- No està tan malament! No cal fer-hi gaires reformes – diu mentre s’escarxofa a la butaca de vellut verd amb milions de partícules de pols en suspensió sota el quadre barroc ombrívol que encara fa més tèrbola l’estança.
La Maria, se’l mira sorpresa, incrèdula d’escoltar aquelles paraules i continua projectant totes les idees que brollen en el seu cap.
- No ens calen set habitacions. Podem treure les tres de damunt aquesta sala, treure el sostre i que quedi una sala d’estar gegantina on entri la llum de les finestres d’aquest pis i el segon. Podem treure el guix d’aquesta paret i que quedi la totxana i posar-hi una reproducció de Rotho o d’algun cartell modernista de la Volta ciclista Catalunya de la República. El terra el polim, d’acord, no cal canviar-lo, ja saps que no m’agrada el parquet.
El Jaume, sospira i deixa anar, com qui no vol la cosa, una mica de realitat.
- Ets tan urbanita. En aquesta part del país, les parets no tenen totxo vist de les naus industrials de la ciutat ni és tan antiga com perquè hi surti pedra. Seria un nyap, i res de treure sostres, que no estem en un loft de fàbrica tèxtil com els del teu barri. A més, tot això que hi vols fer valdria una morterada que no tenim. I res de tocar el quadre, m’agrada molt, trobo que se li escau a una casa de camp.
La Maria, cansada que totes les seves idees siguin rebatudes, arrufa el nas i s’asseu a les escales sense esma.
- Marxem? Si tampoc la podem comprar – li diu en Jaume allargant-li la mà – Ja sé que t’hi veus, plantant rosers i el lilàs que em vas dir un cop que posaries a l’entrada quan tinguéssim casa nostra. També sé que l’hort no el cuidaries entre setmana anant amunt i avall de la ciutat cap aquí, però estaries tot el cap de setmana cuidant-lo i fins i tot voldries gallines a qui jo hauria de donar de menjar i recollir els ous. Tot arribarà, però de moment potser millor que deixem de fer volar coloms.
En Jaume, es gira i com qui no vol la cosa, mira l'agent immobiliari, el somriu i diu: - gràcies per ensenyar-nos la casa. És molt maca, ja li direm alguna cosa. Una pregunta: el quadre, el volen? M’agrada tant, me’l podria quedar?
La Maria, es posa les mans al cap i surt d'allà, ella no en vol saber res del quadre.
- Els propietaris van dir que no volien res, ja els he dit que en cas de quedar-se la casa haurien de treure tots els mobles, estan plens de corcó i pols. Tot seu.
- Gràcies! – En Jaume, content amb el seu quadre i mira la Maria que treu foc pels queixals – un regal magnífic. He de marxar uns dies fora, però a la tornada, el truco, no en tingui cap dubte! – es gira amb el quadre sota el braç i somrient maliciosament, es repenja en la Maria que abatuda no pot dir res i surten per la porta principal del jardí.
– Penso que en aquest raconet del jardí hi quedarà molt bé el lilàs, no et sembla?
ps. Tornar al blog amb una proposta de Relats conjunts sempre és un plaer.
