Aquesta tarda explicava el que m'ha passat aquest matí a la feina. La persona que m'escoltava es mostrava perplexa de les meves paraules. No es creia que hagués pogut reaccionar com li explicava.
Tinc molt mal caràcter. Si, és així i per molt que alguns em diguin que no és possible o posin ulls de granota, és veritat. Dins de moltes capes s'amaga un ser "de mala llet" continguda, o més que continguda, latent. Que quan ja no pot més, explota. I que quan explota, perd la raó. Per sort, pocs l'han tastat.
Hi ha qui sap discutir, qui no perd el nord mai en un enfrontament. Els admiro. Jo no ho sé fer. O potser si, quan tot és calmat i hi ha cert diàleg, quan la situació no es descontrola i no afecta emocionalment.
Però avui,... no ha estat un d'aquests dies. I ha sortit tot el meu pitjor jo. I no em sento gens orgullosa. Hi haurà qui dirà que he mostrat la meva disconformitat, hi haurà qui dirà que sóc massa tocada i posada, hi haurà qui dirà ves a saber què. Però els fets que han passat em son ben bé igual. Son injustos i injustificats i he esclatat de mala manera enlloc de callar i acceptar les decisions. I ha estat pitjor, perquè quan salto, doncs perdo tota credibilitat. Em poso en camisa d'onze bares, no escolto, crido i faig mala cara.
I després, ploro (encara que sigui a l'intimitat).
Perquè em sento dèbil, feble, avergonyida. Per tot allò que hauria d'haver fet i no he fet, de tota aquella professionalitat que hauria d'haver mostrat enlloc de tota la humanitat que he escampat. Perquè el meu descontent no només em pot perjudicar a mi si no també a la meva companya. Perquè, per suposat, no m'agrado a mi mateixa.
Hauria d'acceptar que sóc així, que ja altres cops m'ha passat i que em tornarà a passar. Però la realitat és que costa molt de portar. La gràcia de tot plegat és que un hauria de reconèixer els seus defectes i esforçar-se en no caure en ells. Potser algun dia, només espero que no m'acomiadin abans.
ps. Avui m'han canviat d'ubicació. Han desmuntat Hivernàlia (o el terrari), un espai compartit per dos equips que funcionava genial, que desprenia un ambient de treball massa bo. Ara mateix era l'únic que mantenia poder anar a treballar cada dia. I encara que estem a prop, m'han deixat sense llum directe, sense música, sense els companys revolucionaris i pencaires i estic en un forat, controlat, amb personal d'un altre equip que son bona gent xò que criden molt i és de difícil concentració. Em sento presonera a Harrenhal.
Els nous companys, veient el meu disgust han intentat acollir-nos amb molt bon grat. Ells no es mereixen el meu mal caràcter, fins i tot m'han portat imans per a una taula immantada que tindré.
I el cap... és conscient de tot el que m'ha dit. I m'ha demanat disculpes a la seva manera. Però tots dos sabem que això d'avui marca un punt de no retonr. Pensava que tindríem dos mesos de pau, sense amenaces d'ERO ni canvis. Què equivocada que estava.
Amb tot també sóc conscient que tot m'agafa en un moment personal molt baix. Demà arriba la noia eslovaca a qui he llogat l'habitació. I ho porto fatal.
