4/1/10

Poc a poc


Per al sopar de cap d’any em va tocar cuinar dues truites. Primer vaig pensar fer-ne una de patates i una d’espinacs, però com que érem 17 persones i per tant no tothom podria menjar de les dues, vaig acabr fent dues de patates, una amb ceba i l’altra sense. Se’m donen bé les truites encara que no arriben a l’excel•lència de les de la mare. El seu secret, i meu també (de qui he aprés a fer truites sinó?), cuinar les patates a foc lent, ben lent, tapades i deixant que s’estovin i anar-les remenant poc a poc.

Durant el sopar i no sé ben bé en quina conversa, una amiga riu i em recorda que ja ho he tornat a dir. Segons ella, quan sembla que ens ensortim d’alguna dificultat o alguna cosa no acaba d’anar prou bé, sempre dic “bueno, poc a poc”. Sembla ser una frase molt meva. No n’era conscient.

No m’agraden les presses, quan faig les coses ràpid (moltes, masses veades) sempre surten un nyap, mai m’agrada el resultat final. Tampoc m’agrada viure ràpid, fer un munt de coses. Pot semblar que de vegades em perdo per no voler anar a tal lloc, per no sortir tant, però necessito el meu temps i alhora tinc la sensació que no paro! No sé com s’ho fan els altres però necessito anar pas a pas, poc a poc, amb els peus a terra i assaborint cada mossegada.

De vegades sento que vaig tant a poc a poc, tant a pas de la tortuga que tan em defineix, que em perdo molt i no acabo de deixar-me anar. M’agradaria ser més llençada o decidida, no pensar tant en les conseqüències. Però no puc, necessito anar poc a poc per la vida. Arribaré a tot arreu on vull arribar? De vegades penso que no, i això és frustrant, em desanima però petites fites encara m’encoratgen a seguir caminant.



Ps. Altra cosa és la por que de vegades fa que no actui, però això millor ho deixem per un altre dia.
La foto no és la truita que vaig fer, no li vaig fer fotos. És del Google.
La cançó, no és que tingui massa a veure, però és dels clàssics de cap d’any, abans de sortir de casa, amb els pocs balls que vaig fer. No va ser una gran nit per a mi, però vaig riure i això és l’important

14 comentaris:

Assumpta ha dit...

Cada persona té el seu ritme... si el teu és anar "poc a poc" doncs ha de ser així... pensa que forçar-te a fer més coses, a viure més depressa no et garanteix en absolut que siguis més feliç.

Tu ets tu... mira que aquestes coses que fas (siguin les que siguin) et facin feliç i ja arribaràs on hagis d'arribar, però seràs tu :-)))

Petonassos!!

Clidice ha dit...

a mi de petita sempre em deien: "a poc a poc i bona lletra" :) reconec que, moltes vegades, vaig com una moto :P però si vull fer una cosa "de debò" la faig a poc a poc, com cal :) Ja m'agradaria a mi saber fer truites de patates, veus? la cuina em costa molt perquè no sé anar a poc a poc. Te'n felicito :)

Striper ha dit...

Arribaras lo important es arriba no pas arriba el primer ni abans, Una abraçada.

estrip ha dit...

no saps aquella frase que diu que no per anar més despresa s'arriba abans?

les patates acaben formant la truita més bona, i es fan a poc a poc. La truita és el món.

kweilan ha dit...

És millor anar a poc a poc que massa ràpid.

Ballarinadeplom ha dit...

decididament, la truita de patates amb ceba és la preferida..i és que et pot quedar més o menys bona, però és impossible fer-la malament!!!

El ritme de de cada persona el marca ell mateix...no et pots forçar a anar més rápid o anar més lent, t'acabes equivocant o impacientant.

Poc a poc s'arriba a tot arreu, l'important és que el pas sigui ferm!!!

Bon 2010!!!

garbi24 ha dit...

Sempre hauriem d'anar a poc a poc....el més dificil es saber-ho fer.....

Ferran ha dit...

Sort que has aclarit que la truita no és la teva, maca, perquè sinó em tens demà picant la teva porta, suplicant-ne un bocí; quina pinta i quina gana! :)

Com ja s'ha dit per aquí, cadascú té els seus "tempus" i d'això es tracta: de saber quin és el nostre, i seguir-lo. "A poc a poc" no és pas una mala manera de fer, penso.

I pel que fa a les pors, el dia que li dediquis un post, el meu comentari potser encara serà més llarg que aquest. Quin tema!

XeXu ha dit...

A mi tampoc m'agrada viure de pressa. Cal anar fent les coses pas a pas, cadascú al seu ritme. Llavors veiem que altres tenen ritmes molt més ràpids que el nostre i potser ens fan una mica d'enveja, però si volem arribar a algun lloc més val que no ens fixem en els altres, ja que les presses mai són bones.

No et torturis per anar a poc a poc, perquè potser anant ràpid ho passaries pitjor. Has de trobar el ritme que et permeti estar còmode, i saber valorar els passos que facis, encara que et semblin petits.

Mireia ha dit...

No per viure més depressa és viu millor, i al cap i a la fi és el que compta, no?

Xitus ha dit...

Ooooh!! Rits quin post més bo, com la truita encara que la foto no sigui de les que vas fer (m'encanta la truita de patates!). Segur que estaven ben bones, jo hagués triat la de ceba però hagués tastat les dues jeje!! El que dius, a mi també em passa, necessito fer les coses a poc a poc, però una altra cosa és que em concedeixi el temps per a fer-ho. A vegades m'exigeixo a acabar depressa i no és el que vull en el fons. Per cert, arribar a tot arreu és impossible...La por també hi té alguna cosa a veure, però hem de ser una mica fidels a com som, escoltar-nos. I menjar molta truita ;) Bon any 2010!

Núr ha dit...

Bunika, si per voler abastar més has de córrer i fer les coses malament, no crec que et valgui la pena! ;) Tothom té un ritme de qualitat, un ritme amb el qual fa les coses bé. N'hi ha que potser tenen un ritme més ràpid i arriben a fer més coses, però segurament aquestes persones també pensen que podrien arribar a fer més. A mi sempre m'han preguntat d'on és que trec tant temps per fer tantes coses!, però jo no trobo que en faci tantes, al capdavall... I m'agradaria fer-ne més, però no puc. No t'ha de saber greu. Has de pensar en tot allò que has pogut fer i has pogut fer bé. I ja està!

Segur que les truites et van quedar fantàstiques! El detall de fer-ne una amb ceba i l'altra sense és genial! ;)

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. No hi ha cap ritme més o menys bo, simplement, que el meu és una mica lent.

ASSUMPTA, et dono la raó, trobar aquelles coses que em fan feliç. Darrerament havia perdut un munt d'aquestes coses, o més que perdut les havia deixat. Per això, poc a poc, vaig recuperant-les. Petons també per a tú.

CLIDICE, tot és posar-s'hi. Segur que si un dia t'hi pares i li dediques temps, et sortirien coses ben bones. A mi tb m'ho déien, i abans de l'accident tb m'ho recordaven a casa. Curiós, m'hi has fet pensar.


STRIPER, així ho espero.

ESTRIP, és tot un món i hi ha mil i una manera de fer-les, com la vida, hi ha mil maneres d viure-la. Si que la sé la frase, però de vegades l'oblido.

KWEILAN, jo també ho penso.

BALLARINADEPLOM, dona de vegades n'he vist cada una de truita!!!! quan forces el pas i el camí, de vegades hi ha accidents! Farem passos ferms!! Bon any per a tú tb!!!

GARBI24, doncs si perquè el ritme que ens marquen des de fora és molt fort i ràpid.

FERRAN, doncs la meva encara era més maca!!!! quan vulguis, però pensa que necessita el seu temps!!! Així la gràcia és conèixe's prou bé per saber quin és el ritme que fa anar bé, oi? M'agrada el que dius!!! Doncs tb podries fer tú un post sobre les pors. Quan el faci, esperaré encantada el teu comentari llarg!

XEXU, no sé si és enveja el que em provoca el ritme accelerat dels altres. Potser de vegades si, però quan estic bé, el ritme accelerat dels altres em fa pena i tot. Es perden un munt de coses!!!! No em torturaré pas, simplement trobar aquest ritme que va bé per a un mateix.

MIREIA, m'agrada el que dius. L'important, viure bé, que són dos dies!!!!

XITUS, je, je, je.. doncs si eren ben bones. Per`quan ens exigim anar depressa o ens encantem, el resultat tampoc ens agrada, oi? A mi tb em passa! Ja sé que és impossible arribar a tot arreu, però anar fent camí i no quedar-se aturat,.... de vegades m'encallo i aquí és on entra lo de les pors. Bon any per a tú també!

NÚR, és com fer labors, potser el que tu trigues a fer un moneder jo no puc ni fer la meitat d'un. Trobar el camí i ritme propi. Tú ves fent i no t'aturis! Bé, més que res és que em tocaven dues, i com hi ha gent que no li agrada la ceba,... era fàcil.

Petons per a tots i totes!

Ferran ha dit...

Justa la fusta, Rits, aquí rau el secret: qui som, com som... i ser consecuents amb la nostra naturalesa. Jo miro d'aprendre'n, ja saps... a poc a poc, i sense pors ;)