6/6/13

Lluny, ben lluny


Com una astronauta, enfundada en un uniforme ben protegit i gruixut, que no deixa fer bons moviments però que és tovet i acollidor.
Donar voltes i voltes a la terra, mirar com surt el sol i com es pon en un dia que no acaba mai. Sense poder aturar, sense atrapar la lluna mai. 
Impossible caure en la gravetat de la vida.
Mirar en la distància, tot sembla més bonic, més idíl·lic, perfectament harmònic als meus ulls.
A vegades m’hi apropo, està a tocar, d’altres m’allunyo; viure entre somnis i estrelles és més fàcil, no hi ha aterratges d’emergència, ni esgarrinxades;  la llum és càlida encara que el tacte sigui fred i distant. I tot pren el color que vulgui, la manera que vulgui, encara es pot tornar a somiar. Somnis sense forma ni contingut, el·lipses que van i venen, d’un no saber pensat i saturat.
Impossible palpar res.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Es pot somiar tant com es vulgui, però tard o d'hora sempre s'acaba tornant a la realitat, que com bé saps, és molt palpable.

rits ha dit...

Hola XEXU, el teu comentari m'ha fet canviar el títol, doncs m'ha fet veure que potser el post anava encaminat cap a d'altres temes. Tens tota la raó, eh, xò en aquest cas el fet de somiar no és ni idíl·lic ni naif, ni bonic. Simple evasió. I si, tornar a la realitat és ben palpable, massa. Per això m'evadeixo.

Carme ha dit...

Tot són estratègies, si ens serveixen, doncs perfecte!!! Desconnectar, evadir-se...

Si necessites evadir-te, encara que hagis de tornar a la realitat... al menys hauràs desconnectat una mica, no?

joan gasull ha dit...

Si hem de somiar fem-ho desperts, almenys els podem triar.

Gemma Sara ha dit...

No sé si és millor volar i evadir-se o tocar la terra ben tocada amb les mans i els peus, depèn de la necessitat de cada moment, suposo... amb el teu text donen més ganes de volar, maco, maco.

Gemma Sara ha dit...

Per cert, m'encanta aquesta cançó del Bowie!

pons007 ha dit...

O sigui que et faràs astronauta! molt bé enhorabona! portem un record de l'espai!

Alba ha dit...

Saps? De petita sempre deia que volia ser astronauta... per restar en silenci, per admirar el paisatge, per flotar, perquè m'agradaven les estrelles i la lluna... més endavant vaig saber que millor seria ser astrònoma, fins que al final quan vaig saber que les matemàtiques i la física havien de ser l'ordre del dia em vaig passar a l'educació social i la comunicació audiovisual! :P

M'han agradat molt les teves lletres rits.... m'han transportat a aquell passat que tant m'agradava.

Sílvia ha dit...

Oscil·lar entre la realitat i el somni, entre tocar de peus a terra i evadir-se, penso que és necessari. Sabent sempre on som, això sí. Si no ho fessis no hauries escrit aquest text tan bo! Bon cap de setmana :)

Elfreelang ha dit...

Ho vulguem o no la realitat no és real, és a dir la realitat és única per cadascú , et recomano el llibre de WATZLAWICK, Paul ¿Es real la realidad? dit així els somnis i les evasions o desconnexions ens desconecten d'una part de la nostra realitat i ens connecten a una altra que ens agrada més dispensa rits la filosofada però és un tema recurrent en mi.....facis el que facis estarà bé si és per a ser feliç!

Ferran ha dit...

Evadir-nos és una de les millors coses que podem fer en aquests temps convulsos, estimada: evasió o caos, tal com està el pati.

Esperi que estiguis bé!

rits ha dit...

Si em permeteu, aquest post no el comentaré individualment. Certament, somiar i evadir-se son dues coses que cal fer, que de tant en tant son bones i necessàries.

No obstant, hi ha una frase d'una cançó de Love of Lesbian, que retrata perfectament el que volia dir (si l'hagués recordat quan vaig fer el post, ... l'hagués posat se'ns dubte, se li escau molt): " a veces pienso que hay tres tipos de personas: los que viven, los que lo intentan. Los terceros, solo sueñan."

Un petonet a tots!