9/8/13

"Qualsevol viatge comença amb la primera passa"



Aquesta tarda, m'he recordat d'un company de feina. El primer amb qui vaig compartir taula. Bé, de fet no és veritat. La primera taula on vaig treballar va ser en racó de la taula de reunions del despatx de la meva jefa. Quan em van dir que em quedava, em van buscar una taula i un ordinador, i vaig seure al seu costat. El Sr. Tortosa. Era un home ja gran, solter, solitari, brut i una mica fastigoset, que es cuidava poc i es deixava cuidar encara menys. Tenia sortides de to, però també feia riure i sobretot el consideraria bona persona. Era d'aquelles persones solitàries per a les quals anar a treballar era la gran aventura del dia, i que poc tenia en sortir de la feina: anar cap a casa, encendre la tele, fer-se el sopar.... les seves coses; grises, tristes. Però el Sr. Tortosa tenia un punt amagat. Viatjava. I a tots ens deixava al·lucinats. Aquell home que no es movia, que tenia una panxota impressionant, que baixava un pis amb ascensor i que et demanava que li recollíssis els papers de l'impresora per no aixecar-se de la cadira,... aquell home havia anat a la Xina, Normandia, Argentina i la Patagonia,... i no sé quants llocs més. Argentina i la Patagonia.....

Aquesta tarda, després de dinar, he posat la tele i als documentals de la 2 feien l'etapa final d'un viatge de nord a sud d'Amèrica. Argentina, la Patagonia i l'Àntàrtida. I de cop, he recordat un vell somni. Un somni que fins i tot vaig estar a tocar; ara hi penso i em faig riure a mi mateixa de lo ingènua que vaig arribar a ser.

Segurament, hi ha llocs més bonics, més interessants, de fet, quan hem mirat viatges amb els amics, sempre hi hagut per davant altres destinacions: Costa Rica, Perú, Los Ángeles, Cuba, Índia, Japó, Islàndia, .... Sovint, penso que les meves opcions no interessen a ningú i sovint em pregunto perquè m'atrau tot d'aquest indret tan fred.

El cas, però, és que durant aquest estiu tan estrany i pesat, etern i més aviat trist, on no he marxat ni fet res interessant per culpa de la crisi, si és clar, però també perquè no m'he coordinat bé amb ningú. Fins i tot, un cop vaig saber que l'eslovaca vindria segur i que per tant, tindria una entrada de diners extra, em vaig proposar fer alguna cosa sola durant uns dies de setembre que em queden. Però res m'atrau com per ser prou valenta per fer-ho. I ni els esdeveniments negatius dels darrers temps em fan reaccionar.

Ja no tinc somnis. Cert que se m'han anat complint moltes de les coses que somiava de joveneta. Però fa temps que sense dir-ho, sense pensar-ho, sense voler-ho, vaig enterrar els que em quedaven. I m'he convençut que no en tinc. I si intento pensar quins somnis tinc, no ho sé. No em recordo mai del que somnio. I així vaig fent, vivint contenta, anant amunt i avall i pensant que duc una bona vida dins les meves possibilitats. Però en el fons, no està tan lluny de la grisor del Sr. Tortosa.

Del viatge a Roma, els pares em van regalar una guardiola en forma de moto. I allí hi vaig guardant els cèntims i monedes que van sortint per casa. Així no aniré gaire lluny. Però aquella guardiola també em fa recordar uns dels cinc minuts més bonics del cinema animat.

Tot i la diferència substancial que fa encara més difícil tot plegat, he rebuscat en una perduda carpeta de reportatges de viatges el que tenia de la Patagonia. He trobat un petit article i l'he enganxat al suro. I al compte de la banca ètica i aniré posant el que pugui. Per cada cent euros que pugui ingressar no hi penjaré un globus però he trobat unes enganxines en forma d'estrella. Ja n'he posat tres.

Qui sap, potser trobo voluntat per fer-ho i qui sap si per aconseguir unes trenta enganxines. I qui sap, potser es despertaran els somnis? Això, ara per ara em semble més difícil.

ps. El Sr. Tortosa no es deia així. 
M'ha fet molta gràcia mirar el post enrere i els comentaris, fins i tot una cita descrita al post dóna nom a aquest. Tan debò aquesta vegada ho faci.

11 comentaris:

fanal blau ha dit...

Els somnis es despertaran, rits. No ho dubtis.
Jo també els tinc ben adormits i tristos, però sé que tornaran.
Així que ves posant ni que sigui xavalla a la moto amb l'il·lusió de la Patagònia.
També és d'aquells indrets que m'encantaria caminar-los.
Una abraçada, i un bon estiu, tant com es pugui.

Sergi ha dit...

Tots som el Sr. Tortosa, alguna vegada. Però déu n'hi do quins cops amagats tenia l'home, valentia no li faltava, i d'això es pot aprendre. Tu ja has fet una passa, tot i que l'objectiu és ambiciós, a veure si ets capaç de tirar-lo endavant.

I t'he de dir que he mirat el fragment de 'Up' que has posat i m'ha entristit molt i molt. No he vist la pel·lícula i m'ha agafat de sorpresa. Podria escriure moltes coses sobre el que m'ha fet pensar, però no ho faré.

Sílvia ha dit...

Vaig veure Up fa temps però ara aquesta escena m'ha commogut moltíssim. Si tingués un somni (jo també els he anat perdent per força) seria l'amor que senten aquestes dues persones, és un viatge vital preciós. Personalment no puc pensar en vacances ni viatges, per sort puc treballar aquest mes d'agost però no sé què vindrà després i em sento més grisa que el Sr. Tortosa. Però com tu dius, qualsevol viatge comença amb un primer pas per tirar endavant. Una abraçada!

Relatus ha dit...

S'hi deu estar tant bé ara a Argentina, amb la fresqueta. No m'estranya que sigui el teu somni.
La vida dóna moltes voltes, i encara som a temps de tenir molts somnis, fins i tot de complir-ne algun.

Garbí24 ha dit...

a la única cosa que no hem de renunciar és als nostres somnis. Fes la

Ariadna ha dit...

Em resulta molt familiar la sensació d'haver perdut somnis pel camí, i haver-nos tornat més grisos del que pensem.

Aquest hivern de cop va ressorgir un vell somni viatger que tenia: Florència. L'havia enterrat allà al fons de tot. La vida en duu per camins que ens fan oblidar allò que ens fa bategar el cor i les esperances, i els somnis queden enfonsats. Però surten altre cop. No sé pas com s'ho fan però ressorgeixen i la sensació quan tornen a la superfície és genial i ens revifa.

Gaudeix la revifada!

Gemma Sara ha dit...

Aquest viatge és un somni molt maco, rits (m'ha agradat molt el post del 2010, per cert). Per al viatge a França he estalviat tot l'any en una guardiola, 100 euros al mes, a principi de mes se'n van i després t'adaptes, i estic molt contenta d'haver-ho fet. Vinga, estrelletes a tope!

Up és preciosa. Compartir la vida amb algú que t'estimes també és un somni realitzable (però fàcil no és, eh?), però l'important és fer que aquest llibre d'aventures sigui el més feliç possible, tingui les fotos que tingui. 100 petons!

Elfreelang ha dit...

Rits la crisi ens afecta a tots i totes però no hem de deixar que ens prenguin els somnis....de totes maneres jo respecte al somnis, tinc una personal reflexió: els somnis quan es fa realitat deixen de ser-ho....per tant prefereixo seguir tenint somnis o sigui desitjos no acomplerts ...i no tenir somnis és a dir no desitjar al capdavall, segons algunes religions orientals són l'essència de la felicitat...ara els altres somnis els de la nit per molt que no els recordis somies, somiem cada nit....a més fins tot les persones semblants al senyor Tortosa tenen cops amagats! salut i força!

Assumpta ha dit...

PS. El Sr. Tortosa no es deia així... GENIAL!! :-))

Jo no sé si ja no tinc somnis o tinc por de tenir-los perquè sé que no els puc complir (em refereixo a això de viatjar i tal)

Argentina, la Patagònia... és preciós (no, no hi he estat, què va!!) però tinc una amiga que és nascuda allí, al sud de tot i un amic que hi té un germà i l'ha anat a veure dues o tres vegades i son germà el porta a fer viatgets per allí els dies que hi és.

M'agradaria que un dia hi poguessis anar!! ;-)))

Audrey ha dit...

Qui no ha estat o és Sr. Tortosa en un moment donat, durant un temps...Però tenim la força, com ell, l'empenta per fer coses que sorprenen. A vegades aquest poder fer ens fa por i ens arraulim, però no pot ser!, no hem de defallir!, això em dic quan m'agafa la tonteria o veig com se m'escolen els anys.
Endavant els somnis, Rits!.

Una abraçada!

P.D. aquest video d'animació és senzillament preciós i alhora trist i bell. Set minuts i escaig que recullen amor (amb majúscules) a mans plenes, capaç de sobreviure als sotracs de la vida, qui n'és capaç?. Gràcies per compartir-lo.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. No sé si acabaré aconseguint-ho, xò de moment és alguna cosa que m'ha fet reaccionar i sortir una miqueta de l'estat anímic baix que sempre em produeix el mes d'agost. Ja veurem.....


FANAL BLAU, molt bon estiu. No ho dubtis, x a tu tb despertaran, ens anirem animant juntes, ja ho veuràs!!!!
No sé si arribaré a caminar-los mai, xò m'agradaria tant....

XeXu, em sap moltíssim greu que t'hagi entristit el video. Si, és trist. Sobretot per aquells qui voldriem que es complís, que és un somni que veiem llunyà o que hem tingut. Em sap molt de greu. Suposo que a mi no em fa mal perquè tinc aquest somni tan enterrat (xò no et pensis, fa dies que més que un somni, és un malson). Tot i així, et convido a veure una mica més de la peli. És molt d'infants (cosa que ja m'agrada xq darrerament les pelis d'animació semblen més d'adults que de nens) xò tb hi ha la part de com reaccionar. Si la mires, veuràs que les estrelles que dic que posaré s'han d'assemblar als globus i que hem de fer nosalrtes mateixos la nostra història.....
No li faltava valentia al Sr. Tortosa, a nosaltres tp ens ha de faltar. Encara que no ho sembli, viure pot tenir coses ben boniques. Et recordo Islàndia?

SÍLVIA, crec que som molts els qui voldríem aquest somni. Tot i així crec que fa temps que el tinc arraconat. crec que és impossible.
Les meves vacances d'aquest any han estat anar a la platja de Castelldefels, i amb la família. I ja s'han acabat. Ja veus, xò per somiar.... necessito pensar que algun dia podré anar-hi, a hores d'ara, si no ho faig, m'enfonso del tot.

LORETO GIRALT TURÓN, molt bé s'hi deu estar. Espero que doni una volta aviat, ho necessito. Les teves paraules em fan pensar en un post. Aviam si el puc escriure un dia d'aquests.

JOAN GASULL, no hi renunciaré!!

ARIADNA, em quedo amb la darrera frase, ens revifa. És així, poder tenir aquest somni m'ha revifat d'un "bucle" en el que m'havia posat jo soleta i no em portava enlloc!
I Florència serà un somni fet realitat? Així ho espero!!!! jo t'hi acompanyo encantada!!

GEMMA SARA, què llunyà em semblava el post del 2010... ha plogut tant.... Estrelletes a tope! saber que tu ho has aconseguit així, m'esperona.
Completament d'acord. Jo no crec que aconsegueixi el somni de la historieta, sols saber que és possible, ja m'està bé. Xò crec que el tinc ben enterrat. No em deixaria viure. Xò si, saber que el llibre d'aventures es pot fer, això esperona.

ELFREELANG, estic d'acord amb la teva reflexió. Alguns dels meus somnis s'han complert, i n'estic molt agraïda. X això, com que els que ara em quedaven els veig tan impossibles, m'havia capficat en mi mateixa. I de recordar que encara en tinc, o el millor, ens hem de recordar que encara tenim la possiblitat de crear-ne.
Salut i força també per a tu!!!

ASSUMPTA, i xq no? viatjar i tal et poden semblar superficials o poc importants. Si mires el video veuràs que aquest somni no sempre és possible x molt que ho tinguem tot, en aquell cas, l'amor.
No sé si hi aniré mai. Xò pensar que si m'esforço potser si, em fa mirar una mica més d'optimisme els dies que vivim. Fa poc comentaves a cal xexu que el blog de la via catalana et feia estar millor. A mi, proposar-me això, tb.

AUDREY, no hem de defallit. Quan m'agafa la tonteria, em surten posts com aquest. Aviam què passarà,... xò en tot cas, endavant amb els somnis, i tant!!
Completament d'acord, una bellesa. Amor en majúscules. És molt trist x aquells qui no hem conegut i volem un amor així, xò enlloc d'entristir-me em recorda que és possible i m'alegra x qui l'ha aconseguit.

Un petó a tots i totes!!!