24/10/11

Què pot passar una tarda de pluja?

Què pot passar quan has tingut un dia horrorós a la feina? Què et pot passar quan els maldecaps dels pares et saturen i vols fugir a casa teva? Què et pot passsar quan vols parlar, dir el que sents, explicar el què em passa i perquè em passa, que no és pas el que sembla, però que els nusos es tornen a posar a la gola en rebre indiferència, compassió i mentida piadosa? Què pot passar quan comences a creure que totes les pèrdues de darrerament eren sols un entrenament per afrontar aquesta? Què pot passar quan plores i plores com una magdalena per culpa de les hormones? Què pot passar quan has d'anar al hiper sense ganes, amb el cabell encrespat de la humitat (i que de tant curt que és no puc recollir de cap manera), els ulls inflats, un gra prominent a la barbeta, la roba mig desmanegada i mullada amb el paraigua que regalima?

Doncs passa que et trobes un rollete de l'estiu mal gestionat per part meva Que just quan encaro el passadís de la nevera dels formatges és allà, mirant envadalit la secció dels formatges italians.

I jo amb aquestes pintes!!! Com si fos un membre del Ballet rus fent el Llac dels cignes entre camemberts i parmesans, dono mitja volta i començo a caminar ràpid en direcció contrària a qualsevol lloc, intentant pensar ràpid el què dir, intentant recordar que podia passar, que també viu a prop, i decidint que no em sento capaç d'encarar la situació. Amb el cistell buit, decideixo que no sóc prou extrovertida per anar-lo a saludar com qui es troba amb un amic que fa temps que no veu, ni puc temptar la sort i fer la compra com si res o trobar-lo a la cua de les caixeres, que ja se sap que de ràpid no tenen res. I vull marxar, però la sortida sense compra és just a l'altra banda i de tan ràpid que intento anar rellisco i gairebé caic. Per sort, els reflexos encara son a lloc i només semblo una surfera sense taula. Crec que mai ningú ha travessat l'hipermercat tan ràpid i acabo a un altre super força més car que el primer.

Ara, ja sana i estàlvia a casa, amb la pluja que torna a caure insistentment em pregunto què coi faig. Me'n ric de mi mateixa, de l'absurd que és tot plegat i com hauria d'estar acostumada a aquestes coses. Que quan et vols trobar a algú, no te'l trobes i quan no, doncs aquell és justament el moment. I que sóc especialista en això i pensava que estava preparada per tot. Però sobretot em repeteixo com hauria de ser capaç de no donar tanta importància a les coses que no tenen.

I finalment, ric. Em podria enfonsar encara més però no, em ric de mi mateixa, de lo gran que és aquesta ciutat i lo petita que pot ser; de lo gran que és l'univers masculí i de les casualitats que es donen. I que tot és inevitable i possible, que res m'hauria de sorprendre. Quin desastre estic feta.

Això si, ara ja gaudeixo de la pluja. Potser les idees es comencen a aclarir.




ps. Sols espero que no m'hagi vist, quina vergonya. Per cert, que guapo que estava!


15 comentaris:

Assumpta ha dit...

Potser si ell t'hagués vist a tu també hagués pensat que estaves guapa... sí, sí, malgrat el teu "horrible cabell encrespat", mare meva!! :-))

A ell, quan plou, la roba no se li mulla? el paraigües se li manté sec i no li regalima?...

M'alegro moltíssim que no hagis caigut, això sí que hagués pogut acabar malament, ja vas patir prou amb el teu turmell trencat i tota la recuperació... per tant, si has patinat i no has caigut, genial! :-)

Amuuuuuuuuuuuuuuuuuuunt!!

Carme ha dit...

Doncs si que t'ha vist... imaginem-ho. I com diu l'Assumpta t'ha trobat guapa i ha pensat... clar que gira cua esperitada, dec estar horrible tot mullat i amb cara de babau mirant els formatges... clar que potser no li vaig caure bé i la vaig pifiar en tot i per tot quan la vaig conèixer a l'estiu. I és que clar com li puc agradar jo a una noia tant guapa i tan dolça... ha marxat... a veure si la trobo a la caixa... potser és que no m'ha vist i encara tinc una segona oportunitat.

Bé... podria ser, perquè no?

I riu, riu, que d'aquestes coses tots n'hem fet alguna i tens raó més aviat fan riure.

I vinga amunt, amunt, obre els teus ulls i amunt... :)

kika ha dit...

rits, això és la vida... ni més ni menys, però tu la gestiones molt bé. sense cap dubte!

Ferran ha dit...

Hehe, em sap greu dir-ho, Rits, però la veritat és que m'has posat un somriure als llavis :)

fanal blau ha dit...

riute'n! hi ha situacions gairebé còmiques que si conseguim posar-li un toc d'humor, va fantàstic!

segur que despentinada, desmanegada i amb els ulls inflats, estaves guapíssima! Qui és guapa, és guapa.

Si t'expliqués les meves incidències i peripècies d'avui, podries riure-te'n de mi, o amb mi! ;)

Una abraçada, rits!

Barcelona m'enamora ha dit...

Quina gràcia! Ja t'imagino marxant escuetejada del super com si t'haguessin posat un cuet al cul! Sembla la típica escena de pel·li...;)

De totes formes, veig que la pluja se t'ha posat d'allò més bé! Riure ho fa relativitzar tot i veure-ho d'un altre color!

Un petó!

XeXu ha dit...

Vaja, penso que tothom guarda alguna situació d'aquestes, violenta a matar, amagada en el racó més fons dels records. Són d'aquestes coses que ens avergonyeixen, però la naturalesa humana fa coses rares. Bé, ja és prou valent compartir-ho, no et creguis. Però bé, dir-te que en situacions com aquesta de vegades s'ha d'agafar el toro per les banyes no ajuda, oi?

garbi24 ha dit...

Tothom sap que s'hauria de fer en aquestes situacions....però pocs ho fan realment.
Però no et preocupis per l'estat en que et deixa la pluja......jo ho trobo molt sensual, ens mostrem realment com som, autèntics

Yáiza ha dit...

Mmmm... jo en aquestes situacions opto per fer-me la boja. Si l'altre tampoc no em vol veure, funciona a la perfecció. I si vol res, doncs mira, que saludi expressament... Ai, rits, rits... què en farem de tu! =P

Peròquèdius! ha dit...

...com a mínim em podíes haver saludat! no? ;-)

Assumpta ha dit...

Molt bo el comentari d'en GARBI!! I tant, som com som... i, quan portem el cabell enredat i moll, i tenim un granet, també som nosaltres... no sempre anem pentinats de perruqueria i amb un maquillatge perfecte (bé, jo de maquillatge res de res, ni perfecte ni imperfecte hehe)... i un somriure tan maco com el teu, RITS, és igual de maco (o més!!) quan és al natural, amb la roba d'estar per casa i el paraigües empapat :-))

S.N. ha dit...

Wajajaja, rits, sembles jo!

Elfreelang ha dit...

Carai rits i em pregunto i què passa si t'hagués vist eh? que no pots anar com vulguis i amb els cabells com vulguis...? segur que tot hagués anat bé...rollet mal gestionat? dispensa m'ha fet gràcia l'expressió...i si és ell que es trobava horrorós a si mateix? t'imagines?

rits ha dit...

Moltes gràcies per comentar. M’ho vaig prendre amb humor, després d’un dia ben dolent, només em podia passar alguna d’aquestes. Era difícil posar-hi bon humor.

ASSUMPTA,”horrible cabell encrespat” i tant! Que el porto molt curt xò és el mateix encrespat de sempre. Jo, a ell no el vaig veure gens mullat ni amb cabell despantinat (és clar que el porta curtet-curtet i amb entrades)
Si, és cert, millor no haver caigut, que prou mal em fa aquests dies, xò això ja no es pot evitar.
Amunt! (xò costa, eh!)

CARME, em veieu amb masses bons ulls. No us negaré que em feu somriure i que les vostres floretes em reconforten, xò els resultats son els que son.
D’acord, a saber què haurà pensat si m’ha vist. Però si la va cagar algú a l’estiu vaig ser jo, i bé, de fet, millor pensar-ho així. Segurament l’hauria d’haver saludat, no em vaig atrevir, qui sap si tendré una alatra oportunitat.
Amunt, ho sé i m’ho vaig recordant.

KIKA, ja ho sé, xò tan sovint fa mal….

FERRAN, estava escrit en aquesta intenció i era difícil aconseguir-ho. Per tant, em dono per contenta si has somrigut!!

FANAL BLAU, doncs va, riguem una estona, que riente els mals s’espanten!

BCN, cada vegada que ho recordo em faig riure a mi mateixa. Penso en la Bridget Jones i em fa molta gràcia tot plegat.

XeXu, si, si, que quedin ben amagades. No cal recodar-les gaire sovint. No sé si és la naturalesa humana o simplement inseguretat. Escriure-ho és deixar-ho anar i amb això ja estic contenta.
Potser si que cal agafar el toro per les banyes, xò quan es pot. Hi ha moments impossibles de fer-ho.

GARBI24, pocs ho fan? Si? Jo pensava que era al revés. La pluja pot resultar molt sensual en alguns moments, no t’ho negaré, xò enmig d’un super,…mmm, no sé jo. Això si, ho tendré en compte.

YÁIZA, això mateix m’ho diuen les amigues no virtuals sovint. No sé, un desastrillo.
La teva manera de reaccionar està molt bé, xò ni se’m va ocórrer.

PERÒQUÈDIUS! Si, oi? Què desconsiderada que sóc! Ara et passaré a saludar pel blog. Gràcies per fer-ho tu!

SN, quin parell!!

ELFREELANG, i, és clar que puc anar com vulgui. El problema és agradar-me a mi mateixa… això costa molt, amb pluja o sense.
Em costa d’imaginar que ell es trobés horrorós. Sempre m’ha semblat miolt segur de si mateix, xò potser la pifio, a saber.

Merci a tots i totes!

Ferran ha dit...

Objectiu assolit :))