Sense música que escoltar

Porto un parell de dies que cada vegada que poso l'ipod començo a passar cançons, cançons, cançons.... cap m'agrada. Totes les trobo lletges, sense melodia, sense alegria ni ganes de res. Ni les del grup que més repeteixo darrerament. El fet és que, en aquest cas, les seves lletres em fan massa mal. No hi ha cançó que recomforti.

Ni l'onada de grups catalans, ni les tendències, ni els anuncis, ni les darreres sortides. Res. Ni una inspiració.

Ni mirant enrere. Aquest matí trobava en un instagram d'algú modernet, gipigi, gafa-pasta o hiptser, com sembla que se'ls diu ara, una caràtula d'un dels grups de la meva joventut, del brit-pop dels 90. En arribar a casa he pensat imitar-lo, però la fotografia no ha quedat gens bé, i el CD m'ha semblat a anys lluny.

Per cert, l'intagram no fa que totes les fotografies siguin maques. 

Potser és que no toca mirar enrere i deixar-se descobrir noves maneres de fer música, però fa dos dissabtes vam tenir una curiosa experiència. Després de cinc anys negant-me a anar-hi, vam celebrar el meu aniversari tornant al meu local preferit de quan tenia vint-i-pocs. Vam anar a Razzmatazz, i amb totes les pors i prevencions, temint veure jovenalla, guiris,... no va estar malament, però ja no és el meu local. I és que  no ho ha de ser. En un moment de la nit, s'obre la tela que esguarda l'escenari dels concerts i apareixen dos músics, amb sintetizador i una bateria i comença una música estrident i de tal potència que les tres fèmines del grup vam haver de sortir corrents tapant-nos les orelles de mal. El porter es va riure de nosaltres i ens va explicar que eren un grup molt seguit, tot un luxe de sessió. El cert és que tots els joves baixaven corrents de les altres sales i vam acabar tornant a entrar on els nostres companys masculins estaven extasiats explicant com t'havies de posar a saltar per seguir el ritme i que el cor s'accelerés i anés en concordança amb la música. Tot una experiència, es veu. Però per la que crec que ja estic massa gran.

Aquest cap de setmana, per contrarestar, les tres fèmines vam anar a un altre local, força conegut, i també ben car, per trobar gent de la nostra edat. Però, tampoc hi encaixem. Sincerament, podriem comptar amb els dits de les mans els nois que anaven amb samarreta i no camisa. I les noies, en fi, que diguem que desentonàvem una mica per poc arreglades.

Total, que no hi ha música que em salvi de res. Potser és que no hi ha inspiració per res. Però com aquesta va i torna, caldrà estar atenta per quan torni. Hi posaré orelles.

Per cert, fa calor.

ps. Així doncs, acceptaré de bon grat qualsevol recomenació!!

No se m'escapa que també fa ja unes quantes setmanes que em costa moltíssim trobar una cançó per als posts. I per cert, m'encanta mirar fotos d'instagram, que consti, xò tot i tenir-hi un compte, mai l'he fet servir. 
De debò, no totes les fotos cal penjar-les.... i no m'agrada la calor. Ja no me'n recordava. Però aquesta, encara que semblava que no, torna.