19/6/13

Des de petites


Ahir, fent un cafè amb una amiga vam acabar, com moltes altres vegades, parlant d’homes i de dones. Dels típics i tòpics de sempre, però que a cada conversa no es pot evitar reflexionar. En les nostres filosofades, em va explicar l’anècdota d’una companya seva de feina. El fet és que la filla d’aquesta noia, de cinc anys d’edat, li havia explicat a sa mare que creia que li agradava a un amiguet de la classe seva perquè s’havia preocupat per ella després d’una caiguda al pati de l’escola.
Astorades, ens posàvem les mans al cap sobre com pot ser que, ja des de tan petites, donem voltes i pensem més del compte en les paraules que un nen li va dir i si volien dir res més o no.
Continuant amb l’anècdota, un altre company de feina li va demanar a la mare de la nena que, si us plau, li digués que simplement s’havia interessat per la seva salut, que és bon nen i es preocupa per una caiguda. I punt.
I tots van riure; nosaltres ahir també. Però no vam poder evitar pensar perquè som així.
Per què ho fem? Per què per més que sabem que les coses son simples, que és cert aquell tòpic que els homes son simples, per què ens compliquem l’existència dins del caparró?
I és que encara que una vulgui ser freda, portar els sentiments cap a la racionalitat, no esperar res, fer les relacions més fàcils, el cert és que quan t’afecta, quan sents alguna cosa, per minsa que sigui, és impossible no perdre la perspectiva. Sobretot quan alguna cosa falla, sobretot quan la racionalitat et diu que t’estan rebutjant però donant-li voltes i voltes, sembli que no faci tan mal.
I si això ja no ho fem amb cinc anys potser és perquè la nostra naturalesa és així. Per tant, per més experiència passada, tampoc és d’estranyar que amb trenta i algun any més, continuï passant. Per més que et plantegis les coses d’una manera completament superficial, sense esperar ni demanar res, que sàpigues la realitat, la vegis,... malgrat tot, es continuï donant voltes i voltes.
No sé si totes les dones sóm iguals, com tampoc sé si tots els homes son iguals. Però les que ens apropem, perquè tenim alguna cosa en comú, si. I som sensibles i emocionals. I per molt racional que es vulgui ser, és impossible.

ps. Si, ja ho sé, a la peli ella ho té més clar que ell.... xò això avui no toca :)

12 comentaris:

sa lluna ha dit...

Si és ben cert, des de petites ja donem més voltes que una baldufa, parlo per mi!!
També he de dir que amb els anys sembla que ho controlo més, de mica en mica...:)

No sé si tots els homes són simples, però et puc dir que el meu fill amb tres anyets el vam enxampar mirant les fotos d'Interviú i, quan se'n va adonar que el miràvem, es va avergonyir.

Bona tarda!!
Aferradetes.

Sergi ha dit...

Així que totes xerrant a la feina sobre afers sentimentals d'una nena de 5 anys?

Nosaltres serem simples però vosaltres sou unes cooootiiilllleeeeesss! Hahahahahahaha.

joan gasull ha dit...

nosaltres no és que siguem simples, el fet de no poder fer dues coses a l'hora es perquè sempre estem pendents de si passa alguna dona a prop. I si des de els cinc anys ens agraden les noies i almenys fins als cinquanta, ho tinc comprovat

pons007 ha dit...

Ni idea si totes les dones iguals, el que se segur es que no tots els homes som iguals. Per una banda soc jo, i per l'altra banda doncs tota la resta... ehem...

Sílvia ha dit...

També va a caràcters, però sí, és una tara (o virtut?) que ve de sèrie. M'hi sento molt identificada amb la nena! Jo de petita ja feia anar el cap més enllà dels fets. D'alguna manera compartint-ho alleugem el mal que ens fa, és com si donant-hi voltes trobem explicacions que calmen el rebuig.

XeXu ha dit...

Jo no generalitzaria tant. És evident que no totes sou iguals, i que no tots som iguals. Va a persones que donem voltes a les coses i que busquem interpretacions allà on no n'hi ha. Jo ho faig a uns nivells que poques dones trobaries. I segur que hi ha dones que no es preocupen ni una desena part del que tu fas. Que si fem estadístiques potser et donarien la raó, qui sap. Però que no és patrimoni vostre també t'ho puc dir. N'hi ha que no parem mai de pensar, i d'aquests en tenim de tots els colors i dels dos gèneres, és clar.

Carme ha dit...

A mi tampoc m'agraden les generalitzacions exageraddes, però que hi ha unes tendències és ben evident i que hi hagi excepcions també.

Jo m'identifico totalment amb el que dius de les dones. I també (amb totes les excepcions que calgui) crec que els homes són molt més simples emocionalment parlant... que nosaltres.

Què hi farem! Ens esforcem a no complicar-nos la vida, però no ho aconseguim...

Gemma Sara ha dit...

El Joan, que m'ha donat permís per citar-lo, diu que els homes són, en general, més simples, efectivament, i el molt agosarat afegeix que això els dóna més intel.ligència emocional que les dones, no, rectifica, més estabilitat emocional, això ja em quadra més, perquè intel.ligència emocional té a veure amb l'empatia
I amb una certa complexitat... No ho sé, generalitzar sempre és injust/inexacte, però alguna cosa passa, les dones li donem més voltes a les emocions, al que es diu o es deixa de dir i al que s'ha volgut dir en realitat o s'ha volgut deixar de dir, m'estic marejant jo mateixa, a clapar! Bona nit, rits, simplement ;)

Pais secret ha dit...

Aquesta emocionalitat que expliques crec que sí que és un denominador comú en la majoria de les nenes, noies, dones...Segur que hi ha excepcions, com hi ha homes molt emocionals també.
Potser amb l´edat i amb l' experiència viscuda l´anem aigualint una mica, però només una mica , eh!Trobar l' equilibri seria l' ideal, però perdre-la del tot seria perdre l' espurna aquesta que ens fa sentir vives.

Ariadna ha dit...

Crec que tenim massa coses resoltes a la vida, masses comoditats encarrilades i que per tant ens fa falta aquell punt d'emoció que ens fa vibrar (positiva o negativament) i així fer-nos sentir vius. Crec que ens avorrim massa i per això compliquem el que és simple per naturalesa. Així estem entretinguts.

Assumpta ha dit...

Ostres, jo deuria ser una nena bastant atrassadeta perquè als cinc anys estic absolutament segura que no m'havia passat mai pel cap si li podia agradar a algun nen o no...

Això sí, vivia molt feliç sense problemes d'aquest tipus, eh? ;-))

No sé, potser fins els... deixeu-me pensar... 10? :-)) Ara bé, jo als 10 també era molt feliç mirant el "meu" R. com n'era de valent, com baixava pels marges sense cap por... la força que tenia... Amb veure'l passar per davant de casa ja tenia el dia feliç hehehe... però si no el veia, doncs res...

Veritablement, sembla ser que no vaig patir massa per amors als 10, 11, 12... :-P

Ara bé, menjades de coco i donar voltes i començar els primers "patiments"... això ja fins força més gran, fins a una edat ja en la que comences a sortir de veritat, que ja es fan parelletes a classe... vull dir quan ja la cosa era més "real", cap als 15...

De fet, m'alegra haver tingut una infància-infància... adolescència-adolescència... i anar fent.

Jo sóc bastant de donar voltes a tot i si hagués hagut de començar als 5... pobre de mi!! :-DDD

Judit ha dit...

Quin post he anat a enganxar!!!

Podria estar parlant mil hores del tema (evidentment no ho faré)

Però sí dir que les diferències sempre són les mateixes en temàtica, però va canviant el volum.

Ja sabem que tothom no és igual (per sort) i sí, cal generalitzar. Només amb la crítica (constructiva i amb opcions) es pot millorar.

Només fent un cop d'ull a les estadistiques queda molt clar que els homes s'han de posar les piles i les dones han de deixar de creure en prínceps blaus. S'ha fet un llarg camí, perquè ara hagim d'acabar essent fans del Sr. Grey (generalitzo)

Dels "encantadors/es) més val estar alerta, la mateixa paraula ho diu =:)

Petonet Rits