5/10/10

De karakia a la Teca


Avui, al 33, comencen els nous programes de Karakia, el programa de cuina que més m’agrada. No és un programa de cuina com els de sempre, al contrari. Cada programa està dedicat a la cuina tradicional d’algun país estranger explicat per persones originàries d’aquell país que viuen entre nosaltres.

No només és un programa de cuina, sinó que es narren les històries de les persones, les seves cases, les costums que mantenen, el que els ha portat aquí, com viuen en comunitat. En fi, vides particulars, històries diferents i alhora iguals. I es fa amb una delicadesa i tranquil·litat que és la millor recepta per arribar a casa i desconnectar del dia.

Fins fa pocs anys no era gran entusiasta dels menjars estrangers, sobretot de menjar de països llunyans, però darrerament vaig enxampant mires. Tots ho anem fent. Sembla que quan sortim a sopar fora sempre acabes a un italià, un japonès, un àrab, un mexicà, un xinés, un vietnamita, un francès, un argentí, un wok, menjars de fusió, menjars fashion. I de fet, si m’hi paro a pensar, sempre que venen amics a sopar intento fer coses d’arreu del món: que si cous-cous, pizzes, pastes, mousakes o receptes innovadores.

I en canvi, mai he fet una paella, doncs em sap greu fer malbé marisc ben car quan encara no em surt bé un trist arròs bullit. O tampoc he dedicat temps a cuinar un fricandó, uns canalons com els de la mare, uns calamars farcits, .... potser el plat autòcton (encara que basc) més elaborat que he fet mai és el lluç a la basca. Això si, experta en truites de patates, escalivades, esqueixades i per suposat, en pa amb tomàquet.

Potser ens volem fer tant els moderns a la cuina que poc a poc ens anem oblidant de les receptes de casa. Les de tota la vida. A casa, la mare té la Teca de la meva iaia Teresina (la mare del meu pare) i que crec que era de la seva sogra. La mare sempre diu que d’allà ha aprés a cuinar, de fet cuina ben diferent de la iaia Esther, castellana de “pura cepa”, i és un tresor que es guarda ben guardat, el llibre més arrugat, més esquinçat que he vist mai. El llibre amb més vida que mai he tingut a les mans.

Crec que pel sopar del proper dilluns, malgrat mengem foundes franceses, va sent hora que deixi de provar de fer tiramisú i comenci a experimentar amb la crema catalana.




ps. Ben cuirós que avui parli de cuina, quan aquesta tarda tinc visita amb l'endocrino! La foto és de la Teca que hi ha a casa els pares. Creiem que és de la primera edició, preò enlloc ho posa. I li falten les dues portades i gairebé està desllomada. Però ningú s'atreveix a tocar-la. Llegir-la és un regal, tan senzilla, amb un català tan preciós!

11 comentaris:

_MeiA_ ha dit...

Ja sé quin programa vols dir! jo l'havia vist aquest estiu (segur que eren repeticions) i em va agradar molt!
També m'agrada probar menjars d'altres llocs, però sincerament em quedo amb els menjars d'aqui, els de tota la vida.

garbi24 ha dit...

També l'he vist algunes vegades i està però que molt bé. En qüestió de cuina hem d'anar avançant però mai de la vida oblidar els vells i bons plats.......

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Karakia! Sí! M'agrada molt!

entre això, la menció a la crema catalana, i les botifarres que acaba de penjar en Garbí... crec que hauré de fer una pausa per berenar. Quina gana!!

Clidice ha dit...

a mi m'encanta viatjar i menjar el que es cuina a cada país, ara, quan sóc a casa m'agrada el menjar de casa. A més, costa molt trobar un restaurant que cuinin exactament com es cuina al país d'origen. L'última frustració un vietnamita. Vaig tornar enlluernada de la cuina del Vietnam i el que vaig provar a Barcelona s'hi assemblava remotament. Però MOLT remotament. :(

Com uns canelons dels de la iaia no hi ha res. I prova de fer l'arròs amb costella i talls de pollastre, o salsitxes, pot quedar espectacular! :) Ànims amb la crema, que cal remenar molt!

Striper ha dit...

El llibre de un Manresa Ignasi Domenech.

Assumpta ha dit...

Karakia!! Ho acabo de veure... m'encanta! :-)) Fa molts anys que ho segueixo... molts... és un programa que amb un format senzill, aporta coses molt maques :-)

Aquest llibre és una joia... cuida'l!! :-))

XeXu ha dit...

Com que no sé cuinar, ja em va bé menjar a llocs exòtics, que de fent, ja no són tan exòtics, perquè a banda de quan vas a fer tapes, si vas a un restaurant nocturn, no vas a un temàtic d'aquests? Perquè a mi em passa, sempre penso en alguna cosa d'aquestes, libanès, japonès, etc.

El llibre és tot un tresor. Ni així aprendria a cuinar jo, però val la pena conservar-lo.

maria ha dit...

Jo també vull aprendre a cuinar...

sànset i utnoa ha dit...

Francament, no coneixia el programa.

Comparteixo la teva reflexió: primer hem de conéixer el que tenim a casa i després ja anirem a fora. Amb el menjar i, per exemple, amb el turisme.

*Sànset*

Xitus ha dit...

Sens dubte rits karakia és un dels programes més bons que s'han fet per la TV en els darrers anys. A mi m'encanta com està enfocat...No es pot dir d'una altra manera, la història personal combinada amb la cuina, és genial. Chapeau. Ahir estava pendent de l'estrena i el vaig veure :) I a vegades he cuinat algun plat. A la web del programa tenen les receptes.
Una abraçada.

rits ha dit...

Em sorpren molt gratament que molts de vosaltres conegueu el programa. Als demés us convido a donar-hi un tomb els dimarts al vespre, us enganxarà!
I als que volgueu aprendre a cuinar, el llibre de l'Ignasi Domenech continua vigent i editant-se!

Una abraçada a tots i totes!!!

ps.M'agradaria comentar-vos un a un però vaig una mica curta de temps.