20/7/10

Rosa


Fa anys, una tarda em vaig trobar l’amic a qui vaig regalar les samarretes del post anterior a la sala d’acolliment de Sant Medir amb les senyores que estaven allà. Ens vam posar a xerrar, a xafardejar sobre el nostre barri (aquell on ja no visc però que encara és molta part de mi). Al cap d’una estona va arribar la seva companya i ens va mirar amb cara d’incredulitat del què estava veient i es va posar a riure. Després li vam explicar que així érem, que quan estiguéssim jubilats, quan les cames ja no ens poguessin permetre fer altre servei, estaríem allà, acollint a la gent que arribés, xerrant com a cotorres, fent safareig. Sempre riem d’allò (i potser explicat així aquí no té gràcia però és un record d’un moment entranyable).

Sempre hi ha algun nen o nena que destaca en un esplai, infants que tenen àngel. Que el seu somriure és gran i ample, que estan disposats a passar-ho bé i que mai refunfunyen de res. Que diuen les paraules justes, que són clars i viuen la vida plenament. Doncs com amb els infants, jo també tenia una de les senyores d’acolliment preferida. Suposo perquè en certa manera em recordava la iaia Teresina, encara que tampoc molt. Suposo que pel seu somriure i les seves paraules amables, pels seus ulls blaus grans i en oberts a tothom. Suposo que per la seva paraula ferma i convençuda i la seva dolçor.

Dijous havia quedat amb una amiga per mirar una subvenció per al banc d’aliments. Però també havia quedat per sopar amb els amics del primer paràgraf i volia acabar les samarretes per regalar-los-les per l’aniversari d’ell. Me’n vaig oblidar per complert de la reunió. Ahir vaig escriure un mail de disculpa i per quedar doncs encara teníem termini per presentar la subvenció. Em va explicar que hi havia una missa perquè la Rosa havia mort.

De fet, jo no la coneixia, no sabia que tenia dos fills, que tenia nets, ni una germana que va acollir dos infants. De fet, no en sé res, però d’una manera o altra, l’estimava. Recordo com va menjar coca de fruita la darrera reunió del consell, com tothom lloava perquè havia anat a Montserrat. No sabia que estava molt malalta, mai va perdre el somriure ni la força. Recordo el dia que va donar les gràcies per les mostres de suport quan va morir el seu marit. Ahir, quan vaig arribar a acolliment, totes la recordaven, m’explicaven com fa no res va pujar en helicòpter, com va encarar la malaltia amb el millor somriure i una força envejable. Sembla mentida com poden arribar a ser d’importants persones que gairebé no coneixes.

Feia temps que no entrava a l’església. No hi vaig gaire sovint, per molt que allà no hi trobi paraules que no s’entenen i a les que no trobo gaire el sentit en els dies d’avui, formalismes o fredor que em fan allunyar de la meva fe, sinó al contrari. I ahir, amb l’església plena, hi vaig trobar amor i calidesa, la fortalesa que desprenia, la convicció de les seves paraules i els seus actes, el seu coratge que ens encomana les ganes de viure a tots, per continuar a l’altra vora del camí. I tot i que podia semblar un acte trist, tot i que molts cors estaven tristos, també va ser un cant a viure en plenitud i a encomanar somriures malgrat la vida no sempre ens faci somriure.

Ps. I com és de gran i curiós el cercle de la vida. Avui, a primera hora, em trobo un correu electrònic d’una amiga que està ben lluny i ens diu que torna a estar embarassada. Encara mig trasbalsada per la notícia, no puc deixar de somriure i saber que de ben segur, l’any vinent segur, segur, toca anar als USA.
ps2. La foto és del flickr i la cançó d'ahir, però em va sorprendre tant perquè a mi també m'agrada molt. Potser no l'hauria de penjar.

10 comentaris:

Mireia ha dit...

M'has fet posar la pell de gallina...

instints ha dit...

Hi ha persones que t'ensenyen dia rere dia, i no moren mai. Quantes emocions, sobretot amb l'embaràs de la teva amiga, no deixis de somriure i preparar el viatge!!

Striper ha dit...

Noia un post ple de vida malgrat la Rosa segur la viu de un altre manera.

maria ha dit...

Sort que tenim aquests cicles.T'imagines vivint tan sols en un extrem?Buah!Espero que no.

GURMET ha dit...

La tristor de la marxa de la Rosa ha humit els meus ulls sempre ens deixen els que mes amor i servei donen.

XeXu ha dit...

Hi ha persones que desprenen una energia tal que arriba a molta gent. Sembla ser el cas de la Rosa, per això hi havia tanta gent a la missa, i per això tanta tristor. Tothom se l'estimava, i això és que ella es va fer estimar.

I uns que marxen i altres que arriben. Enhorabona a la teva amiga.

Elvira FR ha dit...

La vida és així suposo amb petites felicitats i també amb tristeses...és bo i fa sentir bé acollir i ser acollit...i sentir amb el sentiment dels altres...Hi ha moltes Roses i roses pel món, per sort...

Núr ha dit...

Tot recomença, que diuen. La vida no morirà mai, sempre continuarà, encara que les persones quedin enrere. Sent-te feliç que una persona com la Rosa hagi tocat la teva vida. :D

Una abraçada, preciosa!

sànset i utnoa ha dit...

La Rosa deuria ser molt estimada. I, per tant, molt afortundada.

I segur que molts se'n van sentir, d'afortunats, de poder haver-la compartit.

*Sànset*

rits ha dit...

Moltes gràcies. era un petit homenatge per una dona ben especial.