5/4/17

Ressentiment

Depeche mode- Enjoy the silence

Cada dia, des de fa un temps, quan tanco el llum i acluco els ulls intento fer una mica de valoració del dia. Em demano perdó pel què he fet malament, prego per allò que m’amoïna i dono gràcies per tres coses bones del dia. Tres eh, ni una ni dues: tres. L’objectiu és anar-me’n a dormir de manera positiva, quedant-me amb allò bo del dia i així no omplir de negativitat els somnis i que es tornin en malsons.  Alguns dies ho faig; d’altres, reconec que vaig tan cansada que m’adormo quasi a l’instant, o d’altres, si dormo abraçada, solament amb l’abraçada ja tinc el somnis més profunds, bonics i reparadors.

El cas és que, ahir, me’n vaig anar a dormir donant voltes a la meva actitud en els darrers sopars d’amics. Intentava fer el ritual però un seguit de reaccions em neguitejaven. Aquest matí, no sé si ha estat el pensament entre somnis o el cafè, he aconseguit posar-li nom a les meves reaccions. Tinc ressentiment cap a una persona.

El ressentiment, no és gens bo, oi? Caram, quina manera d’amargar-se la vida, estar plena de ressentiment cap a algú. I com ho puc gestionar? Ara està de moda això d’aprendre a gestionar les emocions, identificar-les i posar-hi remei. Però sovint em pregunto si realment és efectiu. I, sobretot, com es fa.

He mirat l’IEC, per entendre què coi és el ressentiment, i he trobat molt aclaridora la segona accepció: Ressentiment. Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.

Així doncs, m’he adonat que les meves reaccions brusques, amb retrets o silencioses vers aquesta persona estan plenes de ressentiment per actes que van passar, disgustos, irritació que vaig sentir per, les obligacions socials que se suposa que has de seguir, les paraules dites, les exigències demanades, els malentesos, actituds reprovables ... I, sobretot, per una espineta de rancúnia: quan em vaig voler disculpar pel què, per la meva part, havia dit malament i ho vaig voler parlar, se'm va negar al·legant que no era el moment, i esclar, gairebé un any després, encara espero que en vulgui parlar. Les coses s'arreglen parlant-ne, per difícil que sigui, no obviant o fent veure que no ha passat res. O, també, pel el fet d’estar en una conversa i que digui que de qui s’està allunyant és de persones tòxiques, quan resulta que s’ha allunyat de tu. Això fa molt de mal.
                                                                                                                                                                  
                                                                    
Ha passat temps, i ni la distància ni el propi temps ho arregla, és més, interfereix en les relacions del grup. Tot allò que ens va unir està tan allunyat, que ara ens és impossible reconèixer’ns, ens qüestionem i retraiem coses mútuament. Darrerament, intentem tenir una relació cordial però els intents que fa  d’apropar-se de manera banal, em resulten insuficients, ridículs, com de xafarderia pura. I els rebutjo. I d’aquí el meu neguit per entrendre’m. En canvi, amb qui em va passar una situació similar encara més temps enrere, tot ha quedat superat i encara que ara tenim camins i moments vitals diferents, ja no hi ha ni rancúnia ni ressentiment.

He llegit que, per superar el ressentiment, s’ha d’acceptar el què va passar i perdonar. Acceptar el que va passar pensava que ho tenia assimilat i per això no entenia el ressentiment. Però encara no sé perdonar.  I això que crec que perdono força, que no em costa. Però el perdó ha de ser sentit, no sols una paraula. I suposo que és la diferencia amb el segon cas, on ja he perdonat i se m'ha perdonat.

Per tant, concloc que tenir ressentiment no és tan dolent com podria semblar. Doncs es desencadena de l’amor i el dolor, cap a la parella o els amics o els familiars. Però quedar-se encadenat al ressentiment si que és un llast que ningú es mereix.

ps. De vegades, em pregunto perquè son tan complicades les relacions humanes. o si més no, perquè no sóc capaç de fer-les més fàcils i portables.
Segurament, de temes similars ja n'havia parlat. Darrerament, en aquest espai hi comparteixo poc pensament interior, potser ja era hora de tornar-hi, no? 

9 comentaris:

Anònim ha dit...

A partir d’ara et direm Rits la ressentida ;)

PS: Sembla poc científic això dels somnis

Sergi ha dit...

Dir que el ressentiment no és tan dolent perquè el desencadena l'amor i el dolor és com dir que la gelosia és igual, com que la tenim perquè estimem algú, doncs no és tan dolenta. Però mata persones.

No, no és un bon sentiment, però com la gelosia, som humans i els tenim. No sabem què ha passat amb aquesta persona, però si les dues us mostreu orgulloses quan l'altre intenta acostar-se, no anirem enlloc. Si afecta al grup, agafeu el torno per les banyes i parleu. Que no sou, o éreu, amics?

Estic amb en Pons, el mètode per anar a dormir contenta em sembla poc científic.

Carme Rosanas ha dit...

Hi ha mètodes que tot i ser poc científics són prou eficaços... rits, ni cas a aquest parell de científics d'aquí dalt. Tu al teu rotllo.

He acabat amb els mals sons de moltes persones amb "rituals" comparables o no però d'aquests tipus, abans d'anar a dormir. Control del pensament, fer la pau interior... I tant que sí!

Saps? parlant es resolen les coses, és ben cert. La majoria de les vegades. Sí. Jo també ho he pensat sempre. Només que algun cop m'he topat amb algú que pensa o sent molt diferent. Hi ha persones que parlar les coses se'ls fa molt complicat, per raons ben seves. O perquè no saben afrontar-ho. O perquè ho deixen enrere de seguida o perquè la seva única solució (dic bé única opció) és minimitzar-les, alleugerir-les i treure importància i fer això que dius:"els intents que fa d’apropar-se de manera banal, em resulten insuficients, ridículs, com de xafarderia pura". Allò que per a tu (o per a mi) és banal, insuficient, per a l'altra persona pot ser la seva manera d'apropar-se.

Cadascú té les seves dificultats, els seus mecanismes. L'altra persona és responsable dels seus actes i tu dels teus. A vegades el perdó no és res més que acolliment i comprensió. En el moment que pensem que l'altra persona, potser no pot triar i que potser és presoner de les seves dificultats ... el perdó és com automàtic, gairebé. Fem el que podem, rits, tots. Ella i també tu. Només que cadascú es pot millorar a ell mateix i ningú pot canviar als altres. Deixa l'altra persona amb la responsabilitat dels seus actes, mai no van dirigits a tu, encara que ho sembli, són només conseqüència dels seus pensaments i emocions. I comença a alliberar-te a tu mateixa de rebre les ofenses que et vinguin de fora. No són per a tu, si no les vols, si no les reps, mai no seran per a tu.

La frase de les persones tòxiques, fa mal només si te l'adjudiques. Si no et consideres tòxica, per què te l'hauries d'adjudicar. No, no va per a tu... deixa-la passar de llarg.

Mira en dins de les persones. Mira-la, observa-la, si entens què li passa, veuràs que no va amb tu, va amb ella mateixa.

Perdona... m'embalo, però és que em sembla tan important, tot això!!!

Assumpta ha dit...

Jo tinc un problema que m'ajuda moltíssim... Sí, sí ho he escrit bé, encara que sembli una contradicció :-)

Tinc mooooolt poqueta energia... Sempre estic cansada. Moltes vegades em llevo cansada. Em fan mal les articulacions, em costa aixecar-me, seure, caminar...

Tinc sort que, malgrat aquesta salut tan xof, sóc una persona optimista en general (el que no treu per reconèixer dos greus episodis a la meva vida de depressions "bèsties"... tot i que, precisament, si me'n vaig sortir va ser perquè, malgrat tot, el meu "fons" és optimista i positiu i a la que trobo alguna coseta a la que agafar-me per sortir del pou negre i fastigós, m'hi agafo amb totes les meves forces)

Doncs bé, un dia vaig decidir que totes les coses negatives que em gastaven energia no les volia per res... Que un es pot discutir amb qui vulgui però que, un cop passada la discussió doncs això: que ja està passada. I al dia següent ja no vull ni pensar-hi. No hi vull perdre ni un segon.

I, quan t'hi acostumes, és genial.

He arribat a pensar que algunes persones deuen pensar que sóc imbècil o que em deixo trepitjar, o que no tinc sang a les venes, perquè ja em poden dir el que vulguin, que jo al dia següent estic tan normal (de fet, és que arribo a oblidar-ho de veritat!!, ja ni hi gasto memòria)... Conec gent que es discuteix i després tot és tibant, es miren malament, s'eviten... Jo no. Tot això cansa.

Si jo no puc anar a comprar i portar més de tres quilos perquè no m'aguanto, per què vull portar una motxilla plena de ressentiments? Per res. D'aquelles coses que no en puc treure res que em beneficiï no en vull saber res :-))

Assumpta ha dit...

Ah! Per cert, si tu vas voler parlar amb aquesta persona i ella no, qui té el problema és ella i no tu... Així de clar. No mereix més importància. Tu ho vas intentar:vas fer molt bé... Punt. Oblidat. Somriu!!! :-))))

Xitus ha dit...

Jo també m'he preguntat molts cops com es passa de la intel·ligència emocional teòrica a la pràctica. És el pas més difícil. En el cas que exposes, suposo que deu generar certa angoixa no poder controlar una situació que s'escapa. El ressentiment potser vol mantenir aquest control quan potser arriba un punt en que ja no s'hi pot fer res i és millor deixar anar. De la meva experiència personal puc dir que em va passar el fet de voler parlar i no poder amb algú, de tractar els temes que ens havien separat cara a cara, amb profunditat i respecte, però no sempre es pot. Llavors el diàleg l'hem de fer interiorment, acceptar la situació tal i com és, procurar quedar-nos en pau si som conscients que hem fet fins on podíem fer i que qui fa el que pot no està obligat a més, i procurar no caure en la trampa de l'obsessió, de la qual es nodreix el ressentiment o la ràbia, i que en el fons són emocions que van dirigides a una altra persona però ens fan només mal a nosaltres. Endavant rits, penso que podràs anar-ho modulant fins que minvi aquest ressentiment. Una abraçada,

Xitus.

PD- I respecte la resposta al post dels 9 anys, jo tampoc sé com abans era capaç de ser tan prolífic en el blog. El cas és que hi ha un temps per a tot, i no ha de ser autoimposat. Ha de ser natural. ;) I no cal sentir angoixa per si no s'arriba a respondre.

Elfreelang ha dit...

hi ha coses que depenen de nosaltres i coses que no....identificar i reconèixer emocions i sentiments és positiu ....però si l'altra persona no en vol parlar poca cosa pots fer ....jo no m'hi amoïnaria gaire ....per solucionar-ho caldria que l'altre també vulgues i sembla que no vol

rits ha dit...

Quants dies d'aquest post. Disculpeu que no hagi contestat, perquè realment hi ha comentaris que es mereixen una resposta acurada.
Moltes gràcies a tots. Els vostres missatges em van ajudar molt. Encara tinc aquesta mica de ressentiment. Però poc a poc la miro d'altra manera, i certament, ja no va amb mi tot aquest mal rotllo.

Un petonàs a tots i totes!!!

Assumpta ha dit...

Mooooolt bé!!! :-DDD