Quan veig les imatges, els veig a ells

Cada dijous a la tarda em trobo amb sis nanos com elles. I xerrem, i riem, berenem i parlem de tot plegat, pensem si canviarem el món i ens adonem que sols podem cuidar-nos els uns als altres. Em fa una mandra immensa passar la tarda amb ells, però sempre torno a casa ben tard pensant que ha valgut la pena.

Cada imatge que veig del que està passant aquests dies a València em fa pensar en ells. Del què està passant ara mateix, se'm salten les llàgrimes. Em sento impotent i sento com si els cops me'ls donéssin a mi també.

Perquè aquesta puta crisi ens està destruïnt a tots. Perquè com déien ahir en un programa ara en alça, ens fan creure que les mesures és l'únic que hi ha, que les desigualtats son necessàries, però cada dia que passo em pregunto més i més on estan anant els diners que paguem.

Perquè apugen IRPF, IBI i abaixen sous. Perquè cada dia, calculem indemnitzacions a 20 dies per any treballat perquè tot està negre o pels qui cada dia es lleven esforçant-se per anar a buscar una feina sota les pedres.

I sobretot quan penso en els qui ara estudien, perquè encara ho tenen més difícil.

Perquè ja no entenc res. I cada dia que penso que tot això ha tocat fons, em sorprenen dient-me que sóc massa innocent.

No hi veig esperança ja en res. I el pitjor és que cada dia que passa crec que la gent cada cop té menys por. I si bé, això hauria de ser bo, encara m'espanta més.

ps. No deixa de ser curiós el que està passant sigui a València. Els joves s'han posat la cresta al damunt i han plantat cara en aquell indret on la gent vota i exculpa polítics corruptes.
A nivell personal, aquest post avui em sembla un acudit de mal gust. El govern dels millors diuen. I jo hi veia una petita esperança que avui m'han demostrat que és ben bé mentida. Tornen els dies foscos a la terra mitja.
I em sento malament per no haver anat diumenge a la mani perquè necessitava descansar.
Avui m'he recordat que tot plegat és un joc de trons. Per un moment, me n'havia oblidat. I nosaltres tan sols som camperols a qui estrényer el cinturó i deixar morir. Perquè avui he començat a calcular la meva indemnització a 20 dies, no sigui cas que m'agafi desprevinguda.

RC. Composition X

Vull ballar amb tu tots els dies. No deixar de dansar, donar-te la mà perquè em portis al teu ritme, m'abracis i fins i tot perquè ens perdem al so de melodies que desconeixem.

Ballar amb tu és festa, alegria i omples de color les nits fosques i fredes, negres d'aquests temps que ens envolten.

Vull ballar amb tu, només has de dir-ho i deixo tots els papers del què diran perquè volin ben lluny.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Bocins de dimecres

★ Petites joies com aquest curt d'animació. Deliciós. The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

★ Meryl Streep. Divina i una estrella ben gran.

★ Un viatge en tren vora el mar, un diumenge el matí que feia molta mandra però que va resultar ser recomfortant.

★ Per primera vegada, malgrat els problemes, sentir que faig la tasca que em toca fer.

★ El somriure dels companys de feina perquè m'apunto a la calçotada.

★ El partit del Barça d'ahir. Gaudir d'una estona sense pensar.

★ Els iaioflautes. Energia pura de qui no se'n parla i un exemple per a tots.

★ El sol d'hivern. Energia que m'és necessària per entomar el dia a dia.

ps. I quins son els vostres bocins?

Paraules escrites

“Tot això es meravellós, paradisíac.
Ojalà ho puguis veure. Va, no en dubtis, vine!”

Ja fa dies, primer en Ferran va parlar de recuperar la tradició d’escriure a mà. I després en Garbí, va recuperar alguna de les seves postals preferides. Alguns blogaires us heu animat i n’heu ensenyat algunes de vostres.

Ahir vaig obrir la capsa on les guardo totes. N’hi ha moltes més de les que recordava i m’és molt difícil triar-ne alguna. N’hi ha dels cinc continents, de ciutats, pobles i indrets catalans, de les espanyes, d’un munt de racons de la vella Europa i d’indrets meravellosos dels més agosarats. La més propera, de Castellar del Vallès i la més llunyana, de Nova Zelanda.

Moltes son de persones que fa un munt d’anys que caminem plegats. És ben bonic descobrir com hem anat canviant i tot allò que hem fet. N’hi ha de persones que ja no estan a prop, de qui ens hem distanciat per històries que no funcionen, malentesos, desenganys. Tristeses o el fer de la vida. I confesso que ara en trobo a faltar alguna que vaig arribar a estripar.

N’hi ha de paisatges preciosos, de composicions fantàstiques, d’animalons, dibuixos o quadres, de grups de música o fins i tot alguna escrita des d’un bar musical en plena festa. Amb poques paraules o tantes que semblen no cabre dins dels espais. Amb dibuixos, lletres de cançons o tonterietes que fan riure. Amb emocions descrites que fan caure alguna llàgrima.

Des de fa un temps, des de que em vaig independitzar, des de cada lloc que visito, me n’envio una. És una raresa meva i sempre que viatjo amb algú que no ho sap, em mira com amb cara estranyada. Però el curiós és que després més d’un també se n’envia. En elles no hi descric el que faig, sinó el que sento. Instants de vida que suposen cada viatge, cada experiència i que no vull deixar escapar a l’oblid.

Totes les que vaig rebent les deixo a la nevera, i a final d’any la buido. La darrera que m’han enviat, des de Nova York, el novembre passat. Ara, la nevera encara és buida. Qui sap què passarà aquest any.




Ps. La cita, d’una d’elles, des de Mèxic, ja fa uns anys.
I entre postals també hi he trobat cartes, de quan encara no hi havia correu electrònic. Tenen quelcom especial. Tot l’escrit des del cor és especial.

Tot és interpretable? qüestionable?

Sempre vaig dir que no volia ser advocada. És un món molt competitiu i aparentment elitista. No m'hi veia. Però creia en la justícia. I tots els pilars en els que s'assentava el meu petit raonament, se m'estan desmuntant poc a poc. Un a un. No entenc res i tot em fa absolut fàstic. I el pitjor és que les companyes de carrera, la que s'hi dedica professionalment i la que com jo, està en temes orbitants al dret, totes tenim cada dia més decepció.

Hi ha un pilar en el dret (un de molts). I és la interpretació de les normes jurídiques. Hi ha diferents maneres d'interpretar una llei, un decret, un reglament.... Segons el judici de valor que li donis, pots arribar a canviar el sentit d'un fet. Ahir, Montserrat Tura, en una entrevista a TV3 (al programa Divendres) deia algo així: la interpretació restrictiva de les lleis és la pròpia d'un govern de dretes.

I bé, aquestes paraules crec que prenen molta força avui. Els darrers dies, de fet. Entre el judici de Camps i avui la condemna de Garzón i la més que ja esperada inhabilitació per poder investigar els crims del franquisme, tot m'agafa una nova dimensió. I m'espanta. Em sento una nena completament perduda i amb les bases enfonsades. Desencís (i aquesta paraula em sembla molt tova, però no en sé trobar una altra).

Per tot el que creia creure. I no sé cap a on anem. L'únic que pren força és la meva consciència indignada.

Si?

Farà cosa de mig any, més o menys, un dia en una reunió, la meva cap (he de dir que tenim bona relació. Per alguna estranya raó -els meus companys diuen que és perquè no li faig la pilota, anem per feina i no amaguem res- hi ha confiança) va intentar fer un xist i davant d'una lloança meva a una proposta seva, va deixar anar que en quatre anys encara acabaria convencent-me de fer-me d'Unió. Els presents es van posar a riure de valent i jo em vaig quedar tan a quadres i perduda que no vaig poder reaccionar fins una estona després.

Ahir, amb un alt càrrec varem tenir un intercanvi d'impressions sobre la interpretació d'un decret. I em va dir que havia de fer una interpretació més laxa, que estava fent una interpretació massa restrictiva.

Tot sumant, em fa trontollar tota jo. Avui, al mateix que ahir, li comentava que m'havia fet trasbalsar tots els meus fonaments. Sé que no sóc la persona més progressista del món, tampoc ho pretenc. Tinc coses de conservadora, sobretot en l'esfera més íntima, però em considero persona d'esquerres, de tenir present les persones per davant de tot, independentment de la seva condició (social, econòmica,...). Em sumo als canvis cap a una redistribució de la riquesa, de manera de fer i d'organitzar-nos. De fer justícia social, lluitar i treballar per la llibertat i la igualtat d'oportunitats.

Però de tant en tant, sento que em perdo, i només sé que ja no sé res. I això em trasbalsa.

ps. aquest és un post molt estrany, i suposo que tot aquesta boira tb ve donada per la boira personal. Massa pensar no és bo.
Ahir al vespre veia l'Assemblea popular del Clot i va ser un moment de recomfort. Però segueixo sense anar a la meva.
A la facultat hi havia un doble del Chris Cornell. Quins records!

Bocins de dimecres

★ La meva primera T-11. Em va fer molta il·lusió quan dissabte a la tarda, un noi em va dir si volia un viatge gratis. Em va costar pillar-ho –anava tard i pensant en altres coses- però en pillar-ho vaig dir de seguida que hi tant! Ja heu convertit la vostra t-10 en t-11? Contra els abusos, ingeni!

★ Qui té por de Virginia Wolf? Queden poquets dies però si us podeu escapar al teatre, no ho dubteu pas. És brutal. I els actors, genials. Història molt i molt dura, que et deixa sense esma ni paraules i com va dir una amiga, normal que al final no hi hagi aplaudiments contents sinó molt corpresos. L’entrega de tots quatre actors que quan surten a saludar estan esgotats ho diu tot.

★ Prendre una decisió. Donar-hi les voltes necessàries i prendre una decisió. Ara em falta explicar-ho a qui toca.

★ Un troçet de tarda amb la Júlia i converses.

★ Començar a preparar la disfressa de carnaval (i això que una festa amb 80 desconeguts em fa una mica de cosa. M’és més fàcil fer el tonto i ridi en la intimitat).

★ Aquest bocins voldria dedicar-los, o més que dedicar-los voldria que fossin alè. Alè d'esperança al poble sirià, als joves egipcis i tots aquells qui lluiten dia a dia. M'entristeix profundament que es persegueixi, que es trenqui amb la violència i la mort la cerca de la llibertat. La recerca d'un futur millor. Perquè no sabem ben bé que passa, només que hi ha un gran abús i em trenca per dins que l'esforç, la perseverança d'uns ideals de societat més justa s'esmicolin en mil i un bocins de dolor. M'agradaria poder convertir aquests bocins en força i suport.



Ps. Quins son els vostres bocins?
He decidit no posar perquès. Certament, podien embrutar els bocins i millor que no sigui així, que ja costen prou de trobar.
Ah, i me n’adono que cada vegada em costa més ser concisa i explicar breument els bocins. Ais...., potser és que hi ha bocins que haurien de ser posts sencers. Xò amb les restriccions, retallades o com vulgueu dir-li a les meves absències a la catosfera, doncs els bocins son del poc que mantinc. O potser que com n’hi ha poquets, només donen per un post.
La foto, a mode de dedicatòria, de l'únic país àrab i l'única vegada que he anat al desert. El que em recorda més a Síria (tot i que sé que no té res a veure). M'encantaria poder anar algún dia a Orient mitjà.

Dickens 2012

Mai he llegit res de Charles Dickens. Una vergonya, oi? Doncs sí, ho reconec, és així. A l’escola no el varem estudiar (de fet, no recordo haver estudiat cap escriptor estranger). I així com hi ha noms il•lustres de la literatura universal que d’una manera voluntària havien arribat fins a les meves mans, de Dickens, res de res. És més, ni se m’havia acudit mai llegir-ne cap ni entra dins de les llistes.

Tot i així, si amb el pas dels anys continua sent tan important, potser és que Charles Dickens va transmetre alguna cosa ben especial a través dels seus llibres, de les seves paraules, històries i personatges; les grans veritats universals, les superacions personals, les febleses humanes, el pitjor de les persones i també els valors dels que tan mancats anem tots. Allò que tots volem reconèixer. I ho devia de fer de forma ben propera per a tothom. I per què ho penso? Perquè crec que si Charles Dickens visqués avui, seria el guionista més famós i premiat del cinema. Doncs, pot ser que no se n’hagi fet alguna pel•lícula basada en els seus llibres?

Algú mai no ha vist el ratolí Mickey tot esparracat, víctima del malvat tio Gilito fent de Ebenezer Scrooge?


El conte de Nadal ha estat versionat en moltíssimes pel•lícules, del Carrey als muppets, de manera literal o desbiaxada, arrelat al moment històric o a l’actualitat, com pot ser en Los fantasmas atacan al jefe. I encara que diguin que no, estic segura que el gran clàssic que cada Nadal posen a la tele i que surt a nombroses pel•lícules de fons, ¡Qué bello es vivir!, té moltíssim del conte de Nadal.


Grans esperances la vaig veure fa molts anys, d'aquelles pelis antigues que veia amb la mare. Una història d’amor tan vulnerable, trista com bonica. I també l’han intentat canviar, demostrar que l’amor és etern i que sempre està present, per molt que canviïn les maneres. Però fins i tot, encara que el sensible poeta Ethan Hawke faci d’atormentat Pip, la història no t’arribava tant.

Oliver Twist, Tiemps difícils, El casalot o David Cooperfield històries totes elles portades a la gran pantalla. Per explicar-nos tot allò que passava en èpoques llunyanes, però tan actuals alhora.

Potser per tot plegat, potser perquè es celebra el bicentenari del naixement de Charles Dickens o per la insistència i perseverança d’alguna ferma seguidora, crec que és hora que li doni una oportunitat, crec que avui és un bon dia per començar a llegir Charles Dickens. I potser per no deixar-me endur pel que ja he vist, millor començar per una història completament desconeguda per mi: Història de dues ciutats.




ps. A veure què pass, i si seré capaç de seguir dos llibres alhora. Ah, i gràcies Assumpta! tot un plaer seguir-te en aquesta iniciativa teva.
I de música, Sunshower, inclosa en la BSO de Greats expectations, que potser no va ser una gran peli però si que té una molt bona música (almenys que m'agrada molt, vaja).
He tingut alguns problemes amb la foto del llibre i finalment l'he hagut de passar a blanc i negre perquè quedés presentable.

Dia 4, 4 anys

Si avui piques el timbre, trobaràs la porta oberta. A l’entrada, veuràs les plantes, potser una mica descuidades, possiblement una mica porugues de tant de fred. Ah, i no cal que diguis res, la màquina de cosir antiga que ha de fer de taula del balcó encara està allà al mig per muntar.

Rere la cortina verda entraràs per la cuina, doncs sempre acostumo a tenir els porticons del menjador tancats. Coses que passen en aquesta casa singular, que entusiasme als més moderns, estranya als més convencionals i ens fa passar fred als més porucs.

Deixaràs les coses a l’habitació del fons, damunt del llit i te’n riuràs de les fotografies emmarcades sense vidre que fan de capçal del llit. Una és patosa, què hi farem, i encara que vulguis fer algun acudit amb doble sentit, el cert és que se’m va trencar al muntar-lo.

Intentaré que passis de llarg de l’habitació dels malendreços, m’ha fet mandra planxar i em fa vergonya que recordis que he de comprar un llum perquè no es vegi la bombeta per poder llogar l’habitació i recollir els calerons que em falten. Això sí, si venen els petitons, aquí és on els deixarem dormir mentre fem gresca.

Soparem truita de patates, amanida, pa amb tomàquet, pernilet i formatge del bo. Beurem vinet (o cervesa, si prefereixes. Fins i tot aigua, si cal fer bondat) i ens regalarem uns riures. La taula serà més o menys gran, amb cadires plegables o no, segons els que siguem. Encara no sé qui picarà al timbre. Però això tan li fa, s’improvisa sense problema. Et tocarà cuinar una mica, segur, que sempre vaig amb presses i mai està res a punt.

El puck et vindrà a veure, t’olorarà i després et demanarà teca. Dissimuladament es posarà dempeus vora la cadira, a veure si el convides a pujar a la falda o si t’olora amistosament, saltarà damunt teu sense pietat. I si el deixes i li fas mimitos, es pot estar una eternitat, fins que digui prou i demani jugar, fins i tot mossegant-te. Això sí, no et preocupis, he passat bé l’aspirador i tinc els antiestamínics al bany per si de cas descobreixes que li tens al·lèrgia.

Riurem plegats, recordarem moments passats, xerrarem dels coneguts i els desconeguts i filosofarem pensant que podem canviar el món. Cantarem la música que surti de l’ordinador, o si vols pots posar algun CD de l’estudi per així, dissimuladament, com qui no vol la cosa, mirar els llibres i agafar-ne un. No recordo els que hi ha desperdigats a d’altres cases i en canvi també hi ha la pila dels que m’han deixat.

Segurament jugarem a jocs de taula, posarem la play per fer un sing-star encara que només funcioni un micro o improvisarem algun joc amb paperets, per en riure’ns els uns dels altres. I és clar, el gel i les ampolles faran que la taula continuï plena (però sense ratafia, que ja l’he aconseguit col·locar a algú a qui li agrada). O si no ens ve de gust, ja pensarem què podem fer.

I ens oblidarem de tot el que ens fa mal, de tot allò que ens neguiteja o no va com esperàvem o volíem. De tots els fracassos que inunden el passar dels dies. No hi haurà lloc per a ulls tristos, paraules que no surten, somriures amagats ni forçats. Encara que només sigui per un dia.

Perquè avui fa 4 anys que caminem plegats en aquest petit espai tan meu com teu. Què? picaràs? Recorda, és el vuit8ena. I encara que només sigui una finestra virtual, és tot de vida; ben real i compartida.



ps. El cert és que avui podíem sopar a casa amb els amics no virtuals i hagués estat xulo fer-ho coincidir, però no m'hi veig massa en cor, tot i que aquest post porta escrivint-se una setmana a estones.
Gràcies per venir, gràcies per ser-hi aquests anys. He mirat enrere, els posts de celebracions passades, i ja som uns quants els que fa temps que caminem plegats. D'altres heu anat arribant i alguns ens han deixat.
I també gràcies als no blogaires que de tant en tant passeu. Aquest lloc també és vostre.

Vull una sopa!

Que una servidora vulgui prendre una sopa, només pot ser per dues raons:

a) no queda res més al congelador.

b) fa moooooolt de fred.



ps. I en aquest cas, és per la segona. Ah, i tb és un bon motiu per tirar avall cosetes enquistades a l'estòmac com el post d'abans.

Ridícul

Avui torno a tenir sensació de ridícul.
Penso i repenso molt i en canvi, les coses passen davant meu sense veure-les.
Avui no puc amb res.
No puc creure-m’ho. Sempre es repeteix.
Sento com si tothom tingués dret a riure’s de mi. I jo no tingués dret a res.
Avui no puc fer com si res. Segurament no és important, no hauria de ser-ho per mi, deu ser cosa de la lògica natural de les coses, això és una jungla.
Avui la lògica em diu que estic condemnada a fer el ridícul.
Condemnada a sentir-me pedacets de vidre fràgil que es trenca en mil.
I quan em sento tan ridícula és com si tornés aquella nena de 15 anys que pensava que ja havia deixat enrere.



Ps. Avui no hi ha lloc a bocins. Sols és un dia gris i plujós.