6/10/14

Fa un mes



Fa just un mes, estava ja ben cansada. Ben acalorada (quina calor vam passar!), ben beguda, ben divertida i ballant sense parar. Fa un mes, estava en una masia del Penedès, ballant sense parar les nostres cançons, celebrant el més bonic que pot haver-hi: l'AMOR.

Fa just un mes es van casar dues persones ben especials per a mi. D'aquelles que et toquen el cor, aquelles on la paraula AMISTAT es queda curta.

No recordo el dia que vaig conéixer el F. Devia ser un sopar o una festa de cap d'any. Per aquells temps encara no érem una colla consolidada com som ara, i en canvi si dos colles que pul·lulàvem en orbites similars que es trobaven i s'allunyaven. En aquells temps no sabia com es pot ser tan bona persona i somriure eternament malgrat les coses no siguin agradables o fàcils.

Si que recordo el dia que vaig conéixer el N. Va ser el meu primer viatge a Nàpols. Recordo com era jo llavors. I com he canviat. Ja llavors vaig pensar que era una gran persona. El que no sabia que seria tan adorable i que es convertiria en una d'aquelles persones que et mira els ulls i sap perfectament com estàs.

Poc a poc ens vam anar retrobant i ara mateix son de les persones més importants que tinc al meu voltant més íntim i personal. Els estimo i que s'estimin com s'estimen, com comparteixen les seves vides i es refan a cada entrebanc, és d'aquells motius que em porten a la necessitat de tirar endavant i somriure.

Per això, celebrar el seu casament, que per a ells tenia una connotació important que per la resta de la colla no tenim i segurament no necessitem, era de les cites més importants de l'any. I per això, i perquè ens els estimem sense mesura, vam viure cada instant, com si fossim part, com si fos la nostra pròpia felicitat.

I ara, ara que ja ha passat un mes, recordo cada instant. Els dies previs, el gran comiat divertit i tal i com volien els nuvis, la gent a casa, les trobades, la indecisió del vestit, la vida pròpia que no pots deixar i no vols deixar, les angines i febre el dia abans del casament. Però va ser allò d'arribar a l'ajuntament i començar la festa. Els plors, les emocions en sentir La vida és bella, els poemes, les emocions i les llàgrimes. Els nervis perquè tot sortís bé. L'autocar, les bombolles gegants, el menjar, les ulleres i disfresses. Les mil i una fotos. Estar a la taula amb els nuvis, quin honor, encara ara em fa vergonya. Els balls. La borratxera de felicitat.

La flashmob. Miro el video, ho penso tot, ho revisc tot, i se'm posen els ulls humits. Una idea esbogerrada, d'aquelles que penses, per què et fan cas? un estiu de preparacions, d'inseguretats pensant que ningú hi voldria participar, pensant coreografies, gravant-nos en video amb les vergonyes, traduïnt un missatge d'amistat a tres idiomes, i demanant participar a persones que ni coneixíem d'Estats Units, Itàlia, Japó, Argentina, que celebréssim junts el amor d'aquest parell d'amics. Pensant que seriem quatre gats. Una clau, la cançó Imagine, i després, l'extasi de tots plegats. Perquè començar a ballar i que als dos segons fossim gairebé cent persones ballant una coreografia de cinc minuts, tots en demostració d'amistat als nuvis, és d'aquells moments indescriptibles que els recordaràs tota la vida.

Ara, un mes després, les emocions son encara ben grans. Però certa melancolia, tristesa, fins i tot, ens envaeix. Els nuvis, lluny de viatge. I nosaltres, a preparar-nos, doncs el destí, la crisi, la manca d'oportunitats per a la ciència ens envien un científic ben bo i un amic genial, a viure, altre cop, en la distància. I encara que saps que aconsegueix el somni de la seva vida, fa una miqueta de ... dolor. 

Però, de tot, ens refarem. N'estic més que convençuda. I quan calgui, tornarem a ballar.

you can dance, you can jive, having the time of your life.....

Ps. 2014 potser serà moltes coses, entre elles els dels dos casaments més importants: el de ma germana i el de F&N. Crec que serà insuperable.

10 comentaris:

pons007 ha dit...

Ja potser només hi haurà un casament que els podrà superar... el teu?

joan gasull ha dit...

No hem de deixar mai de ballar, ni tant sols quan no tinguem parella. Nosaltres mateixos hem de ser els millors companys de ball.

XeXu ha dit...

Em sembla que ja ens havies parlat d'aquests amics i de l'amor que compartien. Entenc que va ser un moment especial per tots, i per ells perquè ho desitjaven molt. Ja saps què penso de les bodes, però segurament per ells significa molt formalitzar l'enllaç. Si va ser un dia inoblidable perfecte, però segur que en tens molts més amb ells que són igualment dignes de recordar. I els que queden per venir.

xavier pujol ha dit...

Esperem que d'aquí a un any segueixis recordant-ho amb la mateixa il·lusió, i que els protagonistes celebrin el seu primer aniversari.
I d'aquí 50... també!

Gemma Sara ha dit...

Caram, quin post més emotiu, que bé viure aquest amor i aquesta amistat. La Flashmob devia ser una experiència ben divertida, a l'alçada del casament...

Els casaments acostumen a donar grans moments, que potser no són els més tòpics, però haberlos haylos!!

Gemma Sara ha dit...

Caram, quin post més emotiu, que bé viure aquest amor i aquesta amistat. La Flashmob devia ser una experiència ben divertida, a l'alçada del casament...

Els casaments acostumen a donar grans moments, que potser no són els més tòpics, però haberlos haylos!!

Gemma Sara ha dit...

Rita, perquè se'm doblen els comentaris a casa teva? intentaré que aquest sigui únic, a veure...

Elfreelang ha dit...

amistat, companyonia, compartir i celebrar segur que amb melangia que aniràs esborrant encara tindràs moltes ocasions de seguir ballant

Elfreelang ha dit...

uf perdona la sintaxi espero haver-me fet entenedora

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Si que va ser especial, si!
Xò no, crec que això de les bodes no està fet per mi. :)