15/10/17

Escriure durant aquests dies

Seure i escriure.
Tant que ho necessito i m'agrada. Tant que em costa en aquests dies que vivim tan intensament.
Ni aquí, ni a l'agenda, ni al diari íntim. Enlloc. Les poques paraules teclejades, a l'ordinador de la feina, que demana concentració i no es troba.
Posar ordre a les emocions, encara més.
No ser esclava dels impulsos que dominen, gairebé impossible.
Entendre que la vida és vida, que ha de ser viscuda, i que va molt més enllà de la política. I tanmateix, que sembli un acudit mantenir tota la resta en solfa.

Per tot això, millor recordar paraules d'un dels mestres:


I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
Miquel Martí i Pol

Per tot això, millor reviure imatges que ho diuen tot:

20.09.2017. 
El dia que ho va canviar tot. Per mi, va deixar de ser només la cerca de la Independència sinó, també, la defensa de la Democràcia.

01.10.2017. 
Votant, no tinc foto, va ser un moment còmico-estressant que millor mereix un post. Però aquesta és després de més de 12h vetllant el col·legi electoral del Sr. E. Quan l'eufòria del què havíem aconseguit, VOTAR, esmorteïa el dolor de les imatges i tensió de la violència sense raó.

03.10.2017.
L'homenatge a l'Escola Ramon Llull. La manera de començar un dia ben difícil, d'aturada per la dignitat.

Del dimarts passat, no tinc foto, si una vivència davant un ordinador a la feina. Però és que està clar que no havia de ser dia clau. Demà? Qui sap. Per això, millor impulsar-nos amb un cant.

No estic orgullosa de moltes de les meves emocions, sobretot d'aquelles que em persegueixen quan em pregunto per què? per què perseguir la llibertat pot estar malament. Mai! Per sort, cadascuna de les emocions que he tingut, tinc la sensació que han estat compartides, que molts les hem viscut. I, això, reconforta.

Em continuo trencant davant imatges del dia 1. Em continua trencant llegir i recordar. I ploro. Ploro molt. Però passi el que passi, i en la meva vessant més fosca em fa témer molt de dolent, em diu que he d'estar més que orgullosa. Quin país que tenim! Quina bona gent que som! 

ps. Desitjo que estigueu bé. Tots aquells que viviu intensament els dies que  vivim, i tots aquells a qui tot això es pensi que no va amb ells.
Espero que puguem dir que som lliures. Que assumim el que vingui, però que siguem lliures. A mi, tot plegat m'ha transformat, ja no tornaré a ser la mateixa. 

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Encara no he pogut tornar al blog, perquè el meu cap segueix amb el monotema, i va per llarg. Em trec pressió, però també escriuria moltes coses, i no ho faig. No és còmode per ningú el que vam viure, i el que estem vivint. Però per força, la lluita continua. Fins el final, i perquè ja res podrà tornar a ser igual.

joan gasull ha dit...

Som un gran país. Tot el món ho veu però ningú fa res. Tenim clarbque Europa tampoc ens convé.