Intento abrigar-me amb la teva jaqueta estripada que per casualitat duia a les mans; de fet sols intento olorar-te, tenir-te aprop, sentir-te encara amb mi.
Però ja no puc més, les cames em fan figa, la ferida de la cara raja ben fort, sento que caic.
I de cop, uns braços em sostenen, m'agafen i aixequen. La teva olor es fa més forta i amb un petó amorós em dius, “t'he trobat”.
ps. Participació en el 143è joc literari d'en Jesús Maria Tibau.
Quantes històries m'agradarien que acabéssin així. Malauradament, el que estem vivint i sentint des d'Haití em porta el contrari.
Sols podem tenir-los ben presents.
14 comentaris:
Tant de bo totes les històries acabessin bé com aquesta.
bentornada als jocs literaris
Que es bonic retrobar una olor coneguda.
Una història molt bonica, amb final feliç! M'ha agradat.
Bonica i possible, que finalment és el que importa! Petons!
Tot i que de vegades la realitat supera la ficció, tant de bo que en aquest cas almenys la iguali.
i si que passen històries així. LA realitat pensa que supera la ficció!
Preciós, molt emotiu... una mirada d'esperança.
Jo també penso que casos així es poden donar, i tant!
M'ha agradat moltíssim!
Bona història, i sobretot amb final feliç
Felicitats pel relat. A punt de caure en el pou de la foscor, i salvada en l'ultim sospir. Genial!
Buf! molt bon relat...sentiments. desesperació i esperança...De vegades, la realitat es pot acostar a la imaginació...o almenys esperem que sigui així
Sembla interessant
Gràcies pels vostres comentaris. No n'estava gens segura de fer aquest post i lligar el desastre natural amb un joc literari. Espero que no us hagi ofés.
I si, un moment d'esperança, sempre cal tenir-lo present.
Ofendre? Al contrari... si ho has tractat amb absoluta delicadesa i has deixat un alè d'esperança...
Publica un comentari a l'entrada