14/7/13

Parlar en públic


Fa uns dies, l'acopuntora em preguntava perquè no m'apuntava a fer teatre, que m'ho passaria molt bé. No sé si va ser la meva cara de sorpresa i incredulitat o què, però de seguida va entendre que no anava ben encaminada. I llavors li vaig explicar la meva incapacitat per parlar en públic. Incapacitat que amb els anys potser s'ha anat convertint en poca destresa.

Perquè el cert és que quan ets molt tímid i molt insegur, parlar en públic pot ser un repte o potser un malson. I un mateix ho veu, potser més que no pas els altres. Em fa gràcia que els amics propers no em tenen per una persona poc parladora, de vegades xerro massa i tot, però en grups grans o grups on no connec prou la gent o en actes públics, el rol canvia.

A l'entitat de la qual formo part i connec gairebé tothom, a les assemblees, quan hauria d'inervenir com a autèntica "veterana", m'arrauleixo, incomodo, poso vermella i ho passo molt malament quan he de defensar alguna postura. No hi ha manera. Per sort, crec que la gent em coneix bé i accepta. El més paradoxal és que, durant tres anys, vaig ser coordinadora d'infants i havia de parlar en públic m'agradés o no.

De vegades, vaig a xerrades, conferències i hi ha cops que m'encantaria preguntar alguna cosa, però sovint aquelles preguntes les considero inoportunes o poc importants i queden amagades. La por a fer el ridícul sovint passa per davant. Això si, quan algú altre pregunta el mateix que tu voldries preguntar, és fantàstic.

Si hi ha un espai on he hagut de treballar de valent per superar la timidesa i la incapacitat de parlar en públic o defensar postura, ha estat a la feina. Allà no hi ha lloc pel dubte i per fer-se enrere. I fa poc em preguntava com ho he aconseguit. I la veritat, no ho sé. No he fet cap curset de parlar en públic ni res d'això, suposo que és la necessitat d'anar trobant maneres. Però me n'adono que quan he de defensar un tema, un expedient en públic, davant dels caps o en reunions, sempre segueixo un patró. M'anoto les coses que van sorgint en una llibreta, escolto i llavors parlo (i ara ja, interrompo i tot). Parlo en veu baixa, entre tallada i m'ajudo de les mans moltíssim. Em faig gràcia quan semblo una titella però moure les mans és com acabar-se d'explicar. 

I vaig lenta. Parlo lent, amb la necessitat d'anar pensant el que dic, el que penso, reafirmar per no ser incoherent. I això no m'agradava. Però des de fa uns dies m'he anat fixant en d'altres persones. En dues persones mediàtiques que admiro i respecto cada vegada més, i totes dues fan exactament el mateix. I estic segura que tampoc han passat per cap curset ni res. I alleuja.

Veure que persones que no tenen res a veure, d'àmbits socials completament diferents i trajectòries completament diferents acaben fent els mateixos patrons per sobreviure, en aquest cas, segurament una inseguretat i timidesa que no es poden permetre. I penso en d'altres aspectes, alguns positius i d'altres negatius, i de com tots els humans, per diferents que siguem, anem repetint-nos. Sense saber-ho ni buscar-ho. I això, ara mateix em té fascinada.

ps. Altra cosa és el poc respecte que de vegades tinc al cap. Crec que li he perdut i això no és gens bo!

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Parlar en públic és difícil, no crec que a ningú li resulti fàcil, almenys les primeres vegades, però la força del costum ajuda. Cadascú es munta la seva manera, i si tu has trobat la teva i te'n surts, ja no te n'has de preocupar. I mica en mica agafar experiència.

A mi no és que em costi especialment, el que em genera més confiança és tenir clar el que vull dir.

pons007 ha dit...

Lo de parlar en public es qüestió de pràctica, com més ho fas millor et surt. Jo no ho faig mai, i així de penós em surt xD

susanna ha dit...

Només llegir el títol del post m'ha sortit un "uuuuuuuuhhh!". I és que sóc igual, em fa una por terrible!!! Crec que no ho superaré mai però sí que veig que mentre més gran et fas i més ho fas, més t'acceptes, menys t'importa posar-te vermella (bé, això no és ben bé cert :p). O no sé què és, però vull pensar que si miro enrere, alguna cosa hem avançat, oi? ;)

Carme ha dit...

Quan les coses es necessiten, les superem per por que ens facin... quan no hi ha necessitat, ens parapetem rere la por i no les fem.

I tu has trobat la teva manera, i està molt bé! Et funciona i d'això es tracta.

Ferran ha dit...

Tu ets tu i les teves circumstàncies, admirada Rits, i que així sigui per molts anys! ;)

Assumpta ha dit...

M'has fet pensar en una anècdota que em va passar fa sis o set anys... o vuit...

A mi no em costa especialment parlar en públic. La qual cosa no vol dir que em resulti fàcil... depèn molt de la quantitat de gent, del tipus de gent, de si domino el tema del que he de parlar... Així doncs, segons el cas em pot resultar fàcil o, segons el cas, em pot costar moltíssim ;-))

Ara bé... i cantar? :-DDD

Una vegada vaig anar, tota innocent, a la Parròquia. Es celebrava la Renovació de les Promeses del Baptisme de tots els nens i nenes que havien de fer la Comunió aquell any (faltava un mes) eren, doncs unes 90 criatures amb els seus pares, padrins, avis... L'església plena de gom a gom.

Jo no tenia cap missió en especial. Només vaig anar a "veure" els nens del meu grup, però no havia de fer res. Ni tan sols em vaig arreglar especialment. Recordo perfectament que duia una samarreta vermella i texans...

Arribo i la coordinadora de catequistes em ve a trobar a tota pressa i, amb expressió suplicant em diu: "Assumpta, no tenim director de cants... Ho faràs tu."

I ho vaig fer...

El més graciós va ser que una cançó no me la sabia... o, millor dit, només em sabia la tornada. Ni la menor idea de com era la música de les estrofes. Així que començo a cantar la tornada i, mentalment anava pensant, "ara, quan arribi el moment de l'estrofa, em vindrà la música... sí... la memòria és així... sí ara no la recordo, però quan arribi el trosset... sí... ara ho recordaré... segur..."... Però NO :-DD

Va ser una cançó molt breu :-DDDD

Deric ha dit...

No sabia que una tècnica dels acupuntors fos el teatre també!

Està molt bé parlar a poc a poc, pensant el que es diu, dóna una imatge de més seguretat. A mi tampoc m'agrada parlar amb públic, tot i que ho he de fer molts cops, més dels que voldria i sempre vull dir tantes coses i tan ràpid que em lio jo mateix i acabo pensant que no m'explico prou bé. A mi els nervis em fan anar accelerat.

rits ha dit...

XEXU, el que comentes és ben cert. Si un té clar el que ha de dir, tot és molt més senzill. Suposo que rera la timidesa o la por també s’amaga la inseguretat de les nostres paraules.

PONS007, hi ha una part de pràctica, cert, xò la por o inseguretat no té perquè marxar mai. Fins i tot pot crèixer.

SUSANNA, això de posar-se vermella crec que és ben cert. Arriba un punt que ja ho acceptes i passes, llavors segur que es nota menys. Si, dona, i tant que hem avançat xò sovint ens costa veure-ho.

CARME, no hi havia caigut en això de la necessitat per vencer la por. Si no ho necessitem, es perpetúen molt. Però hi ha llasts que per més que ens ofusquem en superar, no es superen mai. Potser és que en el fons, no ho necessitem?

FERRAN, si, cadascú té les seves coses. Simplement, que les meves mai m’acaben d’agradar. Suposo que a tots ens passa el mateix.

ASSUMPTA, molt bona, la teva anécdota. Cantar??? Impossible, no podria pas. Les noies de sant medir volen que m’apunti a la coral, diuen que canto bé, xò el cert és que canto fatal i em fa moltíssima vergonya cantar en públic. No sé si en seré capaç algun dia.

DERIC, l’acopuntora on vaig és molt peculiar. És metgessa i una marassa i sovint em fa més terapia que només acopuntura per treure l’ansietat en el menjar. I la veritat és que sovint dóna consells encertats. Aquesta vegada, però, no va ser així.
Els nervis et fan anar al revés que a mi. Voler dir moltes coses és molt bo, vol dir que tens molt a aportar.

Un petonet a tots i totes!!

El porquet ha dit...

Hòstia Rits, vols dir que no som germans? Aquest post és tan brillant que m'hi veig increïblement reflectit. De jovenet jo era molt i molt tímid. Amb els anys ho he anat portant millor (no pas superant) però encara sóc dels que, en grups de gent grans que no conec massa no m'agrada ser el protagonista, i em poso vermell com un tomàquet.

Jo sóc més destre escrivint que no pas parlant. No passa res, ja ho he assumit. És clar que m'agradaria parlar més i millor, però no forma part de les meves capacitats mentals innates. Llavors he anat seguint tècniques com les teves, sense que ningú tampoc m'ho hagi explicat. I una bàsica, per a mi, és xerrar a poc a poc. I ara si em sentís algun dels meus amics riuria perquè si d'alguna cosa m'han acusat mai és de xerrar massa ràpid. Però això ho faig en confiança, si no, miro de pensar molt les paraules i raonar els arguments, i sobretot també, perquè jo sóc força travat parlant!

Això té el problema, però, que molts cops et tallen i no et deixen acabar d'explicar, sobretot aquella gent amb facilitat de paraula. I això em fa molta, moltíssima ràbia.

Ja veus, no ets l´únic per la catosfera amb problemes d'expressió oral! Haurem de muntar un taller!

rits ha dit...

PORQUET, doncs si que ens passa el mateix!! jo tb experimento això que et tallen i no et deixen explicar. I si, els amics no ho dirien pas que em costa parlar.
El cert, xò, tb em passa que quan algú m'imposa, em costa molt explicar-me, és com si perdés tots els arguments.

No sé si un taller, crec que ens anem sortint, xò si que tocarà fer una cerveseta que tenim pendent!