La casa encantada

Es manté ben cofoia enmig de grans edificis moderns que s'aiexequen dia rere dia. No l'importa el que pensin d'ella, si les parets son lletges o si sembla que es caigui a troços. Sembla que porti una lluita amb el pas del temps, una guerra amb la grandesa i la modernitat d'aquesta ciutat.

I amaga tresors. Qui deu viure-hi? Hi ha qui aposta per una velleta que cus vestits preciosos mentre mira el televisor a veure si veu els seus fills. Aquells que un dia van penjar el molinet de vent a la balconada.

Hi ha qui diu que una antiga gran dama del teatre es repinta els ulls amb perfilador negre com si anés a filmar la seva darrera actuació. Aquella per la qual li regalaran un ram de roses vermelles gegant.

Potser una àvia que enyora els néts que ja no venen a veure-la ocupats amb futbol, handbol o bàsquet. O potser una vella aristòcrata que recull tresors amagats entre les escombraries, que s'empolaina i es posa les millors gales per menjar el poc que li dóna la pensió mínima.

Sigui qui sigui és un misteri, i cada dia, quan el vent fa sonar les campanetes del sonall que hi ha penjat no puc deixar de mirar amunt, com si cada vegada que sonéssin, un àngel s'escapés i aconseguís les ales. Com si un munt de globus anéssin a enlairar aquesta petita proesa d'una ciutat de ciment sense límits per una història com la del Carl i l'Ellie.

ps. el barri on visc, canvia cada dia. I mai recordo fotografiar els canvis. Molts grafits se m'han perdut per no haver portat la càmara en mà (cosa que abans si que feia, ais.....). No volia que aquesta casa que em recorda tant la peli Up se m'escapés (perquè estic segura que un dia, tot de globus se l'enduran volant!)

i no passo per alt que també preocupa qui pugui viure-hi, si estarà en bones atencions, esperant sols que la puguin reallotjar.

Ps2. Per cert, he dit alguna vegada que m'encanta el cine? Com disfruto i avui toca ben a prop! A veure si hi ha sort amb Pa negre!!!