10/10/13

Petita frustració


I què voleu que us digui? Que no? Que tan és? Que no és per tant? Doncs no. Em feia moltíssima il·lusió. Molta més de la que jo mateixa era conscient i de la que havia explicitat. Segurament, per un altre seria una tonteria, però per mi, era molt.

En tenia moltes ganes, del dia de demà. Ara, i més avui, després de tot el que ha passat aquesta tarda. Ara, i més que mai, tot i els meus raonaments indignats, tot i la meva poca confiança en el Govern. Doncs ara, que sembla que hi ha certa esperança, doncs ara em feia moltíssima il·lusió anar-hi. 

A més, anar a formar-me en temes en els quals hi crec. En una llei que considero insuficient però que és un avenç, en afectacions a la meva feina directa, en el que intento defensar fins i tot quan és indefensable i pel qual molts dies em costa llevar-me. Fins i tot per qüestionar-la i poder-la millorar des de l'exercici de la feina.

Em venia tant de gust. Passar un dia fora del cau de rates on treballo, veure el sol (o el núvol, tan se val), deixar de sentir crits, deixar les tonteries que no ens porten enlloc i que son el pa de cada dia. Sentia que era una petita recompensa pel treball dels darrers mesos, la tensió acumulada que no em deixa dormir, les responsabilitats per sobre de la meva categoria laboral, la cagada d'aquesta setmana que tant m'he matxacat i que una alt càrrec d'un altre departament em va responsabilitzar quan en canvi simplement havia estat donar opcions; i és que encara que la meva companya i el meu cap li treguin ferro, jo em vaig disculpant per tot arreu.

Fins i tot em feia ganes de vestir-me bé, de posar-me vestit, pintar-me les ungles, posar-me rímel a les pestanyes. Simplement pel fet d'anar bé. Una tonteria presumida però que fa temps que no faig.

I en canvi m'he endut una desil·lusió enorme. Avui, després d'una reunió de gairebé tres hores; cansada i havent de processar tot el que havia de fer i no volent-la cagar, doncs darrerament, la meva companya i jo estem tan sota pressió que se'ns fa coll amunt. Doncs va i em diuen que demà no hi vaig. I m'he de creure la versió oficial que es donarà perquè la oficiosa comporta fer allò que menys m'agrada: culpar un company que l'ha cagat.

I m'he frustrat. I a sobre, no em puc queixar per principis, tot i que encara espero que es vingui a disculpar. El companyarisme ha de portar això? Tot és igual? Per què a la gent li costa tan admetre les cagades? Per què hi ha gent tan prepotent? 

En fi, demà serà divendres, un divendres normal. I jo continuaré sent una persona normal. Però què voleu que us digui, per molt que demà no vegi cap fada, m'agrada ser una persona ben normal.


ps. que n'és de bona aquesta cançó! com m'agrada. Anima i recomforta. Segurament, aquest post no hauria estat si hagués escoltat aquesta cançó abans. 
I el company aquest, doncs un que es creu que no és de la gent normal. Ai.....
Potser algun dia podré anar al Parlament, qui ho sap. Molts dels meus companys hi han anat i s'han cregut molt importants. Jo no és pas importància el que m'il·lusiona, simplement és .... no sé, sentiment de país? de treball? orgull d'un lloc que ha de ser molt important, per molts titelles que hi estan que no es mereixen ser-hi.
I amb tot, els actes d'aquesta tarda al Parlament em semblen entre ridículs i esperpèntics, que només deixen en evidència la manca de discurs i educació d'alguns.

11 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi també em van proposar d'anar al Parlament, i no sé com ha quedat la cosa. Però era de visita només, no quan hi hagués sessió, crec. Ha de valer la pena veure'l. Llàstima que se t'hagi espatllat la cosa. No era avui que hi anaves, oi? Però veure l'espectacle de PP i C's per tal de no votar el tema del feixisme segur que hauria estat la bomba. Quina colla de maleïts... acaba tu la frase.

mar ha dit...

ànims guapa!
segur que hi ha altres oportunitats molt millors, no et capfiquis...
si fos tu, em pintaria igualment les ungles i els ulls i aniria ben arreglada a treballar, amb un bon somriure... per sentir-me bé en mirar-me al mirall i poder regalar-lo a qui convingui...
;-)
un petonet i bon divendres!

cantireta ha dit...

Estimada,

El que és important no passa en llocs grans amb gent important. Ahir vaig donar un cop de mà a una alumna que no està gaire fina. El seu somriure i el seu "Adiós, guapita!" em va fer sentir bé. I els comentaris entre els companys mentre estem a la sala de profes fan més bé que les mirades de la supervisora...que NO és "la alegría de la huerta" per cap lloc.

Pinta't les ungles i surt a ballar/al cinema/ a passejar... I si véns a Verdú aquest cap de setmana, tens el cafè pagat a casa meva.

Petons, guapa.

Gemma Sara ha dit...

Bé, jo cada cop estic més amb el que diu la cantireta, per mi, al parlament seria per veure els de la CUP i com a molt Iniciativa, i també algun espectacle d'aquests gratis que ens ofereixen. Cada cop hi tinc menys fe, i mira que jo tinc, per defecte, molta fe en el gènere humà! El que passa és que carn de parlament hi ha a molts llocs, segurament aquest "company" teu arribarà lluny. Que li aprofiti.
Pintar-se i tal? Per culpa de la Sara, que m'ha sortit presumida, ara ho faig alguna vegada per anar a treballar, a la mitja hora ha desaparegut, però és igual.
Petoneeeeets, no perdem la fe en el sector públic, que hi ha gent molt bonaaaa. Com nosaltres ;)

Gemma Sara ha dit...

Ah, m'encanta aquesta cançó! I la versió dels Manel, també!

Loreto Giralt Turón ha dit...

M'he estranyat quan he vist que parlaves d'anar a visitar el parlament... però bé, entenc que, si et feia il·lusió, ha de ser una mala jugada. Per sort sempre hi ha noves oportunitats

joan gasull ha dit...

espero que ja estiguis recuperada i que tinguis coll avall que el companyerisme moltes vegades no és el que vodriem.

pons007 ha dit...

per si més endavant tens una altra oportunitat d'anar al parlament, vigila que es molt complicat passar-hi armes, fan un registre bastant detallat, no ho dic per experiència pròpia, es clar que no...

Assumpta ha dit...

Ja veuràs com hi haurà una nova oportunitat, n'estic ben segura!! :-))

Ei, que jo no m'equivoco mai en les meves prediccions! ;-))

sa lluna ha dit...

Fa ràbia que t'aixafin els plans (per això no en faig), però jo penso com la majoria que potser no era aquest el dia i tindràs l'oportunitat en una altra ocasió.
Posa't vestit, pinta't i no deixis d'escoltar bones cançons! :)

Aferradetes!

rits ha dit...

Perdoneu que no us respongui a tots. Avui, per seguir amb la tònica dels darrers temps, tampoc ha estat un gran dia. Sé que teniu raó i no hi havia per tant, xò em va saber molt de greu. De vegades necessitem un petit reconeixement, per petit que sigui i per molt que no l'hagis de demanar. I l'anada al Parlament, que no era de visita sinó de treball, doncs m'ho prenia com una petita recompensa per la feina feta.

Ja se m'ha passat. Per força m'he tingut que posar les piles. Ara, el disgust d'avui, a processar-lo.

Ais, com estan les feines, i com d'afortunats que ens hem de sentir els que tenim, xò, carai, com estan les feines.....