Amargor? no, gràcies

Els darrers temps he conegut diverses persones. Algunes et cauen millor que d’altres, és inevitable. Amb algunes saps que acabaràs trobant amics preciosos i amb d’altres he aprés que es poden tenir relacions sociables que potser no són tot lo íntimes o profundes que m’agradaria, però que també són igual de vàlides (perquè, a més, sóc afortunada i sí que tinc relacions profundes i íntimes que m’ajuden a tirar endavant). Però hi ha tres casos que no sé encarar, tres casos en els quals, per alguna raó, tinc reticència a apropar-m’hi, amb les qui guardo distàncies.

Totes tres persones, dues noies i un noi, són bones persones, tenim coses en comú i coses no tan en comú, però alguna cosa em diu que no vull intimar amb elles. Una d’elles vol que fem coses plegades, per allò de ser solteres i conèixer gent nova, però m’hi resisteixo, quan en realitat la seves propostes són ben interessants.

Fa poc vaig descobrir perquè. Totes tres desprenen amargor. La cara que mostren és la més amarga. Estan enfadades amb el món, amb els homes (o amb les dones, en el cas d’ell). S’han portat un munt de patacades, segur que la vida no els ho ha posat fàcil, i ara sols desprenen amargor. I estan molt sols.

No sé si és que no em vull apropar a elles perquè no vull que m’encomanin la seva amargor, la seves poques ganes d’il·lusionar-se de nou, o si per contra és per la por de sentir-me massa identificada amb elles. De pensar que jo també pugui desprendre amargor. No ho vull per mi. La vida que tenim és massa valuosa per amargar-se. Podem estar més contents o més tristos, hi ha dies o temporades de tot. La vida ens pot posar totes les traves del món, però malmetre tan el temps que tenim és de les coses més tristes que sento. I em fa por saber que la realitat sigui aquesta. Em fa por donar voltes i voltes a l'amargor.

En un cas, m’hi podia reflectir perfectament d’aquí no masses anys. I em fa por, molta por. Hi ha qui em diu que sols el fet de ser capaç de veure-ho ja vol dir que no estic igual, altres que si sóc capaç de reconèixer coses que no m’agraden però faig, ja és un pas per canviar-les. Però i si hi caic? I si el forat de l’amargor és massa gran com per no caure-hi de quatre potes?

Sóc més aviat pessimista, sobretot en el que a mi es refereix, i fa angúnia pensar que no aconseguir el que anhelo es converteixi en un llast que malmeti tot el que si que funciona. Tot el que visc. No vull que els altres rebin de mi amargor.

Sento que hauria d’abraçar aquestes persones (físicament tampoc cal, una és més aviat rància amb les mostres d’afecte i no em sortiria pas), acollir-les i donar-les esperança perquè ho necessiten. Però no em sento capaç. Alguna cosa em frena.

Vull veure la vida des de colors més càlids, que no es vagi apagant cada vegada més. Vull posar-me més sovint arrecades llargues i deixar els rissos penjant. Vull no parar de somriure malgrat no sigui fàcil.



ps. Avui m'han fet molt feliç. Una persona que estimo molt (malgrat aquest post) continuarà entre nosaltres. S'ha salvat. La bona feina i la professionalitat ha passat per davant d'altres criteris més subjectius, i això on jo treballo no passa sovint. De fet, avui també havia de ser un gran dia, no només aquesta havia de ser la notícia del Parlament (i que m'alegra també molt), però la política va molt més enllà de la feina feta de sis anys.
La cançó sempre la cantava ella quan treballàvem juntes. I ara que ho penso, ella representa just el contrari de persones que descric al post. Suposo que per això sempre m'hi he volgut apropar, tot i que en molts moments també m'ha fet mal.
La foto, del flickr