El jardinero fiel

Ja he dit alguna vegada que “El jardinero fiel” és de les meves pel·lícules preferides. Es basa en un llibre de John Le Carré que combina el misteri, la denúncia, la conspiració i l'amor. És la història d'un diplomàtic anglés i la seva dona, que són enviats a Kenia, on ella morirà en un estrany accident. És la història de dues persones antagonistes i iguals alhora, de principis i maneres de portar-los a terme. És una història d'amor en majúscules.

Quan vaig començar a estudiar Dret no les tenia totes, per nota de tall no vaig entrar a Periodisme i la primera idea era fer el primer cicle d'una i passar-me a l'altre. Però vaig canviar d'opinió. Vaig conèixer el Dret Internacional i em va agradar, però era un món que en el fons tampoc anava amb mi. Molt elitista i competitiu, i veia que la meva vida anava per un altre camí i ho vaig deixar estar.

A vegades em pregunto en quin dels personatges m'identificaria. Una part em diu que no sóc gaire diferent d'en Justin, seguint sempre l'establert, el sistema, creient que es poden canviar les coses sense sortir-se de la carretera. I que mai he estat prou valenta per actuar com la Tessa. Portant al límit pel que creu, per al que s'implica, sense importar-li les conseqüències. Però fins ahir crec que no vaig entendre la pel·lícula, com en Justin s'assembla molt més a la Tessa del que es pensa, això és el que els uneix i que sols cal trobar allò que t'impulsa a seguir els teus principis fins al final. Trobar aquest impuls potser és el més difícil. També vaig entendre la fragilitat d'en Justin, de la despesperació que et provoca el saber que has fallat a qui més t'estimes.

ps. A més, la pel·lícula també et mostra molt més. L'imperi de les farmacéutiques i com l'avenç mai ajuda a tothom per igual. Dijous en el sopar ens preguntavem si l'alcohol feia augmentar o disminuir els efectes d'un antibiótic, però arribàvem a la conclusió que no es pot saber doncs qui faria aquests assajos clínics? Com molts medicaments que estan contraindicats en embarassades, quina embarassada faria un assaig clínic? A la pel·lícula denúncien aquest fet. Com també et mostren la cara menys bonica de l'Àfrica i un somriure d'infant.

Una de les grandeses d'aquest món de coincidències és que la Rachel Weisz recollís l'Óscar per aquesta interpretació embarassada. Ah, i la BSO també va guanyar.

Santa Marta

Quan la meva iaia va perdre la xaveta, de tant en tant, en el moment menys pensat, ja fos a mig dinar, durant la becaina o mentre feia punta, et cantava “Santa Marta tiene tren pero no tiene tranvía” amb el seu castellà de Sants i els ulls blaus ben oberts. I deixava anar una rialla d’allò més picarona. Es clar que, de vegades, fins i tot quan encara no havia perdut la xaveta, també es posava a cantar “me va, me va, me va” del Julio Iglésias o professava el seu amor més profund per en Van Gaal.

Fa uns dies, xerrant sobre meu entorn em van dir “hauràs de fer un croquis! Hi ha tantes martes!”. I és que és així: la martits, la nics, la C, la presi, la gallega, la cortés, la richard,. la martita.. i d’altres que de tant en tant apareixen però que tampoc són les més properes, companyes de feina o del centre amb qui convius. I el més curiós és que a la família només tinc una cosina que se’n diu, i potser és amb la que menys comunicació tinc o el fet que mai vaig tenir una nena al grup que se’n digués.

I avui és Santa Marta. Moltes felicitats a totes les Martes. Mai hem celebrat el sant, però com darrerament ho celebrem tot no fos cas que deixéssim escapar un sol bri de vida, celebrem el sant de les tres primers, totes tres del mateix grup i agnòstiques, simplement la bona excusa per fer un soparet de terrassa i trencar amb la rutina.

Qui diu que l’estiu no té coses bones?

Ps. Mai vam entendre lo del Van Gaal, creiem que va ser el primer indici que alguna connexió no estava ben sintonitzada. Fins llavors només tenia ulls per en Bakero, que va desaparèixer fugaçment. La meva iaia va ser la primera dona futbolera de la família.

I si penso en el nom més repetit de noi és el del Xavier. Començant pel meu cap i altres d’especials, com un que hauria de borrar de la llista de telèfons del mòbil, doncs encara el trucaré per equivocació i llavors si que riurem! I curiosament, l’únic Xavi a la família, és el germà de la meva cosina Marta!

Porto tres dies seguits posant post! crec que això no ho havia fet mai!!!! Potser toca parar ja

Amargor? no, gràcies

Els darrers temps he conegut diverses persones. Algunes et cauen millor que d’altres, és inevitable. Amb algunes saps que acabaràs trobant amics preciosos i amb d’altres he aprés que es poden tenir relacions sociables que potser no són tot lo íntimes o profundes que m’agradaria, però que també són igual de vàlides (perquè, a més, sóc afortunada i sí que tinc relacions profundes i íntimes que m’ajuden a tirar endavant). Però hi ha tres casos que no sé encarar, tres casos en els quals, per alguna raó, tinc reticència a apropar-m’hi, amb les qui guardo distàncies.

Totes tres persones, dues noies i un noi, són bones persones, tenim coses en comú i coses no tan en comú, però alguna cosa em diu que no vull intimar amb elles. Una d’elles vol que fem coses plegades, per allò de ser solteres i conèixer gent nova, però m’hi resisteixo, quan en realitat la seves propostes són ben interessants.

Fa poc vaig descobrir perquè. Totes tres desprenen amargor. La cara que mostren és la més amarga. Estan enfadades amb el món, amb els homes (o amb les dones, en el cas d’ell). S’han portat un munt de patacades, segur que la vida no els ho ha posat fàcil, i ara sols desprenen amargor. I estan molt sols.

No sé si és que no em vull apropar a elles perquè no vull que m’encomanin la seva amargor, la seves poques ganes d’il·lusionar-se de nou, o si per contra és per la por de sentir-me massa identificada amb elles. De pensar que jo també pugui desprendre amargor. No ho vull per mi. La vida que tenim és massa valuosa per amargar-se. Podem estar més contents o més tristos, hi ha dies o temporades de tot. La vida ens pot posar totes les traves del món, però malmetre tan el temps que tenim és de les coses més tristes que sento. I em fa por saber que la realitat sigui aquesta. Em fa por donar voltes i voltes a l'amargor.

En un cas, m’hi podia reflectir perfectament d’aquí no masses anys. I em fa por, molta por. Hi ha qui em diu que sols el fet de ser capaç de veure-ho ja vol dir que no estic igual, altres que si sóc capaç de reconèixer coses que no m’agraden però faig, ja és un pas per canviar-les. Però i si hi caic? I si el forat de l’amargor és massa gran com per no caure-hi de quatre potes?

Sóc més aviat pessimista, sobretot en el que a mi es refereix, i fa angúnia pensar que no aconseguir el que anhelo es converteixi en un llast que malmeti tot el que si que funciona. Tot el que visc. No vull que els altres rebin de mi amargor.

Sento que hauria d’abraçar aquestes persones (físicament tampoc cal, una és més aviat rància amb les mostres d’afecte i no em sortiria pas), acollir-les i donar-les esperança perquè ho necessiten. Però no em sento capaç. Alguna cosa em frena.

Vull veure la vida des de colors més càlids, que no es vagi apagant cada vegada més. Vull posar-me més sovint arrecades llargues i deixar els rissos penjant. Vull no parar de somriure malgrat no sigui fàcil.



ps. Avui m'han fet molt feliç. Una persona que estimo molt (malgrat aquest post) continuarà entre nosaltres. S'ha salvat. La bona feina i la professionalitat ha passat per davant d'altres criteris més subjectius, i això on jo treballo no passa sovint. De fet, avui també havia de ser un gran dia, no només aquesta havia de ser la notícia del Parlament (i que m'alegra també molt), però la política va molt més enllà de la feina feta de sis anys.
La cançó sempre la cantava ella quan treballàvem juntes. I ara que ho penso, ella representa just el contrari de persones que descric al post. Suposo que per això sempre m'hi he volgut apropar, tot i que en molts moments també m'ha fet mal.
La foto, del flickr

En Lilvia i la Yanay

Aquest matí he escrit un post, que com molt darrerament carregat d'egocentrisme i e-mocions. Però ja el penjaré demà. La reunió de veïns, lo fàcil que és posar-se en desacord i la feinada que costa arribar a punts d'unió, fan que avui no parli de mi.

Tinc un amic no virtual que també té un blog. El fet que tingui un blog fa que el senti més proper, doncs no ens veiem gaire i de fet a qui conec més és a la seva xivi. Doncs passa que en Lilvia té publicitat al blog i li donen calerons per cada persona que clica a la publicitat.

Recentement ens ha explicat la història de la Yanay, una nena que té càncer i necessita fer tractament als Estats Units. La família no és que tingui molts recursos i CatSalut no es pot fer càrrec del cost (bé tot això ho explica millor el Jordi al blog). El fet és que ha decidit donar tots els diners de la publicitat del seu blog a la Yanay. I sé que ho farà.

El Lilvia és d'aquelles persones que cada dia et sorpén, que la seva força i coratge l'he de tenir ben present quan em queixo. Un gran exemple de superació dia a dia.

I bé, doncs això, que convido a tothom a entrar i fer un clic, sols un clic per ajudar la Yanay. I de pas, conèixer un bon blog ple d'e-mocions, llibres, música, vida en català i castellà.



ps. espero que no et sàpiga greu el post. Si és així, diga-m'ho, eh!
i demà ja tornaré a escriure del meu ego.

Deshidratada

Per molt que begui aigua, mengi peix cru, amanides o fruita, nedi, em dutxi tres vegades al dia, em banyi en aigües fredes, em deshidrato. Em fonc.

De calor, dels excessos, del no parar, del sol que crema, del no pensar. De llàgrimes vessades, de riures amagats. Dels dies llargs d'estiu i les nits caluroses.

I ni les gotes de vida de tot el que m'envolta s'absorbeixen. Semblen relliscar, perdre's o evaporar-se.

ps. Avui he tingut una deshidratació. Mai m'havia passat. Pensava que sols era ressaca, però el mal de cap ha anat en augment i la platja en aquests casos no ajuda. Crec que mai havia begut tanta aigua en arribar a casa.

22

Avui m'ha tocat fer la primi. Amb la colla del floren (un dia ja explicaré què, qui o on és el floren) cada setmana un fa la primi, i prou que molts m'ho han anat recordant durant la setmana ja sigui verbalment, per telèfon oi via mails varis (qui ho diria que sóc tan despistada...). El propòsit, no cal dir-ho oi?

L'altra vegada vaig deixar que la màquina fes sort i el resultat va ser més que pèssim. Ni un. Així que aquesta vegada m'he deixat portar per la meva sort, pels meus números. I és que tots tenim números especials.

El meu preferit és el 3. Tres són els forats que porto a les orelles, tres les estrelles tatuades, tres els fills que m'agradaria tenir, tres els gats que ronden per casa (en diferents formes i formats), tres les pigues que m'agraden, tres les champions que té el Barça, tres l'equip de la feina …. i molts d'altres números que formen part de mi i del que he viscut: 8, 9, 33, 76, 13, 23, 11, 661, 96.... però llarg seria vincular-los.

Però si per damunt de tots hi ha un d'important, un que marca fets vitals de la meva vida és el 22. Un 22 de maig vaig decidir nèixer, havia de ser aquell dia per molt que els metges diguéssin que encara em faltava un mes.
Un 22 de gener vaig signar el meu primer i únic contracte laboral, i que espero que continui vigent a no ser que sigui jo qui decideixi canviar.
I el 22 de juliol de fa 2 anys vaig signar la compra del pis i la hipoteca.

I si ho penso bé -i prou que ho dic vegades- a mi ja em va tocar la loteria aquell 22 de juliol. De fet, tinc força bona sort, tant amb el pis com amb la feina, la família, els amics,.... i podria dir que només està atrofiada pel que fa als homes, però potser és que en aquest aspecte no es pot temptar a la sort. O potser està apunt de canviar i ni ho sé. Sols sé que algun dia 22 de ves a saber quan ni com, alguna molt bona cosa m'ha de tornar a passar.



ps. Sento la cançó. Un moment de demència transitòria deguda a la calor. Però és que em fa molta gràcia aquesta cançó. Em fa ballar i m'he de posar les piles perquè demà surto a ballar amb dues mamis que volen cremar la ciutat i que creuen que les solteres ens mengem el món (quan més aviat és el món el que ens menja. En una setmana porto 4 notícies d'embarassos. Crec que ja no puc assumir-ne més per més contenta que em facin).
Però com que avui estic de celebració, dels dos anys a casa meva, l'estravagància està permesa.
Prometo posar alguna cançó més decent a la barra lateral.
La foto, una de l'arxiu del rei de la casa. De fet aquesta casa és més seva que meva.

ORIGEN

No entendre res fa que encara m'atrapi més.

ps. amb la cartellera tan buida, resistint-me a veure Shrek i acabant per sotmètre'm a Eclipse, la ciència-ficció sembla la millor alternativa.
Per cert, que interessant que s'està posant aquest home. Ja no en queda res del pamplines del Jack Dawson de Titanic!!!!

Rosa

Fa anys, una tarda em vaig trobar l’amic a qui vaig regalar les samarretes del post anterior a la sala d’acolliment de Sant Medir amb les senyores que estaven allà. Ens vam posar a xerrar, a xafardejar sobre el nostre barri (aquell on ja no visc però que encara és molta part de mi). Al cap d’una estona va arribar la seva companya i ens va mirar amb cara d’incredulitat del què estava veient i es va posar a riure. Després li vam explicar que així érem, que quan estiguéssim jubilats, quan les cames ja no ens poguessin permetre fer altre servei, estaríem allà, acollint a la gent que arribés, xerrant com a cotorres, fent safareig. Sempre riem d’allò (i potser explicat així aquí no té gràcia però és un record d’un moment entranyable).

Sempre hi ha algun nen o nena que destaca en un esplai, infants que tenen àngel. Que el seu somriure és gran i ample, que estan disposats a passar-ho bé i que mai refunfunyen de res. Que diuen les paraules justes, que són clars i viuen la vida plenament. Doncs com amb els infants, jo també tenia una de les senyores d’acolliment preferida. Suposo perquè en certa manera em recordava la iaia Teresina, encara que tampoc molt. Suposo que pel seu somriure i les seves paraules amables, pels seus ulls blaus grans i en oberts a tothom. Suposo que per la seva paraula ferma i convençuda i la seva dolçor.

Dijous havia quedat amb una amiga per mirar una subvenció per al banc d’aliments. Però també havia quedat per sopar amb els amics del primer paràgraf i volia acabar les samarretes per regalar-los-les per l’aniversari d’ell. Me’n vaig oblidar per complert de la reunió. Ahir vaig escriure un mail de disculpa i per quedar doncs encara teníem termini per presentar la subvenció. Em va explicar que hi havia una missa perquè la Rosa havia mort.

De fet, jo no la coneixia, no sabia que tenia dos fills, que tenia nets, ni una germana que va acollir dos infants. De fet, no en sé res, però d’una manera o altra, l’estimava. Recordo com va menjar coca de fruita la darrera reunió del consell, com tothom lloava perquè havia anat a Montserrat. No sabia que estava molt malalta, mai va perdre el somriure ni la força. Recordo el dia que va donar les gràcies per les mostres de suport quan va morir el seu marit. Ahir, quan vaig arribar a acolliment, totes la recordaven, m’explicaven com fa no res va pujar en helicòpter, com va encarar la malaltia amb el millor somriure i una força envejable. Sembla mentida com poden arribar a ser d’importants persones que gairebé no coneixes.

Feia temps que no entrava a l’església. No hi vaig gaire sovint, per molt que allà no hi trobi paraules que no s’entenen i a les que no trobo gaire el sentit en els dies d’avui, formalismes o fredor que em fan allunyar de la meva fe, sinó al contrari. I ahir, amb l’església plena, hi vaig trobar amor i calidesa, la fortalesa que desprenia, la convicció de les seves paraules i els seus actes, el seu coratge que ens encomana les ganes de viure a tots, per continuar a l’altra vora del camí. I tot i que podia semblar un acte trist, tot i que molts cors estaven tristos, també va ser un cant a viure en plenitud i a encomanar somriures malgrat la vida no sempre ens faci somriure.

Ps. I com és de gran i curiós el cercle de la vida. Avui, a primera hora, em trobo un correu electrònic d’una amiga que està ben lluny i ens diu que torna a estar embarassada. Encara mig trasbalsada per la notícia, no puc deixar de somriure i saber que de ben segur, l’any vinent segur, segur, toca anar als USA.

ps2. La foto és del flickr i la cançó d'ahir, però em va sorprendre tant perquè a mi també m'agrada molt. Potser no l'hauria de penjar.

Pintant somriures

Feia molt que no pintava res. Enlloc.

Pintava cosetes, somriures mig forçats, simplement per complir, perquè ja ho havia dit, o intentant esforçar-me.

Fa uns dies vaig tornar a pintar. Per diversió, per gust, per fer coses noves, per estar amb els que estimo. Sabia perfectament el que volia pintar, sols mancava posar-m'hi.

I el resultat és molt més que el que et pots imaginar. És fer el que vols, saber qui ets i estimar. I donar el millor dels somriures. Arrencar aquell somriure sense paraules, quan no calen paraules.

ps. Ramontxu, moltes felicitats. Saps, pots posar-te la samarreta de cantaire d'havaneres als concerts que vulguis, mai més em ficaré amb ella (però això t'ho dic aquí que no ho llegiràs, jejeje). Sempre seràs més guapo que els homes interessants del Jean Luc. Petons a l'homenet de pastanaga.

Perquè si

De tant en tant cal fer-se un regal. Un capritxet. De no gaire diners, no calen diners, no cal sentir-se malgastant.

Un regal que t’enamori de tu mateixa, que et reconforti i faci sentir bé. Que et faci retrobar-te i saber qui ets.

Un collaret a les paradetes de Calella encara que ja en tinguis mil, un gelat hipercalòric de xocolata i vainilla amb nous de macadàmia. Fer-se un bany amb aquell sabó especial o l’oli de musk de la medina de Fes. Encendre una espelmeta de vainilla perquè si, posar llençols nets per tornar a tenir dolços somnis. Trucar aquell amic de qui fa molt que no en saps res. Llegir Beneddetti vora al mar, amb la brisa que refresca mentre el sol es pon. Cuinar-se unes torradetes de pa tomàquet amb escalivada i formatge de cabra fos, obrir aquella ampolla de vi blanc de la nevera pels sopars amb els amics i assaborir-la en una copa. Escoltar Pedrito. Pintar-me les ungles del peu amb la manicura francesa encara que ho tingui que repetir tres vegades. Veure per milionèsima vegada Desayuno con diamantes. Fer un post com aquest.



Ps.No parlo de fer coses que t'agraden, aquestes també senten bé, sinó de petits plaers que penses "no cal", demà ho faré, .... segur que tots en teniu plaers d'aquests.
Avui he escrit dos post. Però penjo aquest. L’altre, ja sortirà un altre dia.

De 4 a 6 mesos a només 1?

Perplexitat. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan escolto el telenotícies. Per moltes notícies d'aquests dies, però avui, justament per aquesta notícia. Valentino Rossi, il doctore, es va fracturar la tíbia i el peroné el dia 5 de juny. El van haver d'operar i la recuperació era de 4 a 6 mesos. Segons ell, no cal tant de temps, vol tornar a posar-se damunt una moto i competir ja. Sortia caminant amb crosses com si res i fins i tot s'ha entrenat. Sols està pendent d'una radigrafia que li confirmi que la tíbia està prou solidificada.

Estic perplexa, ja ho he dit. Avui fa justament 9 mesos que em van operar de fractura de peroné. I el pronòstic va ser de 4 mesos de baixa, les 5 primeres setmanes enguixada. El metge que em va tractar sempre em va dir que la fractura de peroné és la que costa més de solidificar, que necessita més temps. I després, 60 sessions de rehabilitació a un dels millors centres de la ciutat i un equip de fisios a qui tinc molt que agrair. Ara, encara vaig coixa, el peu s'infla quan camino una mica més del compte, tinc una calçificació al lligament que em fa molt la murga, i sé que encara trigaré temps en oblidar-me'n per complert. I m'esforço, eh! les piscines fan que els bessons comencin a tenir força i ara he començat a còrrer alguns vespres molt suaument per forçar una miqueta més la màquina i tenir un peu que s'assembli a l'altre (però molt poc a poquet, doncs ara mateix corro com una àvia i no puc saltar) i així de pas perdre algo del pes.

D'acord que un esportista d'èlit farà molta millor rehabilitació que no pas jo (a qui la forma física em brilla per la seva absència), que els mitjans no són els mateixos i que la força de voluntat pot molt. A la memòria em venen al cap gestes d'esportistes que s'esforcen per tornar a jugar el més ràpid possible com en Koeman amb el taló d'aquiles, el Xavi a qui recordo pujant a la mola per recuperar-se i jugar una final, o l'Iniesta a qui aquest any li ha estat ben sacrificat. També sé que els mitjans fan que moltes coses que no sabem passin desapercebudes i les recuperacions siguin molt més ràpides.

Però la cura de la fractura és la mateixa per tothom i s'ha de curar bé. No entenc com es pot posar en perill la salut d'aquesta manera. Quan estava amb el guix, un dia de pluja que tenia metge, la crossa em va relliscar i el guix em va topar a terra, trencant-se. Vaig haver de tornar a la clínica perquè me l'arreclèssin. En veure'm jove i recuperar la meva història, em van clavar una bronca descomunal. No em creien i pensàven que havia fet el boig. Recordo les seves paraules, el dir-me que em jugava el meu futur, i recordo que em van fer plorar d'impotència. Però teníen raó. Crec que deuen tenir un protocol i quan una persona jove es presenta amb el guix trencat, se li ha de posar por perquè sinó es fan bogeries com anar de festa amb el guix o seguir una vida normal.

Em costa d'entendre quan algú juga tan amb la pròpia salut. No crec que calgui estar-hi sempre a sobre, que els límits un els coneix, però si tenir-ne cura. És un primer pas d'estimar-se una mica. I no entenc aquesta prepotència, arrogància i temeritat. No crec que l'ajudin pas.

Però esclar, és il doctore, i potser sap més que un llicenciat en medicina.

Avui

és hora de fer-nos sentir

ps. Però avui no hi seré. Quan algú que té les idees més clares, que és voluntari per la consulta a BCN i que sempre va més enllà, et demana fer una altra cosa, després de més d'una discussió i més d'una cadena de correus et demana una altra cosa, recordes que el més important són les persones. Però si que hi serem de cor.

A primera hora

Aquest matí, anava en autobús cap a la feina pensant que anys enrere aquests dies o estaria destrossada de cansament i apunt d’acabar colònies o estressadíssima ultimant detalls per marxar. Pensava que ara em veig ben diferent, ni millor ni pitjor, i pensava que l’any vinent potser torni a anar-hi d’una altra manera. Pensava que els meus pensaments em juguen males passades que fan posts com l’anterior i pensava en comentaris fets, com a ca l’Assumpta. Pensava que estic saturada de mil i una coses accessòries que sé que són importants però de les que vull fugir com ara sentències, discussions, eleccions, banderes, mundials,.... pensava en lo contradictòria que em sento i fins i tot incoherent. Pensava que necessito vacances.

I recordava, recordava un munt de coses, un munt de vivències, un munt de vida que m’ha fet com sóc. Un munt d’infants, d’alegries i tristeses, d’allò que vaig fer malament i d’allò que he aprés. Recordava que no podia preparar un dia amb un amic perquè sempre se’ns anava l’olla i fèiem possible allò impossible atabalant a la resta de l’equip (sobretot implicant a la persona més pràctica del món qui ens resolia les anades d’olla). Recordava que somiàvem en els infants que ho passen magre i tenen una oportunitat de canvi i una setmana de descans. Recordava estones a la piscina, sota l’arbre resguardats del sol o corrent a les nou del vespre després de sopar, la millor hora per jugar que ja fa fresqueta. Recordava sopars romans, ombres xineses, cera per tot arreu, canoes, la màgia de construir una casa o siluetes. Recordava angines, polls o moments crítics amb contenció física entre tres adults sota una dutxa. Recordava riures i també discussions, sms no entesos però que hem oblidat i que som capaços de tornar a riure plegats quan ens trobem a la piscina. Recordo riure i plorar.

I quan he arribat a la feina, mentre poso al dia correus, prenc el tallat per acabar de despertar i faig una ullada al diari que només sap parlar del mateix, em trobo de nou amb l’esperança. Aquella que no s’ha de perdre mai malgrat no vagi tot com voldries. Aquella que et transporta a persones i realitats. Aquella que et diu que un demà és possible, i somies que arribi a tothom, que es faci realitat. Aquella que et diu que les persones som capaces de fer mal, de fer-nos mal però també que tenim la oportunitat d’ajudar, de créixer i transformar.

Paradoxalment, aquestes notícies, de les que hauríem de sentir-nos orgullosos, no són portada, no venen ni estan d’actualitat. Hi ha notícies que poden canviar el món i passen desapercebudes.



Ps. Bé, potser són massa pensaments per un trajecte en autobús mig adormida. Potser són pensaments amb els que me’n vaig anar a dormir i que han tornat aquest matí, igual de desordenats i confusos com els he redactat.
Volia parlar d’una experiència en concret. Que m’acompanya i tortura fa temps, per la meva poca responsabilitat, i que fa poc va canviar radicalment de parer. Potser algun dia en parli. Segurament no hi ha nens que no hagin de néixer sinó pares que no haurien de ser pares.
La foto, de les colònies de l'any passat.

Realitat compartida

Al post anterior molts dels comentaris deien que es tractava d'una història d'amor ben bonica. Fins i tot jo la qualificava d'història en majúscules. Totes les històries d'amor són boniques, totes les històries de persones que estimen són dignes de pel·lícula. Totes, cap ni una no té alguna cosa que et faci somriure quan l’expliques i reconforti en aquest món de bojos. L’amor tot ho pot, mou i fa girar el món. I encara que després pugui acabar amb desamor, tot el viscut és el que ens emportem.

Amors nascuts a la infantesa, a l'adolescència, a la maduresa. Amors passionals, amors trobats, robats o retrobats; amors que vencen mil i un obstacles, amors descompensats, amors esbojarrats, amors incompresos. Amors nascuts amb el pas del temps, amors prohibits o amors senzills i tendres.

Però, i el meu amor? I la meva història en majúscula? On ets? Per més que et busco no et trobo. Hi ha qui em diu que estic desorganitzada, que no busco al lloc adequat, o que estic tancada a l'amor, que la por no deixa fruir les coses. Hi ha qui intenta animar dient que tots passem etapes, però dura ja massa. Hi ha qui diu que és un joc de probabilitats, un joc matemàtic i que tard o d'hora la combinatòria ha de ser satisfactòria si s’hi incrementa el número. Hi ha qui em diu que tinc massa idealitzat l'amor, que si no baixo dels núvols mai estaré a terra per trobar-lo.

O les meves preferides: hi ha qui em diu que sóc massa exigent o que no hi he de pensar que quan menys m'ho esperi llavors passarà. Però això són respostes, falses utopies, doncs la realitat és que no passa. No arriba.

Mai prou. Mai prou maca, o prou simpàtica, o prou decidida, o prou valenta. Mai prou prima, baixeta, alta o ben vestida. Mai prou ocurrent, amb prou xispa o prou divertida. Mai prou sigui el que sigui. Sempre preciosa pels altres que diuen que es pregunten com puc estar soltera, però mai prou per ningú.

Hi ha dies que mires endavant, somrius a la vida, que de fet em somriu, i deixes de donar-hi importància. Mires enrere el que has viscut i somrius recordant-ho. Però hi ha dies, que tot es fa costa amunt; dies que penses que no has nascut per ser estimada, que per alguna raó, per alguna cosa que has fet, no et mereixes ser estimada. O que no saps estimar. O recordes aquelles ocasions que vas deixar escapar i que potser eren realment el que em pertocava o necessitava i no ho vaig saber valorar.

I t’endureixes més, la cuirassa es fa més resistent, més gruixuda i decideixes deixar de veure comèdies romàntiques, de llegir grans passions o escoltar cantar a l’amor. Perquè he arribat a la conclusió que allò que dic a tothom que alguna cosa bona ens ha d’arribar, no me la puc aplicar. Perquè llavors, si hi penso, no em deixa tirar endavant. Renunciant-hi és més fàcil tot.



Ps. No sé ben bé com ha sorgit aquest post, potser sembla trist. Ho és, però no ho estic de trista, al contrari. les coses van bé. Simplement, són els dies passar i posar-ho per escrit ja és molt.
El que més m’agradaria, però, seria que demà pogués dir que avui estava equivocada. M'encantaria haver-me de rectificar.

El regal dels regals

Hi ha històries i HISTÒRIES, així com persones i PERSONES, o regals i REGALS. Aquesta és la HISTÒRIA d’una PERSONA i el seu REGAL.

Podia semblar frívol, esbojarrat en les seves decisions, impulsiu o poc realista, però el fet és que un dia un amic va decidir deixar tot el que tenia aquí i anar-se a viure a Nàpols per apostar per un amor de poc temps conegut als Estats Units. Però va ser la millor decisió que ha pres mai. L’estimava i el risc era clar, però quan estimes, no hi ha res que t’aturi, ni dubtes ni pors suficientment prou grans per importants que semblin.

D’això ja en fa un bon grapat d’anys, potser sis o set. Allà va trobar feina en un laboratori i va poder continuar la seva carrera científica. Era feliç al costat de l’home que estimava i junts podien contra tot el que s’oposava i la seva carrera anava a més.

Un dia, la seva mare va caure malalta i va morir en poc temps. El pare, mai més ha aixecat el cap, i ell que és fill únic, vivia l’angoixa constant de no poder ser a prop. Però el destí o les casualitats són capritxoses i el seu laboratori decidia traslladar-se a Barcelona aquesta primavera.

I així ha estat com el nostre amic ha tornat a casa, a posar pau i alegria als nostres cors, a poder estar pendent del pare i continuar en una carrera que sembla tenir èxit assegurat. Però l’alegria no és completa, doncs allà, al peu de la bota, resta qui més estima.

No sempre es poden veure, encara que els diners semblin no importar, no sempre és possible. I en els ulls del nostre amic es reflecteix l’enyorança de l’amor compartit, que encara que busca feina per aquí, de moment no la troba.

Aquest cap de setmana era el seu aniversari. No tenia ganes de celebrar-lo, havia de volar cap a terres italianes però al final no va poder ser per qüestions de feina. I què podíem fer nosaltres? Portar el que més estima, regalar un bitllet d'anada i tornada via aèria i amb un cartellet al davant. Crec que mai l’he vist somriure tant, potser només aquelles nits d’estiu de ja fa molt, quan res importava. Hi ha moments, sopars de pasta italiana que són regals de vida, instants de felicitat.



Ps. La foto, de la primera vegada que els vaig anar a veure. Vacancetes del 2005, a Nàpols, costa sud i Roma. La platja de Sorrento després de tot el dia a Pompeia, apunt de menjar un gelatto! Quins temps!

Intimitat compartida

Al grup dels amics del cole molts saben de l’existència d’aquest blog, doncs no me n’amago que tinc un blog però ben pocs coneixen l’adreça. Alguns, els que més respecten la intimitat dels altres, quan surt alguna cosa del blog sempre mantenen la prudència i mai pregunten per l’adreça. D’altres, fan preguntes més capcioses, més dirigides a saber-ne l’adreça.

I així passa en més d’un àmbit. No és que em faci res que la gent propera sàpiga que tinc blog, però en canvi si que tinc moltes reticències a que coneguin l’adreça i compartir el que escric i m’espanta que gent no propera el pugui conèixer. Crec que tinc força controlat qui coneix el blog i en el fons això és reconfortant, però aquest últim fet, alhora m’és una mica inquietant.

Tampoc és que escrigui diferent del què visc, ni que sigui de diferent manera la rits del vuit8ena que la rita de carn i ossos. Ni que sigui més sincera o menys. Sempre sóc jo. Però els graus d’intimitat són diferents. La rita de carn i ossos segurament explica unes coses i se’n guarda moltes, en canvi la rits n’explica unes altres i se’n guarda les del dia a dia. Segurament, molt del què dic al vuit8ena ho explico ben poc, és dins les entranyes i en canvi la rita diu de veu o amb la mirada altres coses, però s’explica poc. Tot i que sóc conscient que tampoc és que expliqui el que visc de forma clara i concisa.

Els que em senten i veuen són propers, hi puc confiar i visc, però el que més encurioseix és que els que em llegiu també sou propers, també hi puc confiar i no hi ha certs límits autoimposats pel què diran. Els vincles que es van teixint. En moments no s’explica tot, en moments fins i tot al blog una no se sent lliure del tot, però el dia que no pugui mantenir la llibertat d’escriure el que passi pel cap o el cor, llavors aquell dia serà el dia de plegar. En moments vols escriure més o menys, a moments no tens ni força per escriure, però el respecte i amistat sempre hi és present.

En el fons, al blog una es despulla més, deixa més anar la seva ànima. Què passaria si sempre fos així? Suposo que per les persones més obertes i extrovertides no se’ls planteja cap dubte, però pels que sóm més aviat tímids i introvertits és un gran què. I què passa quan es traspassen les fronteres? Quan algú dels de carn i ossos traspassa la frontera i coneix el blog sovint es sorprenen, perquè descobreixen part de mi que no deixo veure. I al revés? És més complicat, perquè tots ens formem una imatge, i no només física, sinó també de manera de fer, i es clar l’imaginari és completament lliure. Però m’agrada pensar que de la mateixa manera que les persones que tenim al voltant et segueixen amb les virtuts i els defectes, amb el que expliques i vius al blog, doncs també passa a la inversa.

Ps. Ahir un amic es reia quan parlava dels amics del cole. A ell, força més jove que jo, li feia gràcia que mantingués un nom tan arrelat a la infància o joventut. Però si, molts dels amics que tinc els conec des de que tenia 3 anys, i això és tot un regal.