cultura 2017


Mishima, una sola manera

La cultura. Un dels béns preuats de tota societat. Ens fa lliures. Ens fa pensar, qüestionar-nos, més oberts.
Cadascú amb els seus gustos, amb les seves preferències, per omplir les seves inquietuds.
Sovint, tan maltractada pels governs. Però no ens enganyem, no és ni gratuït ni sobrer. Ens volen adduïts, alienats, pobres d'esperit.
Per això cal que també l'exercim tant com puguem, buscant les maneres d'accedir-hi malgrat el cost tant elevat que ens minva les possibilitats.
Ja fa un parell d'anys que faig llista. Tot va començar animada per la llista de llibres que fan altres blogaires il·lustres. Però com que la lectura m'acompanya però no apassiona, hi vaig afegir altres disciplines.
Aquí va la meva llista cultural del 2017:

Pel•lícules
Aprenent a conduir (DVD), d’Isabel Coixet.
Billy Elliot (dvd), de Stephen Daldry.
Diós mio, pero que te hemos hecho (dvd), de Philippe de Chauveron.
Dunkerke (cine), de Christpher Nolan.
El hombre de las mil caras (dvd), d’ Alberto Rodríguez.
El porvenir (dvd), de Mia Hansen-Løve.
El quinto poder (dvd), de Bill Condon.
Estiu 1993 (dvd), de Carla Simon.
Kingsman (dvd), de Matthew Vaughn.
La ciudad de las estrellas: la, la, land (cine), de Damien Chazelle.
La dama de oro (tele), de Simon Curtis.
Los piratas del caribe: En mareas misteriosas (tele), de Rob Marshall.
Màgia a la llum de la lluna (t), de Woody Allen.
Nuestra vida en la Borgoña (c), de Cédric Klapisch.
Rogue one (dvd), de Gareth Edwards.
Spotlight (dvd), de Tom McCarthy.
Steve Jobs (dvd), de Danny Boyle.
Sufragistas (DVD), de Sarah Gavron.
Transpotting 2(c), de Danny Boyle.
This is England (dvd), de Shane Meadows.
Thor: el mundo oscuro (dvd), de Alan Taylor.

Llibres:
Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout.
Emma, Jane Austen.
La ciutat i la casa, Natalia Ginburg.
La memòria de l'arbre, Tina Vallès.
La ràbia, Lolita Bosch.
Vincles ferotges, Vivian Gornick.

Teatre:
Bodas de sangre, de Federico García Lorca, dirigida per Oriol Broggi. La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.
Don Joan, de Molière, dirigida per David Selvas. Teatre Goya.
Invànov, d’Anton Txékhov, dirigida per Àlex Rigola. Teatre Lliure.
Jane Eyre: una autobiografia de Charlotte Brontë, dirigida per Carme Portaceli. Teatre Lliure.
La calavera de Conmemara, de Martin McDonagh, dirigida per Ivan Morales. Teatre Villaroel.
La fortuna de Sílvia, de Josep Maria de Segarra, dirigida per Jordi Prat i Coll. Teatre-auditori de Sant Cugat.
L'ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, dirigida per Julio Manrique. Teatre Lliure.

Series:
Dowton Abbey (T5)
El tiempo entre costuras
Scandal (T1)
Scandal (T2)
Scandal (T3)
The good wife (T1)
The good wife (T2)
The good wife (T3)

ps. Pel 2018 vull incloure música, darrerament m'he quedat absoleta, i també les exposicions. En aquest sentit, he enllaçat la cançó de Mishima com a disc que m'ha agradat més del 2017 i també l'exposició de David Bowie, que em va fascina i fer descobrir, massa tard, un artista total.
I el futbol o l'esport, seria part de la vida cultural? Cultura és tot l'oci d'un? crec que no.