17/10/13

Trobades casuals



Darrerament, és com si molts del meu ahir em vinguessin a dir hola. De vegades, sense reconéixe'ns; tant que fins i tot el pedaleig veloç de la bicicleta no ens deixa ni temps per adonar-nos que ens coneixem, que tinc ganes de saber de tu, de com estàs, de si continues tan despistat i com n'és de gran la teva nena.

D'altres vegades, en el moment menys oportú, quan tots els elements giren en contra. O potser quan el record llunyà i trist no deixa que flueixin ni les paraules més sinceres ni les paraules de cortesia. 

Algunes vegades encara que ens reconeguem tard, s'abaixen les mirades. Timidesa? No saber què dir? No tenir ganes d'encarar-nos? Quan passa, no m'agrada. És com si tot el que va passar tornés, quan estaria bé que el que quedés fos tot el bo que ens va aportar. 

Per sort, hi ha retrobaments espectacularment riallers. Al lloc menys pensat, en el moment més oportú, d'aquella manera que algú et salva i el salves de l'avorriment. Que a més, t'ajuden a explicar-te, a saber com has canviat, com has evolucionat.

Fins i tot, retrobaments amb qui has crescut, amb qui t'has fet. Persones que en un moment et van marcar d'alguna manera i potser no en vaig ser conscient. Mirades de color d'aiguamarina, tendres i delicades.

I encara molt millor aquells retrobaments plens d'alegria, quan el veure't, que t'acostin fins a algú et fa fer un xiscle i et fons en una abraçada plena de convicció, sentiment i emoció. Dir tantíssimes coses enmig d'una plaça plena de gent sense dir-nos res.

Hi ha vegades que un retrobament potser és un inici d'alguna nova etapa plegats, d'altres potser simplement el posar-te al dia i seguir fent el seu camí, i d'altres també son un alliberament. Son aquelles trobades que et fan dir-te "que lluny tot alló, com va poder ser", que et fan sentir diferent i que et donen un somriure a la cara. Canviem, no sé si gaire, segurament, evolucionem, la vida ens porta per molts camins, la gràcia però és saber que tota aquestes persones han format part de mi, de la meva vida.

Altra cosa curiosa és que molt sovint em voldria trobar algú. I solament el fet de voler-te trobar, sembla que faci fer que no t'hagis de trobar. Senyals? Potser és que encara no és el moment que ens trobem.

Per cert, també m'he retrobat amb ells. Mai he estat gran seguidora, però justament una de les persones que em vaig trobar ahir, n'és una gran admiradora. I per ella, en dono una altra oportunitat i escolto les lletres, que m'arriben molt, i molt endins.


8 comentaris:

XeXu ha dit...

Per definició, una trobada casual no es tria, no? Potser aquí està la gràcia, que et sorprenguin. Encara que no sempre et trobaràs a algú que tinguis ganes de veure. Mira, jo l'altre dia vaig tenir una d'aquestes, un nano que feia molt temps que no veia, i me'l vaig trobar al tren. Va ser una estona agradable tornar a parlar amb ell. Ara, podria haver estat algú amb qui fos molt incòmode fer el trajecte!

joan gasull ha dit...

aquestes trobades són fantàstiques i part de la culpa potser és el fet de que no les esperem.

Alba ha dit...

Els retrobaments inesperats a vegades et poden alegrar el dia, a no ser que sigui un retrobament poc desitjat, hehe!

pons007 ha dit...

La meva trobada més habitual es aquella en la que vaig pensant "si us plau que no m'hagi vist, si us plau que no m'hagi vist, si us plau que no m'hagi vist" i veus com et mira i penses "no, no, no, no" i després veus com s'acosta com a tu i penses "merda, merda, merda, merda" i llavors no et queda cap altre remei que tallar-lo tot donant com a excusa alguna cosa tan versemblant com ara que tens pressa que perds el telefèric.

Gemma Sara ha dit...

Trobo que fas una bona dissecció de les possibilitats: començar un cami o alguna cosa plegats, trobada gradable però seguir cadascú amb la seva vida o alliberament, que bé que els camins són diferents. Sovint és la segona, però també poden ser la primera o la tercera. Sigui com sigui, les trobades et permeten descobrir l'altre i també a tu mateix a través d'una mena de mirall del temps... Petonets.

Elfreelang ha dit...

potser és allò de les casualitats que potser no ho són....hi ha destí marcat? no ho sé pe`ro de vegades és cert que aquests retrobaments inesperats ens porten a pensar que ens trobem quan estem a punt quan estem preparats per trobar-nos i no abans

rits ha dit...

XeXu, xò la gràcia és que si és algú amb qui no vols xerrar, ja trobaràs la manera d'evitar-lo.

JOAn GASULL, doncs si, la gràcia és just que arriben quan menys les esperem.

ALBA, ja, aquests retrobaments no desitjats tb hi son, x sort, els oblidem molt més fàcilment.

PON007, així doncs, quan et trobi, millor abaixo el cap perquè no perdis el telefèric?

GEMMA SARA, el teu apunt final és l'inici d'un altre post que vaig pensar arrel d'una d'aquestes trobades. Em vaig mirar com he canviat i com és la nostra sitacuió actualment. I va ser un alliberament molt gran. Va ser molt curiós veure com el pas del temps et fa veure i veure't diferent.

ELFREELANG, molt bona relfexió també. No hi havia pensat xò hi estic d'acord. SI no és el destí tan s'hi val, xò és cert que hi ha persones que per més que volguem veure en un moment determinat, potser és que no les hem de veure encara. Molt bona!

Un petonet a tots i totes!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

A mi, com que encara sóc vergonyosa, em fan força pal aquestes trobades inesperades amb el passat. Però reconec que és com si tots els sentiments hem vinguessin a trobar de cop.