La nit està emboirada. S'estén per tot arreu i no deixa veure-hi clar. I els seus misteris es fan més intensos i enigmàtics. Ànimes perdudes que intenten caminar Sense saber si a l'altra banda s'hi veurà més clar.
ps. des de casa, normalment, a la nit es veu unaparcament i darrera seu, els gratacels de diagonal Mar.
La foto és força dolenta, però la boira és tan espessa, que no s'hi veu res de res.
Una de les sensacions més doloroses és quan algú ens decepciona, el mal que ens fa és profund.
Però i quan decepciones? Veure en els ulls d'algú a qui estimes la mirada de la decepció fa tant de mal com posar les mans en el foc roent.
Una flibada de dolor s'estén sense poder-hi fer més. Perquè els teus actes ja s'han fet, i res es pot canviar.
Sentir com els teus pijtors defectes, aquells que intentes enterrar ben endins i que no es vegin gaire només per un mateix, queden al descobert, te'ls fan presents i són evidents, no deixa lloc a res. Cap paraula, cap gest té sentit.
Perquè sobretot, sobretot, t'has tornat a decepcionar a tú mateix. Perquè és alló que no t'agrada de tu mateix, que et turmenta i intentes deixar enrera, però no en pots escapar. Ets com ets.
Avui, és d'aquells dies que em quedari sota el nòrdic i deixaria que passés el temps.
Ahir van venir a fer una demostració de la thermomix, un aparell que et fa les delícies a la cuina, però que val una pasta llarga. Un dels menajrs que vam preparar va ser una massa per a pizzes i/o coca de vidre, i esclar, en cinc minutets estava la massa perfectament preparada.
I de cop,em vaig recordar de la iaia Ester. Ella, juntament amb les seves germanes tenen una competició durant el mes de novembre d'aquelles pròpies de germanes: discutir quina d'elles fa les millors rosquillas. Cada any tenen un ritual i sempre s'acaben discutint. Segons la meva iaia és ella qui les fa millor, però que la glòria se l'emporta la tieta Teresa totalment immerescuda perquè normalment mengen les seves darrera de les de la tieta Maribel, que són un fracàs.
Però és que les rosquillas de la iaia Ester són insuperables. Cruixents i tendres, ni grans ni petites, sense sucre, doncs no li calen. Al seu punt just, amb un munt d'amor i tendresa en fer-les i sobretot, un munt de records de les grans tardes que vam passar fent-les, deixant-me embrutar amb la farina, olorant l'anís o ratllant la pela de llimona. Pujant a l'escalonet per fregir-les amb totes les lletres dels noms dels de casa,i llavors venia el iaio Antonio i les recollia de l'oli amb el “palito de pinxito”.
Fa uns anys, com que la iaia ja no es veia capaç de fer-les ella sola (doncs el secret està en la força en pastar la massa) em va establir com a successora de les rosquillas, prometent-me el plat verd (l'autèntic secret). I és que ella manté la fe que algun dia a ma mare i a mi se'ns donaran bé els postres i no només ma germana serà una crack de fer coques (el seu llegat, en forma de safata de llauna). Perquè l'aprengués ben bé, cada any una mica abans del seu sant, l'anava a veure i recuperàvem les tardes d'infantesa, però cada any se m'oblidàven els ingredients i cada any era un tornar a començar, per acabar fent ella la massa i jo sols fregint-les.
Fa dos anys que no fem les rosquillas, i la veritat no sé perquè. Però crec que aquest any, encara que ella sigui a la residència i jo amb la pota tiesa, les faré per dur-li el dia del seu sant. Això si, de sorpresa no serà gens, l'he tingut que trucar per tornar-li a demanar la recepta.
ps. La foto, és del flirck, però és igual, igual que el plat verd de fer les rosquillas.
La notícia del dia. Fa 20 anys va caure el mur. Però quants murs s'han construit després? Quants queden per enderrocar? Quants murs ens impedeixen veure-hi clar?
Quants anys hauran de passar per tornar a veure saltar un mur els herois que creia veure per televisió amb 13 anys? On estan els ideals per lluitar, per treballar en un futur? Ni revoltes, ni canvis, ni res. Apagats, indignats i sotmesos. Així ens trobem des de fa un munt de temps.
ps. Quan va caure el mur no entenia res. No sabia res, en prous feines havia arribat a estudiar la Segona Guerra Mundial, i això que el nostre professor de socials de vuité es va entossudir en explicar la història al revés, començant pel segle XX i anant enrera, doncs ens deia que cada any apreníem el paleolític però mai arribàvem als nostres dies i no sabiem res del què passava. Quin passat proper tan combuls, però com de vegades continuem fent ulls clucs a tot el que continua passant. La foto, de la tardor de l'any passat. Abans que el East Side Gallery fos restaurat. La música, una de les pelis que em venen aquests dies al cap: 1, 2, 3; El cielo sobre Berlín, Good Bye Lennin, La vida de los otros,....
D'aquí ben poquet començaran els anuncis de colònies per al Nadal, que ens transporten a dones i homes de somnis, d'aquells que no veiem en el nostre dia a dia, amb històries fantàstiques plenes de glamour i sensualitat. Com si el fet de portar una colònia fes més irresistible.
Però malgrat no m'agradi, és cert i l'olor que es desprén és ben important. Hi ha persones que passen pel teu costat i les voldries sempre allà. O persones que s'acosten i desperten una tendresa i sensualitat que no haguéssis dit mai que podien tenir. En canvi, hi ha persones que deixen anar tal olor a perfum que genera un mal de cap com si haguéssis passat la pitjor tarda i malson. Homes i dones que es pensen que per portar un gran perfum o en tones descomunals seran més atractius, oblidant que l'actractiu rau dins de cadascú.
Per altra banda, també igual d'important és l'olor corporal, la que es desprén, vulguis o no. Que va relacionada amb l'higiene corporal, cert, però també que sovint no es pot controlar. I que en aquest cas, quan es desprén no és un bon senyal.
Sempre he estat una mica tiquismiquis amb les colònies. Fa uns anys, per casualitats de la vida a casa van descobrir un perfum que ens conqueriria a totes les dones de casa. Vaig estar anys portant-la, però la van deixar de fer. Mai més he tornat a trobar una colònia que m'agradés tan com aquella. Pel dia a dia en porto una d'aquestes fresques d'infants, però m'ha costat molt, moltíssim trobar-ne una que m'agradés, que fos part de mi. Semblava que l'havia trobat, i en canvi al Marroc vaig descobrir aquella fragància que un munt de gent porta i que sempre m'havia resistit: el musk. De vegades, en el més senzill es troba l'escència de tot plegat.
ps. El vídeo, el nou anunci de Chanel 5. Malauradament -o sortosament?-, mai m'agradarà la seva olor.
Un munt de temps per fer aquelles coses que mai tens temps per fer-les.
Però poques ganes de fer-les.
Res m'interessa, res acapara la meva atenció. Pel·lícules que no veig el final, llibres que s'amunteguen a la tauleta de nit, piles de papers regirades però sense desar-les.
El meu estimat gat que s'estressa i agafa cistitis, entre tanta visita i canvis sobtats de rutines.
Al carrer comença a fer fred i els amics em diuen que he de sortir, encara que sigui donar la volta a l'illa de cases, que he d'agafar força a l'altra cama. Però també fa mandra.
Sols pensar en tot el què faré quan pugui tornar a caminar, els llocs que vull anar, quan pugui tornar a dutxar-me sola i omplir la banyera, quan pugui tornar baixar a la platja, quan pugui tornar a treballar, a maleïr haver-me de llevar d'hora. Sols veure els colors de la tardor i refrescar-me amb el vent que bufa amb força.
I de cop, ja torna a ser cap de setmana. I els dies encara no sé com, però van passant, i ara ja sols queden 15 dies o dues setmanes.
ps. El dia 19 tinc metge, si tot està bé, em treuran el guix i començaré la rehabilitació. Així ho espero. Les altres opcions, prefereixo no pensar-les.
El Puck fa dies que està estrany, mossega moltíssim i la sorra li fa pudor. Estem a l'aguait doncs podria tenir cistitis. Ais, pobret, no entén res.
El dia més bonic? Avui. L'obstacle més gran? La por. La cosa més fàcil? Equivocar-se. L'error més gran? Enfonsar-se. L'arrel de tots els mals? L'egoisme. La pitjor derrota? El descoratjament. El millor professor? Els infants. La primera necessitat? Comunicar-se. El que ens fa més feliç? Ser útils als altres. El misteri més gran? La mort. El pitjor defecte? El mal humor. El sentiment més dolent? La rancúnia. El regal més bonic? La comprensió. La ruta mes ràpida? El camí correcte. La sensació més grata? La pau interior. L'esguard més feliç? El somriure. El millor remei? L'optimisme. La cosa més bella del món? L'amor
Mare Teresa de Calcuta
ps. Aquest text està penjat a la seu de l'associació on pertanyia en forma de dibuix. Una personeta abaix d'una escala, i cada graó és una d'aquestes frases. A dalt de tot de l'escala, la cosa més bella del món. I cada dia, intentar pujar un graó per arribar-hi.
M'agradava tant, que la mirava i llegia sempre que hi anava. Durant molt de temps, cada divendres, divendres que de tant en tant enyoro, com els dissabtes al matí.
No tots els dies és fàcil pujar els graons, a dies caus, a dies tornes a enrera, a dies puges d'una volada quatre de cop. Però cal tornar-ho a intentar.
La foto, del viatge a l'Índia del Francesc. Moltes gràcies.
Ahir vam celebrar la castanyada a casa. Quan una amiga va arribar, salta i diu “nena, he pujat amb un veí teu,... molt interessant, eh. Si que ho tenies amagat”. Després de desxifrar de quin veí es tracta, no vaig poder deixar de sorprendre'm de les seves paraules (doncs pensava que coneixia els seus gustos masculins) i la veritat, després d'un parell d'ascensors i reunions de veïns, aquest noiet no el consideraria gens interessant, però esclar, ella sols es referia als bíceps que lluïa.
A taula, un amic recent i solter que cap de les solteres trobem interessant, per més que les emparallades ens maleeixin dient que és un molt bon noi i que ens ho hauriem de fer mirar, ens explica mil i una aventuretes de la feina, interessants i de debat alhora interessant, però gens emotiu per la seva part.
Aquests dies recordo que s'ha retirat del futbol el Henrik Larsson, jugador mític del Barça de fa pocs anys i molt recordat, un paio molt interessant (alhora que terriblement sexy).
Aquests dies, arrel d'una conversa, li he estat donant voltes a això de ser o no ser interessant, o més aviat què és el que fa interesant o no interessant una persona. El que està clar i és una sort per a la humanitat és que a no tots ens resulta interessant el mateix. Sinó malament aniriem.
Però què fa que una persona resulti interessant o no? Perquè una persona ens resulta interessant o no, sigui home o dona, i sense buscar un raonament necessàriament emocional o sentimental? No sé trobar-ne la resposta. O més aviat no hi ha una única resposta, és un misteri que cadascú ha d'anar desengranant.
Per mi, una persona interessant és aquella que té màgia i que es desprén en diferents sentits. Algú que sense voler-ho ni buscar-ho t'atrapa en una conversa, et fa que el vulguis escoltar tota la tarda parlis del què parlis. Qui amb els seus actes coherents, desprén passió per tot allò que fa, que t'escolta i sap valorar les teves paraules. Que té ànsia per viure.
Per mi, una persona interessant és aquella que amb els seus actes puc admirar, em desprén admiració fins i tot en les coses més quotidianes o petites, i em descobreix coses que no coneixia o ni sabia que existíen.
Per mi, una persona interessant és aquella que tot i tingui por, s'arrisca. Que fa present les seves mancances o defectes però lluiti cada dia per superar-les i quan no pot, és conscient i no es rendeix, sols es dóna una pausa. I és aquella que m'ajuda a arriscar-me quan no em vull llençar al precipici, o accepta allò que puc o no puc fer.
Per mi, una persona interessant desprén amor amb cadauna de les seves paraules o dels seus actes. Potser no mesura prou, potser no és políticament correcte, no cal tenir un gran do de la paraula o discursos plens d'adjectius i frases boniques, però tot ho diu o ho fa des del cor.
Per mi, una persona interessant, amb un sol gest, un somriure o un silenci, desprén tanta tendresa que fa que vulguis passar-hi tota l'estona.
Altra cosa és el que fa que un home (perquè a mi m'agraden els homes) em resulti interessant, m'atrapi i m'agradi. I aquí, potser s'hi ha d'afegir l'atracció i el desig, que anirien del braçet, o hi ha d'haver un component físic però on tots els altres components hi han de ser necessàriament, però a més ha de ser pacient i respectar la llibertat, en aquest cas la meva. Hi ha homes que atrauen de forma sexual però que saps que amb ells no vas enlloc i per tant, malgrat et facin perdre els papers en alguna ocasió, saps perfectament que no són interessants.
Llavors, quan escric tot això, venen al cap les paraules que de vegades et diuen “és que ets molt exigent”. I jo em pregunto, si de debó és així. Potser si que sóc exigent, però no crec pas que busqui un adonis perfecte. A més, estar amb algú simplement per estar-hi i que no et resulti interessant no és encara més trist que no pas saber el que vols?
ps. I com acopanyant, un tastet del Larsson, un dels molts vídeos que aquests dies s'han penjat d'aquest homenet suec ni ros i ni amb ulls blaus que ens va deixar anar més d'un suspir, pel seu encant, la seva manera de ser i el seu esforç (i per ser tan sexy).
Avui es celebra el 50è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de l'Astèrix. I per celebrar-ho, un pedacet de genialitat que fins i tot m'han passat en cursos de formació.
ps. És l'Administració que no m'agrada, aquella que m'entesto en dir que volem canviar i que no és veritat, però que de tant en tant, m'he de callar perquè es continua donant.
Per fer durant aquestes setmanes alguna cosa productiva, m'he començat a mirar els llibres per preparar l'exàmen teòric del carnet de conduir, un d'aquells temes pendents que fa temps que vull fer però que mai hi trobava el moment i em fa molta mandra.
Hi ha una pàgina web on pots anar fent tests, i abans de començar a llegir n'he fet un, per veure com se m'han donat aquests anys de copilot “desastrillo” que sempre m'han dit que sóc. I és que si d'una cosa sóc culpable és d'avisar de la sortida un cop ja ha passat o de dir de girar a l'esquerra indicant amb la mà a la dreta o fer aparcar quan el gual es veu d'una hora llunya.
Però bé, tot i la vergonya no fugiré d'estudi i reconeixeré que he fet 14 errades de 30, això si, totes les errades de mecànica, doncs això de frens, amortiguadors i altres parts del cotxe que ni sabia que existien. Però les de senyals i sentit comú, fantàstic.
Això si, només espero que no surtin senyals com aquestes:
Encara que de totes, la meva preferida és aquesta trobada al Marroc, encara que no ens hi vam trobar cap.
ps. Per a la pràctica, vaig fent proves amb una cadira de rodes que m'han deixat per anar per casa, però em sembla jo que necessitaré més temps, alguna paret encara m'està quedant plena de taques.
.jpg)