15/9/17

Estiu 1993


"Si no m’expliques el què et passa, no et puc ajudar”

Heu vist mai un infant amb els ulls tristos? No pas plens de llàgrimes perquè ha caigut i s’ha fet mal, o perquè la mare no li ha donat xocolata. No pas tristos perquè els avis marxen cap a casa o pel no de la mare a comprar la samarreta del barça de veritat. No parlo d’aquesta tristesa (o d’altres petites tristeses sense importància, en el fons). Parlo dels ulls tristos de veritat. És una mirada indescriptible, però tota la contundència de la paraula tristesa es fa encara més punyent quan la perceps en els ulls d’un infant.

En els ulls de la nena d'”Estiu 1993” no vaig veure la tristesa. I aquest és dels pocs defectes de la pel·lícula, i com me n’alegro!!!! que la nena que fa un dels personatges que més m’ha impressionat en molt de temps, al cinema, no tingui els ulls tristos (i això que està ben seria i morruda!).

Vaig tardar força dies en anar-la a veure, però sé que vaig anar el dia adequat. Em va atrapar des de la primera seqüència i és una delícia pels sentits. T’atrapa, et fa propera i alhora, tot el que explica és tan intens. Tan ple de vida i de veritat. T’endinsa tant, tant, que en un moment donat, tota la sala esclata a riure i es fa còmplice del moment. O que et trenquen inesperadament i plores com feia molt de temps.

Els fets que explica, el procés de dol, la convivència amb la SIDA els anys 90, les relacions familiars, la infantesa,... tot m’era proper. En molts moments, molt. I em va recordar moments, vaig entendre situacions, vaig flipar amb les realitats viscudes per gent que estimo i que no m’havia plantejat, em vaig demanar perdó i reconciliar per alguna acció que sé que no vaig afrontar com hagués volgut i que m’havia romàs en la memòria.

I tècnicament és preciosa, també. Abaixant la càmera a l’alçada de les nenes, bellugant-se com elles. I fins i tot, copsant la bellesa de l’indret, de la noguera i volent-ne fer poesia (però integrar el paisatge amb poesia sols ho sap fet Terrence Malik, crec).

De vegades, les pel·lícules, t’evadeixen; de vegades, et diverteixen; de vegades, t’espanten o t’horritzen; de vegades, t’ajuden a dormir. Però, de vegades, hi ha pel·lícules que et reconcilien amb el món i et fan dir que val la pena tot l’esforç, per difícil i dur que sigui.


Felicitats i moltes gràcies, Carla!

ps. Estiu 1993 ha estat seleccionada per anar als Oscars. Potser no cal, perquè la pel·lícula s'ha de veure independentment d'aquest fet. Però és que és preciosa.

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius de la peli... profundament real i commovedora en molts moments. Em va arribar endins.
Les dues nenes actuen molt bé i els adults també. Quina sort que els ulls de la nena no fossin tristos de veritat! Si que sé què vols dir. Hi ha ulls tristos molt dificils de païr.

XeXu ha dit...

No l'he vista i suposo que trigaré molt en anar-la a veure, però se'n parla força, així que deu tenir coses molt bones. A veure si li va bé als Oscars.

Galionar ha dit...

Després de les teves argumentacions encara tinc més ganes d'anar-la a veure, Rits. Espero poder fer-ho ben aviat.
Una abraçada!

Elfreelang ha dit...

no tinc gaire temps per anar al cine , una bona pel·lícula catalana i rodada amb poc pressupost i pel que llegeixo molt bona i ben feta! merci per la explicació des de la vivència

joan gasull ha dit...

Aquesta encara la tinc pendent, esperem abolir la tristor de totes es cares, infants i adults

pons007 ha dit...

No es el tipus de pel·lícula que em sol agradar

rits ha dit...

Un petonet per tots! Desitjo que els que comenteu que teníeu ganes de veure-la, l'hagueu pogut veure. Recomfortant, també per aquests dies.