29/7/20

Vacances en temps de pandèmia

Can't stop. Red Hot Chili Peppers

Es va acabar el confinament. El desconfinament va portar tornar al ritme frenètic d'abans, just el que no volia fer. Amunt, avall, feinada, retrobaments, pors, obligacions socials, reunions....

Sembla mentida però ja estem a finals de juliol. Tot sembla un malson. I no ha acabat, ni molt menys.

Avui, tornant en bus de casa els pares a casa meva, he recordat allò que en algun moment vaig pensar, "perquè realment ens canviï, el confinament hauria de durar més temps". Però estava equivocada, el què ens canviarà no és el confinament, és la pandèmia.

A mi, m'està trasbalsant. Els projectes, les il·lusions pengen d'un fil, els canvis que no arriben, que es posposen novament per incerteses. Pors que magnifico i boicotegen realitats consolidades. I en canvi, sentint-me privilegiada, íntimament segura.

I el neguit de la salut, dels meus, el patiment, la mort. Tot allò pel qual no ens volem preparar. Tot allò que volem obviar.

Així, els dies van passant, i arriba l'estiu, l'ofec de la calor i les vacances. I aquest any, les hem de fer necessàriament, en període estival.

El cert és que he arribat a vacances completament sobrepassada laboralment. Cansada com mai, extenuada mental i emocionalment. I com em sol passar, just agafar vacances, el cos ha dit prou. De fet, va dir prou el segon dia extra de feina que se suposava que ja havia d'estar de vacances en forma d'urticària. Però ha continuat en una petita otitis i sobretot en una lumbàlgia. Quin mal!

Així doncs, els dies de fresca i caminades al Pirineu, van arribar sense temps de descompressió laboral, sense poder haver descansat i no han estat tan reeixits com altres cops. Algun que altre malentès i sobretot perquè es van veure trasbalsats per una clavada a la muntanya (per sort a l'inici de la ruta), visita al CAP que no et pot atendre i acabar a hospital perquè et punxin un antiinflamatori com sigui, sola, per les mesures de seguretat.

Ara, encara estic encarcarada, vaig amb una faixa calenta, i veig les estrelles per aixecar-me del llit o de la cadira, però almenys ja me'n ric de mi mateixa. Algun dia aprendré que quan agafo vacances primer ha d'haver-hi uns dies de descans?

Tinc ganes. De descansar, dormir, prendre el sol i anar a la platja (encara no hi he anat!), ganes de posar en ordre tots els sentiments, les emocions, d'estar amb els que estimo. De res més. De tot allò que és important.

I posar a lloc els reptes que sempre posposo, o com diu el Sr. E sempre, que els hi trobo excusa. Sentir que la pandèmia no em fa recular aquest cop, que no és l'excusa per no avançar, per molt que ens canviï tot allò que entenem.

pd. La foto, l'estret del Forn, una excursioneta petita a Queralbs. 
No sé si aquesta sortida estaria en el top 3 desl pitjors viatges. Narbona sempre serà el top. Viena, el segueix, tot i que queda tan lluny, que s'esviaxa. M'ho he de pensar, doncs també ha tingut coses bones. Que et cuidin, et facin fregues o que et desvesteixin perquè no et pots treure els mitjons és d'una intimitat fins ara no viscuda.

5 comentaris:

Alfonso Robles Motos ha dit...

M'agrada. Queralbs és un dels meus pobles preferits.

Carme Rosanas ha dit...

Que et milloris, rits. La pandèmia ens ha canviat molt les coses. El meu estiu també és completament improvisat i no ha pogut ser programat.

Deacansa i espero que en pocs dies estiguis en plena forma.

artur ha dit...

la incertesa i inseguretat de tot plegat, ho fa més complicat.
Cuida't i a millorar...de tot ! :)

XeXu ha dit...

L'última vegada que et vaig veure fer una excursió, o que ens ho vas explicar almenys, et vas trencar una cama. Així que tampoc ha anat tan malament.

De veritat, has d'aprendre a relaxar-te.

Pons ha dit...

Normalment a la gent li van bé les escapades a la muntanya, en el teu cas em sembla millor que no surtis de la ciutat.