La candelera

Dimarts és la candelera, la festa de la llum, que crema i dóna vida per tot l’any, alhora que és quan Jesús va ser presentat al temple. És una de les festes i tradicions que més m’agraden, encara que no la celebri gaire sovint. La llum de les candeles il·lumina i dóna camí, una oportunitat per recomençar. Alhora que sempre hi ha allò de “si la candelera riu, el fred és viu, si la candelera plora, el fred és fora”.

Aquesta tarda bategen el fill d’uns amics, en Roc. Fa sis anys, quan van batejar la seva germana per les mateixes dates i la mateixa festa, no vaig ser-hi. Vaig marxar fora amb uns amics. Segurament si avui em trobés en les circumstàncies de fa sis anys, tampoc hi aniria perquè en aquell moment ser fora era on volia ser i on havia de ser. Però en canvi sí que he decidit anar-hi enlloc de marxar fora en una activitat que tampoc era important però que amb les ganes que tinc de veure muntanya no li hagués fet un lleig. Sé que acompanyar-los en aquesta festa és important per ells, i és son vull ser-hi i on he d’estar. Perquè els estimo i vull compartir la seva felicitat.

Però una part de mi preferiria no anar-hi. I això també em fa sentir malament. Cada vegada em costen més segons quins moments. Se’m fan feixucs i sento que em vaig fent gran. La melancolia se’m fa present, recordo el que no tinc i cada dia hi ha un segon que aquestes mancances es fan presents. Sé perfectament tota la teoria, que vaig construïnt la meva vida, fent allò que vull fer i gaudint de tot i tothom que m’envolta, però hi ha moments, hi ha moments que les peçes no enganxen.

Tot i així somriuré i m’alegraré. Potser no em quedaré massa estona, tampoc cal ser cruel amb un mateix i al vespre recuperaré el dia a dia que potser no és el que voldria, però que també em fa sentir bé.

Avatar, el 3D i el cinema en català

Finalment la vaig anar a veure. La pel·lícula de l'any i més d'un mes després de la seva estrena continuen penjant-se els cartells d'entrades esgotades. I en teoria hi ha crisi però ni el seu preu desorbitat fa que la gent deixi d'anar-la a veure.

I la veritat, no ho entenc.

No tenia masses espectatives i de fet, vam remenar cel i terra del servicaixa per trobar entrades perquè qui m'acompanyava estava apunt d'una crisi existencial si no la podia veure. És un espectacle visual, d'acord, però per primera vegada a la vida, una pel·lícula se'm va fer llarga. Apart del noi que és guapíssim, i dels efectes especials que es trimedinsionen, la història falla, una pel·lícula en molts moments infantilment ensucrada (i que consti que adoro les pel·lícules per a nens) però a la vegada massa violenta i crua.

Missatges, molts, potser fins i tot masses, que fan que un es perdi i no es quedi amb gaire, segurament la majoria de gent sols amb els efectes especials. Des de les amenaçes violentes, l'ecologisme com a bandera i el que he descobert en el comentari de la Cèlia de Transparència en el post d'en XeXu, que potser és el més interessant de tots: l'avatar, la imatge que ens posem tots, però que no pot amagar la nostra essència.

Però és tan gran, tan espectacular que es perd i et queda una sensació que t'han pres el pèl. Sovint, en les petites coses, en les pel·lícules més petites són les que més et poden emocionar i arribar.

A més, el gran negoci del segle, les 3D, doncs tots hi piquem, i una entrada 3 euros més cara per veure com les llums se t'apropen, t'atrapen els mosquits o et sembla que una nau et pot estaballar al davant amb unes ulleres que fan mal als ulls i que són de prèstec (i no saps qui se les ha posat, digueu-me maniàtica, però...).

I just quan per dilluns es convoca una vaga que no entenc i em sembla d'allò més ridícula. Segons diuen si s'aplica la Llei que està tramitant-se, el cinema morirà, doncs per alguna estranya raó la gent deixarà d'anar al cinema perquè la quota de pel·lícules en català pugi fins el 50%. Com es pot dir tal disbarat. De debó la gent deixarà d'anar o en canvi es normalitzarà una situació ara mateix precària? Sincerament, em sembla absurd el què diuen. Si no veig més cinema en català és per comoditat. Simplement. Si tingués moltes més sales amb català a l'abast segurament triaria la catalana, però desplaçar-se fins un cinema en concret perquè allà facin la pel·lícula en català, ja t'ho repenses. Per tant, és absurd pensar que la gent no anirà el cine. Si el què volen fer és augmentar les persones que van al cinema, que no apugin tant els preus, que facin descomptes per a nens i nenes (no només gratuït fins els 3 anys), que el dia de l'espectador sigui realment més barat, ...però que no es posin en absurditats com aquesta. Així doncs, dilluns (perquè no fan la vaga un dissabte?) tots als cinemes!

ps. Aquí teniu la llista dels cinemes que faran vaga. De fet, es demana fer-los boicot, però m'agrada més la proposta d'anar dilluns als cinemes que si que obriran.
Fa temps que vull canviar l'avatar del blog, però les proves encara no han estat gaire bones. Mentre tant, segueixo de prèstec d'una dibuixant francesa.

Relats Conjunts: Demanant un taxi

Aquests darrers mesos he hagut d'agafar sovint els taxis. És més, m'hi he acostumat de valent. En un tres i no res sóc a la clínica o em tornen a casa; no he de patir per pujar i baixar les escales infinites del metro o agafar-me ben fort a algú per no caure amb les frenades de l'autobús. És molt fàcil enganxar-s'hi.

Als vespres costa més trobar-ne algun de lliure i no diguem els dies de pluja, quan de cop i volta sembla que les llumetes verdes desapareguin del paisatge urbà, i darrerament aquests dies són el més habitual. Però esclar, sempre que en dius alguna cosa el taxista et surt que es nota molt la crisi i que no recullen ni la meitat que fèien abans.

Perquè esclar, arribat a aquest punt cal recordar aquesta espècie gens en perill d'extinció mentre hi hagi elements com una servidora que en fa un gran ús: el taxista.

Si alguna cosa he pogut esbrinar és que n'hi ha de mil personalitats diferents, i gràcies a això el gran mite del taxista brut, fumeta i oient de la COPE ha quedat reduït a una subespècie. N'hi ha que compleixen exageradament aquesta condició, però n'hi ha que a sobre t'alliçonen sobre l'Antic Testament i la possibilitat que la nostra societat acabi com l'antiga Babilònia, caiguda i trencada per la mà de l'home que no actúa com hauria.

Una altra tipus serien aquells que no suporten que els diguis per on han d'anar. Se suposa que coneixen perfectament la ciutat, però quan els vas a ajudar et fan callar i fan anar l'andròmina aquesta del GPS per embolicar-se més amb el nom del carrer que no saben escriure just com està a la memòria de l'aparell o treuen la Guia de l'any 80 amb actes d'autèntica conducció temerària sense mirar al carrer. Per no dir dels que si a sobre els comentes que s'han equivocat de camí,et recriminen i a sobre s'inventen rutes innexistents que et fan que la mateixa carrera que el dia anterior sigui 3 euros més cara.

Després trobem aquells enfadats amb la seva professió que sols pujar et diuen que ni se t'acudeixi queixar-te de la ruta que és massa llarga o els que estan enfadats amb el món, en especial amb el cos de la Guàrdia Urbana, qui els té tanta mania com la profe de mates al més despitat de la classe.

Per altra banda, hi ha els taxistes atents que et pregunten què et passa, que et demanen parer per on anar, t'expliquen les seves aventures taxistes o quan van pujar a certa estrella del cinema. Taxistes que et fan riure, t'alegren una tarda desastrosa i fins i tot algun que et regala una cançó i et convida a fer un café (que amablement, no vaig acceptar). Taxistes amb qui divagues de política, de la vida dels famosos o de les llums de nadal. O taxistes amb qui no dius res, però és un silenci d'allò més tranquil. Per no parlar de les taxistes, que encara no he trobat cap de desagradable, qui t'expliquen els neguits de treballar a la nit, els horaris canviats i lo difícil que és compaginar vida professional i familiar. I no em podria deixar els taxistes estrangers, en especial els hindús, els quals s'encarreguen amb escreix de portar el taxi ben net i fresc, doncs saben que les olors corporals són diferents (ja en podrien aprendre d'ells alguns d'aquí que porten el taxi ben brut).

Però bé, tot s'acaba i esclar, la bona vida també. Ja no hi ha excuses per agafar un taxi, malgrat aquesta tarda de pluja et convidi a aturar la llumeta verda que s'acosta i sols puc aturar l'autobús 91 que li va al darrera i esperar que em vegi malgrat encara no hagi arribat a la parada.

ps. La meva aportació a la nova proposta de Relats Conjunts. No és ben bé un relat, però simplement he ajuntat la proposta amb un post que feia dies que em rondava pel cap sobre els taxistes.

Its all right

Ja tinc l'alta mèdica!!!!

ps. Encara no puc saltar com la foto, de fet vaig coixa i m'ha dit el metge que encara em durarà una mica. I recuperar-me del tot, ben bé un any.
Però tot està bé i ja deixo la rehabilitació.
Fantàstic!!!

Moltes gràcies per tot el suport blocaire rebut aquests mesos. Un petó!

La ola

Hi ha pel·lícules que t'impacten tant que les recordes per sempre. N'hi ha que saps que t'impactaran, i bé, no sempre és fàcil veure-les. Fa dos anys es va estrenar La ola, en aquell moment no la vaig veure, tothom que me'n parlava en deia meravelles sobre com està feta, la història que es despren i les conseqüències. Però no la vaig veure.

Aquest diumenge me la vaig trobar a l'hora d'esmorzar Sense pensar-hi gaire la vaig començar i em va enganxar. A la meitat entueixes el final, però tot i així no es pot deixar de veure.

La història és brutal. En un institut alemany es celebra un seminari sobre política; una classe estudia l'anarquia i l'altra, l'autarquia. En aquesta, el professor, per fer entendre el concepte i fer-ho de forma atractiva comença un joc que consisteix en anar implementant un règim disciplinari, on tots els alumnes es sentin part de la classe, vençent les seves limitacions i alhora cada vegada anant més a una, fent la classe més forta i unida. Els resultats, els haureu de veure, són espectacularment esferidors.

Moltes vegades ens preguntem si desastres com el nazisme es podríen repetir i sovint la resposta és la mateixa que diuen els adolescents a la peli, que no pot ser que tothom n'ha aprés, però la veritat és que les injustícies, la misèria i la por fan sortir el pitjor de les persones i si no ets prou fort per veure-hi clar, sense deixar-te portar, és fàcil que les persones que es creuen amb la veritat absoluta, acabin convencent de veritables vajanades.

Les necessitats vitals fan treure el pitjor de les persones, com el que estem vivint aquests dies des d'Haití. Lluitar contra la desesperació amb una mica de sang freda és de valents, i el més difícil, esclar. Potser allà ara mateix hi ha una situació més aviat anàrquica, però la solució que es pot donar tampoc és gens fàcil. Potser cal mantenir l'esperança que un nou demà s'aixecarà en aquest bonic país caribeny.

ps. Si voleu veure una crítica ben feta, la del Jordicine en el seu moment explica molt millor la cinta.

143è joc literari

Camino sense rumb i sense sentit. Una passejada desesperada per buscar-te, un senyal que m'indiqui que hi ets, però no trobo res, sols destrucció.

Intento abrigar-me amb la teva jaqueta estripada que per casualitat duia a les mans; de fet sols intento olorar-te, tenir-te aprop, sentir-te encara amb mi.

Però ja no puc més, les cames em fan figa, la ferida de la cara raja ben fort, sento que caic.

I de cop, uns braços em sostenen, m'agafen i aixequen. La teva olor es fa més forta i amb un petó amorós em dius, “t'he trobat”.

ps. Participació en el 143è joc literari d'en Jesús Maria Tibau.

Quantes històries m'agradarien que acabéssin així. Malauradament, el que estem vivint i sentint des d'Haití em porta el contrari.

Sols podem tenir-los ben presents.

Grans veritats II

"Calladita estàs más mona"

ps. Malgrat sigui una persona més aviat callada, reservada, tímida i més propoensa a l'escoltar que no pas a l'explicar, també sóc propensa a ficar-me de peus a la galleda en el moment menys oportú. Hi ha veritats que hauria d'aprendre d'una vegada per totes.

Però se suposa que tot passa i les ficades de pota es desfan i desapareixen com la neu d'aquests darrers dies.

Grans veritats

Si no vols sentir la resposta, perquè preguntes?

ps. he trobat una delícia de fotos al flirck. Genials per acompanyar quan hi hagi grans veritats que no acostumo a recordar. I de fet, la foto m'ha portat a la cançó; potser feia massa que no la sentia.

Tornar a la rutina

Fa uns dies, bé més aviat unes setmanes, que vaig dient que quan torni a la feina i a les meves rutines, tot canviarà, tot es posarà a lloc i tornarà la normalitat. Deixaré de tenir insomni i recuperaré hàbits que he anat perdent.

No sé si m’enganyava.

Avui he tornat a la feina. Ha estat estrany. En tenia moltes ganes, però també tenia algunes pors absurdes. Tornar a veure gent que m’estimo, comparir esmorzars, dinars, riures. Sentir que no vaig deixar tants temes a mitges, tornar a passar les hores més ràpides, fer feines que m’agraden, tornar a comprovar el grau de competitivitat de la meva companya…. Durant les darreres setmanes m’he sentit molt estimada, sobretot per companys i per el meu cap, qui m’ha posat la tornada ben fàcil i a mida i que m’ha dit coses ben boniques que no calia que digués però que aprecio molt. Però avui també m’he sentit estranya, lluny de gent que m’importa i alguna reacció que fins i tot m’ha fet mal.

Potser en un altre moment no m’hagués afectat. Ja fa massa temps de tot plegat.

Però no sé si les rutines, el tenir en què pensar ajuda a deixar els maldecaps fora, a oblidar-los i continuar vivint com si res. Perquè puc estar rient dinant i alhora tenir el cap mil kilòmetres enllà. Segurament, mentre no sigui capaç de dispersar les boires que ronden el cap no es pot gaudir del què es fa.

De vegdes veus gent que riu i fa broma però els ulls delaten la tristesa. Cadascú portem la nostra motxil·la de neguits. I qui està plenament content amb el seu món, no ho pot dissimular. Irradia llum per totes bandes.

Com envejo aquesta llum. Segur que tothom enveja aquesta llum.

ps. Fa molt de fred. Com m'agradaria que nevésa Barcelona. Les nevades tenen màgia, tot i que compliquen de valent. La foto, del flirck.

El més content de casa

Aquest any els Reis han estat generosos, fins i tot amb el més petit de casa. El més content a hores d'ara. Des de que ha rebut el seu regal que no para. La rateta el torna boig: l'ha agafat, amanyagat, mossegat, xutat, l'ha portat per tots els seus racons, l'ha col·lat sota el sofà ja tres vegades. No la deixa ni un instant!

I és que aquest gat és com un nen petit, que té totes les gracietes del món dels de casa. El pare quan el ve a veure sempre li posa una llauneta -i així de gordinfló està-. Ma germana no em ve a veure a mi sinó a jugar amb ell i fins i tot ma mare ja no xiscla quan li acarícia les cames.

Mossega massa i de vegades fa mal, és de camp i un pèl salvatge. Mai es posa a la falda perquè li faci mimitos, és igual d'esquerp que la seva mastressa, però sempre està al costat i quan arribo a casa m'explica tot allò que ha fet durant el dia. Fa la croqueta, xuta ben fort les pilotes i no hi ha mosca que se li resisteixi. No li agrada massa la tele, però en canvi balla amb mi sense queixar-se qualsevol cançó dels Coldplay. Als vespres ho remena tot i després ve a dormir als meus peus, moment de pau de la casa i per intentar dormir.

Es fa estimar tant aquest bitxito..... És un més de la família.

ps. I això que ahir es va enfadar amb mi de valent! li vaig haver de tallar una rasta de pèl de darrera l'orella! com va ser de complicat!!!!

Aniversari la nit de Reis

Avui és l'aniversari d'una de les persones més importants del meu voltant. Una d'aquelles amigues que saps que sempre tindràs aprop.

Fa tants anys que ens coneixem, fa tants anys que caminem plegades, just des de la foto de fa dos posts. A temporades més aprop, a temporades més allunyades. Records d'infantesa en forma de tarda explicant-nos Los diez negritos, o d'excursions llençant el peix al gat. Joventut en forma de cigarretes d'amagat dos carrers enllà de l'escola o estius de càmping amb la caravana del seu pare. I anant-nos fent grans amb sortides, sopars, viatges, confessions al jacussi o tardes de sofà i peli romàntica.

No ens cal dir res i en canvi sempre sabem com estem. Podem estar més d'una setmana sense dir-nos res i en canvi passar cap de setmanes sense separar-nos. Sabem els nostres punts forts i les nostres febleses, de vegades ens enfadem, però sempre tot acaba tornant al seu lloc.

Potser per ser la més gran de la colla, potser per ser tan tossuda com és o potser per ser tan racional, sempre ens ha arrossegat i de vegades crec que quan ha necessitat que l'arrosseguéssim, doncs no ho hem sapigut fer del tot.

Diu que és freda i que té mal caràcter, però ens cuida com ningú (Mai oblidaré cm et vas presentar a l'hospital dient que et quedaves a dormir la primera nit de l'accident).De vegades té por de no ser dolça, però n'és un munt sense enfargagar i quan no es sent estimada es tanca sense dir res, sense deixar que veiem el seu dolor.

No ho ha tingut gens fàcil, però és que potser algú ho té? Cadascú portem la nostra motxil·la i la seva mai ha volgut que li pesés gaire i sempre mirant endavant.

Potser ara veiem les coses de manera diferent, busquem el mateix però per camins diferents. I això de vegades ens separa i ens fa mal, postser ara necessitem més distància, fer cada una allò que ha de fer, però sabent que sempre ens tindrem.

Avui celebrarem el seu aniversari, ja sense ganes de sortir, masses anys sortint de festa el dia 5 a la nit ballant al Panam's o al New York sense gairebé ningú. Farem pinya i bufarem les espelmes. Les d'un any més que arriba i que no sabem que ens portarà, però segur que molt bones estones plegades.

Moltes felicitats, Marta!



ps. des de que he perdut la por als postres no hi ha qui em pari. Avui, la meva primera Sacher (el seu pastís preferit). No sé si tindrà bon gust, però l'aparença, no està gens malament! El millor de cuinar xocolata, poder llepar-se els dits amb el sobrant de la cobertura i l'oloreta a xocolata que invaeix tota la casa. El pitjor, com embruta tota la cuina!!!
La cançó,...ja ho sé, ja, però és una debilitat que tenim. Era l'oreja o el David Bisbal per recordar els gorgoritos al sing star....

Poc a poc

Per al sopar de cap d’any em va tocar cuinar dues truites. Primer vaig pensar fer-ne una de patates i una d’espinacs, però com que érem 17 persones i per tant no tothom podria menjar de les dues, vaig acabr fent dues de patates, una amb ceba i l’altra sense. Se’m donen bé les truites encara que no arriben a l’excel•lència de les de la mare. El seu secret, i meu també (de qui he aprés a fer truites sinó?), cuinar les patates a foc lent, ben lent, tapades i deixant que s’estovin i anar-les remenant poc a poc.

Durant el sopar i no sé ben bé en quina conversa, una amiga riu i em recorda que ja ho he tornat a dir. Segons ella, quan sembla que ens ensortim d’alguna dificultat o alguna cosa no acaba d’anar prou bé, sempre dic “bueno, poc a poc”. Sembla ser una frase molt meva. No n’era conscient.

No m’agraden les presses, quan faig les coses ràpid (moltes, masses veades) sempre surten un nyap, mai m’agrada el resultat final. Tampoc m’agrada viure ràpid, fer un munt de coses. Pot semblar que de vegades em perdo per no voler anar a tal lloc, per no sortir tant, però necessito el meu temps i alhora tinc la sensació que no paro! No sé com s’ho fan els altres però necessito anar pas a pas, poc a poc, amb els peus a terra i assaborint cada mossegada.

De vegades sento que vaig tant a poc a poc, tant a pas de la tortuga que tan em defineix, que em perdo molt i no acabo de deixar-me anar. M’agradaria ser més llençada o decidida, no pensar tant en les conseqüències. Però no puc, necessito anar poc a poc per la vida. Arribaré a tot arreu on vull arribar? De vegades penso que no, i això és frustrant, em desanima però petites fites encara m’encoratgen a seguir caminant.



Ps. Altra cosa és la por que de vegades fa que no actui, però això millor ho deixem per un altre dia.
La foto no és la truita que vaig fer, no li vaig fer fotos. És del Google.
La cançó, no és que tingui massa a veure, però és dels clàssics de cap d’any, abans de sortir de casa, amb els pocs balls que vaig fer. No va ser una gran nit per a mi, però vaig riure i això és l’important