4/8/12

Penediments


Posant-me al dia de posts, m'he trobat amb un de la Kika que m'ha fet pensar força. Enumera cinc penediments. Penedir-se és una cosa ben nostra, sobretot d’aquells més emocionals o pensatius. És allò de sentir-se malament pel que no hem fet, pel que ens arrosega, el que no sabem deixar enrere, el que ens tortura que hem fet malament.... Encara que també és una manera de demanar (i demanar-se?) perdó. I aquest darrer significat no està gens malamet (per molt que es porti poc).

Penedir-se d'allò que hem fet malament, o d'alló que no hem fet, no està malament. Però com li deia al comentari del post, s'ha de poder transformar en un acte d'esperança, en un mirar endavant, una reconversió per esmenar i alhora alleugir la càrrega, que doni alé i força. Perquè quedar-se en el penediment i no fer res, tampoc ajuda i només retroalimenta el sentir-se malament.

De la seva llista de penediments, n'agafo dos i n'afegeixo tres més:

Tan debó hagués tingut el coratge de viure la vida que jo volia, i no la que els altres esperaven de mi.
Tan debó m'hagués cuidat més, i no m'hagués deixat tan física i mentalment.
Tan debó hagués tingut el coratge d'expressar els meus sentiments.
Tan debó pogués actuar i fer el que el que vull, sense posposar ni donar voltes.
Tan debó poguès deixar enrere més fácilmente el que ja no hi és.  

Doncs bé, arribat el punt de reconversió, me n'adono que no és tan fàcil. Però que és el que hi ha, si vull mirar endavant.

No vull fer un llistat de propòsits, de coses que podria fer i que tenen molts números que es vagin quedant en una llista sense tatxar. Perquè tampoc es tracta d'aixó i em seria molt fàcil i més ara que acabo de començar vacances i vull refer-me de tot.

Així doncs, ara penso que:

Tinc tota una aventura per davant i que la vull viure a la meva manera,  com pugui i sense que m’importi el que vulguin per a mi.
Que he d’agafar l’hàbit de beure més aigua, refer-me del constipat-bronquitis que arrossego per posar-me en marxa, menjar més verdura i fruita i posar-me l’hidratant cada dia.
I que, què déu passar si xerro més que no penso? Potser ho hauria d’esbrinar.
No crec que passi res perquè em costi deixar enrere, senyal que he viscut, i potser la clau està en saber somriure pel viscut. 

Guspira, Estel O Carícia by Mishima on Grooveshark

ps. He dit que estic de vacances? hehehe, quines ganes. Descans, no sé si merescut, però que penso aprofitar. La fot, ja té uns anys, de fa moooltes coses que han passat.

13 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi em sembla que s'assemblen prou a bons propòsits. A veure si te'n surts. Penedir-se pot estar bé, però el que no pot ser és que ens penedim de més coses de les que estem contents. Hem pres els camins que siguin, però han estat els nostres camins. Si volíem ser una altra persona, potser en podríem haver pres uns altres. Però és el que hi ha.

joan gasull ha dit...

crec que no ens podem penedir de masses coses doncs en el moment que ho varem fer estàvem convençuts de que era el millor....en tot cas hem d'intentar de no ensopegar amb la mateixa pedra.
Bones vacances al màxim

Assumpta ha dit...

Ostres, jo sí que he de beure més aigua, és molt saludable i bec poc... Menjar més fruita sí que ho faig ;-))

Ai... no sé, jo crec que vull pensar en coses maques i positives, vull pensar en allò que he fet bé i no en allò que hagi pogut fer malament... Ja massa vegades hi penso en els errors! :-)

cantireta ha dit...

JO vull desfer-me de les angúnies interiors. Carregar motxilles innecessàries és de carallots :(

mar ha dit...

somriure és la clau!
per tot el què hem tingut l'oportunitat de viure! és clar que sí!
:)))

tenir el coratge d'expressar el què sentim...
important...
en el meu cas el coratge me l'ha donat el fer anys...
però si t'ho proposes, segur que avances i ho aconsegueixes ben aviat!

petons i energies per a unes vacances plenes de somriures i de reptes per assolir!

Ferran ha dit...

No sé perquè ens compliquem la vida com ho fem, no ho entenc. Si fer el que sentim que hem de fer és tan senzill sobre el paper, no hauria de ser igual de senzill posar-s'hi? Perquè hi ha interferències entre el que sentim que hauria de ser, i el que és?

Mentre hi reflexionem, o no... disfruta les vacances :)

Jordi Dorca ha dit...

Em penedeixo de no haver-te seguit durant aquest últim mes. Procuraré esmenar-me. Mirant de combinar-ho tot. A veure si puc.
Jo també trobo a faltar l'ambient blogaire.

rits ha dit...

XEXU, crec que ja n'hem parlat alguna vegada. No és un penedir-se de les coses que hem fet, aquestes estan fetes i com dius ens han portat cap on ens han portat i no cal estar condemnats. Xò si un penedir-se de coses que no ens agraden de com som, per actituds vitals. Crec que anava per aquí.
Això si, si em penedeixo de coses, és de les que no he fet o he deixat de fer. Xò crec que això tb ho hem parlat més d'un cop, i tampoc cal donar-li voltes.
Aviam com van aquests propòsits, que tot i no voler-ho ser, ho son.

CANTIRETA, posarem aigueta i fruita en aquesta nova motxilla!!
Molt bones vacances!

JOAN GASULL, molt bones vacances. Això de no tropeçar, seria un propòsit per no penedir-se més, xò ai las!! com costa recordar-ho de vegades!!

ASSUMPTA, bona manera de pensar i viure. No cal tenir el negatiu sempre present.

MAR, oi que és important el somriure? jo tb ho penso. No el podem amagar massa.
Aviam si tens raó i els anys em donen el coratge que em manca!!
Molt bones vacances!

FERRAN, sincerament, no ho sé. Ens boicotegem expressament. I sabem que ho fem i tot i així...
Molt bones vacances tb per a tu!

JORDI DORCA, apa!! res de penedir-se per no mirar el blog! Això mai. Es segueixen els blogs quan es pot, vol, quan hi ha força, quan ve de gust,..

Un petó per a tots i totes!!!!

Audrey ha dit...

M'agrada aquest penediment amb alé d'esperança, d'aprenentatge. De fet, això és el que té el viure..., anem fem camí fem les coses el millor que sabem en el moment precís, després aprenem que hi havia altres camins, maneres. I seguim endavant..., amb somriures i abraçades molt millor.
Aquí va el meu...Tant de bo hagués viscut més el present, potser no hagués fet tard.

Abraçada!

El porquet ha dit...

Un post preciós, Rits. És difícil escriure amb aquesta sinceritat, i fer-ho en un mitjà com un blog, en el que tanta gent et pot llegir. A mi, almenys em costaria molt... de fet no sé si mai ho podré arribar a fer.

De la llista de penediments que enumeres, bufff... què vols que et digui... és que jo els podria signar ara mateix (excepte el de cuidar-se, que jo sempre he estat un pèl presumit!). Però pel que veig compartim alguns defectes que ens roseguen l'ànima de tant en tant, el no poder fer el que hom hagués volgut sempre, els dubtes per a tirar endavant en qualsevol tema, mirar massa cops enrere... Potser al final no és que siguin defectes personals si no complements de sèrie que ja venen en molts de nosaltres. No ho sé. Potser, al final, és assumir que som així, mirar de minimitzar-ne les conseqüències negatives que tenen i potenciar-ne les positives, que segur que també tenen!

Una abraçada Rits i molt bones vacances!

DooMMasteR ha dit...

Endavant Rits! :-)

Susanna ha dit...

Bones vacances, rits!

rits ha dit...

Per contestar els vostres comentaris, m'he rellegit el post. Ostres, realment l'he de tenir més present! sobretot tenint en compte el post que he escrit per avui. Crec que per sortir del caos on estic necessito tenir més presents aquests penediments i les reconversions. Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris i un petó ben gran!!

AUDREY, gràcies per donar-li aquest toc d'esperança. El teu penediment,... ais que l'hauré d'afegir a la llista!!! vivim, doncs, el present, perquè res se'ns escapi!

Ais PORQUET! Moltes gràcies. El cert és que cada vegada em costa més escriure allò ben personal. No sé ben bé xq.
Això si, tu tb escrius posts molt íntims i personals, crec que si que podries. Però no cal forçar-ho, cadascú allibera els pensaments, emocions i sentiments com vol i com pot. No necessàriament al blog.
Doncs si en tens un que pots borrar de la llista, ja en tens un menys. M'agrada com ho veus. Segurament tens raó, és part de la nostra manera de ser. Saber que tenim aquest petit llast en el fons és una sort, perquè cada cop que tropeçem en aquestes petites marques de série poguem trobar les eines per minimitzar-ho. Tan debò!

Ho intentaré, DOOMMASTER!

Gràcies, SUSANNA! Tb molt bones vacances per a tu!