La candelera

Dimarts és la candelera, la festa de la llum, que crema i dóna vida per tot l’any, alhora que és quan Jesús va ser presentat al temple. És una de les festes i tradicions que més m’agraden, encara que no la celebri gaire sovint. La llum de les candeles il·lumina i dóna camí, una oportunitat per recomençar. Alhora que sempre hi ha allò de “si la candelera riu, el fred és viu, si la candelera plora, el fred és fora”.

Aquesta tarda bategen el fill d’uns amics, en Roc. Fa sis anys, quan van batejar la seva germana per les mateixes dates i la mateixa festa, no vaig ser-hi. Vaig marxar fora amb uns amics. Segurament si avui em trobés en les circumstàncies de fa sis anys, tampoc hi aniria perquè en aquell moment ser fora era on volia ser i on havia de ser. Però en canvi sí que he decidit anar-hi enlloc de marxar fora en una activitat que tampoc era important però que amb les ganes que tinc de veure muntanya no li hagués fet un lleig. Sé que acompanyar-los en aquesta festa és important per ells, i és son vull ser-hi i on he d’estar. Perquè els estimo i vull compartir la seva felicitat.

Però una part de mi preferiria no anar-hi. I això també em fa sentir malament. Cada vegada em costen més segons quins moments. Se’m fan feixucs i sento que em vaig fent gran. La melancolia se’m fa present, recordo el que no tinc i cada dia hi ha un segon que aquestes mancances es fan presents. Sé perfectament tota la teoria, que vaig construïnt la meva vida, fent allò que vull fer i gaudint de tot i tothom que m’envolta, però hi ha moments, hi ha moments que les peçes no enganxen.

Tot i així somriuré i m’alegraré. Potser no em quedaré massa estona, tampoc cal ser cruel amb un mateix i al vespre recuperaré el dia a dia que potser no és el que voldria, però que també em fa sentir bé.