4/9/12

Tan sols camina



“No esperis que tot el món entengui el teu viatge, especialment si mai han tingut que recórrer el teu camí.”

Després de tot, fer camí.
Si no es camina, es resta quiet. I aturada no em moc en cap direcció; m’enfonso com si fos terreny fangós, em desfaig com un gelat a ple agost.
La vida és de cadascú, ens la fem a la nostra mida, i si no la vivim, ens esclavitza. I prou cadenes i roques no triades tenim com per buscar-nos més.
I qui hi vulgui venir, qui la vulgui compartir, benvingut serà. Del bracet, recolzat, a coll i bé o al costat encara que sigui sense fregar la pell.
Amb les nostres virtuts i els nostres defectes, veient-la de color rosa, groc, verd, blau, gris o negre. Però veient-la. No. Vivint-la.
Teixir punts d’unió, del dret i del revés, intercalats de colors diferents. Sense fer-ne pedacets, ni estrips. Cuidant-los amb tota la tendresa possible i amb les paraules justes.
Però si no es vol fer camí plegats, tampoc es pot intentar retenir, només es genera rancúnia i dolor. T’immobilitza i atura. No et deixa fer camí. Per més que s'estimi.
No es pot fer tot sempre malament. I si es fa malament, aixecar-se, recompondre's i caminar.
Després de tot, fer camí.

Politik by Coldplay on Grooveshark
 
Ps. La frase, d’un tuit.
La foto, el congost del Cares, Astúries.

12 comentaris:

Assumpta ha dit...

Doncs la trobo una frase molt intel·ligent... Jo que pensava que al Twitter la majoria dèiem tonteries (menys en Xabi Alonso! hehehe)

Cadascú té les seves experiències, les seves necessitats, les seves pors, les seves il·lusions... i moltes vegades costa entendre les dels demés... Això sí, seria molt maco si, encara que a vegades no ens poguéssim entendre, sempre fóssim capaços de respectar-nos :-))

I és clar que no es pot fer sempre tot malament! A vegades som massa durs amb nosaltres mateixos :-)

XeXu ha dit...

No podem obligar a ningú a seguir el nostre camí, encara que ens dolgui. Cadascú té el seu. Si es va de costat, és una sort. Però si no és així, no es pot forçar.

Alba ha dit...

pel twitter hi ronden frases molt xules!
Has fet la ruta del Cares?? Ha de ser espectacular! No sé si has estat al congost de Montrebei (al Montsec), però sempre he imaginat que el congost del Cares ha de ser mil cops més impressionant!
Continuem caminant......

Carme ha dit...

M'agrada la frase, molt! (potser perquè jo sempre sóc de les que m'agrada massa que m'entenguin i també m'agrad a entendre) I ens hem de mentalitzar que no és possible que el món ens entengui. N'hem d'aprendre.

Fer camí junts, si es pot, i sinó igualment caminar endavant.

Importa molt el camí que fem, nosaltres personalment, més que cap altra cosa.

Gerònima ha dit...

100% d'acord amb tot el que dius aquí dalt!

joan gasull ha dit...

hem de caminar sempre amb qui vol fer-ho amb nosaltres. I sobretot no desanimar-nos

fanal blau ha dit...

El caminar ha de ser sempre endavant!
Un petó molt gran, rits!

cantireta ha dit...

Hi ha camins que es desfan pel camí, no pas pels que el fan. I cal tirar endavant, no fos cas que la nit ens trobés pensant cap on tirar...
Petons, maquíssima. Estic al teu costat.

Sílvia ha dit...

Sempre endavant, és el meu lema. Et compro la frase, és molt certa. Una abraçada!!

Clidice ha dit...

és una frase que tots hauríem de llegir un cop al dia, ens estalviaríem de jutjar massa coses que no ens pertanyen. salut i ruta! :)

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Feia dies que donava voltes a un post així xò no l’acabava de trobar. La frase em va ajudar.
Un petó per a tots i totes!

ASSUMPTA, he trobat algú que deixa anar frases molt bones. Segur que agafades d’algun llibre d’autoajuda o de cites, xò bé, diu veritats que recomforten.
Moltes gràcies pel teu comentari. Has donat en el clau. De vegades ens costa entendre’s, mentre hi hagi respecte... el problema és que aquest post és per un conflicte actual on precisament, crec que s’ha perdut el respecte. Sols l’estima que ens tenim ho pot salvar. I ja veurem.
Bé, és una de les marques de la casa, pensar que ho faig tot malament, no seria jo si no fos així. Algun dia n’aprendré.

No, no es pot obligar ningú, XEXU, per molt que sentis que perds molt.

ALBA, no et pensis. Em va decebre una miqueta. No vas pel costat del riu, a mi m’agraden els congosts des d’abaix, suposo perquè el que més m’ha impressionat és el del Todra i el Gades, al Marroc. Vas força amunt i molta pedra i sol. Això si, la part de Lleó, d’on és la foto, és preciosa. Només per això val la pena. I per la satisfacció de fer el trajecte!!
M’apunto el Montrebei!
Continuarem caminant, més o menys ràpid, el meu pas és molt lent.

CARME, aprendre i acceptar que no sempre ens poden entendre ni compartir el nostre pensament. Ben cert.
I si, el camí de cadascú és el que ens hem de marcar, doncs només nosaltres el podem conéixer i fer. Si esperem que algú ens marqui el camí, anem ben servits!!!

GERÒNIMA, celebro que estiguis d’acord!

JOAN GASULL, caure en el desànim és fàcil, sobretot per alguns ens és molt fàcil. Caminar amb qui vol caminar amb nosaltres, perquè si no és massa feixuc de portar.

FANAL BLAU, endavant, sempre endavant!!

CANTIRETA, camins que es desfan? Aquells que deixem enrere? De vegades voldria tornar-hi, xò ja no és possible, oi?
La nit pot espantar molt!!
Jo tb estic al teu costat!!

SÍLVIA, de fet, te la regalo, que tampoc és meva. Anirem endavant!! I tant!!

CLÍDICE, quan ens oblidem, ja sabem que aquí la podem trobar. Si que jutgem massa sovint, massa!

Un petó per a tots i totes!!
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Feia dies que donava voltes a un post així xò no l’acabava de trobar. La frase em va ajudar.
Un petó per a tots i totes!

ASSUMPTA, he trobat algú que deixa anar frases molt bones. Segur que agafades d’algun llibre d’autoajuda o de cites, xò bé, diu veritats que recomforten.
Moltes gràcies pel teu comentari. Has donat en el clau. De vegades ens costa entendre’s, mentre hi hagi respecte... el problema és que aquest post és per un conflicte actual on precisament, crec que s’ha perdut el respecte. Sols l’estima que ens tenim ho pot salvar. I ja veurem.
Bé, és una de les marques de la casa, pensar que ho faig tot malament, no seria jo si no fos així. Algun dia n’aprendré.

No, no es pot obligar ningú, XEXU, per molt que sentis que perds molt.

ALBA, no et pensis. Em va decebre una miqueta. No vas pel costat del riu, a mi m’agraden els congosts des d’abaix, suposo perquè el que més m’ha impressionat és el del Todra i el Gades, al Marroc. Vas força amunt i molta pedra i sol. Això si, la part de Lleó, d’on és la foto, és preciosa. Només per això val la pena. I per la satisfacció de fer el trajecte!!
M’apunto el Montrebei!
Continuarem caminant, més o menys ràpid, el meu pas és molt lent.

CARME, aprendre i acceptar que no sempre ens poden entendre ni compartir el nostre pensament. Ben cert.
I si, el camí de cadascú és el que ens hem de marcar, doncs només nosaltres el podem conéixer i fer. Si esperem que algú ens marqui el camí, anem ben servits!!!

GERÒNIMA, celebro que estiguis d’acord!

JOAN GASULL, caure en el desànim és fàcil, sobretot per alguns ens és molt fàcil. Caminar amb qui vol caminar amb nosaltres, perquè si no és massa feixuc de portar.

FANAL BLAU, endavant, sempre endavant!!

rits ha dit...

CANTIRETA, camins que es desfan? Aquells que deixem enrere? De vegades voldria tornar-hi, xò ja no és possible, oi?
La nit pot espantar molt!!
Jo tb estic al teu costat!!

SÍLVIA, de fet, te la regalo, que tampoc és meva. Anirem endavant!! I tant!!

CLÍDICE, quan ens oblidem, ja sabem que aquí la podem trobar. Si que jutgem massa sovint, massa!

Un petó per a tots i totes!!