19/10/13

Avui


Avui no penjo un llaç rosa. Ni al wassap, ni al facebook, ni al twitter ni aquí. Perquè el voldria o hauria de portar cada dia.

Però avui, només avui, deixo escrit tot allò que cada dia penso, o crec, que pensem tots els que t'estimem. 
Avui, només avui, em venen les paraules que no sé dir, en aquest art maldestre de no saber trobar la paraula adequada, quan el somriure que vols veure no em surt espontani perquè la preocupació m'invaeix.

Avui, com cada dia, t'admiro més; per la teva força i coratge. Possiblement, l'únic que tenim i que surt quan ha de sortir, però que tantes i tantes vegades has demostrat.

Avui, m'agradaria saber com ajudar-te, com estar al teu costat, sobretot cada cop que penso que no ho estic fent gens bé.

Avui, m'agradaria que et deixessis ajudar, que mostréssis una mica de feblesa. Segurament la demostres, quan no fas el que sempre has sabut fer, la simplesa d'una vida pràctica. Però davant nostre no plores, no t'encongeixes, fas com si res. I en canvi, en parles obertament, m'ensenyes tant.

Avui, m'avergonyeixo de tots els moments dels darrers mesos on he estat egoista, on no he entés res i només he pensat en mi.

Però avui somric una mica. Ahir em vas donar una oportunitat de caminar al teu costat. Literalment. I em vas fer molt feliç. I fins i tot, en aquest instant, estic convençuda que m'estaràs ajudant molt més tu a mi que no pas jo a tu. Espero poder seguir el teu pas, sempre has estat molt més àgil.  

ps. Avui és el dia internacional de lluita contra el càncer de pit.

7 comentaris:

kweilan ha dit...

Una abraçada, rits. Segur que amb el teu amor també l'ajudes.

XeXu ha dit...

Tinc una amiga que va passar per un càncer de pit (per sort se'n va sortir molt bé), i la seva força i valentia sempre ha estat un exemple. Res no l'ha vençuda, i nosaltres ens ofeguem de vegades en un got d'aigua. N'hem d'aprendre molt, sense oblidar que la nostra companyia pot ser molt important. Potser no et sembla gran cosa, però ser-hi ja és molt més del que faran altres persones. No ho menystinguis, segur que ella no ho fa.

Assumpta ha dit...

N'hem d'aprendre molt... i tant!

Ànim i força a tothom... en primer lloc a qui ho passa, que és molt dur, però també a les meravelloses persones que saben estar al costat.

Ella t'ajuda i tu l'ajudes ;-))

Glo.Bos.blog ha dit...

Ho estàs fent molt bé, segur, pel sol fet d'estar al costat d'ella. En moments així és molt important oferir companyia i estimació.
Jo també conec dones valentes que lluiten i que han guanyat!

El porquet ha dit...

Cal valentia, molta valentia per encarar certes trompades que ens fot la vida. I si entre tots ens podem ajudar, segur que aconseguirem que aquestes tambanades no siguin tan dures, no ens facin caure fent-nos tan mal, o potser fer-nos aixecar més ràpid.

Estar allà l'ajuda, t'ajuda... i t'honora.

rits ha dit...

Moltes gràcies per comentar. Era un post difícil. Encara ara no sé si he fet bé publicant-lo.

Un petonet per tots i totes!


KWEILAN, una altra per a tu. No sé jo si li sé donar gaire afecte i amor. No n'estic convençuda.


XEXU, recordo que m'ho vas explicar la primera vegada que en vaig parlar al blog. Avui et dono la raó més que mai, ens ofeguem en un got d'aigua, no en som conscients però no sé què puc fer per canviar una manera de pensar negativa encara que al meu voltant més proper m'alliçonin per no fer-ho.

No em menystinc, tenim una relació d'amistat estranya i sovint no sé com arribar. Sovint no sé si faig bé o no. Tonteries de les meves...


ASSUMPTA, ella m'ajuda, al revés no n'estic convençuda.


GLO.BOS.blog, n'hauria d'estar més, no n'acabo d'estar gaire satisfeta i no sé què més puc fer. Tot tirarà endavant, segur. Gràcies pel comentari.


PORQUET, trompades, i tant, xò n'hi ha algunes que ....buf, son massa dures de portar.

Carme ha dit...

M'agrada com ho expliques, segur que us podeu ajudar l'una a l'altra.