28/7/10

Amargor? no, gràcies


Els darrers temps he conegut diverses persones. Algunes et cauen millor que d’altres, és inevitable. Amb algunes saps que acabaràs trobant amics preciosos i amb d’altres he aprés que es poden tenir relacions sociables que potser no són tot lo íntimes o profundes que m’agradaria, però que també són igual de vàlides (perquè, a més, sóc afortunada i sí que tinc relacions profundes i íntimes que m’ajuden a tirar endavant). Però hi ha tres casos que no sé encarar, tres casos en els quals, per alguna raó, tinc reticència a apropar-m’hi, amb les qui guardo distàncies.

Totes tres persones, dues noies i un noi, són bones persones, tenim coses en comú i coses no tan en comú, però alguna cosa em diu que no vull intimar amb elles. Una d’elles vol que fem coses plegades, per allò de ser solteres i conèixer gent nova, però m’hi resisteixo, quan en realitat la seves propostes són ben interessants.

Fa poc vaig descobrir perquè. Totes tres desprenen amargor. La cara que mostren és la més amarga. Estan enfadades amb el món, amb els homes (o amb les dones, en el cas d’ell). S’han portat un munt de patacades, segur que la vida no els ho ha posat fàcil, i ara sols desprenen amargor. I estan molt sols.

No sé si és que no em vull apropar a elles perquè no vull que m’encomanin la seva amargor, la seves poques ganes d’il·lusionar-se de nou, o si per contra és per la por de sentir-me massa identificada amb elles. De pensar que jo també pugui desprendre amargor. No ho vull per mi. La vida que tenim és massa valuosa per amargar-se. Podem estar més contents o més tristos, hi ha dies o temporades de tot. La vida ens pot posar totes les traves del món, però malmetre tan el temps que tenim és de les coses més tristes que sento. I em fa por saber que la realitat sigui aquesta. Em fa por donar voltes i voltes a l'amargor.

En un cas, m’hi podia reflectir perfectament d’aquí no masses anys. I em fa por, molta por. Hi ha qui em diu que sols el fet de ser capaç de veure-ho ja vol dir que no estic igual, altres que si sóc capaç de reconèixer coses que no m’agraden però faig, ja és un pas per canviar-les. Però i si hi caic? I si el forat de l’amargor és massa gran com per no caure-hi de quatre potes?

Sóc més aviat pessimista, sobretot en el que a mi es refereix, i fa angúnia pensar que no aconseguir el que anhelo es converteixi en un llast que malmeti tot el que si que funciona. Tot el que visc. No vull que els altres rebin de mi amargor.

Sento que hauria d’abraçar aquestes persones (físicament tampoc cal, una és més aviat rància amb les mostres d’afecte i no em sortiria pas), acollir-les i donar-les esperança perquè ho necessiten. Però no em sento capaç. Alguna cosa em frena.

Vull veure la vida des de colors més càlids, que no es vagi apagant cada vegada més. Vull posar-me més sovint arrecades llargues i deixar els rissos penjant. Vull no parar de somriure malgrat no sigui fàcil.



ps. Avui m'han fet molt feliç. Una persona que estimo molt (malgrat aquest post) continuarà entre nosaltres. S'ha salvat. La bona feina i la professionalitat ha passat per davant d'altres criteris més subjectius, i això on jo treballo no passa sovint. De fet, avui també havia de ser un gran dia, no només aquesta havia de ser la notícia del Parlament (i que m'alegra també molt), però la política va molt més enllà de la feina feta de sis anys.
La cançó sempre la cantava ella quan treballàvem juntes. I ara que ho penso, ella representa just el contrari de persones que descric al post. Suposo que per això sempre m'hi he volgut apropar, tot i que en molts moments també m'ha fet mal.
La foto, del flickr

21 comentaris:

Clidice ha dit...

Saps que em fa l'efecte que saps perfectament el que et convé? :) estar enfadat amb el món, o amb una mateixa, no és la solució a res, només la perpetuació del suposat problema ;)

Striper ha dit...

Hi han persones que mes que aixo que dius amargor el que desprenent es pesimisme i aixo els imposibilita per trobar una parella , es com si al seu aura portesin un munt de sensacions i lamentacions negatives sobre elles mateixes que fan de escut.

lisebe ha dit...

Jo crec que saber estar en cada moment i amb cada persona es una feina prou difícil, els amics son els que es podem escollir si veus que no pots amb la amargor d'aquestes persones no es necessari que t'en vagis però tampoc que estiguis malament per estar amb elles. No sá estar enfadat continuament amb el món i amb la gent...

"Es difícil salvar a quien no quiere salvarse del todo, pero aun es más difícil salvar a quien sólo quiere salvarse a medias". Jacinto Benavente

Petonets preciosa

Striper ha dit...

Eh no vull dir que tu el portis pero aquestes persones que dius per el que expliques segur.

JJMiracle ha dit...

Moltes vegades el pessimisme, l'amargor, però també l'optimisme i la felicitat s'encomanen. No es pot estar feliç constantment, però tampoc cal recrear-se en l'amargor.

Rita ha dit...

Fa anys, a la feina, vaig conèixer una persona amargada i innocent de mi m'hi vaig apropar pensant que podia ajudar-la a mirar-se les coses d'una altra manera. Va ser una molt mala experiència, no t'ho recomano.

Em va agafar ràbia i gelos, no suportava el bon rotllo, els riures, volia que tot el seu entorn estigués amargat com ella. Ens indisposava entre nosaltres, els companys, terrible, de debò.

Des d'aleshores vaig aprendre la lliçó i no vull ningú així a prop meu. Jo no tinc una vida perfecta, i segurament tinc moltes mancances, però de ganes de ser feliç me'n sobren i faig tots els possibles cada dia per ser-ne.

No sé si et servirà de gaire, però és la meva experiència.
Petons, maca!

Mireia ha dit...

Ela amics es trien mutuament, és cosa de dos; com les parelles i si un els dos s'hi està a la força... No ho sé, però vols dir que sortiria bé si no hi estàs a gust, per molt que objectivament ho vegis clar

Assumpta ha dit...

En primer lloc, dir-te que aquesta cançó que has triat em dóna mooooolt bon rotllo, per tant el que tu transmets no és pas amargor :-)

No sé què dir-te... la veritat és que les coses no es poden forçar i si tu no et sents atreta per tenir amistat amb aquestes persones, doncs fora. Com diu la MIREIA, l'amistat és cosa de dos ;-))

Elfreelang ha dit...

no deixis que t'amarguin rits...sort que tens del que tu mateixa escrius amb lletra petita sota el post ...m'encanta aquests afegits que fas com si parlessis en veu baixa...molta il.lusió tota!

maria ha dit...

T'ho creuries si et digues que això em passa amb una noia i no entenia el motiu de perquè no m'hi volia apropar i ara ho entenc perfectament?Gràcies Rits.

S.N. ha dit...

Jo sovint penso en això perquè una amiga molt propera i també companya de feina...no és q estigui amargada però està molt estancada amb una història i sovint amargada i de pas m'amarga a mi...me l'estimo molt però...no sé, em transmet algo negatiu q no vull per a la meva vida. Encara no he aconseguit allunyar-me'n però...per què s'encomana més el pessimisme que l'optimisme? Podria ser al revés, no?
Bon rotllo!!

Sergi ha dit...

La teva voluntat és molt bona, i potser sí que tenir-ho clar ja és un primer pas. Però bé, amb saber-ho no n'acaba d'haver prou, has de fer coses perquè no t'acabis sentint com ells, has de fer coses per arribar al que dius al post que vols. Per això no t'has de parar de moure i no t'has de deixar vèncer. Lluita contra aquesta amargor, per molt que, com saps, sigui difícil.

Garbí24 ha dit...

diuen que la millor solució és sempre la que més ansia et dóna...i en el fons saps el que vols. NO facis res per força. però tampoc t'aïllis del mon, que tot es per compartir i de vegades l'amargor es torna dolça

sànset i utnoa ha dit...

Hem d'intentar no amargar-nos. I que no ens ho encomanin. Hi ha gent molt capaç d'encomanar-ho, però n'hi ha d'altres que els poden canviar.

El que és ben cert és que sempre podem patir algun tipus d'amargor, però també sempre podem intentar posar-hi sucre!

*Sànset*

Núr ha dit...

Jo no crec que per apropar-te a aquestes persones agafis l'amargor. El que em va passar a mi és que, en apropar-me a una persona entossudida en l'amargor (jo aleshores no ho sabia), vaig anar donant-li energia, i més energia, i més energia... per veure si es tornava més optimista i s'endolcia de vida. El que va passar és que va continuar en la seva amargor i a mi se'm va acabar l'energia per a continuar brillant. Em sentia trista i inútil per no poder ajudar aquesta noia.

Jo et diria que ho provessis (no m'agrada girar l'esquena a la gent...), però vés amb molt de compte i, de seguida que vegis que t'estan prenent la teva llum, fuig-ne! Això sí, només si realment tens ganes de provar-ho. Si no, no tens per què intimar amb elles, tu ho has dit molt bé al començament de l'article! :D

Les Coses són com Som ha dit...

Hi ha persones amargades que es pensen que amargar als altres és gratis. Ja ho has vist, i això és un primer pas, però ves alerta perquè a vegades les persones són capaces de fer meravelles per camelar als altres.
Cada persona és diferent, i si d'aquí uns anys tens por de caure-hi, estarem aquí al bloc per tocar-te el crostó i dir-t'ho!!!

rits ha dit...

Moltes gràcies!! Són idees, pensaments que es tenen. I necessitava més d’una opinió.

CLIDICE, si, segurament si, però em sap greu pensar així. Perpetuar problemes,.... en això sóc especialista!!!

STRIPER, ostres, al principi si que he pensat que era una de les raons per les quals em fan no trobar parella! Però sé que no ho déies per aquest sentit. Tb sé que no sempre és fàcil despendre’s d’aquestes sensacions negatives, no sempre és fàcil despendre’s dels escuts.

LISEBE, potser més endavant, si em sento més forta els podré ajudar, és això, oi? M’ha encantat la frase. M’ajuda a no sentir-me tan malament per no poder-los abraçar ara mateix.

P-CFACSBC2V, doncs no, no és bo recrear-se, per això millor fugir. Trobar escapatòria.

RITA, aquesta persona a més d’amargada era molt envejosa! N’hi molts d’aquests, i sap greu que mai sàpiguen o tinguin els mitjans per poder canviar ells mateixos. Ningú té una vida perfecta. M’agrada això que cada dia fas els possibles per ser feliç. M’ho he d’aplicar.

MIREIA, tens molta raó, si un està a la força la cosa ja no rutlla.

ASSUMPTA, al principi li tenia una mica de ràbia a la cançoneta, xò és veritat que desprèn molt bon rotllo. Necessari.

ELVIRA, m’ha fet gràcia lo dels afegits en veu baixa. Tinc una amiga que sempre es queixa perquè diu que parlo molt fluixet. Que per això de vegades sembla que no digui res, perquè parlo molt fluix. Potser el post és el que voldria dir, i en veu baixa el que visc.
Sempre hem de trobar il•lusió!!!!

MARIA, he trigat en veure-ho, eh! potser no és per això, però podria passar-te perfectament.

SN, el teu comentari em fa posar a l’altra banda. Fa poc he perdut una gran amiga. Potser, com ella tampoc passa gaire bon moment, de mi sols rebia amargor i potser per això s’ha distanciat tant.
He decidit no donar-hi més voltes a tot allò. Miraré de ser més optimista amb ella.

XEXU, no parar quieta mai, ja ho sé. I ja ho intento!

GARBI, no, aïllada del món tampoc em sento bé. Tinc molta sort de rebre molta dolçor del meu voltant.

SÀNSET, és difícil canviar-los, crec que tb és feina d’un mateix, hem de posar-nos sucre. I si, ens podem sentir amargats, tristos, que les coses no vagin bé, però la gràcia tb està en reprendre’s i pensar que els altres no tenen la culpa.

NÚR, el que dius és cert, però has d’estar forta amb tu mateixa per poder ajudar els altes. Segurament tu ets molt positiva, molt dolça, sempre ho he pensat, i per això pots ajudar tant als altres, però com dius, de vegades no n’hi ha prou i surts perjudicat.
Sé que quan em vegi en cor, tiraré cables, però de moment, cables petitons.

INSTINTS, la gent sap que està amargada?
M'ho apunto, eh!!! si notes amargor, una cleca ben grossa!!!!

Una abraçada ben gran per a tots!

Xitus ha dit...

M'encantat aquest post, de debò, rits...Pel que diu, per com ho transmets, tan clarament. Jo també hi tinc por de caure, sobretot per un referent molt proper que representa aquest paper cada dia, i al qui sembla difícil sortir. Jo mateix m'hi he trobat, a vegades, de sentir que desprenc amargor, i no m'agrada gens, però és com si costés sortir de l'espiral...Avui mateix he tingut un matí...! Però crec que l'amargor a que et refereixes no és curta, sinó estancada, com un posat definitiu davant la vida. És molt xungo. Si veus que no vols ser així, ja tens un pas fet. No hem de cedir a l'amargor. Per convicció, sempre amb la il·lusió i l'esperança, sempre. Encara que estiguem destrossats. Una abraçada molt forta rits.

Les Coses són com Som ha dit...

potser no saben que estan amargats, però sí saben que t'envegen en coses. Per això et volen portar al seu terreny, perquè siguis una d'ells.

Núr ha dit...

T'entenc perfectament perquè he estat en la teva situació. Arriba un moment, però, que t'adones que si no et preocupes primer de tu, no podràs fer res per als altres. Jo tinc cura de mi, del meu estat d'ànim, del meu positivisme, i aleshores intento ajudar i animar els altres. Però cal estar amb un molt bon estat d'ànim, síps! :D

rits ha dit...

Moltes gràcies, XITUS. Deixa aquell amtí enrere, et costarà, però si saps que no vols despendre'n has de trobar una mica de força per sortir de l'esperial. No cedir mai!! Ànims!!

INSTINTS, és una gran veritat el que dius. L'enveja amaga tantes coses!

NÚR, moltes gràcies. És veritat, per poder ajudar un ha d'estar bé. A cuidar l'estat d'ànim cada dia!!