Penediments

Posant-me al dia de posts, m'he trobat amb un de la Kika que m'ha fet pensar força. Enumera cinc penediments. Penedir-se és una cosa ben nostra, sobretot d’aquells més emocionals o pensatius. És allò de sentir-se malament pel que no hem fet, pel que ens arrosega, el que no sabem deixar enrere, el que ens tortura que hem fet malament.... Encara que també és una manera de demanar (i demanar-se?) perdó. I aquest darrer significat no està gens malamet (per molt que es porti poc).

Penedir-se d'allò que hem fet malament, o d'alló que no hem fet, no està malament. Però com li deia al comentari del post, s'ha de poder transformar en un acte d'esperança, en un mirar endavant, una reconversió per esmenar i alhora alleugir la càrrega, que doni alé i força. Perquè quedar-se en el penediment i no fer res, tampoc ajuda i només retroalimenta el sentir-se malament.

De la seva llista de penediments, n'agafo dos i n'afegeixo tres més:

Tan debó hagués tingut el coratge de viure la vida que jo volia, i no la que els altres esperaven de mi.

Tan debó m'hagués cuidat més, i no m'hagués deixat tan física i mentalment.

Tan debó hagués tingut el coratge d'expressar els meus sentiments.

Tan debó pogués actuar i fer el que el que vull, sense posposar ni donar voltes.

Tan debó poguès deixar enrere més fácilmente el que ja no hi és.  

Doncs bé, arribat el punt de reconversió, me n'adono que no és tan fàcil. Però que és el que hi ha, si vull mirar endavant.

No vull fer un llistat de propòsits, de coses que podria fer i que tenen molts números que es vagin quedant en una llista sense tatxar. Perquè tampoc es tracta d'aixó i em seria molt fàcil i més ara que acabo de començar vacances i vull refer-me de tot.

Així doncs, ara penso que:

Tinc tota una aventura per davant i que la vull viure a la meva manera,  com pugui i sense que m’importi el que vulguin per a mi.

Que he d’agafar l’hàbit de beure més aigua, refer-me del constipat-bronquitis que arrossego per posar-me en marxa, menjar més verdura i fruita i posar-me l’hidratant cada dia.

I que, què déu passar si xerro més que no penso? Potser ho hauria d’esbrinar.

No crec que passi res perquè em costi deixar enrere, senyal que he viscut, i potser la clau està en saber somriure pel viscut. 

ps. He dit que estic de vacances? hehehe, quines ganes. Descans, no sé si merescut, però que penso aprofitar. La fot, ja té uns anys, de fa moooltes coses que han passat.