25/8/12

L'habitació d'amelié



“riteta, riteta, ves amb compte. No t’acostumis massa a viure sola que després no podràs conviure”

Recordo perfectament aquestes paraules, dites per l’única persona (a part de mon cosí Juli) a qui deixo que em digui riteta. Una nit de festa per celebrar l’arribada de l’estiu i la meva independència. I també recordo perfectament la meva resposta. Amb un somriure gegant i mig embriagat pel seu dient que no, que no tindria cap problema.

Vaig trigar en independitzar-me. Primer, em va costar trobar una feina prou remunerada; després l’opció de compartir pis amb unes amigues que ja feia temps que vivien juntes no em va acabar de convéncer, volia fer casa meva, el meu niuet. Vaig mirar pisos de compra però va ser quan el preu dels pisos es va disparar per l’especulació i t’oferien caus de rata per una milionada i vaig acabar decidint-me pel lloguer. Finalment, vaig “emigrar”, deixant Sants per anar a Sagrada Família, al piset que anomenaríem Hobbiton perquè tenia el sostre molt baixet (tant, que mon pare i ma germana topaven!). I després, ja vindria el vuit8ena, però aquesta és una altra història.

No seria franca si no digués que em va costar independitzar-me i viure sola. Els primers temps van ser difícils, no estava al meu barri i a més tenia un veí una miqueta xunguet. Però també recordo els anys de Hobbiton amb un somriure. Van ser temps molt bonics, dels millors que he viscut. Vivia en un barri preciós, ben a prop de gent que em va aportar moltíssim i amb molts bons moments.

I ara? Ara m’he acostumat tant, m’agrada tant viure sola. Tenir caseta com vull (encara que li faltin moltíssimes coses o molts projectes de decoració a mitges), sortir i entrar quan vull, deixar els plats per rentar demà, una pila de roba per planxar els diumenges a la tarda veient una peli, encendre una espelma de vainilla mentre llegeixo o miro blogs, posar la música alta, saltar i ballar com si fos una adolescent, el puck, pintar al menjador, sopar torradetes al sofà amb una copa de vi, cuidar les plantes i fer l’hortet urbà….

Cert que no porto massa bé el fet de viure lluny de Sants (i darrerament més, però això potser també és un altre post) però el problema principal de les angoixes ha estat la crisi. Viure sola, amb una hipoteca i un sou minso no és gaire fàcil. Quan em van abaixar el sou per primer cop, els meus amics em van comentar que llogués una de les habitacions, que era una opció fàcil. Però m’hi vaig resistir. Si no podia seguir el seu ritme de vida, era el meu problema, però renunciar a la meva independència per sortir més, no m’ho compensava. Havia de ser conseqüent amb la meva realitat.

Però aquest any la cosa s’ha agreujat. Pujada d’impostos, de l’hipoteca, de despeses de la comunitat de veïns, de  preu de subministraments,… i més baixades de sou (i amb tot sé que he d’estar contenta perquè tinc feina). Em vaig proposar buscar una segona feina, però la veritat és que tampoc he buscat massa. Una proposta que mai ha arribat a quallar amb el meu ex cap o una proposta que no m’atreveixo a tirar endavant. Així que, finalment i abans que m’estiri les orelles el llop, he donat l’anunci per llogar l’habitació del vestidor a un amic perquè el pengi al CRG.

Se m’ha fet tot tan feixuc. Tenia tanta raó el noiet que em va dir la frase de l’encapçalament. Sembla mentida com em pot aclaparar tant. On molts veuen una oportunitat, jo només veig inconvenients i neguits. M’agrada tan poc això de ser cagadubtes però com que afecta a la intimitat d’un mateix, doncs m’aclapara. I a més significa admetre que no me'n surto sola, recordar que entre somnis no em plantejava la vida així i que hi ha projectes que sola sé que no podré ni plantejar-me.

El que sé és que no vull compartir el pis, de manera que la idea és llogar l’habitació a gent jove que està de pas. Estudiants de doctorat estrangers que busquen un ambient tranquil (si ja ho sé, molts busquen un pis d’estudiant per fer-hi festa, però això a mi ja em queda lluny). Es va interessar un noi de Bangladesh, però la seva visita em va incomodar moltíssim. Em va fer sentir malament a casa meva. No sé si va ser el fet de ser noi, que era d’una altra cultura o simple feeling, però encara em va complicar més les meves atrotinades neurones. Però també es va interessar una noia de Croàcia. Aquesta setmana una amiga seva va venir a veure l’habitació i sembla que a partir d’octubre compartiré pis.

Ara que sembla que ja està fet (perquè mai se sap) és com si m’hagués alliberat. Em fa mandra, moltíssima mandra, però ha deixat de ser un neguit perquè ja no em puc tirar enrere. He de penjar el llum, les cortines, buidar l’armari, arreglar l’armariet de la iaia Teresina, netejar a fons i acostumar al Puck que no pot entrar en aquella habitació.

A tots dos ens arriben temps de canvis. Intentarem adequar-nos i començar a veure les coses positives: els calerons, practicar el meu anglès atrotinar (buf!!), rejovenir (perquè carai, que joves que son i com es nota la diferència d’edat!!), tenir la casa més endreçada,….

Perquè el cert és que un gir no anirà malament i diuen que la paraula crisi porta ímplict el trencament i el canvi. Espero que aquest sigui un de bó.

Temps De Canvis by Beth on Grooveshark


Ps. Les festes de Gràcia i les paraules de l’encapçalment tb em recorden que fa molt de temps que no sé res d’ell. Com li anirà la vida? Sé que millor no sàpiga. És passat que ja queda enrere.
Lamento la llargària del post. He intentat escurçar-lo, però ha sortit així.

15 comentaris:

XeXu ha dit...

La situació que descrius és molt familiar per mi. Vaig començar en un pis compartit, però fa molt que visc sol. Per necessitat també vaig haver de buscar gent per compartir en un passat, però amb el canvi de pis i també de sou ara m'ho puc permetre sol. Tot i que m'aniria molt bé poder-me estalviar la meitat de les despeses, de moment no em plantejo ficar-me ningú al pis, almenys algú que no conec, només per motius econòmics. Em sembla que, si les coses no canvien, el pas lògic és viure amb algú. Però és clar, quan les coses canvien, com és el teu cas, la necessitat fa que t'hagis de buscar solucions. Doncs bé, a partir d'octubre veuràs, a veure què tal és viure amb una joveneta de Croàcia. Amb un esforç segur que et sabràs adaptar.

Alba ha dit...

Suposo que si jo fos tu em passaria més o menys els mateix. Quan t'acostumes a viure sol i fer la teva conviure pot resultar una mica feixuc... però amb els temps que corren ens hem de reinventar i llogar una habitació és molt bona idea per a continuar tirant endavant. Pensa que només és durant un temps!

Si t'ho mires pel costat positiu.... practicaràs anglès! ;) i potser et guanyaràs un lloc per anar a dormir si mai visites Croàcia... hehe!

ànims rits!!

Yáiza ha dit...

Entenc que és un canvi molt gran i difícil. Mira que jo ara per ara, i després de l'experiència de viure sola a París, dic que no vull tornar a viure sola. Que quan marxi de casa vull compartir pis, si no tinc parella, doncs amb amigues o amics. Però entenc perfectament que un cop t'has fet a la teva manera de viure, i després d'anys, haver-te de ficar algú desconegut a casa, i no per ganes, sinó per necessitat, és un bon rotllo.
Però bé, només et falta que jo em posi negativa! Esperem que l'experiència, a part de calerons, t'aporti altres coses bones. Potser trobaràs gust a tenir companyies variades i sense massa "compromís". Vull dir que si hi acabes barallada, tampoc passa res greu, no és com si et baralles amb un company de pis que també és amic teu. Ànims, doncs! I ja ens explicaràs xafarderies de la companya!

Assumpta ha dit...

M'ha fet gràcia la frase final del comentari de la YÁIZA, que ja ens explicaràs xafarderies de la companya... Jo estava pensant que ens explicaries menjars típics croates :-))

Suposo que, quan estàs molt acostumat a viure sol, haver de compartir pis per necessitats econòmiques, no t'ha de fer cap gràcia... Ara bé, pot ser una experiència bona... Imagina que us aveniu molt, que practiques l'anglès i, a més, guanyes aquests calerons... Tot bé!! així ho espero :-)))

Gerònima ha dit...

Rits, confia. Confia que les coses aniran bé. Confia que us avindreu amb la companya. Confia que aprendràs d'ella i ella de tu. Que respectarà el teu espai i que tot anirà bé.
Segur que serà així, ja veuràs.
I com diu la Yáiza... i ens expliques xafarderies! ja ja ja!
:)

Elfreelang ha dit...

La refotuda crisi ens fa fer canvis uns necessaris, altres els buscats...però no gosats..què hi farem potser a part d'uns calerons t'hi trobes bé ....com dius pots practicar anglès...i potser el Puck els hi cau bé ,mai se sap.

cantireta ha dit...

Tot canvi ens fa diferents d'abans. El teu anglès millorarà, i el teu compte corrent, i qui sap si el Puck també millora cap a entendre la paraula NO (els gats...jo en tinc 2 a casa, i manen més que jo)
Ànims, tot canvi suposa triar entre camins, i aquest és bo per a tots.
PD. Jo també he conegut una senyora de Croàcia, i era molt agradable.

pons007 ha dit...

preveixo un futur post amb una llista de coses que no suportes de la croata xD

Josep ha dit...

Doncs sí, jo també he compartit pis.
http://youtu.be/uLvS_w9gy8g
Alegria!

Laia ha dit...

Jo crec que has pres una bona decisió, rits! La situació ho requeria, i malgrat estar acostumada a viure sola, si la noia no és gaire desastre i us aveniu, pots continuar planxant al menjador i posar espelmes de vainilla... i fins i tot potser si l'animes es posa a ballar amb tu! ;)

Entenc la sensació, malgrat no haver-la viscut. Crec que a mi em passaria, però si la cosa sortís bé m'agradaria tenir algú amb qui xerrar o compartir coses a casa, o fins i tot potser passeu bones estones voltant per Barcelona, si li has de fer de guia o una cosa similar!

Bé, ja veus... tots estem disposats a fer el xafarder! :) Ànims bonica!

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris i ànims. Crec que justament és el que necessitava llegir, l’escalfor del vostre suport.
Un petó,

XEXU, tots hem anat vivint un procés d’independència, amb diferents canvis i saps, crec que és bo passar-los fins estabilitzar-se. Aviam, és un esforç que no em ve de gust fer, jo tb pensava que el pas lògic seria o continuar com ara o en parella, xò tot sembla complicar-se. Desitjo que a tu no et canviïn les coses. Em fa una mica de cosa no saber-me adaptar. A estones penso que si, que he conviscut i no sóc de difícil tracte, xò.... qui sap.

ALBA, reinventar-se, una gran paraula. Ens cal reinventar-nos i saber-nos adaptar. Llàstima que em costi tant.
Gràcies per les coses positives que dius i els ànims! I si, ja anirà bé pel meu malmès anglès. Fa dos estius que diem d’anar a Croàcia, és algo que m’ha fet gràcia quan em la noieta em va dir que era d’allà.

YÁIZA, vaig entendre la teva experiència. Crec que t’ho vaig comentar o potser ho vaig pensar i després no et vaig dir res, entenc que si a mi em va costar viure sola estant a la mateixa ciutat, estar a Paris que és ben lluny, una ciutat i gent completament diferent, havia de ser ben dur. I entenc que ara no et vingui de gust independitzar-te sola. Crec que és més fàcil com dius en parella o amics, i mira què et dic, potser encara més fàcil amb amics que en parella. Ma germana s’acaba d’independitzar amb el seu xicot i ho porta fatal. Si és que.... de totes maneres pot anar genial o pot sortir malament. Tot és viure i anar-se adaptant!
I si, és un pal immens. Merci pels ànims. Si, això de no tenir massa compromís m’agrada, és més fàcil. Bueno, ja veurem com va, ja us aniré explicant!

ASSUMPTA, glups, compartir cuina, és una cosa que no m’havia plantejat.
Tan debó sigui així, de fet no té res de negatiu, simplement que fa pal posar algú a casa teva i no per gust, i que no coneixes,.... en fin, que jo tb espero que vagi bé.

GERÒNIMA, moltes gràcies. Tan debó, intentaré confiar. I tb sé que si no ho provo, doncs no sabré si sóc capaç de portar-ho bé o no.

ELFREELANG, aviam com anirà. L’anglès serà una feinada i amb les meves vergonyes i inseguretats és de les coses que em fan més pal, xò bueno, segur que ens en sortim.

CANTIRETA, els canvis del puck seran,... ai, no sé, xq mira que està malcriat!!
Si, sé que és bo, xò de vegades no son camins pels quals passaria o pensava que passaria.
Va venir una amiga seva a veure el pis que era Serbia i era un encant. Segur que si son amigues, tb ho serà.

PONS007, me l’apunto aquest!!! Xò si és un post massa llarg hauré de fer un replantejament.

JOSEP, carai!! Alegria!!! Sabia d’aquesta série xò mai em va enganxar, ho hauré de fer ara?

LAIA, és qüestió de supervivència. Xò sí, tampoc sóc molt difícil de tracte, encara que amb les meves manies, xò bueno, aviam com va.
Si, serà tot una novetat. Quan comences a viure sol els moments de solitud son un rotllo i crec que tothom els ha tingut. Moltes vegades vaig pensar que m’havia equivocat, i ja veus ara estava encantada d’estar soleta a casa.... si és que em queixo per tot!!
Aviam com va, ja us aniré explicant.

Un petó a tots i totes!

Jordicine ha dit...

Segur que serà un canvi positiu. I, com dius, sí, ens hem d'anar adaptant als canvis. Una abraçada, RITS.

rits ha dit...

Gràcies, JORDICINE, tan debó sigui positiu. I si, ens hem d'adaptar, malgrat costi!
Un petó!

El porquet ha dit...

Doncs a mi se m'ha quedat curt aquest post! De veritat. Estava gaudint-lo molt i plas! s'ha acabat. El gaudia perquè m'encanta com expliques les coses i m'ha agradat molt i molt llegir totes aquestes sensacions de primera mà. Chapeau Rits.

I què dir-te sobre aquesta situació... com ja t'han dit, agafa-la en positiu. Evidentment perds coses però en guanyaràs d'altres, com ja has dit, idiomes, reaprendre a compartir, i ja veuràs que al final, guanyaràs una amiga.

Quan em vaig esquerar jo vaig anar a petar a Sant Cugat, compartint pis amb un amic (no era el Sant Cugat pijo que coneix tothom, que també n'hi ha un altre). Vaig durar poc temps perquè no m'acabava d'entendre amb aquell amic (de fet amb els anys s'ha anat distanciant moltíssim) i a més, els meus pares em van oferir un pis que ells havien tingut llogat fins llavors i, a més, al meu barri de sempre. No m'ho vaig pensar ni dos cops. Des de fa 7 anys (collons com passa el temps) que hi visc i molt bé. I fa un parell d'anys, encara no, va venir a viure-hi la meva xicota.

Però com diu la cançó que has afegit, són temps de canvis. I després de més de tres dècades vivint pràcticament sempre al meu barri... en pocs dies inicio una nova aventura de la que us en faré partícips ben aviat... ai, Rits, tant de bo vagi bé, tot i que com en el teu cas, té coses bones i d'altres que no tant...

rits ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules, PORQUET. M'han afalagat! Tan debò tinguis raó i les coses positives guanyin a les negatives, que passin el més desprevingudes possible.

Canvis tb per a tu!! Intueixo un canvi de pis, oi? quines ganes que ens ho expliquis! Segur que us anirà molt bé encara que canviïs de barri.

Un petó!