17/12/11

RC. Bocca della verità


Recordes aquell viatge a Roma? Aquell estiu, aquell juliol calurós.
Un gran viatge, amb sorpreses, sopars preparats, detalls increïbles, carrers sense atrevir-se a creuar, visites i somriures.
Amb runes i història. Amb passejos vora el riu al vespre, festes al Trastevere i al Campo di Fiore i una ciutat eterna als nostres peus.
Amb gats, gelats i vins. Allí va ser on va començar la nostra afició a brindar en copa de vi.
I calor.

I vam arribar a posar la mà a la Bocca, després d'una cua llarga, esperant que no se'ns engolís ni ens mossegués. Desitjant que els nostres somnis de joventut s'acomplíssin.
I també vam llençar la moneda a la Fontana esperant tornar a somriure i ballar. Fent de la nostra vida un camí planer.
I tot era fàcil.
I tot era senzill.

Però ara, ara ballem al costat sense saber què dir-nos. Amb un silenci incòmode que ens trenca per dins.
Amb les arruges que marquen el què ens ha passat.
Com si aquella bocca ens hagués engolit l'ànima del què creiem etern i que no sabem com esmenar.
La nostra amistat.


ps. Nova aportació als Relats Conjunts. Avui he estat pensant un relat diferent, cursi, com són sempre els meus, però diferent. Potser l'escrigui. Però ara m'ha portat aquest. de vegades hi ha coses que s'escriuen com si no tinguéssin sentit, però que surten soles. Només es poden deixar anar.

15 comentaris:

fanal blau ha dit...

Jo el trobo un relat ben ben descrit i hi ha bocins en els que em sé reconéixer en aquesta Roma.
Bona nit/bon dia, rits!

El porquet ha dit...

Molt i molt evocador d'una imatge romana clàssica i encisadora.

Malgrat la tristesa que desprèn el relat... potser és que la veritat, a voltes, és massa trista com per a trobar-nos-la cara a cara.

Audrey ha dit...

M'ha agradat el to evocador del teu relat, no és cursi!, és entranyable, un trosset de vida. Una reflexió del pas del temps.

Bon cap de setmana!.

montse ha dit...

Un bon relat senzill i reflexiu.

XeXu ha dit...

Si és basat en fets reals és trist, però està ben escrit i arriba. És una llàstima que es perdin aquelles sensacions de joventut, però la vida porta sempre per cantons que no podem predir.

Elfreelang ha dit...

Ben narrat i ben escrit rits...com la vida mateixa....ai la bocca que s'empassa ànimes!

Yáiza ha dit...

Evoques sensacions molt agradables... la llàstima és que siguin passades!

Carme ha dit...

A mi m'ha agradat molt, encara que acabi trist. Una amistat esquerdada és trist... Ja espero l'altre!

Carme ha dit...

Ah! i no el trobo gens cursi!

Gemma Sara ha dit...

És curiós que m'ha sorprès que es tractés d'una amistat, em semblava que era una parella... Però les amistats tamé poden perdre l'ànima... Molt bonic.

rits ha dit...

Merci pels vostres comentaris. No, aquest no és cursi, xò el que he penjat ara, un rato si que ho és!

un petó!

McAbeu ha dit...

Si que té un final trist però de vegades la vida és això també. Potser el record d'aquells dies a Roma els farà recuperar una mica allò que han perdut.
M'ha agradat aquest i m'ha agradat el "cursi" que he llegit primer i que a mi no m'ho ha semblat tant. :-)

Rafel ha dit...

Una boca ben inquietant, més que si els hagués mossegat.

Assumpta ha dit...

Ai, ai, he estat el cap de setmana a casa la meva germana i ara vaig fent repassada i he llegit els teus relats en ordre "contrari"... aquest és molt trist!! No pot ser que acabi així... per què no parlen? És impossible que no tinguin res a dir-se si abans creien que sí... no s'hi val a rendir-se!!

Com deia, he llegit primer el "cursi"... però no li he trobat gens, l'he trobat molt maco!! :-) el que jo vull és que tingui un final feliç!...
Per què es van separar? Per què ella no el va acompanyar a Nova York?... RITS, vull un tercer relat i que acabi bé!! (apa, et poso deures hehehe) :-))

lulamy ha dit...

Entenc i comparetixo la sensació que descruis (ja ho saps prou…), peró les situacions sempre es poden reconduir, i el més important és no donar-ho per perdut, i seguir estant aprop d'aquella persona (encara que sigui a més distancia)!