28/10/10

Descobriments al post 400

No ets la mateixa que fa 10 anys. En absolut.
Ni la mateixa que fa 3.

I llavors, com sóc ara?
Com he canviat?

Gràcies al blog he descobert un nou món. He descobert que podia dir tot allò que em passa pel cap, encara que de vegades em censuri, em pensi que em repeteixo o em cansi de dir el mateix. Encara que em faci cosa qui ho pugui llegir, pugui en riure’s o cansar-se.

Gràcies al blog he descobert que puc posar ordre a les idees, que les puc escriure i dir. I que són escoltades, enteses i respectades. Fins i tot he pres decisions gràcies als comentaris rebuts.

Gràcies al blog he descobert a fer més present la meva veu, a no callar-me tantes coses, encara que només sigui escrivint-les.

Gràcies al blog he descobert que no sóc tan estranya per donar-hi voltes a tot, que potser és part de ser molt (o massa?) reflexiva. Que no sóc pas la única i que és una sort.

Gràcies al blog he descobert que m’estimo una mica més del que em penso, que no em culpabilitzo de tot, tot. Que també em sé valorar (de tant en tant) a mi mateixa.

Gràcies al blog he descobert a mirar endavant. A no arraulir-me o quedar-me parada. M’he fet forta (una mica només, eh! La majoria dels dies encara em sento feble).

Gràcies al blog he rigut molts vespres, m’he divertit i he aprés un munt de coses. He flipat amb l’enginy, l’encant, la bellesa de moltes paraules, imatges o dibuixos, de les petites coses que cadascú amaga i que es deixen entreveure en el privilegi que és seguir blogs personals.

Gràcies al blog he redescobert que m’agrada llegir, cuinar, de millorar dia a dia. He intentat defensar-me amb la informàtica i recordar un munt de música emmagatzemada a la part més fonda del disc dur.

Gràcies al blog he descobert i fet un munt de companys i amics. He fet camí amb un munt de personetes que ja sou part de mi. M’he preocupat, he intentat esperonar, m’he alegrat i he plorat. Igual que us heu preocupat, m’heu esperonat, heu rigut i alegrat de les meves gràcies i desgràcies. De vegades trobo a faltar a alguns, de vegades em sorprenc descobrint noves il·lusions i blogs que em maleeixo per no haver descobert abans.

Gràcies al blog he viscut moments preciosos i d’altres no tan bonics. Històries entrellaçades, amics d’amics, vides properes o no tan properes. Però tots instants ben intensos i significatius.

Gràcies al blog he descobert que la solitud es difumina quan la vida és compartida.

Moltes gràcies a tots els que passeu per aquí, als que llegiu, als que comenteu, als qui em coneixeu físicament i em dieu que llegint el blog em sentiu més a prop o que em descobriu en coses que no sabíeu de mi, als qui em confesseu que seguiu el blog per vergonya meva o als que no ho feu. De vegades penso que si ens coneguéssim físicament us decepcionaria, perquè cadascú veu o pensa com vol, i les coses no sempre són com pensem.

Moltes gràcies per les coses boniques que sempre em dieu tots. Sovint crec que no me les mereixo pas i em fan envermellir. Moltes gràcies per ser-hi sempre.

Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú. I aquest blog arriba a les 400 entrades gràcies a tots vosaltres. Un petó.



Ps. Avui tenia un post ben trist, un dia que ja s’ha despertat gris i lleig. Trobava poques coses per les quals estar contenta, només una notícia via facebook era capaç d’alegrar-lo una mica. Però quan l’anava a penjar he vist que aquest seria el post número 400.... i era massa repetitiu d’altres posts per fer-lo un número rodó.

27/10/10

Bocins de dimecres



records d'infància (sobretot la cançó del vídeo, de la peli que ma germana no deixava de veure); fer camí de ronda; sentir complicitats amb qui sempre m'he sentit petita, petita; recordar per enèssima vegada que fer piscina em senta bé; una reunió de feina que ens dóna alè al meu cap i a mi (si resulta que de tant en tant ens escolten i tot! Finalment, si es pot aquest any tirarà endavant la meva proposta de beques!); enganxar-me a Fringe (feia molt de temps que no m'enganxava una série); la importància d'una infància plena de música i alegria; mails que fan somriure; el bon rotllo i ganes de ballar de les flash mob primer(de ballarins, multitudinàries o les dels inicis, deixant el personal ko) i dels lip dub ara; seguir sorprenent-me del meu GPS personal (ja no sóc un desastre de copilot! Fins i tot llegeixo bé els mapes); planejar un regal amb broma inclosa.


ps. Avui, per variar, res de mosaic, un vídeo que m'han passat, d'una fash mob a Bèlgica, per ballar una estona.

Per cert, no passa res per fer els bocins la matinada de dimarts a dimecres, oi?

25/10/10

Gat embadalit mirant la lluna


M'agrada mirar la lluna, contemplar-la. I em diuen llunàtica. Però poques vegades m'he parat a pensar quins efectes podia tenir realment la lluna. Si, esclar, de sobres és conegut l'efecte de les marees, però científicament, poca cosa més coneixia. Els metges li atribueixen grans dons a les dones que han de tenir fills, però un amiga de vuit mesos em constata que no sempre és així (avui ha escrit un mail i per tant en Pau encara és dins la panxa).

Una de la colla, gran seguidora de totes creences alternatives és anti-lluna (i potser per portar-li la contrària, tant m'agrada a mi). La maleeix i els dies que hi ha lluna plena es passa una bona estona recordant que aquella nit no dormirà (personalment crec que s'autoconveç que serà així i ja no dorm). La veritat és que no li faig gaire cas i atribueixo les nits d'insomni a neguits, cansament acumulat, nervis, mal al peu i no pas a la lluna o a tenir el llit direcció est (segons ella, per dormir bé has de tenir el cap al nord).

El fet, però, és que porto dos nits d'agonia. I jo ho atribuia al senyor amo de tota la casa, el gran Puck. Ha tingut unes festes, festasses de ca l'ample. M'ha despertat a mig somni ben dolç (fet que alhora també celebro, doncs per un dia recordo què somiava). I tot de mossegades i esgarrinxades a les cames i braços en donen fe. No li he donat més importància que el fet que vaig dormir dos dies seguits fora de casa. I segons la meva teoria de pa sucat en oli, quan això passa, perd el nord i m'ho fa pagar amb escreix. Però es veu que no.

Quan he arribat a la feina, la meva compi m'ha explicat que havia passat mala nit. Culpa de la lluna! I com és gallega i mig bruixa no li diré pas que no! Segons ella, la lluna afecta clarament el son i afecta moltíssim el comportament dels animals, sobretot els gossos i llops (lo dels llops ja sé que ho sap tothom, però no hi havia caigut). Primer no me l'he cregut gaire, però després he començat a lligar caps. Aquest cap de setmana uns gossos han matat dues persones, recordo com les nits de lluna plena al Penedès era un autèntic girigall de gossos i llops. Potser té raó.

Però i els gats? Als felins també els afecta? O és que no tinc un gat? O tinc un gat-llop? (si és com els d' Underworld ja m'estaria bé). Potser ja no és ascendent de gats de camp vascos com creia (també anava dient que era fill de mare soltera i resulta que no, que se sap qui és el pare. La prova de paternitat no ha calgut. Son idèntics).

El més misteriós i preocupant, però, és que quan he arribat a casa, el senyor amo de tota la casa, enlloc de venir-me a saludar, estava contemplant la lluna fixament, com si no hi hagués res més, com si fos el seu tresor. Ara ja li tinc por i tot, aquí damunt dels meus braços, fent veure que ronroneja i es deixa acariciar suaument. Crec que passarem una altra nit d'insomni!



ps. de vegades penso que parlo massa del meu gat. Quan tingui un fill en parlaré tant? Segur i més!
Lo de llunàtica no és pas perquè en sigui fan incondicional sinó pels canvis d'humor.
Mira que no m'agraden les pelis de por, però les de vampirs....
Per cert, la foto del Puck no és d'ara. En publicar-la me n'he adonat de com s'ha fet de gran! ara té molt més pèl!

24/10/10

Dulces besos, Esther


Ha estat especial. Molt tranquil·la. La fiesta més tranquil·la en anys. No hi érem tots, però en canvi, això ha ajudat a que estiguéssim més relaxats.

La meva iaia celebrava els seus 85 anys, i molts sóm els que creiem que serà la darrera i molts d'altres els qui no volen ni plantejar-s'ho. La iaia s'està apagant, però l'hem fet riure i emocionar. Semblava una nena petita amb sabates noves.

Com que no ha vingut la part de la família dels testimonis de Jehovà hem pogut cantar-li el cumpleaños feliz i brinar (fins i tot, diverses vegades). Coses que sempre estan prohibides i que sempre han generat conflicte, perquè sempre a algú se li escapa i els altres s'ofenen.

No ho puc entendre. Se suposa que tots hem de respectar-nos els uns als altres, però en canvi ells no poden respectar que la meva iaia i la resta de la família no abraçem les seves creences. Així, mai han vingut a les celebracions familiars (i que consti que jo no en sóc gaire amant d'aquestes trobades, sempre em sento peix fora de l'aigua), només als banquets de noces (això si que no s'ho perden!) i a la fiesta, dels pocs dinars que compartim tots plegats. A més, com tota la família son/sóm molt cridaners i l'alcohol ajuda, sempre s'acaba muntant algun pollastre. Entre els cosins passem força dels mals moments, fins i tot quan fa dos anys els meus tiets van marxar a mig dinar, els seus fills es van quedar. Però no deixa de ser molt trist. Sobretot per la meva iaia, que pateix. Perquè son coses que no s'entenen.

Segurament ella no ho ha fet tot bé a la vida, com la mare tampoc ni jo mateixa, que m'equivoco constantment. Però negar-se, confrontar-se per pensar diferent produeix una de les tristeses més grans que poden haver-hi en aquells bonics ulls verds. Et sents impotent. Em miro amb ma germana, amb qui no sóm gaire properes i sento que mai acabarem així. M'agrada pensar que no acabarem així.




ps. em repeteixo. sento que he escrit un post molt semblant a fa un any. Vigent encara. I sols desitjo equivocar-me, i l'any vinent haver de tornar a escriure un post semblant a aquest, perquè haguem tornat a fer La fiesta.
Acabo d'escoltar que avui s'ha fet l'homenatge als desapareguts i caiguts a la batalla de l'Ebre. Ho sabia perquè una amiga hi havia d'anar, però no sabia el dia. El meu avi va ser ferit a l'Ebre, per sort no va morir i tots sóm aquí. Se m'estreny el cor amb la coincidència (que pot semblar absurda).

20/10/10

Bocins de dimecres


saltar-se el règim amb uns pinxitus bascs al born; fer fotos amb la reflex digital de la Laura (ma germana); escriure, escriure, escriure; plorar, de vegades cal; deixar-se ajudar; un café que fa temps que tenia que haver fet; julio manrique; retrobar-me amb antics i nous companys; un italià a barcelona; un diumenge asoleiat i la tardor; converses amb xino d'acompanyant.


19/10/10

Una lluita dia a dia

Em falta gairebé un mes per la revisió ginecològica anual, quin pal! Però hi ha coses que s'han de fer i més tenint antecedents familiars i estant en edat fèrtil. El pitjor és recordar que et punxaran i et faran mal. A la darrera (i comptant que l'any passat la vaig haver d’anul·lar per estar amb el guix i he anat allargant el tema) em van detectar un mini-mini-nòdul i em van haver de fer proves.

Van ser uns dies de neguit, de no trobar-te bé amb tu mateixa, de mal humor i de tenir pors: Sabia que no era res, que tenia que pensar bé, però sempre estàs neguitosa, engoixada (o a mi, que sóc més aviat cagueta, me'n feia). A més, vaig estar enmig d’una discussió entre doctores. La que feia l’ecografia no me’l volia punxar, perquè opinava que era petit i en canvi la meva ginecòloga em va fer tornar a baixar, ja que al centre on pertanyo tenen com a política preventiva punxar-los tots, per petits que siguin. Les dues enfadades perquè s’havien desautoritzat entre elles i jo enmig, la doctora em va haver de punxar tres vegades per trobar-lo. Recordo que fa molt de mal, no és una agulla normal d’anàlisi o de donació de sang. És brutalment llarga i gruixuda. Se’t salten les llàgrimes sense possibilitat d’amagar-les, però saps que ho has de fer. I ma germana en té tres, i pensar que cada vegada que hi va se’ls ha de punxar se’m fa un nus al coll.

Hi ha moltes proves doloroses i que s’han de fer, no queda més remei si t'estimes una mica a tu mateix i valores la teva vida. És l’únic que tenim, la prevenció, per molt que també és cert que per més previsor i que vigilis, el càncer et pot aparèixer en el moment i lloc menys previst, no és just per un mateix no cuidar-se la salut. La meva companya de davant de taula i amb 20 anys, encara ara lluita perquè el malson del coll li quedi l més lluny possible. La seva lluita és la de molts. I sé que se’n surt i torna a somriure.

Només podem fer una cosa, viure en plenitud. I entomar el que ens pugui venir amb valentia. Avui es dedica el dia a recordar-nos la lluita contra el càncer de mama. Diumenge és la cursa de les dones, us convido a participar-hi. És dels càncers on més s’ha evolucionat mèdicament i on la possibilitat de sobreviure és més elevada, i també és un dels que més s’ha evolucionat socialment en quant a la prevenció. Però tot i així cal continuar lluitant, seguir esperonant en la seva investigació, sobretot per a aquells que l’han vençut, pels que dia a dia lluiten i pels que ens han deixat en la seva lluita. Segur que tots en coneixem més d’un i d’una.

Ps. I avui, enlloc de cançó, dos anuncis d’aquells que em toquen. No sé perquè ja sé que són publicitat, però darrerament, quan els veig, em fan saltar les llàgrimes. Crec que m'agrada més el segon.






17/10/10

Un bon cap de setmana a la ciutat


Darrerament amb el grupillo d'amics ens ha donat per fer excursions i sortides, on sigui, per escapar de la ciutat i de la rutina, com si ens fes mal aquesta ciutat que tant estimem. Fa uns dies vam anar a buscar bolets, amb força èxit, omplint un cistell i una bossa amb camagrocs i rovellons i ara ja es planeja la darrera escapada a la costa, per aprofitar els últims rajos de sol, encara que siguin amb bufanda.

Però avui ha estat un diumenge diferent. Disfrutar, conèixer la ciutat, estimar-la. L'excusa ha estat el 48h Open house Barcelona, visites guiades gratuïtes a 130 edificis de la ciutat. Un pla perfecte per no passar un diumenge de tardor fresquet i asoleïat vaguejant per casa.

L'itinerari fet no ha estat ni de bon troç el planejat (primer visitar el Media tic, edifici que tinc vora casa, veure per dins la Torre Agbar, agafar el tranvia i baixar al dipòsit d'aigües, actual bibilioteca de la UPF, per després anar a dinar a la barceloneta i arribar al'Hotel vela per fer un café).

Les entrades pel MediaTic estaven esgotades des de feia dies i per tant, amb l'amiga que m'ha seguit la proposta, hem anat directes al dipòsit d'aigües. Els pobres estudiants crec que ens han maleït força però és un edifici ben bonic i curiós de veure. Segur que estudiar allà dins ha de ser molt profitós i recomfortant.

Després hem pensat anar demanar entrades al Museu Picasso per aprofitar i veure l'exposició Picasso versus Degàs, però esclar, només eren edificis i ho hem deixat còrrer per un dia entre setmana i no fer la cua de guiris.

Entre mig hem passejat per la ciutadella i hem vist una trobada de lindihop -què xulo que és aquest ball i què bé ballen!-.

A la porta del Picasso ens hem trobat uns amics i ens hem ajuntat per dinar de ruta vasca per les tabernetes del Born, uns vinitus i uns montaditos, l'acompanyament perfecte per posar-nos al dia i riure una bona estona (i saltar-se el règim, per bé que la caminada de tot el dia ho ha compensat).

Hem refet la ruta per tercera vegada – des de que vam anar a Grècia, l'improvisació i l'aventura s'ha instaurat a dins nostre de la manera més natural, o això ens agrada creure-. Anar al vela, fer un tallat i agafar el telefèric per visitar l'Institut botànic i el Caixafórum, i així per fi, visitar l'exposició del Barceló. El vela no és tan espectacular, me l'imaginava més gran però colar-nos dins els ascensors i fer el cotilla ha estat tota una experiència. I després, prendre un tallat a la vora de la platja amb el solet que encara escalfa una micarrona ha estat escandalosament recomfortant.

Això si, la nostra visita ha acabat aquí, una altra cuassa de més d'una hora ens esperava per pujar al telefèric i ho hem deixat còrrer. Si ja sé jo que arribarà gener i no hauré anat a veure en Barceló!


Un diumenge, i de fet tot un cap de setmana, de tardor a la ciutat, amb els verds, marrons, grocs i vermells dels arbres i amb el solet que encara escalfa, el blau del mar i una companyia excepcional per encarar la setmana amb millor humor.




ps. De fet, tot un cap de setmana recomfortant, amb noves rutines i molts sopars casolans commovedors i divertits.
La visita ha estat tan profitosa que m'he quedat amb les ganes de tornar-hi, n'hi de coses maques a la ciutat! i fins i tot he arribat a casa tan motivada que he tret Els pilars de la terra per començar-lo. Seré capaç? Només treure'l i veure com pesa ja m'ha tornat la mandra. De moment el poso a la barra lateral, per anar-me acostumant.

15/10/10

Relats conjunts: noia llegint una carta davant una finestra


“Estimada,

Va ser tan bonic.
Potser pocs ho sabran valorar, molts li donaran poca importància, se’n riuran.
Però per mi, va ser molt bonic, de les coses més tendres que he viscut.
I el record no fa mal, ara ja no.
Una vegada em van dir que ho escrigués tot. Però de fet, tot està escrit. En cada una de les paraules, de les imatges, de les trobades, dels fets.
Era tan bonic el que teníem que espantava. Perdre-ho era ben trist. Tu m’havies avisat, eres més recelosa de sentir res, d’aventurar-nos a res per no perdre la nostra amistat.
Però és el que havia de ser. Tot té un principi i un final i no es pot retenir.
Tot s’ha d’afrontar. Som més forts del que ens pensem i no puc restar esperant que algun dia m’estimis com jo a tu.
He de fugir de les petites punxades, de les gelosies del que veig que tens amb d’altres i no entenc. Del teu riure i del teu plorar. Sols alimenten en mi un dolor innecessari.
Sé que ho entendràs.
Res dura per sempre, tot té el seu temps. Ara, finalment, ho he entès.
Et recordaré sempre amb un somriure, pel que vam viure, del què hauríem pogut ser però que mai serem.

Un petó”


ps. Nova proposta de Relats conjunts.

13/10/10

Bocins de dimecres


jugar; penjar la làmpara de l'habitació; la dolce far niente d'un dimarts de festa de tardor; sentir complicitat amb la teva germana; un pastís amb un peu de sucre llustre; el vent que enreda tots els cabells per refrescar les idees; dedicar-me al balcó: transplantar, podar, treure fulles mortes; converses íntimes per telèfon; adormir-se sentint com plou.





ps. Aquesta vegada les fotos no estan gaire aconseguides. Encara no m'han enviat la del pastís i la de ma germana no sé perquè però el picasa no me la reconeix. Aix....

11/10/10

Convit


Avui us convido a sopar. Posaré espelmetes i guarniré la taula, estarem apretadets, però així farem caliu. El menú és el de menys, però intentaré que tot us agradi: amanida i una recepta que he trobat de figues farcides de formatge fresc i oli de romaní amb el pica-pica de patates i olivetes de sempre. I després jugarem amb les foundes. Una de formatge amb troçets de formatge curat i amb aquell toc que li dóna la nou moscada i el vinet blanc, per sucar-hi pa, raïm, cebetes confitades i xampinyons. I l’altre d’oli, amb carns variades i verduretes del temps tallades amb salses barbacoa, tàrtara, de formatge blau i compota de poma per acompanyar. A la nevera hi ha vi blanc però també tinc d’aquell Rioja que em té el cor robat. De postres hi ha trufes casolanes, que ens porta un amic, amb gelat de vainilla i nous de macadàmia o de iogurt grec.

Allargarem la nit amb els combinats de sempre i si ens animem, fins i tot igual sortim a ballar, malgrat encara arrossegui una mica el constipat. O si no, ens podem quedar fins a les tantes xerrant, arreglant el món, o millor posant pedaçets de somriures als nostres móns particulars. Fins i tot via spkpye ens trobarem amb l’altre punta del món per brindar plegats.

I motius pel sopar? Potser cap o potser un munt, sempre hi ha motius per sopar plegats. Però a més avui, justament avui, fa un any que vaig relliscar i em vaig trencar el peroné. I potser molts encara somriuen per tal idea estrafolària o es pregunten perquè celebrar-ho, que quina importància té o quina xorrada més gran recordar-ho. Doncs potser perquè aquell mal pas ha significat una de les vivències de la qual més coses he aprés. De tot l’amor que aquell dia vaig rebre, enmig del bosc tapant el peu inflat i l’os sortit de lloc, buscant els forestals o intentant fer bromes i riure sobre la cita que m’acabava de carregar en una sala d’espera trista d’hospital. Dels somriures còmplices i les llàgrimes vessades. D’aquells dies de visites, trucades, mails, xats, comentaris i ànims a dojo. De rescats per sortir de casa si o si, de compres urgents, somriures descarats, berenars o picnics improvisats. De silencis i de llargues xerrades. De mals humors i renecs. De les pors que no s’entenien si es tenen dos dits de front i del desànim que vaig fer patir a tots plegats.

Diuen que els amics són tresors. El meu tresor és immensament gran. I potser fins llavors no vaig saber veure’l bé ni donar les gràcies; sempre buscant allò que no tinc i valorant poc qui m’envolta, em dóna escalfor i em porta del braçet. Tots hi sou convidats aquesta nit; per brindar i ballar i riure i somiar. Que la vida és per ser viscuda, amb els seus moments bons i els seus dolents, però és única i molt millor si és compartida.



Ps. A aquest sopar també esteu convidats tots els blogaires, amics que visiteu i viviu en aquesta petita casa que no és meva sinó també vostra i amb qui comparteixo tans moments.
La foto és de la taula parada. Hi falta una altra founde que està de camí i tot el menjar, però és que si el poso ara ja, el puck el devora!

8/10/10

El primer de la temporada


La tardor és la meva estació preferida. Ens preparem per l'hivern, deixem la calor i la xafogor enrere. Els boscos es posen preciosos i malgrat sembli contradictori un munt de coses recomencen.

Les rutines i els hàbits, els compromisos o nous reptes.

I arriben els primers de la temporada: els primers rovellons, les primeres sopetes, les primeres reunions, les primeres pors.

I per suposat, el primer constipat. Estic trinxada. Porto dos dies amb molt mal cos, amb un humor pèsim i unes angines una mica inflamades. Els canvis de temps i els canvis de ritme vital m'han passat factura en una setmana. Espero que això no sigui una constant del curs. Hauré de prendre més sucs de taronja i més estona de llit.

Desitjo que arribi el fred de totes, totes. I que deixi aquestes nits una mica fredes i uns dies estranyament calurosos. Que es deixi de mitges tintes. No m'agraden, cada vegada menys. Quan les coses són el més clar possible, s'entenen i entomen més.


ps. això si, a veure si el primer rovelló cau ja!
ah, i que consti que no m'agraden les sopes!!!

6/10/10

Bocins de dimecres


"No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario"

Walt Whitman



Acariciar una panxa de vuit mesos; recordar Epi i Blas; dir-t'ho tot amb una mirada a tres bandes; posar-me una manteta al llit i sentir el recomfort de la seva escalforeta; dir en paraules coses que costen molt de treure't de sobre, alliberar-les; planejar Carcassone; enviar regals; un dinar com temps enrere; rebre per correu electrònic un poema.

5/10/10

De karakia a la Teca


Avui, al 33, comencen els nous programes de Karakia, el programa de cuina que més m’agrada. No és un programa de cuina com els de sempre, al contrari. Cada programa està dedicat a la cuina tradicional d’algun país estranger explicat per persones originàries d’aquell país que viuen entre nosaltres.

No només és un programa de cuina, sinó que es narren les històries de les persones, les seves cases, les costums que mantenen, el que els ha portat aquí, com viuen en comunitat. En fi, vides particulars, històries diferents i alhora iguals. I es fa amb una delicadesa i tranquil·litat que és la millor recepta per arribar a casa i desconnectar del dia.

Fins fa pocs anys no era gran entusiasta dels menjars estrangers, sobretot de menjar de països llunyans, però darrerament vaig enxampant mires. Tots ho anem fent. Sembla que quan sortim a sopar fora sempre acabes a un italià, un japonès, un àrab, un mexicà, un xinés, un vietnamita, un francès, un argentí, un wok, menjars de fusió, menjars fashion. I de fet, si m’hi paro a pensar, sempre que venen amics a sopar intento fer coses d’arreu del món: que si cous-cous, pizzes, pastes, mousakes o receptes innovadores.

I en canvi, mai he fet una paella, doncs em sap greu fer malbé marisc ben car quan encara no em surt bé un trist arròs bullit. O tampoc he dedicat temps a cuinar un fricandó, uns canalons com els de la mare, uns calamars farcits, .... potser el plat autòcton (encara que basc) més elaborat que he fet mai és el lluç a la basca. Això si, experta en truites de patates, escalivades, esqueixades i per suposat, en pa amb tomàquet.

Potser ens volem fer tant els moderns a la cuina que poc a poc ens anem oblidant de les receptes de casa. Les de tota la vida. A casa, la mare té la Teca de la meva iaia Teresina (la mare del meu pare) i que crec que era de la seva sogra. La mare sempre diu que d’allà ha aprés a cuinar, de fet cuina ben diferent de la iaia Esther, castellana de “pura cepa”, i és un tresor que es guarda ben guardat, el llibre més arrugat, més esquinçat que he vist mai. El llibre amb més vida que mai he tingut a les mans.

Crec que pel sopar del proper dilluns, malgrat mengem foundes franceses, va sent hora que deixi de provar de fer tiramisú i comenci a experimentar amb la crema catalana.




ps. Ben cuirós que avui parli de cuina, quan aquesta tarda tinc visita amb l'endocrino! La foto és de la Teca que hi ha a casa els pares. Creiem que és de la primera edició, preò enlloc ho posa. I li falten les dues portades i gairebé està desllomada. Però ningú s'atreveix a tocar-la. Llegir-la és un regal, tan senzilla, amb un català tan preciós!

3/10/10

Una nova etapa

Per una persona que dóna tantes voltes a les coses, que les pensa i repensa tant com jo, de vegades es donen situacions ben curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi pensant en aquell moment, t'arriba la decisió a prendre, la solució als neguits que teníes (i que potser fins i tot desconeixies que tenies). En part, això em va passar dissabte al matí en un aspecte que ara no ve al cas i relacionat amb el post anterior. Però també em va passar a principis d'estiu.

Un dia, sense venir a res, quan feia temps que em plantejava que necessito estar activa, estar associada a alguna història, moure'm, fer un servei, em va venir a la llum la decisió. M'entestava en deixar enere el meu món des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol cosa relacionada. Però perquè amagar un sentiment de pertànyer a algun lloc, un servei que conec i que sé que necessita mans. A què esperava? A que em vinguéssin a buscar? Sabia que no ho farien. No gosarien mai a demanar-me res més.

De cop i volta, sense pensar en res, tenia la resposta a un munt de plantejaments de projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec el projecte, sols l'havia d'adequar a la meva realitat. A la meva manera de ser, a la vida que porto i a la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc ganes de jugar, còrrer, preparar mil i una reunions, estar al capdavant de res. Prou faig construint casa meva cada dia. I tampoc podia anar a un centre on hi haguéssin moltes mancances. Encara em fa mal haver tancat el meu centre, el dolor que vaig sentir en deixar els infants se'm fa present.

I així vaig oferir les meves mans, limitades per la meva realitat, per saber que ja no sóc cap joveneta i que tinc que construir la meva vida, però amb ganes de donar-me als altres. Em sentia una mica egoista per posar condicions, però sé que no puc donar més que el que ofereixo, donar-me a tot seria dolent per a mi, però sobretot per als altres. Sabia on volia anar, però si calia, podia anar on fos, i he anat a parar a un dels centres que més a prop i amb qui més puc connectar. Ahir van començar amb els infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que no estaré els dissabtes amb ells.

I avui, avui he tornat a l'Assemblea d'animadors. He tornat com a casa. M'he retrobat amb mil i un rostres, somriures còmplices, sorpresos, abraçades immenses, picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot continua igual, els mateixos acudits, sortides de mare i jo caient en totes les bromes com sempre.

I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil. No estaven part de la meva vida, els meus eterns companys de viatge, l'Asel·la i el Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no hi era el meu centre, els meus nens, Sant Medir. Jo, representant un altre realitat, una altra manera de fer. M'ha costat i fins avui no he vist que em costarà una mica. Però sé que no només ho faig per mi, sinó perquè crec en la oportunitat que tenen els infants de ser escoltats, de ser respectats i crèixer i fer un món molt millor.





ps. Avui sento que comença una nova etapa. Una etapa que molts no entendran, però els que si que tinc a prop, malgrat pensar ben diferent, van acceptar i fins i tot es van alegrar. Recordo com quan li vaig explicar a una de les meves millors amigues, pensant que em reprovaria la decisió, em va somriure i em va encoratjar.

1/10/10

Fer un reset


Fa uns mesos, una amiga em va dir que hi ha persones que quan han de deixar alguna persona enrere tenen la capacitat de fer com el reset fa a l’ordinador. Esborrar-ho tot i tornar a començar com si fos una pantalla en blanc, sense records, ni bons ni dolents. I llavors jo em preguntava com es podia ser capaç de fer això. Que em semblava força trist.

M’entossudeixo en quedar-me amb les coses bones que m’han aportat totes les persones que han passat per la meva vida o vull quedar-me amb elles. I les dolentes, les que em fan mal, costen d’oblidar, però s’acaben oblidant o més que oblidant, arriba un moment que es difuminen i no fan tant de mal. Recordo massa.

De tant en tant, però, et trobes que no tothom pensa igual. I em sorprèn. I m’entristeix, sobretot quan es tracta de persones del paràgraf anterior. Perquè oblidar-ho tot? Perquè fer veure que no has estat res per a ells? Perquè que ha estat important per a tu és com si mai hagués existit? I és mes, perquè ni s’intenta dissimular aquest desinterès? Simplement es passa de tot el viscut, com si no hagués significat res.

Llavors, em contesto que potser és que realment no vaig ser important, només un pedaçet per enganyar la solitud, per fer activitats, per deixar anar les preocupacions. I m’empetiteix, em deixa completament vulnerable i espedaçada per tancar-me cada vegada més a la meva closca.





ps. Voldria aprendre a fer reset. I llavors he pensat en tornar a veure Olvídate de mi, però he recordat que no és la millor pel·lícula per oblidar, malgrat sigui genial. La foto, del flickr.

La cançó de la barra lateral la vaig descobrir fa poc en aquesta versió, que de fet, m'agrada més.