6/12/17

No et deixis les neules de xocolata

Llevar-te ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora; arreglar-te, ben vestida amb les bambes de moda, ben neta, ben polida. Maquillada, amb un somriure sortir de casa. Agafar la bicicleta, que no contamina i arribar suada a la feina i plena de diòxid de carboni als pulmons que has respirat al carril bici de l’Eixample. Ser agradable amb tothom, fins i tot amb aquell que et fa la traveta cada dos per tres. Concentrar-te a la feina entre mil papers, trucades i crits del company, però ep! També recordes que després has d’omplir la nevera (sobretot, no et deixis les neules de xocolata), recollir els nens, portar-los a anglès, piscina, teatre, matemàtiques, o allò que toqui avui; jugar amb ells, llegir amb ells, buscar fotos de bolets per la classe de naturals i cantar el sol solet; i tot això mentre cuinaràs una coca de poma boníssima que pujaràs a instagram, planxaràs la camisa de demà i prepararàs les llaunes de tonyina pel recapte d’aliments, que no sigui que es passi el dia.

Amb tot s’acaba la jornada laboral, i abans de recollir els nens, quan has sortit, has passat per la tintoreria i esclar, pel gimnàs a fer quatre piscines i arribes a l’escola havent comprat les verdures ecològiques, la cervesa artesana i, també, el sushi prefabricat del sopar. 

Ja estàs a casa. Almenys et pots treure els pantalons estrets i anar amb pantalons de xandall, però resulta que no hi ha ni un bolet a la revista del lavabo, que manquen pomes per la coca de poma i que els petits a la bossa de la recapta no hi troben les neules de xocolata perquè els nens xarrupin xocolata amb la llet com fan ells els diumenges de festes de Nadal. Quan seus a taula, no et queda ni un nigiri de salmó que tant t’agraden, sols makis de cogombre.

Poses els nens a dormir i, després, el rentaplats, prepares les motxilles, descongeles els entrepans per l’endemà, repasses factures i t’emprenyes amb la companyia de torn, però sembla que tens un temps per tu amb una copa del vi del Priorat que sí publiques a instagram (doncs la coca ha quedat una mica poc digne). Segur que és un temps per tu? En aquestes estones, has de mirar tots els capítols endarrerits de totes les series que parla tothom, has de veure les pel•lícules, anar al teatre, llegir el best seller de 400 pàgines, bloguejar no fos cas que al blog li surtin les teranyines. I no pots descuidar la parella, que tampoc li poden sortir teranyines. 

De tant en tant, reps la trucada de la mare que et diu que et necessita, que vol que li canviïs la bombeta, que li pugis la roba d’estiu a l’armari, que l’acompanyis al podòleg i et sermoneja que no te’n recordes mai d’ella. Si no fos prou, la consciència també et diu que ara has de portar el llaç groc, has de sortir al carrer al primer crit, has d’angoixar-te pensant tot el que ens poden prendre, i discutir per molt que no t’agradi, buscant paraules que no surtin dels budells com un alien i si del cap com un vers de Josep Pla (fet gaire improbable, Alien és més conegut que Pla).

Els grups d’amics t’envien wahstapp i demanen que contestis quin dia tens disponibilitat pel sopar pre-nadal, si aniràs a la festa d’aniversari del dissabte i que has de pagar el regal, o si us apuntareu a la sortida de cap d’any. En un instant penses com ho pagareu tot, però esclar, no te’n pots estar i decideixes que la targeta de crèdit tregui fum i que ja es veurà. Perquè esclar, arriba el Nadal! Comprar avet, eucaliptus, baixar les peces de decoració, fer el pessebre, la postal de nadal, els calendaris del 2018 per les iaies. Pensar i comprar tot pel dinar de Sant Esteve, que aquest any toca a casa teva, comprar els regals, els amics invisibles, els pongos, la loteria, el concert de nadal de la neboda, comprar, comprar, comprar fins a l’exhaust.

Però .... ara és advent.

Frena. Atura’t. Pregunta’t què és el realment important, el que et cal. On tens el cor i què et demana. Si necessites tot o si pots donar a qui no té res. Perquè ho volem tot, ara i aquí. I volem ser de moltes maneres i som incoherents sense ni adonar-nos. 

Donem-nos una oportunitat per desaccelerar el món que gira i que Nadal sigui l’instant de pau i alegria que mogui el món.

I per desaccelerar-nos i somriure, una xocolata, que fins i tot l’amarg del cacau, endolceix el cor.



Ps. La meva participació al Calendari d'advent.
Post a partir d’algunes de les moltes reflexions que vaig tenir després de veure Conillet i que traspasso al temps de Nadal (tan debò la tornin a fer).

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Espera, espera... quins nens??

Elfreelang ha dit...

molt emotiu aniré també al calendari una abraçada !!!

joan gasull ha dit...

sobretot que no es facin teranyines.....cal treure la pooooools sovint

Galionar ha dit...

M'ha encantat aquesta manera tan teva de fer-nos arribar a la reflexió final, Rits. Sí, certament cal posar el fre davant tanta tonteria, pensar en com volem viure realment i no entestar-nos a voler ser com creiem que està ben vist de cara als altres...
Una abraçada, bonica!

rits ha dit...

xexu, els nens que té la protagonista del post!

Gràcies, Elfi!!!

Joan Gasull, intentaré treure-la sovint.

Galionar, moltes gràcies! L'advent ha de tenir moments de reflexió. Ens fa avançar.

Petonets a tots!!!!