Aquests darrers mesos he hagut d'agafar sovint els taxis. És més, m'hi he acostumat de valent. En un tres i no res sóc a la clínica o em tornen a casa; no he de patir per pujar i baixar les escales infinites del metro o agafar-me ben fort a algú per no caure amb les frenades de l'autobús. És molt fàcil enganxar-s'hi.
Als vespres costa més trobar-ne algun de lliure i no diguem els dies de pluja, quan de cop i volta sembla que les llumetes verdes desapareguin del paisatge urbà, i darrerament aquests dies són el més habitual. Però esclar, sempre que en dius alguna cosa el taxista et surt que es nota molt la crisi i que no recullen ni la meitat que fèien abans.
Perquè esclar, arribat a aquest punt cal recordar aquesta espècie gens en perill d'extinció mentre hi hagi elements com una servidora que en fa un gran ús: el taxista.
Si alguna cosa he pogut esbrinar és que n'hi ha de mil personalitats diferents, i gràcies a això el gran mite del taxista brut, fumeta i oient de la COPE ha quedat reduït a una subespècie. N'hi ha que compleixen exageradament aquesta condició, però n'hi ha que a sobre t'alliçonen sobre l'Antic Testament i la possibilitat que la nostra societat acabi com l'antiga Babilònia, caiguda i trencada per la mà de l'home que no actúa com hauria.
Una altra tipus serien aquells que no suporten que els diguis per on han d'anar. Se suposa que coneixen perfectament la ciutat, però quan els vas a ajudar et fan callar i fan anar l'andròmina aquesta del GPS per embolicar-se més amb el nom del carrer que no saben escriure just com està a la memòria de l'aparell o treuen la Guia de l'any 80 amb actes d'autèntica conducció temerària sense mirar al carrer. Per no dir dels que si a sobre els comentes que s'han equivocat de camí,et recriminen i a sobre s'inventen rutes innexistents que et fan que la mateixa carrera que el dia anterior sigui 3 euros més cara.
Després trobem aquells enfadats amb la seva professió que sols pujar et diuen que ni se t'acudeixi queixar-te de la ruta que és massa llarga o els que estan enfadats amb el món, en especial amb el cos de la Guàrdia Urbana, qui els té tanta mania com la profe de mates al més despitat de la classe.
Per altra banda, hi ha els taxistes atents que et pregunten què et passa, que et demanen parer per on anar, t'expliquen les seves aventures taxistes o quan van pujar a certa estrella del cinema. Taxistes que et fan riure, t'alegren una tarda desastrosa i fins i tot algun que et regala una cançó i et convida a fer un café (que amablement, no vaig acceptar). Taxistes amb qui divagues de política, de la vida dels famosos o de les llums de nadal. O taxistes amb qui no dius res, però és un silenci d'allò més tranquil. Per no parlar de les taxistes, que encara no he trobat cap de desagradable, qui t'expliquen els neguits de treballar a la nit, els horaris canviats i lo difícil que és compaginar vida professional i familiar. I no em podria deixar els taxistes estrangers, en especial els hindús, els quals s'encarreguen amb escreix de portar el taxi ben net i fresc, doncs saben que les olors corporals són diferents (ja en podrien aprendre d'ells alguns d'aquí que porten el taxi ben brut).
Però bé, tot s'acaba i esclar, la bona vida també. Ja no hi ha excuses per agafar un taxi, malgrat aquesta tarda de pluja et convidi a aturar la llumeta verda que s'acosta i sols puc aturar l'autobús 91 que li va al darrera i esperar que em vegi malgrat encara no hagi arribat a la parada.
ps. La meva aportació a la nova proposta de Relats Conjunts. No és ben bé un relat, però simplement he ajuntat la proposta amb un post que feia dies que em rondava pel cap sobre els taxistes.
Als vespres costa més trobar-ne algun de lliure i no diguem els dies de pluja, quan de cop i volta sembla que les llumetes verdes desapareguin del paisatge urbà, i darrerament aquests dies són el més habitual. Però esclar, sempre que en dius alguna cosa el taxista et surt que es nota molt la crisi i que no recullen ni la meitat que fèien abans.
Perquè esclar, arribat a aquest punt cal recordar aquesta espècie gens en perill d'extinció mentre hi hagi elements com una servidora que en fa un gran ús: el taxista.
Si alguna cosa he pogut esbrinar és que n'hi ha de mil personalitats diferents, i gràcies a això el gran mite del taxista brut, fumeta i oient de la COPE ha quedat reduït a una subespècie. N'hi ha que compleixen exageradament aquesta condició, però n'hi ha que a sobre t'alliçonen sobre l'Antic Testament i la possibilitat que la nostra societat acabi com l'antiga Babilònia, caiguda i trencada per la mà de l'home que no actúa com hauria.
Una altra tipus serien aquells que no suporten que els diguis per on han d'anar. Se suposa que coneixen perfectament la ciutat, però quan els vas a ajudar et fan callar i fan anar l'andròmina aquesta del GPS per embolicar-se més amb el nom del carrer que no saben escriure just com està a la memòria de l'aparell o treuen la Guia de l'any 80 amb actes d'autèntica conducció temerària sense mirar al carrer. Per no dir dels que si a sobre els comentes que s'han equivocat de camí,et recriminen i a sobre s'inventen rutes innexistents que et fan que la mateixa carrera que el dia anterior sigui 3 euros més cara.
Després trobem aquells enfadats amb la seva professió que sols pujar et diuen que ni se t'acudeixi queixar-te de la ruta que és massa llarga o els que estan enfadats amb el món, en especial amb el cos de la Guàrdia Urbana, qui els té tanta mania com la profe de mates al més despitat de la classe.
Per altra banda, hi ha els taxistes atents que et pregunten què et passa, que et demanen parer per on anar, t'expliquen les seves aventures taxistes o quan van pujar a certa estrella del cinema. Taxistes que et fan riure, t'alegren una tarda desastrosa i fins i tot algun que et regala una cançó i et convida a fer un café (que amablement, no vaig acceptar). Taxistes amb qui divagues de política, de la vida dels famosos o de les llums de nadal. O taxistes amb qui no dius res, però és un silenci d'allò més tranquil. Per no parlar de les taxistes, que encara no he trobat cap de desagradable, qui t'expliquen els neguits de treballar a la nit, els horaris canviats i lo difícil que és compaginar vida professional i familiar. I no em podria deixar els taxistes estrangers, en especial els hindús, els quals s'encarreguen amb escreix de portar el taxi ben net i fresc, doncs saben que les olors corporals són diferents (ja en podrien aprendre d'ells alguns d'aquí que porten el taxi ben brut).
Però bé, tot s'acaba i esclar, la bona vida també. Ja no hi ha excuses per agafar un taxi, malgrat aquesta tarda de pluja et convidi a aturar la llumeta verda que s'acosta i sols puc aturar l'autobús 91 que li va al darrera i esperar que em vegi malgrat encara no hagi arribat a la parada.
ps. La meva aportació a la nova proposta de Relats Conjunts. No és ben bé un relat, però simplement he ajuntat la proposta amb un post que feia dies que em rondava pel cap sobre els taxistes.
