Seres únicos, Love of lesbian
Diumenge, a terra, després de relliscar i caure en sortir de la dutxa, plorava. Però no perquè m'hagés fet mal en caure o de la ridiculesa del moment sinó perquè tot se'm feia feixuc. I és que acabava d’arribar a casa, cansada i carregada amb la motxilla del cap de setmana, després del dinar d'inauguració del pis d’un amic que havia de ser una festa i on em vaig veure asseguda a taula enmig de dos que es buscaven raons. També, perquè em ressonaven les meves paraules maldites a la sobretaula i em sentia egoista i envejosa. Però és que de vegades se'm fa difícil, només de vegades, però a cops em passa, sobretot després d'escoltar paraules ensucrades de vida suposadament perfecte plena de meravellosos viatges, projectes i felicitat de manera repetida fins a quatre vegades en quatre dies; després de fer números i números que no quadren; de somriure i donar força i organitzar desorganitzats familiars; després de ser forta a la feina pel moment de punta continua que vivim i discutir-me amb la meva companya perquè està sobrepassada i sols fa que repetir que d’aquí dos setmanes agafo vacances, fent-me sentir culpable. I de sentir que, en canvi, a ben pocs els importa com em puc sentir jo. Doncs això, que de vegades se'm fa difícil gaudir i caic, encara no he aprés a no relliscar en els meus defectes.
Això si, a l’endemà sols queda aixecar-se i tornar a començar. Encara que costi. No hi ha altre.
I tot pot ser d’un altre color. Com que una bona notícia m’ompli el cor de felicitat; que potser no és tant per a la resta de gent, però que em fa somriure, reconèixer el talent i l’esforç professional de qui estimo i que pot portar els canvis que tant busca. I sols tinc ganes de dir-ho, de fer arribar les bones noves a tothom. I em sento feliç. Perquè sé que fa feliç. I se m’instal•la el somriure al rostre, i reconec en mi la virtut d’alegrar-me pels altres, pels seus triomfs, les petites victòries que els enlaira. I recordo que també em vaig alegrar ahir per notícies còmplices dites en veu baixa. I recordo que és veritat que al juny vam tocar fons a nivell familiar i que des de l’endemà d’aquell petit accident vaig tenir clar que tot aniria bé, que milloraria tot i tornaria la pau a casa. I que així està sent. I que tinc el convenciment que sols pensant en tot el bo que pot venir és com ho atraus i que he de fugir de les pors del què pot passar, perquè quan tens por, apropes la desgràcia. I ja torno a recordar que d’aquí poc faig vacances i que em desconnectaré uns dies de tot i seran fantàstics perquè estarem els dos, improvisant els plans que tant ens agrada improvisar (tot i que haguem reservat lloc per dormir i els transports) i que el lloc és meravellós i no cal anar amb avió, i estaré a prop per si de cas a casa em necessiten. I és el millor lloc, perquè és on hi ha el cor. I em recordo que sóc afortunada, perquè tot i fer excels i números, me’n surto, i tinc feina i casa, i fins i tot, de tant en tant puc sortir a sopar o al teatre. I tinc un nebot fantàstic, i bons amics que em suporten. Tinc amor i això si que és el que compta i he de valorar i comunicar.
I així em ric de mi mateixa, del mal que em fa el cul de la relliscada, per “patosilla” que sóc.
ps. Si és que a mi m'agrada pensar que sóc de les que intenten viure i no només somiar.
Quin mal al cul!!! hahahaha
Diumenge, a terra, després de relliscar i caure en sortir de la dutxa, plorava. Però no perquè m'hagés fet mal en caure o de la ridiculesa del moment sinó perquè tot se'm feia feixuc. I és que acabava d’arribar a casa, cansada i carregada amb la motxilla del cap de setmana, després del dinar d'inauguració del pis d’un amic que havia de ser una festa i on em vaig veure asseguda a taula enmig de dos que es buscaven raons. També, perquè em ressonaven les meves paraules maldites a la sobretaula i em sentia egoista i envejosa. Però és que de vegades se'm fa difícil, només de vegades, però a cops em passa, sobretot després d'escoltar paraules ensucrades de vida suposadament perfecte plena de meravellosos viatges, projectes i felicitat de manera repetida fins a quatre vegades en quatre dies; després de fer números i números que no quadren; de somriure i donar força i organitzar desorganitzats familiars; després de ser forta a la feina pel moment de punta continua que vivim i discutir-me amb la meva companya perquè està sobrepassada i sols fa que repetir que d’aquí dos setmanes agafo vacances, fent-me sentir culpable. I de sentir que, en canvi, a ben pocs els importa com em puc sentir jo. Doncs això, que de vegades se'm fa difícil gaudir i caic, encara no he aprés a no relliscar en els meus defectes.
Això si, a l’endemà sols queda aixecar-se i tornar a començar. Encara que costi. No hi ha altre.
I tot pot ser d’un altre color. Com que una bona notícia m’ompli el cor de felicitat; que potser no és tant per a la resta de gent, però que em fa somriure, reconèixer el talent i l’esforç professional de qui estimo i que pot portar els canvis que tant busca. I sols tinc ganes de dir-ho, de fer arribar les bones noves a tothom. I em sento feliç. Perquè sé que fa feliç. I se m’instal•la el somriure al rostre, i reconec en mi la virtut d’alegrar-me pels altres, pels seus triomfs, les petites victòries que els enlaira. I recordo que també em vaig alegrar ahir per notícies còmplices dites en veu baixa. I recordo que és veritat que al juny vam tocar fons a nivell familiar i que des de l’endemà d’aquell petit accident vaig tenir clar que tot aniria bé, que milloraria tot i tornaria la pau a casa. I que així està sent. I que tinc el convenciment que sols pensant en tot el bo que pot venir és com ho atraus i que he de fugir de les pors del què pot passar, perquè quan tens por, apropes la desgràcia. I ja torno a recordar que d’aquí poc faig vacances i que em desconnectaré uns dies de tot i seran fantàstics perquè estarem els dos, improvisant els plans que tant ens agrada improvisar (tot i que haguem reservat lloc per dormir i els transports) i que el lloc és meravellós i no cal anar amb avió, i estaré a prop per si de cas a casa em necessiten. I és el millor lloc, perquè és on hi ha el cor. I em recordo que sóc afortunada, perquè tot i fer excels i números, me’n surto, i tinc feina i casa, i fins i tot, de tant en tant puc sortir a sopar o al teatre. I tinc un nebot fantàstic, i bons amics que em suporten. Tinc amor i això si que és el que compta i he de valorar i comunicar.
I així em ric de mi mateixa, del mal que em fa el cul de la relliscada, per “patosilla” que sóc.
ps. Si és que a mi m'agrada pensar que sóc de les que intenten viure i no només somiar.
Quin mal al cul!!! hahahaha
