25

Florence & the machine. Hunger

Novembre és un dels meus mesos preferits de l’any. Enguany ha arribat amb el fred i també amb una gran melangia (més aviat tristesa, però no ho vull dir). Una successió de fets, l’encadenament de notícies que capgiren vides, les absències injustificades i algunes paraules poc afortunades, m’han fet estar una mica abatuda. I dic una mica perquè no vull donar-li transcendència, però potser li hauria de trobar un adjectiu més adient que no sé escriure.

El cas és que he de fer un pas endavant en un tema íntim, personal i intransferible. Per salut i per el meu benestar emocional, per la meva autoestima. He de baixar de pes. Això ho sé de fa molt de temps; he jugat amb la bàscula un munt de temps i el fet que de salut estigués bé (ni un gram de més de colesterol mai) doncs no ajudava; tenir sobrepès, fins i tot, ho vaig fer servir com a escut en aspectes vitals que em feien por.

Ara, veig a l’horitzó la menopausa (si, ja sé que em queda temps), dolorets al genoll que comencen a fer la guitza perquè carreguen massa, o observo amb neguit aquest metabolisme similar al de la mare que m’angoixa pel fetge.

He fet moltes dietes al llarg de la meva vida, però tinc clar que m’he aprimat quan he estat contenta i amb l’ànim alt. Ara, el desànim en aquest aspecte vital se m’ha apoderat de manera molt profunda. Tinc tot d’obligacions familiars que m’excusen del què em costa i fa vergonya: anar al gimnàs o menjar bé i sa als vespres. Vivim un moment polític i social que m’excusa de dedicar-me a mi. Tinc una vida social que em porta per camins de disbauxa i perdició culinària i vinícola.

Però m’hi he de posar. Per mi. Només per mi.

He pensat molts propòsits, llistes, metodologies, premiar-me. En totes he fracassat. Potser em proposo moltes alhora. Potser sóc massa indulgent. Posposar a demà és el recurs freqüent.

Però m’hi he de tornar a esforçar.

Hi ha instagrams amb perfils de gent que ha perdut gran quantitat de kilos (més del doble del que he de perdre jo), que han canviat estils de vida, hàbits, res de dietes miraculoses amb productes més que dubtosos. Les veig amb admiració. Però ho sento com una fita impossible per a mi. Que no en sóc capaç. O que ja ho faré demà. Les escolto i em dic “vinga, va”. Però és una fita inabastable.

Jo ja no hi confio, però és que ningú del meu voltant hi confia. Ja ni m’atreveixo a dir-ho en veu alta. Han tirat la tovallola per mi. Han estat masses vegades de proposar-ho i no aconseguir-ho.

Potser ho faig públic aquí perquè així m’obligo una mica. Però no hi confio gens. Però ho he de tornar a intentar. Sols intentant-ho, algun dia, ho aconseguiré. 

Un any. 25 kg. Aquest és el repte. Seguiré informant.

ps. És un post, potser negatiu, però són els neguits, que es deixen anar. És curiós perquè les xarxes com fb o instagram  són aparadors de les vides fantàstiques de la gent. Ningú penja misèries. En canvi, el blog, continua sent un lloc més autèntic. Potser també s'ha de penjar les coses fantàstiques de la vida. Però és més íntim. Més personal. Continua tenint màgia

Caminar

Divendres passat, al vespre, vaig col•lapsar mental i emocionalment.

Vaig arribar a casa, esgotada. Des de dilluns caminant sense comptar kilòmetres, amb nervis, amb ràbia, amb tristesa. Caminant per no estar aturada, per sentir que faig, que participo, que em moc, que em faig sentir. Sentint-me part.

Divendres, després de manifestar-me, em vaig trobar en una corredissa; vaig ser molt ingènua o potser és que ho volia veure amb els meus ulls. I vaig tornar a casa caminant, novament. Sola, abatuda, enfadada, atemorida.

A casa, en silenci, amb la finestra oberta sentia el maleït helicòpter. I trets. Em vaig angoixar. Vaig esclatar a plorar. Em vaig arraulir al llit. No podia suportar la idea que fessin mal. Vaig pensar en els per qui treballo; als qui defenso sempre de les crítiques del què fan o no fan amb la seva vida, admiro i em preocupen. I que aquells dies mostraven la impotència, la defensa, la lluita que tots sentim. Amb la força, valentia i energia que ja no tenim. Amb la rauxa desmesurada de qui li bull la sang.

Em dol que qui té la força continuï fent mal, empresonant, apallissant, menystenint.

Sóc el del jersei taronja, la del nas trencat, l’arrossegada pels cabells, l’atropellat. Sóc tots els detinguts, sóc qui pateix perquè no pot veure la parella aïllat des de fa un mes. I no en sóc cap i sé que defujo de les situacions on m’hi podria trobar. El seu dolor m’arriba al pit.

Sóc la que camina malgrat la metatarsalgia al dit del peu. La que demana en silenci que es desconvoqui les manis perquè no hi hagi aldarulls. Sóc la que creu fermament en la noviolència i la pau, com a únic camí de fer, per molt que el camí el veig fosc.

Sóc la que té por de portar el llaç al tren, la que té por dels feixistes. Sóc la que té por de publicar aquest escrit.

Dissabte em van rescatar. Vaig haver de marxar. Sentir l’aire fresc, la pluja –llavors suau, però quin mal just allà faria hores després- a les vinyes. La pau de les carícies d’una gata abandonada. Recomposar-me. Sentir l’alè. Fa una setmana que no camino i em sap greu. Però no m’he aturat.

Ps. Havia escrit “sóc la que camina en la foscor”. No em sento prou digne d’escriure aquesta frase final. I amb tot, sento que potser, agafada de la mà, i amb una torxa que il•lumina, camino en la foscor.

Tardor 2019

Avui, exactament a les 9.50h, ha arribat la tardor! Per fi!!

Si, ja ho sé que és el canvi climàtic, però el cert és que aquest estiu he patit com mai la calor, amb nits d’insomni, bafarades de suor al clatell que l’enceta, discussions per l’aire condicionat a la feina…, potser clàssics de molts estius, però massa intensos. I la calor fa que no m’agradi gens aquesta estació de dies llargs i disbauxa.

Així doncs, arriba la tardor, amb els dies més frescos, nits de llençol i flassada, colors càlids i reconfortants i, malauradament, tempestes que fan patir de valent, rierades de fang que se'n porten massa residus.

També amb una mica de necessitat de tardor interior.

Arriba amb ulleres de dormir poc, pell seca i una contractura bestial a les cervicals, ja una mica crònica per estrès (rèmora, pandèmia dels nostres dies) i agreujada per l’aire condicionat que m’hi va directe. He tingut un bon ensurt (la hipocondria va a més a mesura que els anys avancen) i els relaxants musculars m’estan deixant KO, vaig molt relentida. Potser és un bon moment per posar ordre.

Dels propòsits d’estiu (que no vaig fer públics però estan en un post-it a la nevera) n’he complert menys del 50%, i tenint en compte que un d’ells era fer les vacances ja programades, doncs no sé jo si hauria de dir que n’han estat menys. 

I com cada estació, ha passat volant. A partir de quin moment de la vida els dies deixen de tenir 24h i passen a ser mesos enlloc de dies?

Com deia, tinc necessitat de tardor interior, de calma interior. Sense aturar-me, doncs no puc aturar-me. Vull gaudir del sol que comença a minvar i preparar-me per l’hivern. De llegir i escriure en ordre les idees (tant les velles com les noves), i no anar saltant de dia en dia, de compromís en compromís. Ja sóc conscient del què estimo, del què em mou, de les meves obligacions laborals i familiars. I de tots els meus maldecaps i malsons. Potser que gaudeixi de tot el que em dóna alè entre mig de tempestes.

La tardor em porta inevitablement a gaudir de les vinyes del Priorat, de fer verema i veure com els ceps després de collir el fruit, descansen i es marceixen. És un contrasentit molt bonic, romàntic fins i tot: després de posar tota l'energia en fer un fruit, la planta es relaxa, es deixa per recuperar-se. És un espectacle preciós que us recomano (com anar a Siurana). També sé que, amb sort, trobaré algun rovelló, passejaré entre vinyes al Penedès i gaudiré de l’olor de mar de Sitges quan ja no hi ha tanta gent. Rutines; si, si, rutines de cap de setmana que són tot un privilegi. Aquest any, també acompanyaré en el mundial de rugby (si, si, ja podeu riure, però tinc moltes ganes de veure els All Black en acció) i si tot quadra, faré una escapada amb els amics del barri (fa massa temps que no en fem cap junts) i una escapada a Berlín amb les amigues de la universitat. També, he de fixar el nou horari, dinant de carmanyola a una hora decent per anar a gimnàs a primera hora de la tarda i veure la família. I per arrodonir-ho, gaudir d’una afició que he agafat recentment i que m’agrada moltíssim: a la biblioteca del meu barri, tenen un trencaclosques que fem entre tots els usuaris. Cada dia que hi vaig, m’agrada dedicar-m’hi uns deu minuts. Em relaxa tant, ha estat, inesperadament, un regal per als meus neguits. 

Així doncs, no em queda espai per a propòsits en llista de post-its, perquè si a tot això li sumo el poder solucionar els maldecaps laborals, tenir les bambes a punt per als dies convulsos, cangurs per al meu petit príncep, acompanyar a metges i contenir els dies tristos, i un nou voluntariat que m’engresca. Si he de llegir el llibre del club de lectura i els tastos del club de vi,.... la veritat és que no crec que m’hi càpiga gaire res. Potser és que ja tinc tot, i més, el que necessito.

Ps. Dimarts passat quedava amb un blogaire estimat, i quan ens acomiadava em preguntava si encara escrivia al blog, i li vaig dir que no gaire. Que em resistia a tancar-lo però que em feia mandra escriure sobre sempre el mateix, o fer el mateix. I aquí estic, escrivint per al blog, com sempre, des del de sempre, des de ben endins. Havia pensat posar-hi fotos i poques paraules, o dedicar-me a alguna de les meves aficions, que en són moltes i poc aprofundides, però encara no trobo el què em mogui a rependre la constància virtual. Potser algun dia ho trobo; mentre tant aniré passant, de tant en tant i fent el que sempre he fet, ser jo mateixa.

Per cert, sembla que lo de tenir les bambes apunt, és més aviat del què em pensava, que avui vaig amb sandàlies de mig taló per la capsulitis al dit llarg!

Relats conjunts: "L'ermità de la gruta"

- No està tan malament! No cal fer-hi gaires reformes – diu mentre s’escarxofa a la butaca de vellut verd amb milions de partícules de pols en suspensió sota el quadre barroc ombrívol que encara fa més tèrbola l’estança.

La Maria, se’l mira sorpresa, incrèdula d’escoltar aquelles paraules i continua projectant totes les idees que brollen en el seu cap.

- No ens calen set habitacions. Podem treure les tres de damunt aquesta sala, treure el sostre i que quedi una sala d’estar gegantina on entri la llum de les finestres d’aquest pis i el segon. Podem treure el guix d’aquesta paret i que quedi la totxana i posar-hi una reproducció de Rotho o d’algun cartell modernista de la Volta ciclista Catalunya de la República. El terra el polim, d’acord, no cal canviar-lo, ja saps que no m’agrada el parquet.

El Jaume, sospira i deixa anar, com qui no vol la cosa, una mica de realitat.

- Ets tan urbanita. En aquesta part del país, les parets no tenen totxo vist de les naus industrials de la ciutat ni és tan antiga com perquè hi surti pedra. Seria un nyap, i res de treure sostres, que no estem en un loft de fàbrica tèxtil com els del teu barri. A més, tot això que hi vols fer valdria una morterada que no tenim. I res de tocar el quadre, m’agrada molt, trobo que se li escau a una casa de camp.

La Maria, cansada que totes les seves idees siguin rebatudes, arrufa el nas i s’asseu a les escales sense esma.

- Marxem? Si tampoc la podem comprar – li diu en Jaume allargant-li la mà – Ja sé que t’hi veus, plantant rosers i el lilàs que em vas dir un cop que posaries a l’entrada quan tinguéssim casa nostra. També sé que l’hort no el cuidaries entre setmana anant amunt i avall de la ciutat cap aquí, però estaries tot el cap de setmana cuidant-lo i fins i tot voldries gallines a qui jo hauria de donar de menjar i recollir els ous. Tot arribarà, però de moment potser millor que deixem de fer volar coloms.

En Jaume, es gira i com qui no vol la cosa, mira l'agent immobiliari, el somriu i diu: - gràcies per ensenyar-nos la casa. És molt maca, ja li direm alguna cosa. Una pregunta: el quadre, el volen? M’agrada tant, me’l podria quedar?

La Maria, es posa les mans al cap i surt d'allà, ella no en vol saber res del quadre.

- Els propietaris van dir que no volien res, ja els he dit que en cas de quedar-se la casa haurien de treure tots els mobles, estan plens de corcó i pols. Tot seu.

- Gràcies! – En Jaume, content amb el seu quadre i mira la Maria que treu foc pels queixals – un regal magnífic. He de marxar uns dies fora, però a la tornada, el truco, no en tingui cap dubte! – es gira amb el quadre sota el braç i somrient maliciosament, es repenja en la Maria que abatuda no pot dir res i surten per la porta principal del jardí.

 – Penso que en aquest raconet del jardí hi quedarà molt bé el lilàs, no et sembla?

ps. Tornar al blog amb una proposta de Relats conjunts sempre és un plaer.

Orgull de sòcia

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (1854-1936)

La farsa d'un judici

L'exèrcit que vindrà. Els Pets

No tinc gaires paraules. No sé ben bé què dir. Totes les paraules se'm bloquegen a la gola, apreto els llavis perquè em sortirien crits de ràbia i dolor. Me'ls reservo per cada acció pacífica de reindivicació d'aquesta injustícia. Em cauen les llàgrimes quan empatitzo amb les famílies, quan la humanitat em desborda.

Intento verbalitzar poc a les xarxes. Per respecte als qui pensen diferent. Això sí, em posiciono i raono davant la injustícia d'una democràcia que és de tot menys democràcia. De la banalització de les paraules. De la perillositat de la superficialitat de la política. D'un Estat que es desmunta a trossos i alguns només volen salvar la seva cadira arrossegant, matant als enemics.

I em refaig. I em sento forta de fer valer uns pilars que sento justos. I em poso el llaç, que molts cops em fa por portar, però que sento que he de portar. I camino, treballo, perquè la vida és molta vida i molt difícil, a cops. Perquè hi ha molt patiment i jo vull somriures, i la vida no s'atura sols per un judici que és una farsa. I cal caminar.

ps. Ahir va començar el judici. Però també es va exculpar la cúpula de Catalunya Caixa que no haurà de tornar ni un cèntim de tots els diners que es van embutxacar. Diners de persones com tu i com jo. I una vispa diu el què tothom sabia, que hi ha incendis, com el del Windsor, que són provocats.
I ahir nit, un documental sobre la violència policial impune.
Potser alguna cosa està canviant. Però hi ha molt a canviar.
Hi ha tants fronts.
La imatge, una de les parets de la presó model. Malauradament, no vaig poder fer aquesta foto quan la vaig veure. Ja estava modificada, una esvàstica a la galta. I fa pocs dies, encara més tunejada, uns barrots la intenten tapar. Però no se n'adonen que mai es pot empresonar.

Bon dia!

Lost stars, Adam Levine. BSO Begin again

Avui el blog fa 11 anys, i potser data tan assenyalada és una bona oportunitat per passar per aquí, dir-vos bon dia, enviar-vos un petó i un somriure als que passeu per aquí, i recordar tota la blogosfera en general, als qui encara persisteixen en aquest petit món i als que han cercat altres maneres de relacionar-se. A cops penso en molts blogaires, aquells que en poques paraules deien tant, d’altres que amb fotografies ho mostraven tots, d’altres dels que aprenia molt; dies, vespres que continuen presents, tantes vivències viscudes al llarg d’aquesta desena llarga.

Podria explicar tant del viscut mentre no he passat per aquí (que tampoc fa tant de temps). Tots els posts que he començat i han quedat en esborranys dels dies que vivim, la felicitació de Nadal que no publicar aquí, els propòsits de 2019 que potser em va fer vergonya publicar o el llistat de cultura consumida l’any passat, que no va ser poca. Però aquest petit espai sempre ha estat per abocar-m’hi, per deixar-me anar en tot allò que no goso (o gosava) dir en veu alta. Potser, perquè he aprés a dir més en veu alta el què penso, dic menys en veu escrita.

Estic bé. No sé si és per dir -aquella frase que diem tots però que els altres no gosem furgar per saber si és certa o no- o si realment estic bé. Estic refent-me. Tornant-me a inventar. Porto força temps així, però els sotracs han estat importants. Visc amb tota la meva realitat que m’envolta, la que m’agrada i em fa somriure i la que em preocupa, em fa arrufar el nas o caure llàgrimes. Amb tot el que he aconseguit i tot el que no he canviat. Amb allò que em manca, allò que no sé deslligar, els nusos que a cops es posen a la panxa i fan mal.

11 anys de blog és un bon moment per pensar si he canviat. Més enllà de les arrugues, cabells blancs o el fet de portar el cabell arrissat que abans em negava maltractant-lo amb mil productes perquè quedés llis. Potser és aquest el canvi. M’accepto molt més com sóc.

Però encara em queda molt camí per recórrer.

Encara em queda molt per viure.

Encara aspiro a ser la persona que vull ser. El fet és que a cops, el petit salt per aconseguir els propòsits, no l’arribo a fer i em continuo arrepenjant en altres, com si el meu benestar depengués d’ells. I això sols em porta frustració.

Espero que estigueu bé. Hi ha alguna personeta que m’amoïna perquè encara que jo no escrigui, passo per casa vostra, i d’ella el seu darrer escrit era molt trist, però espero que estigui molt bé, il•luminant les nits fosques.

Per molts anys més mantenint aquest petit espai, encara que sigui a batzegades, a rampells o estones. Per molts anys més de lluita per aconseguir tot allò que ens proposem. Per molts anys més de vida compartida.

Petonets!

ps. La foto, principis d'octubre, al Priorat.  

Nou petit plaer

Home, Morgan

Fa més d’un any, a una amiga d’una amiga li vaig proposar una activitat per un tema que tenim en comú via whatsapp. Encara, avui, no m’ha respost. Quan, al cap d’uns dies d’enviar el missatge li vaig comentar a la meva amiga, em va dir que quasi no mirava l’eina i podia estar dies sense respondre. Que si fos jo, es preocuparia de la tardança, però que amb ella, no pas. I ho vaig deixar córrer.

Ho puc dir. N’estic enganxada. No és que sigui una obsessiva controlant la gent, ni parlar-ne, però si que sóc que cada poc temps mira si hi ha missatges; m’agrada respondre ràpid i si no puc contestar perquè tinc feina o perquè no és el moment indicat per respondre, intento escriure alguna cosa per l’estil “ara no ho puc, contesto més tard”. Però no sempre és possible.

Ahir em vaig adonar d’un nou petit plaer que tinc, d’aquells que t’apropen els que estan lluny, com quan ens escrivíem correus electrònics llarguíssims, o quan ens escrivíem cartes (això ho he fet molt poquet), que et connecten amb els amics que veus poc o que et posen a riure. Després de sopar, quan encara no he començat a mirar res a la caixa tonta que sona amb el tn o la sèrie del migdia que repeteixen al vespre, repasso el watsapp, converses pendents, articles enllaçats, converses irreverents i tontes per riure una estona, posar-te al dia amb qui no veus, saber quin temps fa a Berlin o si estan afectats pels focs de Califòrnia, contestar les enquestes dels treballs de recerca dels nebots d’amics, repassar agenda i quedades ja pre-nadalenques,.... compartir vida, vaja.

Reconec que tinc molta sort. Gairebé no tinc grups pesats amb acudits que no fan gràcia (poc a poc, la gent es cansa que d’altres no contestin), mai he hagut de bloquejar ningú (al facebook, sí) o marxar per emprenyar-me. I un cop passat la voràgine dels fets d’octubre de l’any passat, la calma ha tornat, perquè gestionar tot allò, sensibilitats i temes punxeguts per aquesta eina on és molt difícil entendre la voluntat que acompanya les paraules, el gest que indica la ironia, la supèrbia o l’emprenyada, a cops no n’hi ha prou amb una emoticona per indicar-ho. Per sort, encara hi ha temes que sols parlant cara a cara es poden parlar.

Ps. Fer un post sobre whatsapp avui, amb l’escàndol dels magistrats i el pp podria semblar un acudit. No hi havia pensat però és un bon exemple del mal ús de l’eina.

la foto, una altra dels grans mèrits del whatsapp, que amics que fan fotos genials, immortalitzin moments que compartim, com la sobretaula d'un dinar. Foto del jordi un capvespre de dissabte a Sants.

L'armari

Fa un temps que, gràcies a un compte d’instagram, vaig conèixer El safareig, una botiga del barri de Gràcia on la Merche, experta adroguera de tota la vida, ven productes de neteja i higiene personal a granel ecològics i biodegradables. A més, si portes l’envàs, te’l descompte del pes del producte. Cal dir que, no sé si és l’efecte envàs o si és que cada cop n’hi ha més, però no resulten molt més cars que els productes del supermercat i en canvi, contribueixes  (encara que sigui una aportació molt minsa) a la sostenibilitat del planeta i també a l’economia de proximitat i de detall.

No és que sigui clienta habitual, no em queda massa a prop de casa però m’he aficionat al xampú, que és una delícia i pots posar-hi aromes. Tot i així, a mi, els perfums forts no m’agraden i tendeixo en tot el que puc a les olors neutres. Com que anar a aquesta botiga és una mica una excursió, vaig col•leccionant envasos i quan tinc necessitat de xampú, aprofito per incorporar productes com el sabó de les mans o unes escames per a la roba blanca. I cada visita, cop provo algun producte nou.

Ahir vaig pujar amb la intenció d’incorporar el suavitzant. En té tres i em va dir que els olorés per triar-lo. Evidentment per gustos, vaig agafar el més neutre, el de marsella, però em vaig emportar una sorpresa que encara em fa somriure. El suavitzant rosa, el de flors. Quan el vaig destapar em vaig transportar directament a l’armari de la iaia Teresina. Aquell armari que m’agradava tant obrir i remenar quan era petita; agafar el vestit llarg de tul blau marí dels primers anys vint per ballar o capficar-me ben endins aviam si trobava aquell vestidàs de la foto del ball d’envelat. Remenar entre cotilles i visos embolicats amb molta cura amb paper d’estrassa. Acariciar la suavitat de l’abric d’astracán i espantar-me amb el coll de guineu. Aquell armari noucentista de formes arrodonides que tenia tan vist que no li donava cap tipus d’apreci fins que de gran, he entès que era una joia. I encara ara, somric.

Pd. En aquest post no hi ha fotos, doncs no en tinc cap, de l'armari. Sols queda en el meu caparró.
Ah, també em vaig comprar una nova espuma de cabell. Estic convençuda que part de la caiguda de cabell, a més de l'estrés, és pels productes agressius de marques conegudes. Aviam si tinc sort i funciona.

Tardor 2018

Florence + the machine, you've got the love

Ja fa dies que és tardor. La fresqueta ens deixa dormir amb la finestra tancada, amb llençol i cobrellit; quin gust!

És la meva estació preferida. Ho he dit tants cops. La lluna plena d'octubre, els capvespres curts però preciosos, els colors dels boscos, prats i conreus, les platges buides,....

Aquesta tardor l'encaro amb optimisme. Em convenço que ara ens ve una etapa positiva a la família; encara queden ferides obertes per guarir, decisions a prendre, canvis a afrontar. Però no els puc viure amb angoixa sinó amb un convenciment que ens faci avançar.

Necessito descans i centrar-me en mi mateixa. I això m'està fent trontollar per dins i fora, doncs l'estar tan pendent dels que estimo m'ha fet sortir durícies als peus, xiulets a les orelles, mal de cap, dolor muscular ... I toca encarar els reptes que tenia per aquest any que per diversos motius s'han anat posposant.

Reviso els propòsits d'estiu, n'he complert ben poquets. Així, que els de tardor intentaré que siguin just en la mesura dels grans reptes a complir:

- Escriure la llibreta. Tinc esborranys i apunts per damunt la taula del menjador.
- Construir el blog-llibre dels 10 anys de blog. Tinc la idea al cap, però renoi, no m'hi poso!
- Aprendre a cosir a màquina. Ja m'he apuntat a un curset a Sant Cugat que em fa molta il·lusió!
- Llegir Ma. Aurèlia Campany. Tornar a reservar el llibre a la biblioteca.
- Fer una escapada, on sigui però escapada. Tinc tantes propostes!! que arribi novembre i les vacances pendents!
- Fer neteja a casa i caixes. Almenys, ja tinc caixes.

ps. I quins són els vostres propòsits actuals? 
Sempre en poso 10, però crec que prefereixo escurçar i aviam si els compleixo.
La foto, cabernet del Priorat que a hores d'ara ja està collit.