7/9/20

Decisions

The masterplan. Oasis.

Cada estiu em marcava un llistat de fites. Allò que volia fer durant les vacances o durant l'estiu. I cada any, em frustrava perquè d'una llista de 10, sempre n'aconseguia realitzar dos, tres o quatre. No és que fos frustrant, però si una mica un llast per allò que no aconsegueixes, negativitat que s'acumula en una autoestima amb tendència baixa.

Aquest any no vaig fer llista. Ni hi vaig pensar. I potser ha estat el millor. Ha estat un estiu ben estrany: ni viatges, ni expectatives, ni frustracions. Potser alguns crits, desajustos, enfados, però també riures, carícies, bons moments i bons menjars. He estat allà on just sentia que havia d'estar. He estat més que mai en família, i no sempre és fàcil, però tinc la certesa que és el que necessitava fer.

I no pensar en fites, ni reptes ni res, ha tingut unes conseqüències sorprenents: he ordenat tot allò que dins del meu cap estava una mica embolicat. Em sento contenta i satisfeta amb el que tinc; potser no avanço en tot allò que voldria, potser em frustro perquè la vida és refotudament complicada i tothom pensa que ha d'anar d'una determinada manera. Però tinc tot allò que necessito (que no és tot allò que voldria, no vull semblar un llibre d'autoajuda) i això ja és alguna cosa.

I l'ordre m'ha portat a prendre decisions. Allò tan complicat de prendre decisions, que en trobar-me tot en ordre, han sorgit així, com qui no vol la cosa, i per tant, tinc la seguretat que són decisions acertades.

La primera ha estat comprar-me un rentaplats. Si, ja ho sé, pot semblar ridícul, però el cert és que fa un temps que no inverteixo en el pis, pensant en un canvi que té entrebancs. Doncs res d'esperar més i en canvi sí cuidar-nos en el dia a dia, sobretot si torna a haver-hi confinament. I des del minut 1 de la seva instal·lació, ha estat un èxit.

El segon és més difícil d'explicar. De fet, porto dos setmanes sense escriure'l. 

El vuit8ena necessita pintura, actualitzar imatges, desfer-se de tot allò amuntegat sense mirar, redecorar-se. Però no ho faig. Els dies passen, però tot continua fent-se més boles de pols dels westerns que rodolen.

No escric tot allò que voldria, no comento tot allò que m'agradaria visitar, no se m'acudeixen cançons que cantar. I això que a la vida me'n passen moltes de coses i aquesta petita finestra al món em deixa ser tan genuïna com sóc.

Potser és que ara sóc més genuïna en altres espais, he aconseguit obrir-me i permetre'm més ser jo mateixa. Potser és que hi ha moltes altres xarxes que van més ràpid i et faciliten ser més superficial. Potser és que la vida de se m'ha complicat.

Però no vull continuar sentint-me malament per escriure de molt tant en tant. M'és un llast.

Al blog he estat molt feliç. I he fet molts bons amics. Algunes ara les veig com a mínim un cop al mes i són puntal i sororitat; d'altres ens trobem per altres xarxes, riem i reconec de manera especial (com si en el fons, els conegués molt més del que ara es mostren); alguns han estat històries d'un currículum vital; altres s'han convertit en amics a qui explicar filosofades per watsapp que després no s'escolten perquè he tapat el micròfon del mòbil; hi ha amb qui comparteixo vinets i aventuretes, fins i tot me n'he anat de viatge (qui ho hauria dit, quan no em vaig atrevir a anar a Berlin); hi ha qui té la seva saviesa i sé que si la necessito, la trobo; d'altres, ens comentem i és com si estiguéssim al blog;  i podria seguir, en sou tants, de bona gent.

Per això, sé que del blog me'n porto tota la colla de bons amics que he fet. I que em podeu continuar trobant, per les xarxes, per poblenou, per sants, per Vilafranca.

I sé que mantenia el blog perquè me l'estimo, perquè hi voldria escriure moltes coses, però que no ho faig, no acabo trobant el moment. 

I perquè volia imprimir el blog, però a finals d'agost vaig trobar un lloc on em vaig inspirar, i puc fer un pdf amb tots els articles que m'agraden, dels que em sento orgullosa. I potser això és el que necessito tenir.

Per tant, tot aquest rotllo és per justificar-me que l'altra decisió que he près aquest estiu és tancar el blog. 

Us continuaré visitant i comentant. I tots sabeu on trobar-me. Aquí estic, per a tot allò que necessiteu. Ens veiem per les xarxes, ens veiem pels camins que ens puguin portar.

Aquest ha estat un bon lloc. S'hi estava bé. Ara, he de trobar altres llocs, on també s'hi està bé. Per riure, plorar, avocar, compartir.

Fins aviat! Un petó!

pd. El blog estarà obert. I confio anar passant per casa vostra.



3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No sé gaire què dir... sé que tens raó, però sempre sap greu que algú més plegui. Ens veurem per altres xarxes, rits... espero.
Una abraçada i que la vida et regali molts somriures.

XeXu ha dit...

El teu pas és el més lògic tal i com estan les coses ara, el que molts de nosaltres ens plantegem, i els motius per no fer-ho encara són els mateixos que els teus. Si és per bé, però que sigui per bé de veritat i d'una vegada, Rita, inverteix el temps en allò que importa. Construeix una vida ferma i segura, que no, no tot és tan complicat. En realitat és molt més senzill del que sembla. Deixa el blog així, en standby i virtualment tancat, que hi puguis tornar si algun dia et fa falta. Fins llavors, si és que això passa, espero que trobis el teu camí. Gràcies per tants anys de compartir la vida amb nosaltres. Ha estat un plaer.

cantireta ha dit...

El que calgui, ben triat està.

Mos veiem on digos, xata.

Muacs, i endavant.