Fent el turista a casa

Feia temps que ho tenia pendent. Tant, com temps fa que visc en aquest barri. Un barri canviant, de contrastos però on que també manté l'escència de barri. De vegades me n'oblido que estic a la ciutat.

Barri obrer, barri que li deien el Manchester català. Carregat de fàbriques, graffitis i stencils. Que canvia vertiginósament, per fer-ne un de nou. I alhora manté la seva escència.

Per la xarxa hi ha milions de racons fotografiats, i molts que ja no es poden veure. Molts que quan els vaig descobrir pensava, carai per què ja no porto la càmera al damunt? però fa temps que no m'acompanya. I molts ja no es poden trobar, com un follet amb una escombra que hi havia a la porta d'una casa okupa enderrocada i que em tenia el cor robat.

Avui era el dia, però s'ha llevat ennuvolat. O potser qui s'ha llevat ennuvolada he estat jo. Per sort, a migdia a sortit el sol i he decidit no deixar-ho més. Una primera excursió pel barri.

Hi ha la casa encantada, que ja no ho és tant i a pocs metre. Edificis fashions. Contrastos.

Quan mires amunt, sembla que no s'acabin mai.

Com ho devien dibuixar? sempre m'ho pregunto. I la lona, com la devien penjar?


Més contrastos; grafits, runes i lofts fashions.


I la platja, el que més m'agrada de viure aquí.


Poble de pescadors i amb una plaça preciosa.

I amb la rambla central, que porta posades les llums de Nadal des de la festa major al setembre. Peculiar i estimada, on hi veus tothom passar. On sigui l'hora que sigui sempre hi ha vida.

ps. Hi ha moltes més fotos, i moltes més que en faré. M'he quedat amb ganes de més. I de millorar-les, doncs miro les de la xarxa i son molt millors. A més feia un fred que pelava i un vent que al meu constipat no és que li hagi anat gaire bé. Serà qüestió d'agafar més sovint la càmera.

Bon Nadal!

"un altre món és possible,
un altre món és necessari"










D'aquí uns dies tornarà
a estar mig buida.
Per tornar-la a omplir
d'instants de vida,
alegria i pau
viscuts al vostre costat"

Bon Nadal i fresquet 2012!
rita

ps. la cita, d'una pancarta de la mani dels indignats del 15 d'octubre. Queda molt per fer i és a les nostres mans.
A la nevera ha estat impossible posar tots els bocins de vida d'aquest any, molts queden dins del cor, fins i tot aquells que fan una mica de mal. Però ara no cal pensar-hi gaire, és Nadal i és temps de pau.
La cançó pot tenir una lletra una mica trista, però és la veu de l'any i és una cançó preciosa.

Dos premis

Avui ha estat un d'aquells dies que tot et surt al revés. Fins i tot ara m'acabo de barallar amb l'impresora i he desistit. L'hagués llençat a mar.

El dia s'intuïa gris des de bon matí. Només llevar-me, al mal del queixal que em van treure dimarts s'hi ha sumat mal de coll. I ja no sé què pendre'm: entre antibiòtic i antinflamatoris estic super dopada i feta un nyap. Si fins i tot m'he de prendre protector d'estòmac per la cremor que em produeix l'antibiòtic. I és clar, encara he de donar gràcies que tot plegat ha estat abans de la taxa.

La feina, millor no parlar-ne, ja que cada matí el recull legislatiu aguditza la cremor d'estòmac. No entenc què busquen, què passa. La corda s'està estirant massa i ja no entenc res. Decisions que ratllen la legalitat fins al mil·límetre, que sols creen massa mal ambient entre la gent i molt neguit. Em diuen pessimista, però ho veig tot negre. sincerament, espero equivocar-me, però aquest govern, aquesta marea blau fosca no sé cap on ens porta. I als treballadors públics ens estan cullant d'una manera que només et venen ganes de fer el que es creu que fan els funcionaris: posar segells i passar hores, perquè jo ja passo d'esmerar-me. I podria parlar i parlar, però em recordo continuament, que demà agafo vacances i tinc despatx.I que per alguna raó que no entenc li he caigut en gràcia a la cap, suposo que per dir-li les veritats, anar de cara i no fer-li la pilota, però és clar, dient les veritats es perden les amistats i jo no em puc permetre el luxe de perdre la feina mileurista que tinc. I no sé perquè no m'imposa com a altres caps i em genera confiança, de manera que dic el que crec, i és clar, no vaig bé.

I bé, la loteria ni un cèntim.

Però el dia ha estat un gran dia. Un 22.

Han nascut el Nil i el Marc. I em fan immensament feliç. Dos neixaments esperats i molt desitjats. Dos parts induïts per raons ben diferents però que fan que tots els neguits quedin lluny i sols pugui somriure. Ells son el demà, per qui hem de treballar avui.

Així doncs, millot anar a dormir amb un somriure, i és que d'una manera o d'altre, resistirem. A les marees blaves.



ps. Ahir, nit de pongo i riures, em van parlar d'aquest vídeo. Realment bo!
No podré acabar la felicitació de nadal per enviar-la a tots els compis de la feina a temps. què hi farem... un desastrillo...

RC. Bocca della verità

Vaig viure quatre anys a Roma, i d'això ja n'han passat deu perquè hi hagi pogut tornar.

Hi vaig arribar enfadat, l'empresa m'enviava a una ciutat bruta i vella, el bressol del món, deien, però per a mi era un taüt que enterrava ben al fons les meves aspiracions d'anar a Nova York.

No hi veia ni un bri de bellesa. Les cases eren antigues, els carrers amb llombardes, pudor d'humitat a les clavegueres i el trànsit infernal que em posava dels nervis. Mai arribava a l'hora enlloc. La gent volia fer-se amiga meva, fins i tot quan no els deia res; els companys de feina em volien treure com fos del petit apartament on passava les hores, però jo m'hi negava.

Una nit, mentre redactava la meva dimissió, a la televisió pública italiana van posar Vacances a Roma. Em vaig quedar embadalit. Semblava una altra ciutat. En blanc i negre, però hi havia tanta llum, com no l'havia vist cap dia. I no sé perquè, la pel·lícula em va portar cap aquell racó rere el Forum per veure la Bocca della verità.

Bé, sí, de seguida ho vaig saber. Allà hi era ella, menuda, distreta, jugant i rient fent veure que es quedava sense mà en posar-la dins la roca. Només feia que riure i fer anar els cabells curts amunt i avall, jugant amb el mocador a ratlles del coll com si no hi hagués ningú més que ella i els seus amics. Fins que ens vam trobar amb la mirada. I em va prendre el pèl; em va prendre el cor.

A partir d'aquell instant, la ciutat va ser completament diferent. Corríem amunt i avall pels carrerons entorn el Campo di Fiore, passejàvem de nit vora el riu i se'ns feia de dia xerrant a les escalinates de Piazza Espagna. Menjàvem pizza al taglio pel Trastevere, llegíem mentre preníem un cafetó tranquil rere la piazza Navonna i em feies passar vergonya fent veure que t'anaves a ficar dins la Fontana.

Després, ens vam haver de separar, quan ja no em volia moure d'allà, em van enviar a aquella ciutat de gratacels on no podria veure els colors del cel i els núvols com els veiem estirats a la gespa de Villa Borghese.

Ens vam estimar en aquella ciutat d'on no podies marxar, i ara que hi torno, cada un dels seus racons, em recorden a tu.

I aquí estic, apunt per posar la mà a la roca, perquè se me la mengi si no és veritat que mai he estimat com et vaig estimar. Perquè se me la mengi si no és veritat que no et puc retrobar.

ps. segona aportació. Aquesta més o menys sí que és l'ensucrada que tenia pensada.

RC. Bocca della verità

Recordes aquell viatge a Roma? Aquell estiu, aquell juliol calurós.
Un gran viatge, amb sorpreses, sopars preparats, detalls increïbles, carrers sense atrevir-se a creuar, visites i somriures.
Amb runes i història. Amb passejos vora el riu al vespre, festes al Trastevere i al Campo di Fiore i una ciutat eterna als nostres peus.
Amb gats, gelats i vins. Allí va ser on va començar la nostra afició a brindar en copa de vi.
I calor.

I vam arribar a posar la mà a la Bocca, després d'una cua llarga, esperant que no se'ns engolís ni ens mossegués. Desitjant que els nostres somnis de joventut s'acomplíssin.
I també vam llençar la moneda a la Fontana esperant tornar a somriure i ballar. Fent de la nostra vida un camí planer.
I tot era fàcil.
I tot era senzill.

Però ara, ara ballem al costat sense saber què dir-nos. Amb un silenci incòmode que ens trenca per dins.
Amb les arruges que marquen el què ens ha passat.
Com si aquella bocca ens hagués engolit l'ànima del què creiem etern i que no sabem com esmenar.
La nostra amistat.

ps. Nova aportació als Relats Conjunts. Avui he estat pensant un relat diferent, cursi, com són sempre els meus, però diferent. Potser l'escrigui. Però ara m'ha portat aquest. de vegades hi ha coses que s'escriuen com si no tinguéssin sentit, però que surten soles. Només es poden deixar anar.

La persecució del ninotet de gingebre

Tinc un amic txec que quan va rebre un paquet amb el conte del Patufet perquè la seva filla llegeixi contes catalans i en català als USA va sentenciar que els catalans som ben estranys. Una espècie curiosa i de costums escatològiques com cap altra que hagi conegut. Entre el caganer al pessebre, el caga tió com cagador de regals, la llufa pel dia dels innocents, els pets de grup musical de referència o el pet de llop com a bolet apreciat, sols li calia el conte del patufet per confirmar les seves sospites.

A mi, el que encara m’estranya és que sigui capaç de creure’m i continuar posant-li màgia a un tronc que caga regals quan l’estomaques i en canvi el conte del Pinotxo em produeixi certa basarda. M’agrada tan poc. Un tronc que per obra, gràcia i amor d’un fuster de primera adquireix vida. El cert és que mai m’ha agradat i crec que mai l’he arribat a escoltar sencer, encara que sé que una balena se l’engoleix, com la vaca que es menja el Patufet que dorm en una col, molt més real i propera als nostres camps sense anar gens lluny. Em crec molt mes tenir un tronc a casa, tunejar-lo com una drag-queen amb pestanyes i morros i fer-lo sortir cada nadal del seu cau perquè sota la manteta de quan érem petites, ens cagui aquells regalets, detallets que a la mare tant li agrada preparar cada nadal.

Però si hi ha un personatge que em crea encara més angoixa, aquest és el ninotet de Gingebre. Una galeta, si us plau!!! Si és que ni a Shrek es salva, amb aquella veueta que em posa nerviosa i que m’espanta quan s’infla i es torna un gegant. És així quan se m’apareix als pitjors malsons. Potser li hauré de demanar al txec que enviï el conte americà perquè no hi ha manera que li trobi la gràcia.

I el pitjor és que aquest any s’ha posat de moda i està per tots els racons del món. Tot de galetes amb el ninotet de gingebre. Tot de receptes possibles per fer i aquell somriure que sembla que em persegueixi amb certa sorna. Potser és un mal auguri per aquestes festes. Potser simplement és que he de menjar més dolç encara que em faci molt mal el queixal. Potser és simplement que aquest coi de globalització ja no sap què més intercanviar. Això si, m’agrada pensar que algun any el tió serà estomacat als USA o que el caganer serà mundialment posat als pessebres. Bé, si més no, sé que en un petit racó dels Los Angeles ja ho està.

ps. A. ja sé que ets fan del ninotet de gingebre. I'm sorry! però de debó... no puc amb ell.

L'estat de la Unió

Només sé que ja no sé res. La meva assignatura preferida a la universitat va ser Dret Comunitari Europeu. Els meus primers raonaments polítics eren aquells que em qüestionàven el tema de la independència de Catalunya, doncs si optava per una Unió Europea perquè ens volíem separar? Em semblàven pensaments antagònics unió-separació (i em va fer molta gràcia saber que era un plantejament similar al que creia Pasqual Maragall, amb el seu federalisme). I encara que ara sé que una cosa no té res a veure amb l'altra, em continuo plantejant tot plegat.

M'agrada considerar-me europea, com m'agrada sentir-me mediterrània i catalana.

No entenc res. Tot plegat em supera. Només sé que no sé res, que som titelles de tot plegat i que com vaig llegir en algún lloc fa temps, els temps d'ara són els de la informació i alhora estem més desinformats que mai.

Creia en la vella Europa des dels països escandinaus, passant per la potent Alemanya, els frikis anglesos, els estirats francesos o els seductors italians. Em fascinava poder pensar que ens unim per fer-nos més forts. Però em persegueix el pensament que tot plegat és mentida i que només son interessos i que els pobres, continuem més pobres. I ja no sé què és bo i què és dolent; pels estats, per les economies, per les persones.

Recordo que els meus professors insistien que mentre no hi hagués una acceptació de cessió de sobirania política la Unió Europea seria paper mullat. I així es demostra, estem en un moment clau, i només s'ha arribat per una crisi econòmica. Tothom vol tirar endavant, tothom vol salvar perquè és l'únic camí però ningú vol cedir el seu poder. Estem en un moment d'inflexió i tot em fascina i alhora em preocupa. Se m'escapa i no entenc res. Aquests dies penso que com m'agradaria poder tornar a anar a classe i sentir algunes veus.

I enmig de tot, un estat de txitxarel·los. Amb un govern encara no nomenat i que ves a saber on ens portarà.

ps. I contrasentits de tot plegat. Muntar una cimera com la que estem vivint costa una burrada de milions d'euros.

Bocins de dimecres

★pensar una escapada (finalment tenim destí, Irlanda i és que em vaig posar tonta dient que a Alemanya no volia anar a gastar els 4 euros que tinc, em semblava incoherent amb mi mateixa…. Ara toca buscar data, que encara serà més difícil, i començar a estalviar... ) .

★els sopars a casa plens de cants i riures. I per primera vegada a la història, tenir el sopar preparat del tot quan arriben els convidats (és clar que era fàcil, pa amb tomàquet i embotits, truita i sols uns montaditos per preparar...) .

★Un dia reparador, caminant per la ciutat, anant al Festivalet per primer cop i acabar al cinema.

★Que em sorprenguin recordant detalls de fa temps enrere.

★Descobrir tendresa i delicadesa.

★Trobar, per casualitat, el primer dels regals.

★El Petit Caus, versió vi negre (el vi blanc ja és un clàssic.. i el Gran Caus, haurem d’esperar temps millors per descobrir-lo....)

★Avui començo el pont!

★Regalar-nos un massatge per celebrar un aniversari avui: Felicitats, C!

Jane Eyre

“Vols dir que no series més feliç si provaves d’oblidar la seva severitat i els sentiments apassionats que et provocava? Jo trobo que la vida és massa curta per malaguanyar-la alimentant rancúnies o fent llistes de greuges. En aquest món tots som culpables, tots estem carregats de defectes “

Jane Eyre. Charlotte Brönte

Mai ningú va dir que fos fàcil. Tant cert com difícil de recordar. Mai és prou dolorós, sempre et pots sentir encara més trist. Encara pot ser pitjor.

Quan et sents ferit, malmés, no hi ha res que guareixi, no hi ha manera humana de somriure.

Cal ditància, temps, cal deixar passar aire, mullar-te de pluja, tapar-se amb una manta i menjar calent. Temps etern.

Per refer-te. Reconstruir-se. Perquè cal recordar que sols així es pot somiar que viuràs el millor.

Mai s'oblida el dolor, però no es pot viure amb rancúnia. Sols fa que no llueixi el sol.

I quan t'has refet, t'has sentit lliure de tot, llavors és quan sents la crida del teu cor. Que et porta a allà on estimes.

ps. “Has llegit Jane Eyre?...uuuuau, això sí que és un llibre”A.

No, encara no ho he fet, però el llegiré, he entés el perquè (trigaré, perquè tinc joc per temps, i entre joc i joc busco algo senzillet). Per variar, he vist la pel·lícula abans. Una, de les moltes versions que han fet i que mai havia vist ja que era una història que no em venia gens de gust. Molt obscura, dura. Però ara afegeixo, fascinant.

Ara no sento cap crida. Només el miol del puck, que ja és molt.

ps2. Per cert, d'on ha sortit aquest troç d'home? carai!

1 de desembre

Dia Mundial de la lluita contra la SIDA. Fa pocs dies es commemorava el 20è aniversari de la mort de Freddi Mercury i en fa 30 que es va detectar el primer cas de SIDA. Si ell avui encara visqués, veuria com ha avançat el tractament d'aquesta malaltia, fent-la enlloc de mortal, crònica. I podria continuar cantant amb la seva veu única, movent-se d'aquella manera que sols sabia fer, fent votar la gent als estadis, fent-nos cantar i somiar. Malaurdament ens queda el seu record.

Avui és una malaltia crònica. Però només per a uns quants. Per a molts, sobretot aquells d'allà abaix, on no ens agrada mirar gaire, qui ens fa llàstima però que no sabem fer-nos iguals, encara és símbol de mort (com la fam o la guerra).

Encara hi ha molta feina per fer. I només tenim les nostres mans per posar-nos-hi.

Em vaig topar una vegada a la SIDA i per això és una causa que no m'és indiferent. Era molt joveneta i encara era una malaltia desconeguda. I no vaig reaccionar com hauria. No sabia què implicava i com tractar-ho, però aquella reacció em va fer mal a mi mateixa durant molt de temps. Encara me'n fa. Sovint penso en aquella persona, sobretot el dia d'avui. Viu, sobreviu més aviat. Però d'ella vaig aprendre que no es pot viure amagant-nos, fent veure que hi ha coses que no ens poden passar o no poden ser properes, que no podem reaccionar amb por. Només volem ser estimats, siguem com siguem.

ps. La foto, de la fanal blau. I per cert, heu intentat escriure el dia d'avui en números diverses vegades i ràpid? com costava!! he posat totes les variants possibles entre 1 i 2.... xò això molt em temo que serà cosa d'un altre post.