1/11/11

Sopars a casa


Fer sopars a casa tenen aquesta tradició. No puc parar taula. Les coses queden al moble de davant el sofà. Les copes esperant ser omplertes amb vi, els coberts recollits i els plats per ser servits ben calents. L'amo té que ficar cullerada i sempre està inspeccionant tot detall, de manera que és impossible parar taula. Però de fet ja em va bé, que sempre vaig tard i atabalada amb el menjar. És l'excusa perfecte i la marca de la casa. M'agrada que sigui d'aquesta manera. Que la gent sàpiga on trobarà la copa de vi per ser servit i que sigui a un lloc diferent de la taula.

Avui (o ahir com es vulgui entendre), l'amo, fins i tot ha embolicat la troca encara més. I en una trucada al timbre, s'ha espantat tant que ha tirat dues copes de vi per les estovalles, fent que acabéssim sopant damunt d'estovalles de paper i les estovalles en una galleda a la banyera esperant ser rescatades.

Ell sempre mana. Fins i tot en els antiestamínics que s'ha de prendre un amic. Té el pèl massa llarg (i jo passo massa poc l'aspirador). Sempre vol anar a la falda de qui li fa por, sempre vol cotillejar-ho tot i sovint té que acabar com si estigués castigat en una habitació (i això em sap greu, perquè mira que s'ho passa bé quan va de falda en falda, deixant-se acaronar de valent o mossegant per deixar empremta).

El que m'agrada i alhora em sap greu de quan venen els amics a sopar a casa és que ells acaben cuinant, fent-se seva la cuina, traginant les coses amunt i avall. I jo atabalada sense controlar res. És deliciosament, un desaste encantador.

I la castanyada, sembla que un punt de trobada de casa, un punt de trobada perquè passin tot de coses, com fa dos anys que gairebé incendiem el pis posant les castanyes al forna amb paper de diari. I avui perquè ens retrobessim en aquesta ratxa, desastrosa per molts, dolça per uns quants. I que espero que ens encomanin. Per tornar-nos a explicar les coses del dia a dia, els viatges que comencen, les panxes que creixen, les vides que anem constuïnt malgrat costi.

M'agraden aquestes trobades a casa. Malgrat l'amo sigui incomprès, malgrat vagi atabalada i em faci molt mal el peu, malgrat els antiestamínics, i malgrat demà tingui feina de valent. Quan marxen, em sento amb un somriure commovedor. Oferir casa meva és un regal i que vinguin a casa també és un regal. I és que no hi ha cases de ningú i casa meva és casa vostra.



ps. desitjo que passeu molt bona castanyada. Encara que vagi tard en el meu desig.

La cançó no sé si s'adiu, però és que comença novembre, un mes preciosament melancòlic que m'agrada especialment ( i no sé perquè).

19 comentaris:

fanal blau ha dit...

Aquest amo és un gelós. Tot i així, segur que són sopars encantadors, amb estovalles de paper incloses, i encara deus dur el somriure.
Bon dia, rits! :)

Ferran ha dit...

Hehe... els "amos" són sovint uns incompresos per part dels amics. Uns molt amics meus tenien un "amo" en forma de gos gegant, però gegant no com ho vulguis saber. Va morir, em sap greu (ei, sense ironia; em sap greu); m'encanta sopar a casa seva, quan fan una trobada d'amics, però aquell gegant, amb tot de pèl per tot arreu, passejant-se entre els convidats...

Sí, els "amos" són sovint uns incompresos per part dels amics!

ps: si el desastre és encantador, bon desastre és :)

XeXu ha dit...

Jo no solc portar gent a casa, i en part és pel gat, que és tafaner de mena i no deixa tranquil en tota l'estona. És bonet, això sí, i no es fica amb els convidats, però si els coneix els reclama ració de moixaines, és clar, és molt espavilat. També hi ha la sort que, si no els coneix, s'espanta tant que no se li veu el pèl, mai més ben dit. Bé, el seu pèl està per tot arreu, això no cal dir-ho. Impossible eliminar-lo tot. Jo crec que el raparé...

Elfreelang ha dit...

Espero que l'amo almenys hagi cantat allò de marrameu castanyes! no esgarrapa oi? això que els gats vagin sempre a qui els té por...jejeje que en són de llestos!

garbi24 ha dit...

La millor senyal es que els convidats tornen.....o,sigui, la teva casa és un éxit.
Bona castanyada.....:-)

joanfer ha dit...

A mi m'encanta tenir gent a casa a sopar, i en tinc bastant sovint. I me'n adono que sóc molt exigent. No pot faltar de res, ni per menjar, ni per veure. Més val que sobri, que no que falti. Tothom ha de sentir-se com a casa seva i tothom té cabuda. Així que... per a moments com aquests, és necessari que l'amo ho sigui jo! ;)

Assumpta ha dit...

M'encanta la foto amb totes les copes damunt el moble, els coberts a punt i també els tovallons... però dins el vas, com si tan sols faltés el darrer pas... i l'espelmeta per crear ambient :-))

Però quan dius que el Puck es va espantar i va tirar dues copes... és que el gat era DAMUNT la taula amb el menjar ja a punt i tal?

Feliç novembre!! :-))

Alba ha dit...

Oferir casa és un regal... i fer d'amfitrió està molt bé i m'agrada. Jo gaudiria d'allò més si tingués un gat a la falda mentre sopo, o mentre resopo, o mentre menjo les castanyes... i és que sempre allà on vaig hi ha gossos enlloc de gats! I no és que no m'agradin els gossos, però..... on hi hagi un gat.... !!
Acabo de descobrir el teu bloc Rits, i crec que m'hi quedaré una estoneta per anar xafardejant!

El porquet ha dit...

A mi m'encanta dur gent a casa també. Em fa sentir, també, molt atabalat, i el dia posterior... ofegat pel munt de plats i gots per a netejar. Però la sensació que en queda és de goig profund i d'haver pogut gaudir d'una vetllada amb la gent que t'agrada tenir al costat en les dates assenyalades (o no cal ni que siguin assenyalades!).

Espero que hagis gaudit d'una bona castanyada... que segur que sí!

S.N. ha dit...

La meva gata també és un "xou" quan ve gent a casa i també acaba tancada jajaja però té la seva gràcia...és el q té tenir aquests companys de pis peluts!

Carme ha dit...

Hi ha solucions per tot. I tu n'has trobada una de molt bona i que té la seva gràcia...

A vegades els amos són uns incompresos i a vegades... també ho són els pobres convidats si no els hi agrada que els mosseguin o els llepin... hehehehe...

Barcelona m'enamora ha dit...

M'encanten les festes a casa! Crec que és molt més personal i especial que no s'hi es fan sopars als restaurants, crec que es crea una atmòsfera molt més íntima.

Ahir mateix vam fer el sopar de castanyada a casa una amiga i va ser genial! Com genial espero que també siguin tots els sopar que facis a casa teva, encara que pel expliques al post..ja queda claríssim que sí! No sé perquè però sempre s'acaben fent els sopars a les mateixes cases, del meu grup d'amics n'hi ha 4 que sempre estem a les seves respectives cases! Això sí, a l'hora de marxar ajudem a netejar!

Una abraçada!

Peròquèdius! ha dit...

Aquest miau és un bon amfitrió i sap que qualsevol nit pot sortir el sol en la teva companyia... Salut!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

L'amo... és com és. Només faltaria que passés alguna cosa a casa i ell no en fos el protagonista.

Nosaltres aquest any no hem fet castanyada, però dono fe que a Zúric la gent menja moltes castanyes... encara que siguin de Halloween. Una entrada sobre el tema, aviat, espero.

rits ha dit...

Tinc la sensació que aquest post ja l’havia fet. De vegades un es repeteix, també senyal que hi ha coses molt pautades. M’agrada molt que la gent vingui a sopar, xò té les seves coses dolentes i les taques de vi negre no hi ha manera que marxin de les tovalles, i això que son vermelles.

FANAL BLAU, el sopr va anar força bé. L’amo i tant que és un gelós! Si ell no domina, s’ha de fer notar.

FERRAN, entenc que pels demés sigui difícil de portar. Cadascú fa casa seva com vol, xò qui no té animals, costa entendre que l’amo mani tant. Abans de tenir gat no m’agradava gaire trobar-me els gats dels amics a la taula.... i ara, l’amo de casa fa el que vol.
Bé, el desastre en aquell moment em va atabalar i molt!

XEXU, el Puck tb ho és de tafaner i tímid, molt menys que la seva mestressa, de seguida va amb qui sigui. Buf, el tema pèl és horrorós.

ELFREELANG, ostres, no hi havia caigut!! Vaig cantar-li jo per ell.

GARBI24, bé, no sé si un èxit, però totes les cases son benvingudes.

JOANFER, m’hauràs de donar uns quants trucs. A mi tb m’agrada tenir-ho tot bé, xò poques vegades me’n surto. Potser tenir el gat tancat des del principi ajuda, xò pobrissó.

ASSUMPTA, és xula, oi? A mi tb m’agrada. Mmmm, al ppi si que el Puck pujava fins i tot quan la taula era parada. Ara ja no, alguna cosa de disciplina li he donat, xò per si de cas, com que em sembla una cosa de molt mala educació, prefereixo posar-ho tot a darrera hora a taula, per si de cas. L’incident en qüestió va ser quan la gent estava arribant. La taula no era parada però dos amics van deixar les copes allà damunt, i llavors ell si que estava al damunt.

ALBA, moltes gràcies per venir. Xafardeja tot el que vulguis, per aquí estarem.
Suposo que va una mica a colles. La meva colla d’amics son tots de gats. Crec que ningú proper té gos. És ben curiós, oi?

PORQUET, si, l’endemà, amb tota la cuina desmanegada fa una mica de pal, xò compensa moltíssim haver gaudit de la gent a casa.
Ha coincidit que celebrem dues castanyades a casa, l’any passat no la vaig celebrar amb ells, xò com dius qualsevol dia és un bon motiu per fer un sopar a casa.
Tb espero que hagis gaudit de la castanyada.

SN, no recordava que tinguessis gat. Perquè l’han de liar tant?

CARME, si, entenc que a no tots els convidats agradi. A mi no em fa res tancar el Puck quan ve algú a qui no li agraden els animals. Seria molt poc afortunat per part meva no fer-ho, i per damunt m’agrada que la gent estigui a gust.

BCN, doncs si, son més naturals i tranquil•les. Et pots estar més relaxat.
Amb el grup no tenim masses problemes per anar a casa d’un o d’altre. Només hi ha un parell de persones persona que mai volen que hi anem, i mai ens ha explicat xq, xò el fet és que sempre acaben posant excuses i ja no insisteixes, tampoc cal, oi? Com la majoria son d’un barri concret, sempre acabem entre 2-3 cases, a la meva, com que està lluny de la majoria de gent, doncs venen poc. Per això m’agrada tant quan venen.
Espero que passessis bona castanyada!

PERÒQUÈDIUS! S’ha acostumat massa bé, que el tinc molt mimat!!!

CA L’OTIS, és ben cert, sempre han de ficar cullerada! Espero el post amb delit, segur que us ho heu passat molt bé!

Un petó per a tots i totes!!!

Finestreta ha dit...

Quin post més maco! M'agrada això de deixar les copes i els coberts a un altre lloc, així cadascú tria el que prefreix... Trobo que té encant!

Yáiza ha dit...

Bona castanyada!! Clar que t'agrada el mes de novembre, és el mes del meu aniversari, dona! Això ho explica tot, oi?? ;)

Està molt bé que casa teva pugui ser el centre neuràlgic de les reunions amb els amics, i millor encara si ells s'hi senten com a casa (i et treuen feina del damunt).

Una amanyagadeta al Puck de part meva!

rits ha dit...

Ostres que bé, FINESTRETA, gràcies! a mi em fa certa cosa, xq és per culpa del Puck, vist així a veure si convenç.

YÁIZA, doncs felicitats avançada, espero que ens diguis quin dia per felicitar-te bé!!!! a mi m'agrada molt.
Dona, centre neuràlig no ho és, pensa que tots viuen en un barri de la ciutat i jo en un altre, més aviat els costa venir. Per això m'agrada tant quan venen.
Li he fet la moixaina de part teva.

Un petó per totes dues!

lulamy ha dit...

Ohhhh!! Jo al final em vaig perdre aquest sopar amb tradició! Segur que va anar molt bé, tot i les trapelleries del Puck. El proper no me'l perdo!