Relats Conjunts de la Carme

- Aquí li deixo la recepta. Està ben clar: estiuejar. Sortir del llit, dutxar-se, rentar-se els cabells, acabar amb una mica d'aigua freda. Posar-se un vestit ben fresc, no cal que es posi la cotilla aquí, ningú la jutjarà per com vagi vestida. Surti al capvespre, vegi les onades del mar. Olori la sal i deixi que la brisa del mar entri per les seves narius. Camini vora la platja, on les onades es perden; deixi que l'aigua freda refredi els seus pensaments. Prengui fruita fresca, meló al migdia, síndria a la nit. Res de prèssec, que en té al·lèrgia. Sí, pot beure una mica de vi, fresquet, o una cervesa glaçada. A la tauleta li deixo uns llibres, la portaran a llocs llunyans, on tot és possible. Però per sentir-ho, s'ha de llevar. 

- Moltes gràcies, doctor. Però si els ossos hivernen, perquè no em puc quedar aquí, dormint, bé, estiuejant? Seria lògic tenint en compte que ho passo tan malament amb la calor.

- Senyoreta, no sóc de lletres i no sóc veterinari, tampoc. Només li puc dir que no estem fets per oblidar-nos dels dies. Els hem de viure tots, per molt que la calor ens faci mal, ens posi tristos o ens faci suar més del compte. S'ha de llevar, senyoreta. Es vol perdre la sortida del sol d'avui? El sol, ataronjat i càlid, sense atormentar-nos com a migdia, ens diu que tot és possible, avui. I si no, demà.

ps. Com que aquests mesos d'estiu no hi ha RC, la Carme va proposar-ne una imatge. Ja fa molt, xò com sempre, vaig tard. La inspiració ha vingut avui. Espero que us agradi.

"Qualsevol viatge comença amb la primera passa"

Aquesta tarda, m'he recordat d'un company de feina. El primer amb qui vaig compartir taula. Bé, de fet no és veritat. La primera taula on vaig treballar va ser en racó de la taula de reunions del despatx de la meva jefa. Quan em van dir que em quedava, em van buscar una taula i un ordinador, i vaig seure al seu costat. El Sr. Tortosa. Era un home ja gran, solter, solitari, brut i una mica fastigoset, que es cuidava poc i es deixava cuidar encara menys. Tenia sortides de to, però també feia riure i sobretot el consideraria bona persona. Era d'aquelles persones solitàries per a les quals anar a treballar era la gran aventura del dia, i que poc tenia en sortir de la feina: anar cap a casa, encendre la tele, fer-se el sopar.... les seves coses; grises, tristes. Però el Sr. Tortosa tenia un punt amagat. Viatjava. I a tots ens deixava al·lucinats. Aquell home que no es movia, que tenia una panxota impressionant, que baixava un pis amb ascensor i que et demanava que li recollíssis els papers de l'impresora per no aixecar-se de la cadira,... aquell home havia anat a la Xina, Normandia, Argentina i la Patagonia,... i no sé quants llocs més. Argentina i la Patagonia.....

Aquesta tarda, després de dinar, he posat la tele i als documentals de la 2 feien l'etapa final d'un viatge de nord a sud d'Amèrica. Argentina, la Patagonia i l'Àntàrtida. I de cop, he recordat un vell somni. Un somni que fins i tot vaig estar a tocar; ara hi penso i em faig riure a mi mateixa de lo ingènua que vaig arribar a ser.

Segurament, hi ha llocs més bonics, més interessants, de fet, quan hem mirat viatges amb els amics, sempre hi hagut per davant altres destinacions: Costa Rica, Perú, Los Ángeles, Cuba, Índia, Japó, Islàndia, .... Sovint, penso que les meves opcions no interessen a ningú i sovint em pregunto perquè m'atrau tot d'aquest indret tan fred.

El cas, però, és que durant aquest estiu tan estrany i pesat, etern i més aviat trist, on no he marxat ni fet res interessant per culpa de la crisi, si és clar, però també perquè no m'he coordinat bé amb ningú. Fins i tot, un cop vaig saber que l'eslovaca vindria segur i que per tant, tindria una entrada de diners extra, em vaig proposar fer alguna cosa sola durant uns dies de setembre que em queden. Però res m'atrau com per ser prou valenta per fer-ho. I ni els esdeveniments negatius dels darrers temps em fan reaccionar.

Ja no tinc somnis. Cert que se m'han anat complint moltes de les coses que somiava de joveneta. Però fa temps que sense dir-ho, sense pensar-ho, sense voler-ho, vaig enterrar els que em quedaven. I m'he convençut que no en tinc. I si intento pensar quins somnis tinc, no ho sé. No em recordo mai del que somnio. I així vaig fent, vivint contenta, anant amunt i avall i pensant que duc una bona vida dins les meves possibilitats. Però en el fons, no està tan lluny de la grisor del Sr. Tortosa.

Del viatge a Roma, els pares em van regalar una guardiola en forma de moto. I allí hi vaig guardant els cèntims i monedes que van sortint per casa. Així no aniré gaire lluny. Però aquella guardiola també em fa recordar uns dels cinc minuts més bonics del cinema animat.

Tot i la diferència substancial que fa encara més difícil tot plegat, he rebuscat en una perduda carpeta de reportatges de viatges el que tenia de la Patagonia. He trobat un petit article i l'he enganxat al suro. I al compte de la banca ètica i aniré posant el que pugui. Per cada cent euros que pugui ingressar no hi penjaré un globus però he trobat unes enganxines en forma d'estrella. Ja n'he posat tres.

Qui sap, potser trobo voluntat per fer-ho i qui sap si per aconseguir unes trenta enganxines. I qui sap, potser es despertaran els somnis? Això, ara per ara em semble més difícil.

ps. El Sr. Tortosa no es deia així. 

M'ha fet molta gràcia mirar el post enrere i els comentaris, fins i tot una cita descrita al post dóna nom a aquest. Tan debò aquesta vegada ho faci.

"Planxasus"

S'acaben els mundials de natació de Barcelona. S'acaben les tardes de curses, de balls impressionants i de salts de vertígen. I s'acaben els podis de medalles.

La veritat és que tampoc els he fet massa cas. Només estones d'aquí i d'allà. Perquè tot i que m'agrada molt la natació i l'aigua, no és un esport que se'm doni massa bé. Això de tirar-me de cap, demana una valentia que mai he tingut, una predisposició que mai se m'ha donat bé. Més aviat, podria dir que sóc una gran experta en planxasus. En aquest esport si que domino! He pujat tantes vegades al podi, que col·leciono medalles.

N'hi ha de bronze, d'aquells planxasus que em passen per estar despistada, no assabentar-me o per quan vaig de bòlid. Planxasus que fins i tot poden arribar fer riure i que puc oblidar amb certa facilitat.

N'hi ha de plata, aquells planxasus amb mi mateixa, per fallar-me a mi, per no saber estar quan he d'estar, per no saber dir el més oportú. Aquests remenen dins meu, de tant en tant em retornen per capficar-me en les neures pròpies.

Però, és clar, hi ha els planxasus d'or. Aquells que tens tota la piscina per tu, aquells en els que et fas mal i fas mal. Sense voler-ho, per no tenir ni el do de la paraula ni el de l'oportunitat.

Aquests dies he competit de valent en aquestes piscines. Feia dies que m'enduia alguna plata i m'avisava a mi mateixa. Però no n'he tingut prou i recordant la medalla d'or que fa ja molts i molts anys em vaig emportar en un sopar, ahir en vaig tornar a guanyar una altra. I la veritat és que no sé com em desfaré del pes d'aquesta.

ps. Mentre esbrino com desfer-me'n, demà torno a treballar. Aviam si ordre i l'exigència, m'aclara les idees per el mes d'agost, el mes que menys m'agrada de l'any.

La foto, el podium de la sincro. I moltes felicitats a tots els nadadors i nadadores catalans que han participat en aquests mundials!
I moltíssimes felicitats per la Mireia Belmonet, qui, mentre publicava aquest post més aviat trist, ens ha fet aixecar de la cadira i esperonar-la per guanyar una nova medalla de plata. Aquesta, molt millor que no pas de les meves.

Bocins de juliol

Life your life

★ veure, jugar i escoltar català amb accent ianqui.

★ sopar vora el mar.

★ l'olor de mar quan surto del metro per anar a casa.

★ la migdiada amb el tour de fons.

★ converses fins a altes hores de la nit.

★ l'abraçada espontània d'un nen, que et vinguin a rebre els nens quan figura que els has anat tu a rebre a ells.

★ fer polseres.

★ una festassa d'aniversari. Sopresa i emoció.

★ retrobar vells amics.

★ jugar a saltar onades com quan era petita.

★ el gust del meló fresquet.

★ el bricolatge casolà i mil i una manualitats per fer.

ps. i quins son els vostres bocins?

Àngels i dimonis

Quantes vegades algú ens ha comentat allò de "tinc un angelet i un dimoni"? En molts casos, la pregunta et convida a donar consell, el que veus des de fora, perquè sigui més objectiu. Sense ser àngel ni dimoni. I tot i així, crec que mai es pot arribar a ser objectiu, ja que sempre tenim presents les experiències personals, fins i tot per als altres.

Però en un mateix, tenir la dualitat de pensaments, d'un angelet i un dimoni, sovint no et deixa avançar. 

En el meu cas, l'angelet, doncs sí, és la bondat, el fer el correcte, el que s'espera, l'ideal que un té en el seu caparró, l'intentar no ferir ni fer mal, l'intentar ser coherent. Però també el protegir-me per fer-me mal, el tenir present les temors i pors, el quedar-me quieta davant les proves de la vida.

I el dimoni, arraulit i arraconat en molts anys, doncs intenta fer-se camí. L'egoisme en el plaer d'un mateix, el mirar per un mateix. Però també el posar-se a prova, arriscar-se a viure situacions sense tenir-ho tot controlat, perquè també son vivències que una vol tenir.

I si ets indecisa, doncs la cosa es complica. Avui, veia Anna Karènina i en una de les frases inicials que diu "prefereixo fer i penedir-me que no fer i lamentar-ho". I després, també penso en algú qui sempre diu que si no fas alguna cosa, serà per algun motiu.

ps. Estic cansada d'aquest angelet. Sempre acaba vencent. I sempre acabo penedint-me. Sobretot perquè quan surt el dimoniet, va tant atabalat, que la caga.

El far west quotidià

Ara que tornen a fer Plats bruts (em sembla que ho veurem molts estius), em recordo una de les primeres frases de la série. O potser no era ni frase de la série i l'explicàven els artistes quan la promocionaven. Allò de quan convius jove i de netejar poc es generen les boles de pols del far west.

Sempre em va fer gràcia perquè és ben cert. A més, si li afegeixes una dona que perd molt de cabell (també perquè és cert que en tinc molt) i un gat de pèl llarg, la combinació és terrible. Al còctel, també se li pot posar un toc de no parar gaire per casa i un xic de mandra que fa que la neteja sempre vagi a mínims. Tot plegat, fa que l'escombrar diari que necessitaria no es faci i les boles rodolin més que a una pel·lícula del Clint Eastwood (de les antigues, és clar).

Aquests dies, però, m'he proposat fer neteja a fons de casa. Una horeta o horeta i mitja cada matí per netejar i endreçar a fons el pis, els pesats vidres, llençar coses innecessàries, de remoure mobles que no m'acaben d'agradar o fer projectes pendents. I així, aconseguir que estigui net i resplendent per quan torni l'eslovaca al setembre. I és que val a dir (en detreniment meu) que quan vaig compartir pis va ser l'època que més lluent va estar; suposo que el fet que cada setmana netejava una de les dues i se li donava la volta al pis, influenciava. Haver-ho de fer jo sola, doncs el que he dit abans, es va a mínims (escombra, pols i lavabo; i la pols, ni això).

Però renoi, no hi ha manera de combatre les maleïdes boles. Apareixen als deu minuts d'escombrar o passar l'aspirador!!!! és com si es reproduïssin per generació espontània o s'amaguessin expressament per sortir quan ja has passat l'escombra!!!!

Total, que si algun dia veniu pel vuitè vuitena, no us espanteu pas, no us caldrà dur pistoles, armilla ni barret de cowboy per estar en situació, malgrat les boles de pols i la calor xafogosa que sembla amarar-te per a un combat cara a cara.

ps. Per quan la reposició de Porca misèria?

Ara sí: vacances

Ara sí: estic de vacances.

I encara que ja hagi fet dues setmanes de vacances laborals, avui, començo vacances. S'han acabat les tres colònies que m'han portat de bòlid els dos darrers mesos, sense arribar a preparar bé cap de les tres. 

Ara, dues setmanes només per a mi. Sense viatjar ni sortir de la ciutat, ja que ni m'he coordinat bé amb els amics i de fet, no tinc ni un ral. Però dues setmanes de descans.

Per dormir sense despertador, anar a la platja, fer escapadetes d'un dia, veure amics sense presses ni mil coses al cap, arreglar i fer cosetes de casa, posar en marxa nous projectes, treure la pols al blog. Per llegir, fer algun cine. Per menjar bé i treure'm la por d'anar en bici. O simplement, de no fer res.

ps. aviam com se'm posa això de fer vacances quan ningú del teu entorn en fa.

Parlar en públic

Fa uns dies, l'acopuntora em preguntava perquè no m'apuntava a fer teatre, que m'ho passaria molt bé. No sé si va ser la meva cara de sorpresa i incredulitat o què, però de seguida va entendre que no anava ben encaminada. I llavors li vaig explicar la meva incapacitat per parlar en públic. Incapacitat que amb els anys potser s'ha anat convertint en poca destresa.

Perquè el cert és que quan ets molt tímid i molt insegur, parlar en públic pot ser un repte o potser un malson. I un mateix ho veu, potser més que no pas els altres. Em fa gràcia que els amics propers no em tenen per una persona poc parladora, de vegades xerro massa i tot, però en grups grans o grups on no connec prou la gent o en actes públics, el rol canvia.

A l'entitat de la qual formo part i connec gairebé tothom, a les assemblees, quan hauria d'inervenir com a autèntica "veterana", m'arrauleixo, incomodo, poso vermella i ho passo molt malament quan he de defensar alguna postura. No hi ha manera. Per sort, crec que la gent em coneix bé i accepta. El més paradoxal és que, durant tres anys, vaig ser coordinadora d'infants i havia de parlar en públic m'agradés o no.

De vegades, vaig a xerrades, conferències i hi ha cops que m'encantaria preguntar alguna cosa, però sovint aquelles preguntes les considero inoportunes o poc importants i queden amagades. La por a fer el ridícul sovint passa per davant. Això si, quan algú altre pregunta el mateix que tu voldries preguntar, és fantàstic.

Si hi ha un espai on he hagut de treballar de valent per superar la timidesa i la incapacitat de parlar en públic o defensar postura, ha estat a la feina. Allà no hi ha lloc pel dubte i per fer-se enrere. I fa poc em preguntava com ho he aconseguit. I la veritat, no ho sé. No he fet cap curset de parlar en públic ni res d'això, suposo que és la necessitat d'anar trobant maneres. Però me n'adono que quan he de defensar un tema, un expedient en públic, davant dels caps o en reunions, sempre segueixo un patró. M'anoto les coses que van sorgint en una llibreta, escolto i llavors parlo (i ara ja, interrompo i tot). Parlo en veu baixa, entre tallada i m'ajudo de les mans moltíssim. Em faig gràcia quan semblo una titella però moure les mans és com acabar-se d'explicar. 

I vaig lenta. Parlo lent, amb la necessitat d'anar pensant el que dic, el que penso, reafirmar per no ser incoherent. I això no m'agradava. Però des de fa uns dies m'he anat fixant en d'altres persones. En dues persones mediàtiques que admiro i respecto cada vegada més, i totes dues fan exactament el mateix. I estic segura que tampoc han passat per cap curset ni res. I alleuja.

Veure que persones que no tenen res a veure, d'àmbits socials completament diferents i trajectòries completament diferents acaben fent els mateixos patrons per sobreviure, en aquest cas, segurament una inseguretat i timidesa que no es poden permetre. I penso en d'altres aspectes, alguns positius i d'altres negatius, i de com tots els humans, per diferents que siguem, anem repetint-nos. Sense saber-ho ni buscar-ho. I això, ara mateix em té fascinada.

ps. Altra cosa és el poc respecte que de vegades tinc al cap. Crec que li he perdut i això no és gens bo!

AfeRRadetes!!

Estiu rere estiu es retrobaven. Els dos amics desitjaven el moment que ella arribava per passar els mesos d'estiu amb els avis de Mallorca. Estaven tant contents i tenien tantes coses a explicar-se: tot el que havien aprés durant el llarg hivern, com es feien grans i les aventures que viurien a l'estiu de la Serra de Tramuntana, tantes coses, tants sentiments que ni sabien anomenar, que gairebé no podien esperar a baixar del cotxe per llençar-se un en braços de l'altre.

Van créixer, van anar tenint interessos diferents i els dos amics, encara que cada final d'agost es prometien

que estarien l'un junt a l'altre, el cert és que cada cop passaven menys estones plegats i s'explicaven menys coses. Fins que un terrible malentès els va distanciar del tot. O això creien. Un estiu més,  vora la platja dels seus estius d'infantesa, es van retrobar. Enutjats, temerosos de retrets i paraules malsonants, tristos d'haver-se fallat i distanciat, es van veure. Els braços plens d'amor i amistat van canviar-ho tot per tornar a somriure plegats.

I ara, ara s'aferren l'un a l'altre. Es tenen junts per compartir les seves vides, per consolar-se quan les coses van maldades i celebrar-ho quan van bé. L'abraçada dels amics de la platja de Mallorca que estiu rere estiu es retroben.

ps. Participació en la proposta de Sa lluna i amb clara influència del llibre que tinc entre mans ara, com enganxa!

No tinc veu...

Literal, estic afònica.
Figurat, estic muda.

Fa dos dies que no em surten les paraules si no és que les forço. I només ho faig per a l'indispensable.
Fa molts dies que no em surten les paraules perquè no les forço. I només no ho faig perquè no sé per on començar. En tinc tantes.

Paraules barrejades, emocions disperses i alhora intenses. Cansament, esgotament, satisfacció, tendresa, amistat. Somriures, plors, carícies, mirades còmplices. Silencis, rialles, cants. Dansa, moviment, curses, banys. Pors, autoexigències, reafirmacions, piles carregades.

Una manera espectacularment motivant de començar l'estiu.

ps. 2 de 3 colònies fetes: musicals, mijac sant medir. Ara, a per les terceres, sant andreu. I l'any vinent, descansar. El repte de les musicals era un treball, però s'ha convertit en un regal pels sentits.