7/7/10

Realitat compartida

Al post anterior molts dels comentaris deien que es tractava d'una història d'amor ben bonica. Fins i tot jo la qualificava d'història en majúscules. Totes les històries d'amor són boniques, totes les històries de persones que estimen són dignes de pel·lícula. Totes, cap ni una no té alguna cosa que et faci somriure quan l’expliques i reconforti en aquest món de bojos. L’amor tot ho pot, mou i fa girar el món. I encara que després pugui acabar amb desamor, tot el viscut és el que ens emportem.

Amors nascuts a la infantesa, a l'adolescència, a la maduresa. Amors passionals, amors trobats, robats o retrobats; amors que vencen mil i un obstacles, amors descompensats, amors esbojarrats, amors incompresos. Amors nascuts amb el pas del temps, amors prohibits o amors senzills i tendres.

Però, i el meu amor? I la meva història en majúscula? On ets? Per més que et busco no et trobo. Hi ha qui em diu que estic desorganitzada, que no busco al lloc adequat, o que estic tancada a l'amor, que la por no deixa fruir les coses. Hi ha qui intenta animar dient que tots passem etapes, però dura ja massa. Hi ha qui diu que és un joc de probabilitats, un joc matemàtic i que tard o d'hora la combinatòria ha de ser satisfactòria si s’hi incrementa el número. Hi ha qui em diu que tinc massa idealitzat l'amor, que si no baixo dels núvols mai estaré a terra per trobar-lo.

O les meves preferides: hi ha qui em diu que sóc massa exigent o que no hi he de pensar que quan menys m'ho esperi llavors passarà. Però això són respostes, falses utopies, doncs la realitat és que no passa. No arriba.

Mai prou. Mai prou maca, o prou simpàtica, o prou decidida, o prou valenta. Mai prou prima, baixeta, alta o ben vestida. Mai prou ocurrent, amb prou xispa o prou divertida. Mai prou sigui el que sigui. Sempre preciosa pels altres que diuen que es pregunten com puc estar soltera, però mai prou per ningú.

Hi ha dies que mires endavant, somrius a la vida, que de fet em somriu, i deixes de donar-hi importància. Mires enrere el que has viscut i somrius recordant-ho. Però hi ha dies, que tot es fa costa amunt; dies que penses que no has nascut per ser estimada, que per alguna raó, per alguna cosa que has fet, no et mereixes ser estimada. O que no saps estimar. O recordes aquelles ocasions que vas deixar escapar i que potser eren realment el que em pertocava o necessitava i no ho vaig saber valorar.

I t’endureixes més, la cuirassa es fa més resistent, més gruixuda i decideixes deixar de veure comèdies romàntiques, de llegir grans passions o escoltar cantar a l’amor. Perquè he arribat a la conclusió que allò que dic a tothom que alguna cosa bona ens ha d’arribar, no me la puc aplicar. Perquè llavors, si hi penso, no em deixa tirar endavant. Renunciant-hi és més fàcil tot.



Ps. No sé ben bé com ha sorgit aquest post, potser sembla trist. Ho és, però no ho estic de trista, al contrari. les coses van bé. Simplement, són els dies passar i posar-ho per escrit ja és molt.
El que més m’agradaria, però, seria que demà pogués dir que avui estava equivocada. M'encantaria haver-me de rectificar.

23 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Crec que l'amor si arriba arriba sempre en el moment oportú...no s'ha de buscar crec que s'ha de trobar...i estic segura que el trobaràs i ben aviat!!!!

Garbí24 ha dit...

No és com anar a buscar bolets.....el dia menys pensat ell et troba a tu, tot i que hi fa molt està en el lloc oportú com més vagades millor. Li hem de posar fàcil.
No t'hi capfiquis

lolita lagarto ha dit...

l'amor...!
només sé que qui més el busca no el troba i a l'inrevés,

espero que aviat ens diguis que t'has equivocat..

lisebe ha dit...

Doncs veurás això es normal que moltes vegades ho pensis sobretot quan tens un dia xoff, però estic amb la Elvira, el dia que menys t'imaginis estarás conversant amb aquella persona que es per tú i com diu en Garbi no t`hi capfiquis tot arriba quan es el moment oportú mai quan ho pensem nosaltres mateixos.

Petonets

DooMMasteR ha dit...

Potser ha arribat la hora de conèixer gent nova i canviar d'aires :-)

Striper ha dit...

Sempre apareix on menys penses i quant menys penses.

JJMiracle ha dit...

No sé què dir en aquests casos… Sigui com sigui, espero que avui estiguis equivocada i demà puguis escriure un post més feliç.

kweilan ha dit...

Crec que rectificaràs un dia o altre. Bon estiu!

Unknown ha dit...

Bé, tu ho has dit: totes les històries d'amor són boniques i, de vegades, les que ho són més són les que s'escriuen en minúscules. Aix... no sé... fa un temps, jo hauria pogut escriure aquest post o un de semblant. No he trobat cap gran amor, però si alguns de petits i suposo que el que es tracta és de gaudir del que tens sigui el sigui i punt. Sembla fàcil, però no n'és.

Clidice ha dit...

una part del teu escrit m'ha fet rumiar molt en una cosa que conec bé: "mai prou ..." No ho diguis mai més això. Sigues prou tot, és el primer pas. Algú em va explicar que difícilment podria estimar ningú si no començava per mi mateixa. Si t'és útil no ho sé, però per si de cas t'ho regalo :)

Ti si que ets prou :)

maria ha dit...

No sé que dir...això em sembla que va com va.Hi ha gent que és propensa a trobar una persona de seguida i d'altres que ens passen pel davant i no els veiem ni en pintura.Però tot s'acaba resumint amb el mateix,viure amb el teu jo i ningú.Bufa fort i que et passi ràpid aquesta sensació...

Sergi ha dit...

Es fa difícil de dir alguna cosa perquè tot són tòpics, i acaben molestant, ens cansem d'esperar coses que no arriben. Això ho diuen generalment els que tenen parella, que ja arribarà. Només puc dir-te una cosa, això de que no estàs feta per ser estimada treu-t'ho del cap. En altres temes no hi puc entrar, però en això estic segur de que no és així. Només veient com et mostres aquí és fàcil saber que no és així. Ara, que és un pensament que es pot arribar a tenir? Sí, però intenta foragitar-lo.

S'ha d'aprendre a viure com ens toca. És molt difícil, però si s'aconsegueix, segurament estem més receptius al que sigui que ens pot arribar.

GURMET ha dit...

Tot aixo que dius son sensacions que ens envaeixen, pero no podem deixar que s'apoderin de nosaltres i perdre l'esperança.

S.N. ha dit...

Que asco...opino exactament el mateix que tu...
També tinc la sensació...no de que no sóc prou "tal cosa" sinó que mai sóc la cosa adequada. Si em troben guapa, resulta que hauria de ser més oberta, si em troben oberta, resulta que hauria de ser més seriosa, si em troben simpàtica resulta que hauria de ser més guapa i si no, senzillament és allò de "és que tu no m'agrades en aquest sentit". Doncs molt bé home, aneu a cagar!! (vosaltres, no, eh? Els que ho diuen).

Carme Rosanas ha dit...

Rectificaràs, segur, potser demà no, però rectificaràs.

Renunciar, a vegades va bé, perquè treu el neguit i decideixes engegar-los tots i ser tu mateixa.

Sigues tu mateixa rits, deixa estar de ser prou maca o prou simpàtica o prou decidida... tu mateixa amb les teves habilitats, amb les teves capacitats, amb els teus recursos... Els tens, movilitza'ls!

onatge ha dit...

Ritz t'anava a dir..., però et diré res... Cada persona tenim el nostre tarannà, i som la digestió de tot el que ens a anat passant. Estar sempre darrera d'una cuirassa, no és bo, no ens arriba l'aire, ens ofeguem, i si sortim a buscar l'aire no el trobem... Trobar a l'altre persona, ha d'aparèixer... No la podem anar buscant. Tampoc ens podem tancar.. Una dia sentiràs l'eco d'un somriure, el clima d'una mirada..., la música d'unes mans, la rosada d'uns llavis, la galàxia d'una persona... I sentiràs que totes les teves defenses t'abandonen..., hauràs trobat l'amor, el xarampió de l'enamorament... Ser exigents de gades i/o sovint no serveix de res, de vegades acabem enamorats d'una persona que és l'antisesi de tot el què teníem pensant...

Et desitjo el millor...

Una abraçada des del far.
onatge

Núr ha dit...

La meva parella no va tenir xicota fins als 28 anys... i sóc jo! Quan en parlem, ell diu que no n'havia tingut mai necessitat, que no n'havia buscat mai, de xicota, que pensava que quan hagués d'arribar ja arribaria. I vaig arribar jo quan ell en tenia 28.

Jo, per a aquestes coses, sempre he estat més impacient. Em desesperava esperant i buscant i no trobava res. Un cop ho vaig arribar a passar realment malament quan absolutament tot el meu entorn tenia parella i jo no... Però vaig fer el cor fort i vaig aprendre a... No, no vaig aprendre a «esperar». No m'agrada això d'haver d'«esperar que arribi l'amor». Ho trobo depriment i claustrofòbic! Vaig aprendre a viure, a no deixar-me amargar per no tenir parella i que els altres sí en tinguessin, a gaudir i passar-m'ho bé jo sola; si algun dia havia d'arribar una parella, no volia que em trobés de braços plegats!

onatge ha dit...

Rits perdona se m'ha colat una "z".

Salut i brisa.
onatge

Xitus ha dit...

Rits, gran post. I la cançó molt encertada. No sé com dir-te que estic força d'acord amb el que expliques. Que entenc la teva situació. Per una banda, recordo el que és bonic compartir, ho vaig fer durant molts anys. El record és un impuls que em fa pensar que m'agradaria algun dia repetir-ho. EL que diu la Núr, però és cert. A vegades no ens hem de capficar per l'edat, i anar fent, costi el que costi. Potser volem una parella per no afrontar la nostra realitat? No ho sé...Està tan criminalitzat tenir-ne com no tenir-ne. El que sí que penso és que com més algú s'hi obsessiona, pitjor. Crec que quan trobem algú de debò és perquè emanem positivitat i ganes de viure, i la gent ho nota. Malgrat costi acceptar, les presses no són bones conselleres. Res, rits, un petó.

Les Coses són com Som ha dit...

T'entenc molt bé, també m'he trobat més o menys amb aquesta situació. Però no pensis mai que no saps estimar, o que no ets prou (el què sigui).
Mira, la meva iaia sempre em deia: el que sigui per tu, per tu serà (es va equivocar de sexe, però no amb el contingut). Però també és cert que és quan estàs bé amb tu que pots entregar-te millor amb els altres, perquè aquesta energia l'altre el percep (si és una mica intel·ligent). No m'agrada donar consells en aquests temes de l'amor, perquè cada persona és un món, però no tinguis pressa que tot arribarà en el seu moment. Un petonàs!!!

Assumpta ha dit...

Doncs estic molt d'acord amb el que diu en Garbi24... i és que una parella no s'ha "d'anar a buscar"...

Jo no és que sigui cap experta, però aquesta frase "Per més que et busco no et trobo" em sembla errònia...

Tu viu... organitza't la vida amb el que tens ARA, i si ara estàs tu sola, doncs mira de estar el millor que puguis tu sola... i quan siguis capaç de pensar "doncs sí, estic sola, però estic bé", potser apareixerà algú que et farà canviar tots els plans :-)

sànset i utnoa ha dit...

Jo havia tingut aquestes sensacions de forma similar quan estava sense parella.

Crec que és algo difícil de parlar amb la resta del món, doncs tothom t'intenta donar una explicació i jo diria que no n'hi ha cap.

Per tant, el que tu dius "dies que penses que no has nascut per ser estimada, que per alguna raó, per alguna cosa que has fet, no et mereixes ser estimada. O que no saps estimar" és també una explicació falsa a el fet de no estar immersa en una relació de parella.

Tinc una amiga propera que ha pronunciat exactament les mateixes paraules que tu en més d'una ocasió, vull dir que t'entenc perfectament per experència pròpia i per experiències de persones properes.

Simplement crec que "trobar l'amor" és una cosa que no es pot predir. Passa i no passa. Però no hi ha un motiu, així que qualsevol intent de buscar un raonament seria en va.

Gaudeix de la vida, que vals molt i aquí ens ho demostres a tots!

Utnoa

rits ha dit...

Gràcies a tots, moltes de les coses que dieu emocionen. Les idees o pensaments d’aquest post fa temps que les penso, potser fins i tot més enllà de quan vaig començar a escriure. Les tinc força interioritzades, però mai ho havia dit tan clar.
No sé si mai tindré una història d’amor ben bonica per compartir, així ho espero. Mentre, ja visc, ja intento estar bé amb mi mateixa i deixar de pensar-hi. De fet, estic acostumada a això. Però de tant en tant sorgeix. Es fa present.

Una abraçada a tots i totes