Dia 4, 4 anys

Si avui piques el timbre, trobaràs la porta oberta. A l’entrada, veuràs les plantes, potser una mica descuidades, possiblement una mica porugues de tant de fred. Ah, i no cal que diguis res, la màquina de cosir antiga que ha de fer de taula del balcó encara està allà al mig per muntar.

Rere la cortina verda entraràs per la cuina, doncs sempre acostumo a tenir els porticons del menjador tancats. Coses que passen en aquesta casa singular, que entusiasme als més moderns, estranya als més convencionals i ens fa passar fred als més porucs.

Deixaràs les coses a l’habitació del fons, damunt del llit i te’n riuràs de les fotografies emmarcades sense vidre que fan de capçal del llit. Una és patosa, què hi farem, i encara que vulguis fer algun acudit amb doble sentit, el cert és que se’m va trencar al muntar-lo.

Intentaré que passis de llarg de l’habitació dels malendreços, m’ha fet mandra planxar i em fa vergonya que recordis que he de comprar un llum perquè no es vegi la bombeta per poder llogar l’habitació i recollir els calerons que em falten. Això sí, si venen els petitons, aquí és on els deixarem dormir mentre fem gresca.

Soparem truita de patates, amanida, pa amb tomàquet, pernilet i formatge del bo. Beurem vinet (o cervesa, si prefereixes. Fins i tot aigua, si cal fer bondat) i ens regalarem uns riures. La taula serà més o menys gran, amb cadires plegables o no, segons els que siguem. Encara no sé qui picarà al timbre. Però això tan li fa, s’improvisa sense problema. Et tocarà cuinar una mica, segur, que sempre vaig amb presses i mai està res a punt.

El puck et vindrà a veure, t’olorarà i després et demanarà teca. Dissimuladament es posarà dempeus vora la cadira, a veure si el convides a pujar a la falda o si t’olora amistosament, saltarà damunt teu sense pietat. I si el deixes i li fas mimitos, es pot estar una eternitat, fins que digui prou i demani jugar, fins i tot mossegant-te. Això sí, no et preocupis, he passat bé l’aspirador i tinc els antiestamínics al bany per si de cas descobreixes que li tens al·lèrgia.

Riurem plegats, recordarem moments passats, xerrarem dels coneguts i els desconeguts i filosofarem pensant que podem canviar el món. Cantarem la música que surti de l’ordinador, o si vols pots posar algun CD de l’estudi per així, dissimuladament, com qui no vol la cosa, mirar els llibres i agafar-ne un. No recordo els que hi ha desperdigats a d’altres cases i en canvi també hi ha la pila dels que m’han deixat.

Segurament jugarem a jocs de taula, posarem la play per fer un sing-star encara que només funcioni un micro o improvisarem algun joc amb paperets, per en riure’ns els uns dels altres. I és clar, el gel i les ampolles faran que la taula continuï plena (però sense ratafia, que ja l’he aconseguit col·locar a algú a qui li agrada). O si no ens ve de gust, ja pensarem què podem fer.

I ens oblidarem de tot el que ens fa mal, de tot allò que ens neguiteja o no va com esperàvem o volíem. De tots els fracassos que inunden el passar dels dies. No hi haurà lloc per a ulls tristos, paraules que no surten, somriures amagats ni forçats. Encara que només sigui per un dia.

Perquè avui fa 4 anys que caminem plegats en aquest petit espai tan meu com teu. Què? picaràs? Recorda, és el vuit8ena. I encara que només sigui una finestra virtual, és tot de vida; ben real i compartida.



ps. El cert és que avui podíem sopar a casa amb els amics no virtuals i hagués estat xulo fer-ho coincidir, però no m'hi veig massa en cor, tot i que aquest post porta escrivint-se una setmana a estones.
Gràcies per venir, gràcies per ser-hi aquests anys. He mirat enrere, els posts de celebracions passades, i ja som uns quants els que fa temps que caminem plegats. D'altres heu anat arribant i alguns ens han deixat.
I també gràcies als no blogaires que de tant en tant passeu. Aquest lloc també és vostre.