8/5/20

8 de maig de 2020. Dia 56

Heard Somebody Whistle" -Jay-Jay Johanson.

Aquesta quarantena molt sovint em ve el cap una frase que deia sovint la mare "em passo el dia a la cuina", com en un gest de desesperació. Des de que estic a casa, tinc la sensació que o bé treballo davant ordinador o bé em passo el dia a la cuina.

Cuinar, rentar plats, rentar cuina, desinfectar menjar. Quin pal! 

Jo que em pensava que m'agradava cuinar he descobert que tampoc m'agrada tant. No se'm dóna malament, fins i tot diria que al contrari, que amuntegava un munt de receptes per alguna raó, però que no és el meu hobby desitjat.

No m'he passat els dies fent pastissos (he fet dues coques), ni alguna de les receptes de mil i un blogs que tinc apuntades, impreses, no he aprofitat per fer esferificacions .... 

Però si que intento menjar bé. I això el meu cos ho ha notat. Menjar a l'hora, sense picar ni ansietat (i això que tot plegat hauria de semblar el contrari), menjar pausat i gairebé res processat. M'he aprimat 2kilos. La veritat és que vaig al revés del món: amb el confinament tothom s'engreixa i jo vaig, i m'aprimo (molt poquet, però almenys és alguna cosa).

I no és que me n'estigui de res. Els caps de setmana prenc vi i birres, faig vermut i cuino plats elaborats, però de qualitat. I comprar bé. Fins i tot, m'he atrevit a comprar peix en una parada que la mare no m'havia aconsellat (com que no m'agrada gaire el peix i el menjo per voluntat, sempre me'l compra la mare o vaig a una parada de la Boqueria que ella em va recomanar. Comprar peix em sembla el més complicat que hi ha).

El que si que he aprofitat és per aprendre a cuinar les receptes de cas; les de la mare, les receptes de casa de tota la vida. Poder-les apuntar bé a la llibreta de receptes, aquella llibreta on tinc la recepta de les rosquilles de la iaia, o el lluç a la basca de la mare. A més, així truco la mare i es passa estona i estona explicant-me la recepta, gaudeix moltíssim.

A la llibreta hi he apuntat: les croquetes de la mare, el rostit al forn, els macarrons en les dues versions, de la mare i de la sogra, un plat de pasta boníssim de la sogra amb espirals, carxofa, alls tendres i pernil, fideus a la cassola, les nombroses receptes del amic italià, les mítiques mandonguilles de casa... i el més important de tot: he après a cuinar arròs. A  la cubana, en amanida, amb verdures,  Ja el tinc dominat, tant, que diumenge faré la meva primera paella. Pot semblar absurd, però mai he cuinat una paella perquè no li tenia el punt a la cocció de l'arròs i em sabia greu fer malbé el peix.

Això si, no us penseu que em tornaré una cuinetes, com ja he dit, he descobert que tampoc m'apassiona, per tant, quan tot torni a girar, de ben segur que les receptes quedaran a la lleixa esperant alguna ocasió especial. De fet, dimarts, primer dia que van obrir el restaurant japonès del barri que tinc de referència, em va faltar temps per anar a buscar una comanda de sushi, quin plaer tan gran, els pares encara riuen (no els he convençut perquè el provin mai).

I és que potser, el hobby seria menjar? gurmet sense pretensions, sense ambicions. I uns quilos de més que rebaixar.  Quan tot s'acabi poder fer un entrepà al Sagàs, i un margarita amb copa de martini al Balius, menjar pizza a Vilafranca perquè estan molt millor que les de la city, un bikini dels del 3 quarts, un shawarma ràpid, un japonès amb birra. Tornar a Santa Coloma de Queralt o a l'arròs negre de .... misteri a no compartir! El menú de sidreria per damunt de les calçotades, encertar amb el vi, entaular-se fins tard. Tants i tants llocs. Esperem que tots hi siguin.


pd. Es nota que he vist Foddie love.
La foto, arròs de muntanya.

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Doncs sí, jo també tinc la impressió que em passo el dia a la cuina.

I no em molesta especialment la feina de cuinar, no és de les que fam més mandra, però tampoc m'agrada tant com abans. Al llarg dels anys es fa avorrideta.

Però aprendre a fer coses noves sempre és un estímul. Jo vaig fer un pudding, cosa que no.havia fet mai abans. Al menys es canvien les rutines.

Sergi ha dit...

Aquí t'he vist! Mira, cuinar és un mal que s'ha de passar. Hi haurà a qui li agrada, per mi només és el camí cap a menjar, que per això sí que tinc autèntica passió, endrapar com un lladre. Però darrerament estem fent moooolta bondat, menjant molt sa, gairebé vegetarià, no pas per voluntat, sinó perquè són els plats que ens surten (encara que jo no deixaré mai de ser carnívor, no ens espantem), i perquè estic en fase de perdre pes. També n'he perdut durant el confinament, però ja em venia d'abans.

Susanna ha dit...

Per sort, a casa cuina l'A. perquè a mi no m'agrada gens. Però gens!!! De fet, està super content perquè he tornat a fer la truita de patata que fa anys (tres???!!) que no feia. Ens hem hagut de confinar perquè jo torni a entrar a la cuina un vespre a la setmana!!
El micu de fira ens ha sortit cuinetes, també. Ells dos sí que han fet pastissos, sí. I pizzes. I flams de mató. I una llarga llista de llepolies. I jo contenta, que m'ho vaig menjant!

Ferran Porta ha dit...

Lo dels pares i el sushi donaria per un llibre - o si més no per un post :) Un cop els vaig convèncer de provar-ne. "Ah, sí, no està mal" ... i mai més n'han tornat a parlar xDDD

PS: una cosa m'ha portat a una altra ... i no sé com, em trobo a casa teva. Fa al menys dos anys que no trepitjava un blog!